Tornant a l’asfalt...

S’acosten un parell de setmanes una mica complicades, per qüestions laborals estic de viatge, lluny de casa, lluny de Sant Daniel i les Gavarres, lluny de rutes conegudes, començant a treballar abans que surti el sol i arribant a l’hotel amb la lluna com a companya. Tot això provoca que siguin un parell de setmanes de ciutat, de carrers i carreteres, d’avingudes i rambles, i si vull mantenir mínimament la forma, per encarar les 24 de Cap de Creus en la millor de les condicions, em toca tornar a l’asfalt. 


Abans de res, em toca comprar unes bambes noves específicament per asfalt o terra compactada, em deixo aconsellar per en Toti Bes d’Esports Nabes, un màquina que acaba de guanyar la pujada als Àngels en 37 minuts i 49 segons, jo vaig arribar 14 minuts i 10 segons després. M’ensenya unes Asics, unes Saucony i unes Mizuno, m’emprovo les tres i les que més em convencen son les Mizuno Wave Ultima 2, no son unes Salomon, a les que ja començo a estar acostumat, però prefereixo unes bambes amb més esmorteïment, així doncs, rumb a Murcia amb bambes noves.


El mateix dilluns en arribar toca estrenar-les, a les nou tocades, després de fer el check-in a l’hotel, em canvio i a córrer una estoneta. La meva primera intenció és fer uns 10 kms, començant a un ritme molt suau, per poc a poc incrementar-lo fins a un màxim de 4:00 i recuperar pulsacions tornant a un ritme suau, proper al del començament. Ho faig a mitges, començo a un ritme de 5 per baixar fins a 4 i tornar a recuperar els 5, per a mi això no en te res de suau, per fer poc més de cinc quilòmetres, a un ritme mitjà de quatre trenta u. Feia temps que no corria amb un ritme mitjà tant alt. Les bambes s’adapten perfectament, en quedo força content. El dimarts descanso per poder veure el partit del Barça, el futbol encara tira, així que el dimecres torno a sortir, ja no em plantejo res més que fer els cinc quilòmetres a bon ritme, aquesta vegada a quatre vint-i-set, una mica més de ritme, el circuit molt semblant asfalt, passeig, carril bici, sense paisatge, molt i molt avorrit. Arriba el dijous i asfalt, asfalt i més asfalt. Una altre vegada a fer els cinc a ritme, aconsegueixo baixar el ritme una miqueta més, aquesta vegada quatre vint-i-u, tot i haver d’aturar-me un parell de vegades perquè el tramvia no em passi pel damunt. El divendres toca tornar a casa, arribo a quarts de quatre de la matinada així que a dormir descansar i pensar en el diumenge que tinc duatló amb en Pere.


El dissabte faig un cop d’ull al recorregut, la part a peu no té massa secret, 10 quilòmetres amb poc desnivell, un circuit semblant al del carrilet, no massa exigent. El que em fa més respecte és la BTT, no hi estic massa acostumat i segur que patiré quasi tots els 26 quilòmetres, però tinc ganes de provar-ho, que de ben segur que la competició em fa millorar.


Hem quedat a les vuit del matí i tenint en compte el canvi d’hora, és com si fossin les set, carreguem les bicicletes a la vaca del cotxe i cap a Sils, a fer el Maki!!!!


Arribem amb temps de sobres per recollir els dorsals, descarregar les bicicletes, deixar-ho tot a punt a la zona de transició i col•locar-nos sota l’arc de sortida. Comencem amb la cursa a peu, son només 10 quilòmetres per un circuit amb poc desnivell, transcorre principalment per pista i camins gens tècnics, no hi ha corriol estrets, amb en Pere ens reservem una mica de cares a la segona disciplina de la competició, tot i això acabem fent un temps força bé, 42 minuts i 50 segons.


La transició ens l’agafem amb molta calma, tardem més de 5 minuts a començar a pedalar. Sortim tranquil•lament, cal acostumar-se a l’aparell i al canvi de musculatura. Els primers dos cents metres passen pel voltant del pavelló per trobar el primer tram de puja i baixa. A la primera baixada tinc el primer problema de la jornada, no és una baixada gaire complicada, però la meva manca de perícia al volant d’un trasto d’aquests, fa que surti rebotit, en resum que em foto una nata de campionat. M’aixeco, no m’he fet res de res, m’enretiro, deixo passar bona part de la gent que ve per darrera, i intento continuar la marxa. La meva sorpresa és majúscula quan m’adono que la cadena ha abandonat el plat. Torno a aturar-me en un racó, no és qüestió de molestar gaire, i em disposo a arreglar-ho a base de força, quan no hi entens massa la manya no serveix per gaire. Entre una cosa i l’altre he perdut cinc minuts, i n’he fet perdre un parell a en Pere, que amb bon criteri ha decidit seguir endavant i tal i com li havia dit, ja ens trobarem a l’arribada.
El tram que segueix, consta d’alguns puja i baixa no gaire tècnics, però vista l’experiència, m’ho prenc amb tota la calma del món. Quan ho veig massa complicat, peu a terra i avall que fa baixada, no em tornaran pas a fotre. Al final de tot hi ha la baixada més complicada, on un parell de nois de l’organització estan pendents d’indicar-nos el camí i, molt probablement, aspectants per si algú té algun inconvenient a la baixada. Tot just portem un quilòmetre i ja porto més de deu minuts, penso que això se’m pot fer etern, però tinc ganes d’acabar sigui com sigui.
El següent tram d’uns dos quilòmetres no ofereix massa dificultats, fins i tot em permeto el luxe d’avançar un parell de corredors a la pujada, tot el que puja no ofereix massa dificultats fins ara, les cames responen i en els fons m’agrada pujar. Passem per una zona amb passeres de fusta que m’obliguen a tenir molta cura, aquí la gent va atrapant-me. I en un tres i no res ens toca creuar per sota la carretera i en sortir ens trobem amb unes obres, hi ha creada una estructura de formigó, buida per dins formant uns esglaons que estan plens d’aigua fruit de les pluges d’uns dies enrere, com que els de davant meu hi passen de dret, doncs jo també, evidentment amb la bici a coll, després en Pere em comenta que ell ho havia esquivat pel costat. Amb la tonteria ja devem de portar més de cinc quilòmetres, només en queden vint-i-un.
Després d’això una mica de puja i baixa per pista, per arribar a la següent baixada, directament ni em plantejo baixar-la, i de fet no soc l’únic, però m’avancen deu o dotze corredors de cop, poc a poc em vaig acostant a les darreres posicions de la cursa, però puc estar content doncs pel camí em vaig trobant gent que s’ha vist abocada a l’abandonament, esperem que no sigui un més. Ja no soc capaç d’intuir la distància que portem recorreguda, però uns deu més o menys.


En aquest punt, m’enganxo a un grup de tres o quatre corredors que al meu entendre puc anar seguint, no amb dificultats, creuem un riu i se’ns presenta una pujadeta, que com dirien els amics Koales fa cremar puta, en resum que els quàdriceps em cremen, només espero que en acabat no els tingui tant carregats com el dia de la marató Salvatge, dilluns he de conduir 600 quilòmetres i hauria d’estar en bones condicions. Acabada la pujada una mica de pista, crec que ens trobem per la zona de Vallcanera, i efectivament el cartell m’ho confirma, estem a cagar la via. Passem per darrera d’unes cases i en pocs metres ens plantem a un avituallament, l’únic on ens indiquen el quilometratge, portem 13 quilòmetres, ja he fet mitja cursa. Per celebrar-ho li demano una cervesa al de l’avituallament que em prenc d’un glop, a veure si agafo una torta i baixo com les cabres.
El recorregut segueix per una pista força, però dura poc, tant poc que de cop i volta estem en uns trams totalment desbrossats plens de branques i sots. Aparentment és com si s’hagués netejat per la cursa, però de net no en té res. Tot i això el tram es pot fer sense cap problema, i que pugui dir és que és dels fàcils. Acaba amb una baixada que faig amb força confiança i els frens a tope, no cal temptar la sort. Després una pujada dura que ens deixa al avista un tram que ens obliga a passar pel mig d’una línia elèctrica, puja i baixa, puja i baixa, ja amb la confiança pels núvols no poso peu a terra, ens desvien per un corriol enmig d’una arbreda i altre vegada línia elèctrica, aquesta vegada em veig obligat a posar peu en una baixada excessiva.
Per sort segueixo amb el mateix grupet i això em permet anar avançant al que considero que deu ser un ritme raonable. S’acaba la línia elèctrica i toca tornar a creuar vies de tren i carreteres, per enfilar el darrer tram, per poder fer això ens obliguen a fer un puja i baixa per un tram força complicat, i de nou a carregar el ferro. Ja quasi i som, però abans d’acabar la darrera sorpresa, toca creuar la carretera, però per no tallar el trànsit ens obliguen a desviar-nos una mica, en resum que ens toca creuar la riera, amb aigua fins els genolls i fer una pujada totalment enfangada, on cada dos passo endavant en provoca un enrere, espectacular.
Ja estem al tram final, una mica de volteta per creuar per un pont, no fos cas que ens avorríssim, i de dret cap al pavelló, però primer una pujada que amb no soc capaç d’aguantar, les cames ja no funcionen com abans, un cop arribat a dalt de tot ja veig el pavelló. Ho he aconseguit, he estat capaç d’acabar la cursa en bicicleta, en un temps de dues hores, catorze minuts i disset segons, per acumular un total de dues hores, cinquanta set minuts i set segons, en la posició cent vint-i-vuit. En Pere ha acabat noranta vuitè arribant una mitja horeta abans que jo.
Satisfet d’haver acabat, em poso a fer cua per aconseguir el premi, una botifarra i un parell de cervesetes més per recuperar forces. Després d’això una bona rentada al trasto i cap a casa.
Felicitar als Makis de Sils per una feina molt ben feta, els avituallaments perfectes, el recorregut fantàstic i l'arribada espectacular.
Quan tingui les fotos, si surto en alguna ja les penjaré.

Un matí ben aprofitat, la setmana vinent cap a Donostia, a continuar amb el meu idil•li amb l’asfalt.


Run, run, run...