24 hores del Cap de Creus...

Bon dia amics i amigues,

Una setmana senzilla, amb tots els pensaments en la meva primera ultra, aquest dissabte participo a les 24 hores del Cap de Creus, 87 quilòmetres pel Parc Natural i els voltants, això volia dir fer molta bondat, però tampoc deixar que les cames s’adormissin massa. Un equilibri que no acostumo a portar massa bé, però ho vaig aconseguir. És possible que fos pel respecte que em mereixia la prova, potser per la climatologia que no va acompanyar massa. No m’entretinc més, aquesta va ser la setmana i la cursa.

Després dels 42 i escaig del dissabte amb en Peio, tocava una mica de relax. Això vol dir anar a fer una mica de pla, i com faig darrerament cap a la Devesa. Tres voltetes al parc i cap a casa, vuit quilòmetres per estirar les cames, sense presses, simplement per dir-li al cos, que cal recuperar-se ràpidament, que això no s’atura i que calia mantenir el to. No se si bo, normal o dolent, però és el que tinc i n’estic content.

Dimarts i dimecres tenia la mateixa intenció, aprofitar el migdia per anar a fer una volteta per la devesa o acostar-me al carrilet, però el temps no va acompanyar, la pluja dels dos dies em va treure les ganes de sortir, no calia agafar un refredat. Així doncs el darrer entrenament el vaig fer el dimecres al vespre amb en Josep i en Peio. Una pujadeta a Sant Miquel, em vaig sentir molt i molt bé, vaig fer tota la pujada a un ritme suau, sense embalar-me, sense caminar en cap moment, no he estat capaç de fer-ho gaire vegades, la baixada trotant tranquil·lament per acabar fent uns onze quilòmetres.

Dijous i divendres, descans total bé una passejadeta xino-xano per Palau-saverdera i poca cosa més, a estirar les cames, que dissabte venia lo bo.

A les cinc i mitja del matí sonava el despertador. La nit abans ho havia deixat tot a punt per no atabalar-me massa pensant si m’havia deixat alguna cosa o no. Així doncs només havia d’arreglar-me, esmorzar una mica, en aquesta ocasió aigua i un plàtan, i cap a Llançà. Com que el punt de sortida i arribada no son el mateix, decideixo deixar el cotxe a l’arribada, d’aquesta manera no hauré de caminar massa, no se en quines condicions acabaré la ruta. Així doncs toca caminar un quilòmetres i mig fins a la sortida, un quartet d’hora en el que ja començo a veure gent que va cap allà.

La ruta...

La sortida és a la platja de Llançà, al arribar-hi recordo que la darrera vegada que havia estat en aquella platja era més o menys a la mateixa hora que arribava, però en aquella ocasió en motiu de la festa de la cervesa. Això em va fer pensar i força en com han canviat les coses en els darrers anys, que en comptes d’anar cap a casa a quarts de quinze en surto de matinada, val a dir que tant bé m’ho passo ara, com m’ho passava abans, i les dues coses son molt cansades. Després de les reflexions, recullo el dorsal i les quatre coses que ens donen a la sortida i faig temps mirant si veig algú conegut. Efectivament hi ha gent que em sona d’haver-lo vist en una cursa o altre, però conegut de veritat només hi ha en Francesc, anem xerrant abans de la sortida i entre una cosa i l’altre acabem junts quan sona el tret de sortida.

L'ambient a la sortida...

A les vuit en punt més de quatre cents corredors i caminadors comencem la ruta. Els primers cinc quilòmetres del recorregut tenen molt poc desnivell, es tracta d’anar vorejant la costa fins arribar Garbet, passant pel passeig de Llançà la platja de Grifeu i algunes caletes. Com que no acostumo a escalfar ni estirar, m’ho prenc com al meu escalfament, algun dia se que em passarà factura però quan arribi ja n’aprendré.

Un cop creuem tota la platja de Garbet, girem a l’esquerre, passem per sota la via del tren i cap amunt. El primer tram de pujada consisteix en fer el Puig Esquer, passant per Sant Miquel de Colera, primer de tot anem a buscar la pista des de la platja, com que es tracta d’un corriol el pendent és considerable, en menys d’un quilòmetre ens enfilem cent metres, on estic jo, ningú corre, tothom camina. Un cop arribem a la pista és anar fent fins a l’ermita. Un tram de quasi vuit quilòmetres amb pendents variables, ara corrent, ara caminant, ara trotant. Quan arribem a dalt, portem una mica menys d’una hora i mitja, lloc des d’on tenim una gran vista tant de Colera com de Garbet. En aquest punt on ens retrobem amb en Francesc i aprofitem per menjar alguna cosa.

El següent punt de control és al Coll de les Portes, a uns quatre quilòmetres i mig, els primers set cents metres els fem per un corriol que ens porta fins a dalt de tot de Puig Esquer, la vista és excepcional, ens aturem uns segons, toca baixar. El primer quilòmetre és una pendent molt tècnica, ja la coneixia de la mitja de l’albera i tot i no fer-la a tot drap baixo lleuger. Després d’això un parell de turons precedeixen una altre baixadeta considerable. En mitja horeta més ja som a coll de Portes. Una mica d’aigua i a continuar.

Primer de tot una baixada per pista fins a l’ermita de Sant Silvestre, un altre dels talls de la mitja del gener. M’he embalat tant que em trobo en terra de ningú, sense gent per avançar ni gent que m’avanci, corro totalment sol i decideixo frenar una mica el ritme per tal de gaudir de companyia. Poc després de l’ermita ens tornem a trobar amb en Francesc i d’altres corredors per anar fent cap a Llançà. Ens disposem a seguir baixant durant tres quilòmetres més fins a la Valleta. En aquest punt trobem una bona pujada. Al final de tots arribem al Coll de Madres, on trobem el quart punt de pas. Jo només bec una mica, pensant que el següent punt de control és molt a prop i ja tindré temps de menjar una mica en arribar, cometo un error cal anar menjant tota l’estona.

Abans de tornar a Llançà, ens arribem fins Sant Genis del Terrer resseguint el turó, un cop aquí una baixada ràpida i una mica de pla. Al cinquè punt de control hi ha el dinar, però hi arribem tant d’hora que només piquem una mica, una altre vegada mal fet, en el meu cas pico massa poc. De moment no ho noto, però ja m’ho trobaré.

Miro el mapa i el temps i vaig molt per sota de les previsions, hi ha dues maneres de veure-ho o vaig preveure malament o portem un ritme molt ràpid. Els quilòmetres poc a poc m’ho aniran dient. Sortim de Llançà cap a Mas Ventós, un dels trams més llargs sense avituallament, en aquest tram tinc petites molèsties a la zona abdominal, necessito menjar una mica, així que no em queda més remei que agafar una llaminadura i fotre’m sucre a la vena, enganyo una mica l’estomac, però no del tot.

Parlant del tram, consisteix en una pujada sostinguda fins a una cota de poc més de cinc cents metres. Els primers quatre quilòmetres pugen a una mitjana del deu per cent, en prou feines hi ha trams on podem córrer, en canvi el segon tall és més suau, així doncs pateixo al començament per recuperar una mica després. Al arribar a l’avituallament només hi ha aigua i fruits secs, no em serveixen per a massa, continuo amb les petites molèsties, totalment suportables, però no deixen d’emprenyar una mica. Però Sant Pere de Rodes és aquí mateix, i coneixent el recorregut se que no tindré massa problemes per arribar-hi.

El tram és d’un quilòmetre aproximadament, agafem el camí de Coll de Mosquit, per trencar a la meitat, passar per Santa Elena i acabar d’arribar a Sant Pere pel camí emporlanat que hi ha des de l’aparcament. En arribar al control, aprofito per menjar una tant com puc, també prenc consciència que continuo anant massa ràpid. En aquest punt la calor ja comença a ser molt considerable.

Carenant...

Toca doncs pujar fins al Castell de Sant Salvador de Verdera, en aquest tram en Francesc em comença a agafar avantatge, faig la pujada molt poc a poc, un cop a dalt ell s’adona que m’ha deixat enrere i li dic que tiri, que ja ens trobarem més endavant, o no. Després del Castell toca la carena, no em fa massa gràcia fer-la, no m’acabo de notar en les millors condicions, però es tracta d’anar fent. Em superen set o vuit corredors, jo els deixo passar i continuo al meu ritme, recuperant forces, i continuant amb temps de sobres. Després de la carena una baixadeta suau fins al Coll de Sant Genís, lloc on hi ha l’avituallament. Aquest avituallament me l’agafo seriosament, m’aturo més d’un minut per beure i menjar bé, això em serveix per aguantar el següent tram i arribar al quilòmetre quaranta tres, més o menys a mitja ruta, en menys de sis hores. Un altre avituallament aprofitat al màxim, en aquest cas em poso a l’ombra uns tres minutets, que fa molta calor. Menjo una miqueta i em foto mig litre de coca cola per fer-ho baixar tot.

El següent tram comença amb una pujada suau, si em trobés al quilòmetre deu l’hagués fet tota al trot, però a aquestes alçades és molt aconsellable guardar forces i combinar el trot amb el caminar, son dos quilòmetres llargs amb un desnivell positiu de poc més de cent metres. Al arribar al capdamunt comença una baixada de sis quilòmetres fins a Cala Jóncols. Es tracta d’una baixada per pista amb una pendent normal, però el fet d’haver d’anar controlant la velocitat per no embalar-se massa, fa que les cames es carreguin més del compte. En aquest punt començo a patir els primers problemes musculars a les cames, els quàdriceps i els isquiotibials em van dient que son allà i que no em passi o m’avisaran de veritat. És per això que vaig fent la baixada combinant la cursa suau amb el caminar. Això em permet arribar sense massa problemes al punt de control, ja en van deu i em trobo al quilòmetre cinquanta u i mig complint les previsions horàries. M’aturo un momentet per treure’m les bambes i espolsar-les, de tanta estona que portem estan plenes de pedretes, branquillons, etc, que només molesten.

Ara toca arribar a Cadaqués, son només set quilòmetres, però comencen amb una pujada dura que em conec de quan varem fer temps enrere el camí de ronda de Roses a Cadaqués, començo a tirar i poc a poc vaig agafant ritme, l’aturada m’ha anat bé per recuperar una mica les cames, però no per tirar coets. Un cop assolida la pujada, un tall força planer per poder trotar suaument sense por d’embalar-se precedeix la baixada. Com totes es fa eterna, però en el moment que començo a veure el poble penso en l’àpat que m’espera, un bon plat de macarrons i un descans llarg. Hi arribo sense massa problemes i em trobo de nou en Francesc, saludo els voluntaris de l’avituallament, agafo un plat de macarrons una mica de beguda i a menjar i descansar una mica, que ja em convé. Son poc més de deu minuts aturat, però a aquestes alçades s’agraeixen i molt. Surto de l’avituallament acompanyat per en Francesc i l’Oriol.

Ja queda menys i ara ens dirigirem cap al punt que dona nom a la marxa, el Cap de Creus, concretament arribarem fins al far. Son poc més de sis quilòmetres amb un punt de control entremig. Els primers quilòmetres els fem per asfalt cap a Portlligat, passem just pel costat de la casa museu d’en Dalí, passem les quatre cases de la urbanització i enfilem un corriolet. En aquest punt m’adono que he d’anar molt amb compte a l’hora de córrer, les vegades que flexiono massa per esquivar alguna pedra del camí, tinc la sensació que els músculs de les cames, bàsicament l’isquiotibial i el quàdriceps, em quedaran durs com una pedra, però vaig fent poc a poc. En un tres i no res serem al punt de control, però just abans d’arribar passa el que em temia, l’isquio de la dreta diu prou i es contractura, aplicant una tensió amb el quàdriceps aconsegueixo que no acabi de pujar, però només aconsegueixo passar la contractura a l’altre múscul, deixo anar una mica i al final aconsegueixo calmar-ho tot. Son quinze segons mal comptats, però he patit, no pas pel dolor, que a aquestes alçades en prou feines soc conscient de tenir-ne, si no per lesionar-me i veurem obligat a abandonar. Just al punt de control el terreny es converteix en pista i no he de patir durant una estoneta per les pedres, cosa que em permet recuperar una mica de sensacions, però en poca estona tornem als corriols i al perill de contractures, per sort ja veiem el Far de Cap de Creus i sembla que la presencia del següent objectiu treu tots els mals. Un darrer esforç en forma d’escales i arribem. Encara anem bé de temps, però ja hem començat a abaixar el ritme, l’objectiu de les dotze hores passa a segon terme, l’important ara mateix és acabar. Mengem i bevem una mica, sembla que no però he menjat molt i he begut encara més, descansem dos minutets i a continuar.

Només queden uns 20 quilòmetres, normalment seria una passejada, però després de nou hores semblen una eternitat, i a sobre ara ens toca pujar fins a Sant Baldiri. El tram és d’11 quilòmetres, una continuació del trenca cames que ens hem trobat per arribar al Far des de Portlligat, per començar el clàssic de les curses, en un punt del recorregut ens despistem una mica i no veiem una de les cintes, val a dir que estava força amagada, i ens desviem de recorregut, per sort només fem uns dos cents cinquanta metres de més en un terreny força planer, això si perdrem més de sis minuts amb la tonteria fins que tornem a trobar la cinta en qüestió. Tornen a aparèixer algunes baixades amb força pendent, les cames es carreguen una miqueta per tornar-se a recuperar en les pujades fetes més caminant que trotant. Poc a poc anem avançant, ara al grup ja som quatre, anem fent la goma ara un ara l’altre fins que arribem a Sant Baldiri. La sorpresa és que encara hem de pujar una mica més per arribar a l’avituallament, ha estat el tram més llarg entre avituallaments, quasi dotze quilòmetres sumant-hi la pèrdua. En aquest avituallament hi tenim de tot, fins i tot puc fer el primer glop de cervesa de la jornada, quines ganes que en tenia, ja comença a ser un clàssic, el millor reconstituent, encara que poc hidratant, és aquest beuratge de més de 6.000 anys d’antiguitat.

L’aturada és relativament curta, un minutet i llestos, ja hi ha ganes d’arribar i ens queda l’empenta final. Primer de tot acabar de fer el pic, en un moment ho tenim llest, segon tram una baixada pronunciada, la fem amb molta cura, ara no toca lesionar-se, de fet acabem fent més ràpida la pujada que la baixada, tot i cobrir la mateixa distància, però finalment arribem a les afores de Port de La Selva, amb uns nou quilòmetres per endavant, quasi tots asfaltats o emporlanats, resseguint el camí de ronda de Port a Llançà. Agafem un ritme molt suau, a les rectes i les baixades trotem i a les pujades, tot i ser molt poc pronunciades, comencem a caminar tant bon punt algú abaixa el ritme. Arribem al darrer avituallament, el Far Sarnella, a tant sols 4 quilòmetres de l’arribada, mengem i bevem per darrera vegada i enfilem la recta final, continuant al mateix ritme, fins a la platja del Cau del Llop, en aquest punt apareix la darrera pujada amb esglaons i el grup es separa. En el meu cas, al conèixer d’altres vegades la zona, decideixo fer un esforç final, ràpidament vaig agafant ritme i acabo fent el darrer quilòmetre quasi esprintant, de fet un ritme de 5 a aquestes alçades és per mi un veritable esprint, les cames no fan gens de mal, només hi ha ganes d’arribar.

Enfilo el carrer d’accés a la plaça i ja veig la línia d’arribada, darrers dos cents metres, ja començo a sentir els aplaudiments i els crits d’ànim, avui la Sílvia ha vingut a veure’m arribar, acompanyada per la Lina, gràcies a les dues. Finalment repte aconseguit, recullo el diploma, la samarreta de record, per cert molt bonica, un plat de macarrons que pot ser servirà de sopar i una cervesa que dura menys que un caramel a la porta d’una escola.

Amb en Francesc a l'arribada...

Per sort la Sílvia condueix, doncs els isquios i els quàdriceps tornen a queixar-se i fan que pujar al cotxe sigui un suplici. Arribem a casa i no puc ni aturar-me, doncs el simple fet d’estar amb les cames estirades produeix contractures, una dutxa reconstituent, un plat d’arròs amb hamburguesa i a estirar-se al sofà, bé faig el que bonament puc perquè continuo una bona estona sense poder estirar les cames.

El diumenge toca descansar, però tot i això he de dir que les cames ja estan al 70 per cent, no es contracturen ni punxen, simplement necessiten una mica de recuperació més, la setmana vinent serà molt tranquil·la.

Els resultats:

Oficial:

  Posició: 33 Temps: 12:34:52 Distància: 87,00 Km. Desnivell: 6.000 metres acumulats

Oficiós:

  Temps: 12:33:40 Distància: 87,15 km Desnivell: 6.900 metres acumulats

M’ha agradat això de la ultra distància, em sembla que repetiré, no se quan ni on, doncs és complicat compaginar-ho tot, però alguna cursa més faré, tampoc massa, que no soc cap professional, simplement m’agrada la muntanya, m’agrada córrer, i què millor que compaginar les dues coses, córrer a la muntanya.

Apa doncs, fins la setmana vinent, de recuperació total. Les següents curses, Pedreres i Gavarres,

Més quilòmetres, més diversió!!!!!

Salut i cames...