De la Concha a Cadaqués...

La setmana comença amb viatge de feina a Donostia, així que torna a tocar aprofitar les nits per anar a córrer, encara que tenint en compte que aquesta setmana hi ha Champions a quarts de nou, serà una mica complicat, em tocarà aprofitar el cap de setmana al màxim.

El dilluns, tot i la pallissa del viatge en cotxe, em calço les Mizuno i cap a pasturar una mica, encara que sigui pels carrers de la ciutat. Com que l’hotel es troba a uns cinc cents metres de la platja decideixo acostar-m’hi. Així doncs m’arribo fins a Ondarreta, segueixo per tot el passeig marítim passant per la platja de la Concha, segueixo donant la volta al Monte Urgull, en arribar al Kursaal faig mitja volta, enfilo pel dret cap a la Concha i a desfer camí de tornada a l’hotel. En total vuit quilòmetres a un ritme de quatre trenta, un bon començament de setmana.

Com ja havia previst dimarts i dimecres toca Champions, així que deixo descansar un parell de dies les cames, segur que m’ho agraeixen, tot i que no me’n sento gaire després de la competició del cap de setmana. Arriba el dijous i la cosa canvia, en Fer, el comptable de Gipuzkoa, em pregunta si vull anar al monte a caminar una mica, i decideixo acceptar la invitació, serà una manera diferent de treballar, doncs aprofitarem per xerrar una miqueta de tot.

Com que hi ha vaga general i que per aquí no és aconsellable passejar-se massa per l’empresa, per fer jornada intensiva fins quasi les quatre de la tarda i anar directament a caminar. Ens acostem a Urnieta, d’aquí enfilem una carretera empinada fins a un restaurant que serà l’inici de la nostra ruta.

Els primers quatre cents metres son asfaltats, amb una pendent propera al deu per cent, un bon escalfament. En arribar a aquest punt ens desviem per un corriol que travessa un bosc, la imatge és espectacular, però fa mitja pena, tot just hem començat la primavera i sembla que siguem al pic de l’estiu. Tot està sec, no hi ha gens d’aigua i alguns arbres es troben arrancats d’arrel. En Fer em comenta que és per culpa de pluges torrencials, que abans quan plovia ho feia suau i continuat, el tradicional xirimiri, però ara tot ha canviat, m’agradaria poder-lo veure en la seva màxima esplendor, hauré de tornar algun dia.

Quan sortim portem poc més d’un quilòmetre i ens toca travessar un terreny que ressegueix un rierol, evidentment sec, va pujant amb un bon desnivell, un entrenament fantàstic, encara que no sigui corrents el ritme que portem és força alt. Enfilem doncs en direcció al refugi de muntanya de la zona, està força descuidat, però si et trobes amb un imprevist a la muntanya, sempre t’hi pots aixoplugar. Hi ha una font, però està més seca que el bosc.

Ja tornem a veure el pic que volem pujar, ens queda poc més d’un quilòmetre per arribar al capdamunt, amb uns 300 metres de desnivell per endavant. Ens aturem un moment per contemplar un cromlech, monument funerari de l’antigor, des d’on podem veure una vista molt bonica. Però hem de continuar tirant amunt. Cada cop el pendent és més impressionant, però les cames ja estan acostumades a això i ens permeten pujar el darrer tram molt fort, però sense arribar al límit.

Després d’una mica més de mitja hora i quasi 3 quilòmetres d’ascensió, arribem al cim de l’Adarra amb 811 metres d’alçada. Les vistes son espectaculars, una panoràmica tres cents seixanta graus de Gipuzkoa, em va explicant totes les muntanyes, tots els pobles, totes les platges, una mica tot el que es pot veure des del capdamunt de la muntanya. Ens hi estem una bona estona, però en el fons es fa curta.

L'Adarra des del cromlec d'Eteneta

Toca baixar, ho fem per la vessant contraria de la que hem pujat, el primer tram és pedra pura i toca saltar fent la cabra, després es converteix en un prat de pastura i baixem poc a poc fins arribar a un altre cromlec, aquest cop amb menhir incorporat, anomenat Eteneta, des d’aquí anem a buscar el camí que ens permet vorejar el cim per acabar fent un vuit, en aquest punt ens trobem la font bessona de la d’abans, aquesta deixa anar un fil molt fi d’aigua, hi ha algun tall de baixada molt pronunciada on podem trotant i fins i tot córrer, així escurcem, que es va fent tard.

Després de vuit quilòmetres i quasi dues hores de caminar tornem al cotxe. M’ho he passat d’allò més bé, ara només queda arribar a l’hotel, dutxar-se i anar a fer el primer àpat del dia.

Divendres és dia de tonada, però aprofito que estic a Gipuzkoa per acostar-me al poble de Zegama i contemplar la serralada d’Aizkorri-Aratz. Em recorda  una mica a la serra de Verdera vista des de Port de la Selva. Faig un zurito ràpid i cap a casa. Espero poder tornar a mitjans de maig per fer uns quants cims en una de les curses amb més anomenada d’aquelles contrades.

Serra de l'Aizkorri-Aratz 

Dissabte és dia d’entrenament complert, toca llevar-se ben d’hora a quarts de set per enfilar amb el cotxe cap a Roses. Avui amb en Peio volem fer una prèvia de la Trail Marathon Roses – Cap de Creus que disputarem a començaments del mes de maig. A dos quarts de nou comencem la ruta, de Roses pugem al Pic de l’Àliga, enfilem cap al Castell de Sant Salvador fent la carena de la serra de Verdera, baixem fins a Port de la Selva, passant per la Selva de Mar, llavors cap a Cadaqués per puig Bufadors i d’aquí tornem a Roses per la falda del Puig Alt. Ho aconseguim en prop de vuit hores d’una calor aclaparant, en semi autosuficiència, només ens aturem a fer un parell de glops d’aigua a la font de Sant Pere de Rodes i comprem isotònic, i una cerveseta, a Port de la Selva. Els detalls de la ruta al maig, quan hagi fet la cursa.

Diumenge descans, una setmana suau de quilòmetres, encara que acabada amb cames carregades, la vinent toca les 24 hores de Cap de Creus, la meva primera ultra. Serà una setmana tranquil·la recuperant forces pel dissabte.

Això és tot per ara, ens veiem la setmana vinent.

Més quilòmetres, més diversió!!!!!

Salut...