Recuperació…

Bon dia a totes i tots,

Després d’una ultra, toca prendre-s’ho amb calma i tranquil·litat. El cos es recupera més ràpidament del que em podia pensar, el dilluns la musculatura de les cames està quasi del tot recuperada, els quilos de més perduts a la cursa ja tornen a ser a lloc, la única cosa que encara no rutlla son les plantes dels peus. Per elles, cada passa és una agressió directe i el dissabte van rebre una bona pallissa. Així doncs segon dia de descans.

Dimarts em toca descansar de nou, en aquesta ocasió és per motius aliens a la meva forma física, doncs crec que ja estic a punt per tornar-hi. Al final me’n vaig a veure el Barça, regal d’aniversari d’en Peio, gràcies!!! Un bon partit, amb pluja, vent i bona companyia. Ara, dimecres hi torno segur.

Així és, al vespre del dimecres ens n’anem amb la Sílvia a córrer pel carrilet, arribem fins al pont de l’Onyar a Quart i tornem, uns cinc quilòmetres corrents, a uns sis curts, i un darrer caminant xino-xano per recupera una mica i no aturar-nos de cop i volta. Bones sensacions, les cames no es queixen, ara les plantes dels peus i el turmell dret no estan del tot recuperats, però no molesten prou, demà al migdia tocarà forçar una mica més la màquina.

El dijous, després de treballar al matí me’n torno al carrilet, aquesta vegada faig una mica més de distància, nou quilòmetres, a un ritme molt proper a cinc, amb algun esprint per provar la musculatura. Sensacions confirmades, les cames estan recuperades, tot i que no al seu màxim nivell,  per això encara em falta una mica, però la planta del peu esquerra i el turmell dret els queda una mica per estar recuperats totalment, aquest vespre a futbito me’n sentiré, però fa massa dies que no hi puc anar i tampoc em farà tant de mal.

Però com que la millor manera de recuperar-se és no aturar-se, divendres a tornar-hi, altre vegada ens n’anem amb la Sílvia al carrilet. Fem el mateix recorregut més o menys al mateix ritme, ara, dels sis quilòmetres que fem cinc i mig corrents i l’altre mig caminant. Aquesta vegada estreno material, m’ha arribat la darrera compra, les Asics Gel Trabuco 14, tot i que estan pensades per córrer per muntanya, sobretot en circuits tècnics, el fet d’incorporar força esmorteïment pensant en els trams plans i durs per pista fan que les pugui provar en aquest terreny. Les sensacions sobre elles, bones, la setmana vinent, que tornaré als desnivells, podré opinar millor d’elles. Les del cos, encara falta una mica per què les molèsties desapareguin del tot.

Dissabte toca treballar al matí, veure el Girona a la tarda, un empat que no serveix per a massa contra el Barça B, i el partit del Barça a la nit, una victòria treballada amb un penal dels que mai es xiulen, així doncs no hi ha lloc per l’entrenament i si pel descans.

Arriba el diumenge, a primera hora del matí veig des de la finestra de casa els corredors dels 10 km de Girona passant per la Plaça Catalunya, aquesta mateixa cursa, un any enrere, va ser la meva estrena al món de la competició, però en un any han canviat molt les coses i l’asfalt ja no em motiva gens, el veig com a paradigma del marquisme, millorar les marques, quan descobreixes la muntanya, el cronòmetre passa a segon terme, no dic que l’oblidis del tot, però no és la prioritat. Al davant hi passa el paisatge, els sons, que no sorolls, les curses d’un any per l’altre canvien totalment, doncs la natura evoluciona el terreny s’erosiona, creixen les plantes, és un altre món, sóc conscient que de tant en tant hi faré alguna incursió , però amb distància. En Josep la corre per sota dels 42 minuts, un temps molt i molt bo, felicitacions!!!!

Al final decideixo fer una mica de bicicleta en comptes de córrer, la tenia agafant pols des de la Duatló de Sils. No és el meu element, però suposo que a base d’anar-hi aniré millorant. Surto cap a Sant Daniel i faig un tall del recorregut del diumenge vinent, em salto els trams més trialeros, però tot i això de tant en tant toca posar el peu a terra i arrossegar el trasto, fa molt bona pinta. Em desvio cap a l’Olivet d'en Salgueda i enfilo el camí cap al castell de Sant Miquel, un cop allí baixo, als trams en els que no les tinc totes a peu, i acabo arribant a Celrà. Com que es fa tard, en comptes de fer mitja volta, acabo tornant per la carretera, així puc dur un ritme més constant.

Una bona setmaneta, la següent entrenament competitiu a la segona cursa de les Pedreres.

Salut i cames...