Setmana maratoniana…

Bon dia a totes i tots,

En començar la setmana, vaig decidir que la preparació per aquesta marató seria força diferent que en la primera, bàsicament pel fet de no haver pogut fer una tirada llarga. Per mi, una tirada llarga implica fer una sortida de més de trenta quilòmetres pocs dies abans de la marató. No és tant per enfortir la resistència física, doncs el cos es va acostumant als quilòmetres, el que fa d’any ja en porto més de quatre cents a les cames, i normalment es queixa quan t’atures després d’una cursa o un entrenament, en una tirada llarga el que intento és enfortir la resistència mental, hi ha un moment en que el cervell ha de tenir prou força per voler continuar. No és realment que ho entreni, més aviat intento acostumar-lo a fer alguna cosa més que uns quilòmetres prop de casa amb la dutxa i el dinar esperant, simplement s’ho ha de treballar. La tercera part de l’equació, la sentimental, costa ben poc de superar a les curses, córrer per la natura envoltat de gent que li agrada gaudir-ne, et dona unes sensacions impressionants. Ara, no us penseu pas que no hi ha competitivitat doncs en el fons a tothom li agrada deixar-ho tot ja sigui al camp, a la pista, o en el meu cas a la muntanya.

 Vaig decidir fer una setmana de moltes sortides curtes amb força desnivell, el resultat final de la setmana han estat poc més de seixanta set quilòmetres amb quasi tres mil metres de desnivell positiu en cinc sortides, unes set hores. Descansant tant divendres com dissabte. Una setmana que també em serveix com a preparació per a la ultra que faré a l’abril, les 24 hores de Cap de Creus, encara que compto poder fer alguna tirada molt llarga.

La setmana va començar prou bé, el dilluns un recorregut de poc menys de catorze quilòmetres per Sant Daniel, fent la pujada pel camí de Cala Ferriola, un corriol ben dret, i intentant baixar el màxim possible per la pista, en aquesta ocasió per la del camí dels Àngels. Vaig provar una ruta nova a la baixada que em va fer el pes, un corriol no tant pedregós com el del camí dels Àngels que em permetia córrer més ràpid sense por de revinclades de turmell. En resum primer pujar-ho tot i després recuperar baixant, però sense relaxar-se que després tens més número de fotre’t una bona nata.

El dimarts dues sortides, per un costat al migdia vaig variar la ruta per en comptes de fer un puja i baixa, fer tres pujades i baixades de menys desnivell, però amb una exigència semblant, creuant la variant de l’A2 per cinc llocs diferents, una curiositat com una altre. Quasi setze quilòmetres amb tres pujades d’uns dos cents metres de desnivell ascendent cadascun. Al vespre la nocturna, una sortida molt semblant a la que vaig fer el dilluns, però passant pel Puig de Sant Miquel, l’únic “cim” aconseguit durant l’entrenament setmanal.

El dimecres al migdia una sortida semblant a la de dilluns, però variant el recorregut per fer uns cent metres més de desnivell en mig quilòmetres més. Va ser el pitjor dia amb diferència, les cames no estaven del tot recuperades de les dues sortides del dimarts, però creia que era el que calia, el resultat el diumenge a la cursa.

Les sortides de preparació les acabo el dijous, poc més de dotze quilòmetres, però descobrint un corriol molt bonic i dret, després de passar per la font dels Lleons, acabo arribant a mig camí dels Àngels i cap a Girona altre vegada. Em sento les cames com noves desprès de vint-i-quatre hores de descans. Al vespre una mica de futbol sala per acabar-ho de rematar.

El divendres al migdia el meu cos demana canya, uns quilòmetres més per acabar la setmana amb vuitanta quilòmetres abans de córrer la marató, però aquesta vegada el seny s’imposa i decideixo descansar igual que faig el dissabte.

Arriba la crònica de la cursa.

Abans de començar toca plantejar objectius. Tenint en compte que el desnivell és més important que a l’Ardenya, cursa en la que vaig invertir cinc hores i deu minuts, compto estar-hi entre cinc hores i mitja i sis hores, tot el matí.

Com que la cursa és a les vuit i mitja, toca llevar-se a la sis per menjar alguna coseta, però els nervis fan que des de les cinc estigui donant voltes al llit sense poder dormir. Així que una estoneta abans de sonar el despertador ja estic preparant-me l’esmorzar, unes torrades amb Nutella, un plàtan, un got d’aigua i un cafè per acabar d’obrir els ulls, faig la bossa, revisant que no m’hagi deixat res i poc abans de les set del matí a plaça Catalunya, on hem quedat amb en Josep, en Peio i en Pere, els companys Intrèkkids que venen a fer la mitja. Ens distribuïm als cotxes, n’hem d’agafar dos, doncs ells acabaran la cursa força estona abans que jo i no cal que m’esperin, i cap a Sant Hilari.

Arribem amb temps de recollir els dorsals, canviar-me, ells ja venen a punt, decidim no escalfar part per mandra part perquè farem els primers quilòmetres a un ritme més suau  i a córrer. Els primers quilòmetres son comuns a la mitja i a la marató, fem junts la pujada a Sant Miquel de les Formigues. La cursa, com sol ser habitual, comença per asfalt, el just i necessari per sortir del poble i endinsar-nos per pistes i corriols. Començo a un ritme molt suau, vist el perfil decideixo no passar-me, en Josep apreta ben d’hora i comença a deixar-nos enrere a les primeres rampes, en Pere a la que ha escalfat una miqueta, dos quilòmetres després de la sortida un cop hem deixat del tot l’asfalt, comença a fotre-hi una mica més de canya, així que ens quedem en Peio i jo acompanyats d’una bona colla de corredors més.

Els dos primers quilòmetres combinen asfalt i terra, guanyant ràpidament els primers cent metres de desnivell, passant prop de la font de cal Sastre i la urbanització a la que li dona nom, aquí deixem l’asfalt quasi definitivament, només el recuperaríem al voltant del quilòmetre divuit on ens tocava simplement creuar la carretera en un avituallament. Continuaré amb la cursa, que me’n vaig per les branques.

Els següents tres quilòmetres transcorren per una pista amb lleugera pendent descendent, continuem amb un ritme suau i poc a poc anem avançant gent, sempre és preferible guardar forces per a les pujades, que pintava que s’enfilarien força. Al voltant del cinquè quilòmetre, pugem i baixem un turó d’un desnivell de cent metres aproximadament, i ens plantem al començament de la pujada a Sant Miquel. La pujada consta de 350 metres de desnivell força constant en poc més de quatre quilòmetres, majoritàriament per pista, tret del darrer tall que es fa per un corriol que comença molt suau i de mica en mica va agafant pendent.

Un cop arribem a dalt, a una alçada de quasi 1.200 metres, canvi dràstic, baixada vertiginosa d’un quilòmetre fins arribar al segon dels controls. És aquí on ens acomiadem amb en Peio i ens desitgem sort de cares al que ens espera, per ell uns deu quilòmetres de baixada fins a tornar al pavelló, per a mi trenta quilòmetres més de puja i baixa, com no podia ser d’una altre manera, el primer que toca és pujar, així que poc a poc a guanyar metres.

Si una cosa cal destacar d’aquesta cursa és que les pendents son força pronunciades, hi ha trams amb rampes molt pronunciades, per exemple aquesta darrera ronda un desnivell mitjà de més del quinze per cent, però n’hi havia que quasi arribaven al vint.

Després d’aquest tram de pujada, un bon corriol amb suaus pujades i baixades, per poder córrer una mica sense haver de patir pels desnivells, això si, ple de pedres, arrels, branques, fulles, no hi havia marge per al descans. Tot just estava al voltant del quilòmetre dotze, quan començo a sentir l’alè de les bicicletes. No ho havia comentat, però aquesta cursa té una característica força peculiar i és que la fan a l’hora ciclistes, corredors i caminadors. Els ciclistes surten una mitja horeta després dels que correm i caminem, però a la majoria ens acaben atrapant. Com que el terreny és millor per córrer que per anar amb bicicleta, puc mantenir la distància, però al cap d’uns cinc cents metres acaben avançant-me els primers, evidentment m’enretiro per deixar-los passar, no es tracta d’anar a tocar el que no sona.

Però si comentava que les pujades van ser brutals, les baixades no es queden curtes, el següent tram, de poc més d’un quilòmetre ens serveix per baixar més de tres cents metres, si nois i noies, un trenta per cent de desnivell descendent. Es tracta d’una baixada salvatge enmig d’una fageda, tot ple de fulles, un tram més pensat per als ciclistes, es tractava doncs de fer petits trams, quinze o vint metres, i anar-se agafant als arbres o t’exposaves a acabar rodolant cinc cents metres pendent avall, tot i que estava més pensada per als ciclistes, patien tant o més que els corredors, això si qui treballava per frenar no eren els quàdriceps de les cames, que dos dies després de la cursa encara es queixen.

Com us podeu imaginar l’arribada d’una nova pujada es va convertir en una alegria, i més tenint en compte que el pendent no era dels més exigents. Un parell de quilòmetres ben bons em porten fins als setze, i ja porto dues hores de cursa. A continuació una altre baixada vertiginosa, amb un petit descans a mig camí, on gaudim d’un merescut avituallament. El descens acaba al fons de la riera d’Osor, amb uns 500 metres d’alçada, toca creuar-la per una passera i enfilar la rampa més contundent. No vull exagerar però hi ha talls amb més del 50 per cent de desnivell, una absoluta bogeria!!!!

Aquest és per a mi el pitjor moment de la cursa, el fort desnivell em fa pensar que no seràs capaç d’arribar a dalt de tot, i quan veig que un nou m’avança i es distancia ràpidament penso que realment hi puc estar mitja vida, però al final te’n surts i s’acaba la rampa i tens clar que el terreny continuarà pujant i baixant, però t’atures a contemplar el paisatge i el desnivell que has superat i et sents com nou, però alhora ets conscient que es tracta d’un miratge, doncs les cames et recorden que portes dues hores i mitja corrent i encara et queden més de vint quilòmetres per endavant.

Queda clar doncs que continua pujant la cosa, durant aquest tram atrapo en Jordi, l’home d’una amiga de la Sílvia i ens acompanyem mútuament un parell de quilòmetres de pujada. Més o menys fins al següent punt de control, amb més de la meitat de la cursa superada, però amb força desnivell per endavant.

Però primer baixar, així ens permet pujar encara més. Una altre baixada per matar-se, de fet he d’ajudar a un ciclista que ha patit una caiguda i està intentant arreglar la bicicleta, al final evito que torni a fotre-se-la. Ja ho dic jo sempre que és millor anar amb els dos peus a terra. Al final de tot de la baixada un tall quasi pla per córrer, no m’ho puc creure, hi ha talls on no hi ha cap perill mentre es córrer, això si, el ritme és força suau degut als vint-i-cinc quilòmetres que ja porto després de més de tres hores.

I torna a pujar, tres quilòmetres i mig més, per fer 350 metres més de guany. En aquest tram un bon tall de pista per una zona força ombrívola, les pendents no eren massa pronunciades, entre un cinc i un set per cent, permetien caminar més de pressa que no pas córrer, d’aquesta manera vaig estalviar una mica d’energia, que bona falta em faria, quedaven més de deu quilòmetres per endavant.

Baixant una altre vegada les bicicletes comencen a avançar, aquesta vegada em toca ajudar-ne un que per poc no acaba rodolant fins al fons de tot, els que tenim les cames a terra anem amb una mica d’avantatge. Acabo la baixada just a deu quilòmetres de l’arribada, en aquells moments em pensava que eren una mica més.

El següent tram torna a rondar un desnivell mitjà ascendent de prop del deu per cent, els primers tres quilòmetres es fan majoritàriament per pista, i acaba avorrint una mica. Però els darrers vuit cents metres, després d’un punt de control, el terreny canvia i enfilem per un corriol que permet de gaudir molt més del bosc, per acabar el segment, un semi pla ens porta fins als trenta cinc quilòmetres recorreguts, ja només queda una pujada amb cara i ulls, però primer toca tornar a carregar els quàdriceps a fons amb una baixada terrible que ens porta a només tres quilòmetres de l’arribada.

El primer consisteix en una altre pujada, és de les més suaus de la cursa, però els quilòmetres s’acumulen i es fa el que es pot, tot i això es flaira l’arribada i el pas es ràpid. El rellotge va comptant i poc a poc s’acosta a l’hora objectiu. Enllestida la darrera pujada només queda baixar i un merescut refrigeri en arribar. Quilòmetre i mig per corriol que enllesteixo en poc més de set minuts, les ganes d’acabar es noten.

Després de poc més de 40 quilòmetres, amb més de 2.700 metres de desnivell positiu, per les Guilleries, torno a ser al pavelló de Sant Hilari on espera un plat d’arròs i un parell de cerveses per recuperar forces, que em prenc plantat a l’arribada per anar veient i aplaudint la resta de participants que queden per arribar. Un matí d’esforç, amb moments de patiment, no tot son flors i violes, de superació i felicitat, no es pot demanar molt més.

Sobre la organització, el recorregut estava molt ben senyalitzat, faltava tenir clar un serien els controls/avituallaments, per poder dosificar millor les forces, per això anava amb la bossa d’hidratació a l’esquena, tot i això aquests eren força complerts, fins i tot en conèixer un responsable de control em vaig poder fotre una cervesa a mitja cursa, no se si és el més aconsellable, però va entrar de collons. A l’arribada no faltava de res, botifarra, torrades, donuts, arròs, fruita, begudes diverses. Només puc felicitar-los, una cursa popular, sense grans pretensions, amb molta voluntat per tirar-la endavant, però pel perfil amb molt poc que envejar a curses amb molt de nom.

Els resultats:

Oficial:

Posició: 27 Temps: 5:35:19 Distància: 42,195 Km. Desnivell: 2.200 metres

Oficiosa:

Temps: 5:35:16 Distància: 40,27 km Desnivell: 2.747 metres

Apa doncs, fins la setmana vinent, de recuperació però amb el cap pensant en el següent repte, les 24 hores de cap de Creus, tot i això primer participaré a la pujada als Àngels organitzada pel GEiEG, a tall d'entrenament de cap de setmana.

Salut i cames!!!!