Trail Marathon Roses - Cap de Creus...

Hola de nou,

Nova entrega, una altre setmana amb cursa, en aquesta ocasió la meva tercera marató, un recorregut molt bonic pel Cap de Creus. Aquesta vegada vull tornar a la preparació de la meva primera marató, fer una setmana amb pocs quilòmetres per tenir les cames descansades per diumenge. Per començar una mica de recuperació, 1500 metres a la piscina del GEiEG. Tot i que la cursa del diumenge no va ser de les més fortes sempre va bé nedar una mica, a més em comença a agradar i tot.

Aprofitant que dimarts és festiu, ens n’anem amb en Peio a fer una tirada mitjana. Resseguim la cursa de muntanya de Girona, estalviant-nos la pujada als Àngels, per qüestions horàries. És un recorregut força ombrívol, que ens protegeix de la calor que fa durant el matí. Molt recomanable pels matins d’entrenament estiuenc. Bones sensacions. Poc més de vint quilòmetres amb uns 1000 metres de desnivell.

Continuo el dimecres amb una mic més d’aigua, tot i que les cames demanen canya, prefereixo ser conservador i no anar-me’n a córrer, uns altres 1500 nedant.

Dijous cometo un error que m’acabarà penalitzant a la cursa, al migdia agafo la bicicleta i pujo a Sant Miquel. Quedo una mica carregar de cames, creia que no m’afectaria gens a la cursa, però em vaig equivocar una mica. Al vespre el tradicional partidet de futbol sala.

Divendres al migdia toca Carrilet, ens n’hi anem amb la Sílvia, fem una tirada curta, poc més de quatre quilòmetres, a un ritme força bo. El problema principal ha estat la calor, jo hi estic acostumat però la meva ella no i ha patit més del compte.

Dissabte descans absolut, a la tarda ens acostem a recollir el dorsal i participar al breafing previ a la cursa. Es veu un bon ambient entre els corredors i corredores.

Arriba diumenge, no he de llevar-me massa d’hora, a dos de vuit, i fins i tot em permeto el luxe de mandrejar una mica. En un tres i no res estic a punt i la Sílvia m’acosta fins al port de Roses on ens espera en Peio. Decidim no escalfar, ja farem servir els primers quilòmetres per a fer-ho. Poc a poc s’acosta el moment de la sortida i el port s’omple amb més de cinc cents corredors i corredores repartits en tres modalitats. La Sílvia em comenta que veient tanta gent li venen ganes de córrer i tot, la competició enganxa.

Perfil de la marató.

A les nou en punt comença la cursa. Fem un parell de quilòmetres pels carres de Roses per tal d’estirar una mica el grup, amb en Peio aprofitem per escalfar una miqueta, quan deixem l’asfalt i apareixen les primeres traces de terra m’oblido de l’escalfament i començo a augmentar el ritme.

Al costat d'en Peio a la sortida.

Ens trobem amb la pujada al pic de l’Àliga, es pot fer a bon ritme, però com sempre costa avançar als corriols, així que vaig fent sense atabalar-me, hi ha molts quilòmetres per endavant i com que el meu objectiu és acabar, no em ve de dos minuts ni d’un quart d’hora.  Al arribar al capdamunt ja porto mitja hora, dins les previsions de ritme.

La baixada és complicada i més tenint en compte que el grup encara és molt nombrós, estic a punt de caure un parell de vegades per culpa de no veure on poso els peus, però me’n surto prou bé amb un parell de rascades al lateral de la cama. Al cap de poc, hi ha un embós considerable, un noi, l’Eduard Cabarrocas, ha caigut i sembla que s’ha fet mal de veritat, m’aturo un moment per veure si puc ajudar en alguna cosa, com tothom que hi passa, però veient que hi ha cinc o sis persones atenent-lo decideixo continuar i no emprenyar, els meus coneixements mèdics son força limitats i val més no molestar. Al final m’assabento que amb una arrel s’ha fet un tall força lleig a la cuixa, que ha perdut molta sang i ha hagut de ser evacuat en helicòpter, unes hores a l’hospital de Figueres i cap a casa. Esperem que no sigui gran cosa i en un tres i no res pugui tornar a gaudir de la muntanya, ànims.

L'helicòpter enduent-se l'Eduard.

Tal com he dit continuo cap avall, després del primer tall força tècnic el terreny canvia i es fa de més bon córrer. Aquí començo a adonar-me que he errat amb el calçat, les S-Lab no em van bé en aquest tipus de terreny al ritme que estic anant, ja tinc els peus destrossats pels impactes i només porto una baixada, patiré i molt. Després d’un tram planer, torna a pujar en direcció al coll de Sant Genis, trobem el primer avituallament en el punt on es creua la carretera de Cadaqués. Un altre error d’avui ha estat no dur cap sistema extra d’hidratació, sobretot als darrers deu quilòmetres ho hagués agraït, però en els primers trenta m’ha permès anar més lleuger, així que ha estat un error a mitges.

La pujada és llarga i amb un bon desnivell, no en va és el punt més dur de la prova, que per sort ens trobem només de començar, quan les forces estan quasi intactes. Combino el trot suau amb els talls caminant per tal de no carregar massa els bessons, segurament amb els mitjons llargs hagués anat millor, però avui sembla el dia de fer-ho tot a l’inrevés. Poc a poc m’acosto al coll i vaig avançant gent. En arribar a dalt del Coll desviament a l’esquerra, els maratonians quedem sols encarant la carena de la serra de Verdera.

Fent cua en un corriol.

És el tram més lent i més tècnic de la cursa, comença amb rampes dures, per convertir-se en un puja i baixa rocós, fantàstic per les meves plantes dels peus, on fins hi tot toca grimpar una miqueta. Son poc més de dos quilòmetres que es fan molt i molt poc a poc. Aquí em veig superat per força corredors, m’hagués anat bé poder beure una miqueta, però a la baixada penso que ja els avançaré, doncs me la conec de fer-la sovint, i m’equivoco, ja us explicaré. En quasi en una hora i tres quarts arribo al castell de Sant Salvador, pel camí de la carena he pogut veure Palau i Sant Onofre, és bonic això de fer una cursa per terreny conegut.

La baixada fins a Sant Pere l’he de fer més lentament que de costum, a part del problema amb les plantes dels pues, començo a notar una punxada al quàdriceps, em ve al cap la pujada a Sant miquel en bicicleta del dijous, vaig acabar força carregat i aquí en tinc les conseqüències. Un cop a sant Pere, el terreny és pla i em permet anar a bon ritme fins al començament del corriol que baixa a La Selva de Mar, doncs no noto les punxades, però a la que comença el corriol hi tornem a ser, mira que és ben parit, però no hi ha nassos d’apretar més, la baixada se’m fa eterna. Al arribar a La Selva de Mar tinc tres quilòmetres de pla per endavant, que torno a aprofitar per pujar el ritme i intentar compensar la pèrdua baixant. Arribada al Port de la Selva, una mica d’aigua per fer passar un gel, una mica de fruita, més aigua i a tornar-hi, que en poc temps arriba la següent pujada.

Ens dirigim cap a Cadaqués per Puig Bufadors, la pujada és suau, però començo a notar els quilòmetres, més caminar i menys trotar, però tot i això porto un ritme més bo del que m’esperava, llàstima que tot el que guanyo pujant ho perdo baixant, quan normalment passa a l’inrevés. Al mas Bufadors ens trobem amb un quart avituallament i la pàjara, veieu la foto de més avall.  Estem al bell mig de la cursa, i vaig per les tres hores. Després d’hidratar-me i menjar a córrer de nou, el tram que ens porta a la baixada a Cadaqués és molt bo per córrer, així que aprofito el moment, en aquest punt la vista de Cap de Creus és preciosa. Al arribar al començament de la baixada la vista de Cadaqués és espatarrant,  durant la baixada torno a tenir problemes, però això no m’impedirà pas acabar la cursa. Arribant a Cadaqués  una mica de volteta pels carrers i avituallament. M’esperava més gent al poble, sobretot hi ha turistes que es sorprenen de veure gent corrent pels carrers. L’avituallament no l’aprofito massa, com que el tram que hi ha fins al següent control és molt curt quasi ni m’aturo, un glopet d’aigua un tall de plàtan i a córrer de nou.

Aquí teniu la "pàjara", gràcies voluntaris.

Enfilem pel camí de ronda de Roses a Cadaqués fins una mica més amunt de Mas Baltre, on hi ha el següent punt de control, aquí si que aprofito per hidratar-me bé, hi ha sis quilòmetres fins al següent i el sol ha començat a sortir, què donaria per un bidó, la culpa és meva per burro. Des de Mas Baltre la vista de Cadaqués és excepcional. Un cop passat el control ens dirigim al Puig Alt, en aquest punt hi ha segurament el tram més bonic de la cursa, una baixada molt maca amb unes vistes magnífiques de Jòncols, el ritme creix i no penso que estic sense beguda, visca el Trail Running.

Cada cop més a prop.

A mig camí del Puig ens trobem amb el darrer control, torna a tocar hidratar-se bé, hi ha hagut un moment que m’he vist apurat per passar-me de voltes, doncs d’aquí en endavant res de res fins a Roses. Queden uns sis quilòmetres i vaig molt per sota del previst. Una mica de pujada que faig tant ràpid com puc seguint un corredor que porta un ritme molt bo. Després baixa que baixaràs, moment en que perdo pistonada, els peus es queixen molt i la cuixa també apreta, però tot i això arribo a Roses amb forces i massa d’hora.

M’explicaré, havia previst unes sis hores, molt mala previsió, la Sílvia coneixent-me compta arribar mitja hora abans, però al final aturo el cronòmetre en cinc hores, disset minuts i quinze segons, en quaranta vuitena posició. Quan la Sílvia em veu caminant a l’arribada m’hagués matat. jejeje.

Ens quedem esperant en Peio per immortalitzar la seva primera Marató. Molt bona cursa, acaba en sis hores, vint i set minuts i vint-i-nou segons, en la posició cent vint-i-set.

La felicitat a l'arribada.

Felicitar a Klassmark per una cursa molt ben organitzada, segur que aquesta cursa serà a la meva planificació del 2013, a tots aquells i aquelles que hi havia als avituallaments pels ànims, a tots els corredors i corredores per fer possible aquests esdeveniments.

Donar les gràcies a la Sílvia per intentar ser a l’arribada abans que jo, un altre dia miraré de córrer més poc a poc.jejeje..

Sobretot felicitar en Peio per completar la seva primera marató de muntanya.

La setmana vinent una mica més, encara que de córrer no massa.

Salut i cames...