Curses: Trail Bisaura XL

Bon dia,

Avui us explicaré com em va anar la meva segona participació al trail del Bisaura, fa dies que està escrita, però mai trobo el moment per seure davant l'ordinador i pujar-la al bloc, però com sempre primer com hi he arribat.

Doncs, senzillament com he pogut. Després de patir més del que està escrit a la Oncotrail i quedar més tocat de cames del que havia previst, només vaig tenir temps per descansar i fer una petita estirada de cames per Verdera i una passejada en família fins a Sant Onofre.

La cursa...

Que una cursa comenci a les sis del matí implica decisions, dorms a casa i et lleves ben d’hora o surts el dia abans i dorms al cotxe. En principi la decisió era la segona, però al final tot es va anar torçant i va tocar implementar la primera.

Després de dormir tres horetes, la Ivet va tenir una mala nit, carretera i manta cap a Sant Quirze de Besora. El primer inconvenient, a l’alçada de Vilabertran, em va tocar recular a buscar el frontal. Així doncs un viatge que havia de durar horeta i mitja amb calma i tranquil·litat, es  va convertir en una contrarellotge per arribar a temps a recollir el dorsal. Va anar tot bé i fins i tot em va quedar temps per a fer un cafè.

A la sortida unes quantes cares conegudes, vaig saludar en Guillem i en Josep, només els veuré aquí. A les sis en punt i sota un mar de guspires arrancava el Bisaura. Un Bisaura amb molts canvis, que lluny de fer la cursa més suau, l’endurien un xic més. La premissa calma i tranquil·litat.

I així ho vaig fer, vaig arrencar al darrera del grup i m’ho agafava amb calma. Els primers quilòmetres altament corribles ens portaven fins a la Farga de Bebié passant per Montesquiu i el seu Castell, gaudint d’un tram molt bonic de puja i baixa entre canyissars.

Sortint de la Farga ens encaminem cap al Bar Beví, un clàssic d’aquesta cursa on els més agosarats poden hidratar-se amb tota mena de licors i aiguardents. Només de sortir de la Farga ens n’anem cap a la via del tren, on passem paral·lels per un pont sobre el Ter, una imatge preciosa, si no fos per la manca de llum. Seguidament ens endinsem en un torrent on podem començar a gaudir del fang, gran protagonista de la jornada d’avui. Efectivament les darreres pluges han deixat el terreny preciós.

Deixem el Bar i ens n’anem cap al Castell de Llaers, això vol dir endinsar-se a la Serra de Bufadors. A partir d’aquest tram anem plegats amb en Xevi, un gran coneixedor de la zona, que em va explicant el que anem trobant pel camí. Anem avançant sense atabalar-nos massa i arribem al Castell on ens esperen cavallers, donzelles i frares.

Seguim amb en Xevi cap a la bauma del Teixidor. Però primer ens toca pujar fins a la Cau i gaudir de la boira que en prou feina ens deixa veure les cintes que ens indiquen per on hem de transitar. La temperatura és perfecte per córrer, tot i que la humitat intenta fer-nos la guitza. Les baumes son uns abrics de roca, cavitats poc profundes molt horitzontals que es formen en cingles rocosos, i aquest zona n’és plena, com la serra de Verdera és terra de dòlmens, podríem dir que el Bisaura és terra de baumes. Una de les més extenses i conegudes és la bauma del Teixidor, tot i que avui en veurem unes quantes més, de les que no soc capaç de dir-vos els noms. Hi passem just abans de l’avituallament i he de reconèixer que és curiós veure-hi construccions que en l’antigor devien ser habitatges.

Deixem l’avituallament i ens toca anar cap al castell de Milany, ho fem per la banda contraria que l’any passat, però això no li treu ni bellesa ni duresa, tampoc ens impedeix passar per torrents i salts d’aigua preciosos. Però a mesura que guanyem alçada ens venen a visitar de nou les boires. I just a tocar del castell la temperatura la podríem considerar freda. Creuem les ruïnes, perquè de castell no en queda massa, i en sortint ens espera l’avituallament.

Després del castell recuperem el recorregut de l’any passat, primer amb una baixa quasi eterna fins a l’Arxé, moment en que ens comencen a atrapar els corredors i corredores de la modalitat L, la de 50 quilòmetres. I de l’Arxé cap a Vidrà tonem a trobar-nos amb un petit repetjó abans d’encarar una bonica baixada. Poc destacable en aquest tram.

A l’avituallament ens ho agafem amb calma, menjo una mica de pasta, no em passo, bec força i pico quatre coses. De moment vaig molt bé de cames i la companyia és excel·lent. Després d’un quartet d’hora ho tenim tot a punt per continuar.

El tram que ve ara me’l conec i força, l’any passat vaig patir-hi el que no està escrit i aquest any la idea era arribar-hi amb més energia que l’any passat, de fet per això he anar amb menys gas, o això em sembla a mi. Encarem doncs la pujada cap a Santa Margarida de Cabagès. Per començar decidim anar caminant pel planer, així païm una mica el que hem menjat, la gent ens avança a tot tall, però no ens atabalem. A la que comença a pujar les sensacions son bones i la temperatura molt millor que l’any passat. En aquestes que em despisto i m’entrebanco amb una pedra, resultat un pelat a la cuixa esquerra i un trau a la cama dreta, però res que m’impedeixi continuar. Com m’esperava la pujada no s’acaba mai, però aquesta vegada no pateixo, no passo un calvari per arribar al cim, simplement vaig fent amb bon humor fins que apareix l’avituallament.

Aturada curta i a continuar pujant, ara toca arribar fins a Santa Magdalena de Cambrils. M’ho estic passant d’allò més bé, sense cap necessitat d’apretar a fons per anar avançant, gaudeixo d’un tram que l’any passat se’m va fer etern, com canvien les coses. Un cop al capdamunt control i baixada cap a Collfred, quan estem a punt d’arribar-hi en Xevi m’indica que plegarà aquí, que te unes molèsties al maluc que li fan la guitza de fa temps i li impedeixen fer la baixada en condicions. A recuperar-se doncs. Jo com que continuo amb bones sensacions encaro el següent tram després d’un bon avituallament.

I no és altra que un que em vaig quedar amb les ganes l’any passat, passar per les escletxes de l’Euga. Només per això val la pena fer la XL, és un paratge inigualable, bé no havia vist res com això. Son formacions rocoses semi enterrades, com si d’un laberint es tractés, sort d’un perfecte marcatge, perquè si no es faria difícil saber per on s’ha de seguir, gratament sorprès amb el que vaig veure. Deixo les escletxes i amunt cap al Puig Cubell, on continuo amb bones sensacions, encara embadalit amb les escletxes. I un cop coronat el Puig, baixada cap a Sallent.

I ja en van 51, o una mica més com indica el rellotge. Ara toca avançar tram a tram, el cansament es va fent més gran, però encara continuo amb corda. Esperen doncs una mica més de sis quilòmetres fins a Can Barraca. La meitat piquen amunt i l’altre cap avall, només recordo passar per el que sembla una masia de turisme rural, on hi ha un punt de control, a mitja pujada. De la baixada res a destacar, només que les hores van passant i el cel va enfosquint-se poc a poc. Bones sensacions a l’avituallament.

I a encarar el següent uns altres sis mal comptats, aquest vegada fins a la Carretera a Salgueda, a tocar de Vidrà. Ja anem descomptant i toca pujar, la pujada la faig prou decentment, el cos ja comença a anar justet, però el pitjor encara està per arribar. Mica en mica se’n va la claror i amb el pas a la nit la desconnexió. Em resisteixo a posar-me el frontal, però no tinc més remei. Ens fan baixar directament pel mig d’un torrent, estic tant cansat que m’entrebanco una vegada i una altra, patino amb tot i acabo caient repetidament. Em costa fer passes, el cos en te prou, sort que el tram és curt, però se’m fa etern. Els pals em serveixen amb prou feines per mantenir-me dret, i a vegades ni això. Veig el llum de l’avituallament, però no hi acabo d’arribar mai, sempre falta una mica més, però finalment puc tocar la carpa amb els dits.

I ja en tinc prou per avui, queda poc per acabar, en porto uns 63 de 82, però el cos diu prou i a vegades paga la pena escoltar-lo. Comunico la meva retirada i m’espero arraulit i mig adormit al seient del darrera d’un quatre per quatre fins que em poden baixar cap a Sant Quirze.

Conclusions...

Després de sis mesos arrossegant problemes de cintilla, venia amb poc rodatge per aguantar els 82 quilòmetres d’exigència que m’esperaven per davant. Els darrers anys a aquestes alçades acumulo més de 2.500 quilòmetres a les cames, però aquest en prou feines arribo als 1.000, això es nota. Venir d’una Oncotrail on vaig acabar amb les cames tocades, bessons a punt de rebentar i punxades entre el recte intern, el semi membranós i semi tendinós d’ambdues cames, prometien poques alegries. Haver dormit encara no tres hores la nit abans de la cursa, no ajuda a resistir quan se’n va el sol i toca encarar tres o quatre hores de nit. No haver fet sortides nocturnes en molt temps dificulten moure’s àgilment sota la llum del frontal amb moltes hores a les cames. Tot i això estic content perquè no esperava poder donar tant.

Per acabar...

Felicitar a la organització i voluntaris, heu tornat a fer una cursa d’11.

Donar les gràcies i molts d’ànims a en Xevi, espero que et vagi molt bé i que algun dia tonem a coincidir.

I per acabar gràcies a les de sempre, pel suport constant en aquestes aventures.

I ara a pensar en la propera, aquest any potser només queda Cims de Girona per endavant, caldrà valorar totes les opcions.

Salut i muntanya!!!!!!!

Curses: Oncotrail 2018

Bon dia,

Avui us parlaré de la meva participació a la Oncotrail.

Quan més de mig any enrere en Pere em va proposar de formar part d’un equip de l’Oncotrail, el cap deia una cosa, però el cor una altra.

El cap li tocava pensar en que el perfil de la Oncotrail no està fet per les meves cames. Unes cames acostumades a caminar ràpid cara amunt i anar saltant de pedra en pedra cara avall, estaven venudes en un recorregut on el noranta cinc o més per cent es pot fer corrent. Més venint d’una cursa com la UTMC, on vaig tenir clar que es corria massa pel meu gust. A més a més a la setmana de la Onco m’esperarà la XL del Bisaura.

Però per això hi ha el cor, un cor convençut que aquestes curses no estan fetes per córrer, estan pensades per ser solidaris. Una cursa on no es corre sol, es corre en companyia en tot moment. Una cursa on no importa la classificació, sinó els diners recaptats per a donar suport als malalts de càncer i les seves famílies, així com per a obrir i recolzar línies noves d’investigació. I com no podria ser d’una altra manera el si va ser ràpid i rotund.

Set mesos d’espera donen per a moltes aventures i desventures, donen per veure-se-les de tots colors, tant personalment com col·lectivament, donen per anar superant els entrebancs que van sortint, tant els esperats com els inesperats, donen per preparar-ho tot amb el màxim de cura, sobretot les darreres setmanes, on el telèfon treia fum acabant de lligar-ho tot, però sobretot donen per ser conscients que el més important està aconseguit, posar el nostre gra de sorra a la causa.

I set mesos després ens trobem a la plaça Can Mario a Palafrugell, acompanyats de 233 equips, de més de 5.000 persones entre corredors, equips de suport, amics i amigues, organització, voluntaris, amb infinitat d’històries tenyides de rosa i daurat als caps i als cors de tothom, moltes cares conegudes, molts ànims i molta solidaritat.

I si, tocava córrer, que en el fons era el de menys, i vam córrer a estones fins i tot volàvem, i vam caminar que el cos ho agraïa, i vam descansar intentant recuperar forces, i vam patir pels altres més que per nosaltres mateixos, i vam riure que sempre ajuda en els mals moments, i ens vam enfadar per no poder donar més, i ens vam emocionar perquè era increïble, i vam emocionar perquè sou increïbles, i vam acabar plegats perquè som increïbles, i ho vam celebrar perquè ens ho mereixíem, i ens vam fer fonedissos perquè la feina estava feta i tothom es mereixia celebrar-ho.

Només queda, donar les gràcies a la organització i voluntaris per la seva solidaritat. Donar les gràcies a tots els i les que han animat, ja sigui en el terreny o virtualment. Donar les gràcies a les de casa per acompanyar-me.

Felicitar a tots els que hi heu participat, en espacial als companys i amics, sou tots molt grans.

I finalment felicitar a l’Anna, en Francesc, en Lluís, en Marc, l’Olga, l’Òscar, en Pere, en Quim, la Sara, en Sergio, en Taysir i en Xevi, per ser un gran equip.

I ara a intentar recuperar alguna cosa abans de dissabte, que m’espera un festival dels de no córrer gaire.

Salut i muntanya!!!!!

Curses: Marató Rialp Matxicots

Bon dia,

Avui us explicaré les meves vivències a la Marató Rialp Matxicots, però com sempre primer com hi he arribat.

Una mica més d’un mes i mig dona per a moltes coses, el temps que ha passat des de l’Esquella de Pardines, d’entrada descansar una setmana sencera, no vaig acabar gens tocat, però si conscienciat en fer bé les coses, tant bo és entrenar com descansar per evitar problemes.

Les següents dues setmanes amb poca càrrega, fent molta bicicleta a ritmes molt suaus per recuperar bé i poder anar a fer el meu primer 3.000. Així doncs el dissabte 18 d’agost ens en vàrem anar amb l’Ignasi a fer la Pica d’Estats, amb molt bones sensacions, sobretot tenint en compte que ho férem caminant xino-xano. Per continuar deu dies de “baixa intensitat” fent bicicleta suau i caminades en família, tot per recuperar al màxim els problemes de cintilla.

I les dues darreres setmanes a apretar de nou. Fent molta cursa a peu buscant sempre poca distància i molt desnivell, i on millor que la serra de Verdera per fer-ho? Doncs enlloc!

La cursa...

Tot comença dijous al vespre amb la tria de material i la confecció de la bossa, continua amb un divendres de feina i a les sis en punt carretera i manta cap a Rialp, amb aturadeta a Girona per recollir als avis.

El camí cap problema, anem fent fins a La Seu d’Urgell, on ens aturem per sopar uns entrepans quan és ja negre nit. Una cosa ràpida que ens permet arribar a quarts d’onze a l’hotel. On fem el registre d’entrada i a dormir ràpidament, que el despertador sonarà d’hora.

A les quatre menys cinc ja estic en peu, això em permet desactivar el despertador i no molestar gaire, ja sabem que a aquestes hores qualsevol petit soroll molesta, encara que al passadís tot son corredisses d’altres corredors i corredores. Em vesteixo i acabo de decidir el que em posaré, només sortir toca recollir el dorsal, després esmorzar una miqueta i cap a la sortida amb els avis. Tinc temps de saludar algun conegut, entre d’altres en Zulet que acabarà fent una molt meritòria segona posició, control de material i a dos de sis en punt, gas!

Arrenquem caminant fins a l’estora on es registra la sortida, així ens estalviem de passar per llocs molt estrets massa ràpid amb els problemes de seguretat que això comporta. I un cop escoltat el piii, gas.

Respecte a dos anys enrere s’ha canviat la sortida, això me n’assabento en aquest moment, altres canvis ja els tenia en compte. És un encert doncs anem per vies més amples que permeten estirar el grup sense molestar-nos els uns als altres. El que no canvia és que sortim picant amunt cap a Saurí. Ho fem per una zona molt humida, això hi afegim que no bufa un bri d’aire i que la temperatura és estiuenca, un còctel perfecte per una xafogor escandalosa que ens fa suar més del normal, tot i anar lleugers de roba. La humitat fa que el terreny rellisqui molt i a les fosques, bé sota la llum del frontal, fa les coses menys senzilles. A punt d’acabar la pujada em trobo amb en Txema, ens saludem i seguim fins a l’avituallament. Tot dins el previst.

Aquí comença el segon canvi en el recorregut i de nou és un encert, doncs ens permet estalviar un bon tram d’asfalt i ens ofereix des del primer moment unes magnífiques vistes i a mesura que ens enlairem el Montsent de Pallars, sostre de la cursa, ens saluda envoltat de núvols. Mica en mica la claror es va fent pas i tenyeix de tonalitats verdes les muntanyes.

La pujada és dura i al anar guanyant alçada el rendiment minva, poca alta muntanya he pogut fer, però es va fresc i puc avançar sense molts patiments. En arribar a la Carena, l’edifici de l’antiga estació d’esquí de Llesuí, que avui ha esdevingut el segon avituallament, em trobo amb en Miquel, acabarà en una fantàstica tercera posició de la seva categoria, xerrem i encarem plegats la pujada fins al Puig dels Altars. Ja estem per sobre els 2.000 i el sol comença a treure el cap, la frescor va desapareixent, però anar acompanyat ajuda a seguir un bon ritme. La pujada ressegueix el recorregut d’un telecadira de l’antiga estació, ja podeu imaginar que la pendent no és menyspreable. Tot plegat amb l’atenta mirada del Montsent que es va aclarint de núvols i boires.

Un cop a dalt toca baixar cap al Coll del Triador, aquí ens separem, jo m’agafo la baixada amb calma, necessito conservar el genoll que la cosa és molt llarga i les molèsties apareixen sempre al baixar, si ho fan, en Miquel va com un isard i mica en mica s’allunya, bona cursa company! Arribo a l’avituallament després d’uns quants puja i baixa, al final no era tot baixada.

I ara ve lo bo, la pujada més vertical del dia. Com que hem baixat una mica de cota, he recuperat sensacions, més tenint en compte que la pujada comença força suau. Però a la que guanyem alçada sant tornem-hi, a remar amunt sense distreure’m amb les forces que van minvant. Només de començar s’escolten crits d’ànim des del punt més tècnic de la pujada, una petita grimpada, res de l’altre món. Al principi animen, però quan tardes una eternitat en arribar a veure les persones que els emeten et fa desesperar. I quan hi arribes veus que encara et queda un bon tros fins al cim, ara si, en arribar-hi quina delícia, un mar de núvols a una banda i un mar de verd a l’altre. Aprofito per menjar una mica abans d’encarar la baixada i posterior pujada al Montorroio.

Aquest és un tram que m’agrada, ja serà la tercera vegada que el faig, les baixades amb pedra petita no generen grans impactes, cosa que em permet apretar una mica, això si, amb un punt de seny que no cal rodolar cap avall. I després de perdre uns 200 metres ràpidament, toca tornar-los a recuperar al mateix ritme, aquesta vegada tinc millors sensacions, però més val no fer-se il·lusions, que això és molt llarg. Arribo al cim del Montorroio i novament sorpresa al recorregut.

El camí cap al Pas de Mainera comença amb una baixada per una tartera, veus com ràpidament s’acosta el fons de la vall, la pendent és molt forta, però sempre és divertit anar saltant més que corrent. En acabat el quilòmetret de baixada, toca aturar-se a treure’s milers de pedretes de les vambes. Una mica de fals planeret per uns vistosos prats verds ens porten fins a l’avituallament.

Aquí m’ho agafo amb calma, menjo bé, torno a fer net de calçat, carrego bidons fins dalt i a seguir. I una altre novetat al recorregut, toca pujar cap a les Picardes, o això crec, i ho fem pel dret! Diria que fem uns cinc cents metres de desnivell en menys de dos quilòmetres a més de 2.000 metres d’alçada, una bestiesa tenint en compte la meva preparació. Total que pel camí em dec aturar una vintena de vegades a agafar aire, a menjar alguna cosa, a beure un glopet d’aigua, o simplement a mirar el paisatge, un paisatge preciós amanit per formiguetes que a dures penes enfilen amunt sense un sender definit, com excusa per descansar.

Amb més pena que glòria, arribo al cim i m’aturo una estoneta a fer-la petar amb els del control, què millor que unes rialles per encarar el següent tram i treure’s les penes del damunt. Toca carenar una mica, amb un problema gros de visibilitat, hi ha una boira molt densa que no em permet veure dues banderoles seguides, així que em toca anar a pas de caragol en un terreny altament corrible, a més a més toca fer una aturada d’emergència, sort que és poc més d’un quilòmetre. I un cop passat això gas avall cap a Caregue, on m’esperen els de casa. Ho fem directament per prats i camins impossibles, fins a empalmar amb el recorregut de la Ultra, que ja torna a ser conegut d’altres anys.

Al final se’m fa llarg fins que diviso l’ermita que hi ha a tocar del poble. Però no calia relaxar-se doncs això sempre provoca conseqüències, en aquest cas una caiguda a poc més de tres cents metres del poble, que em deixa adolorit el genoll “bo”, però no m’impedeix arribar corrent fins a tocar de l’avituallament on m’espera la ma de la Ivet per fer la darrera apretada plegats.

Que hi hagi els de casa a l’avituallament va molt bé, els ànims que et donen afegeixen un punt d’energia pel que queda per endavant, que per sort ja no és molt. Això si, fa que descansis més del previst, però no vindrà de cinc minuts més o cinc minuts menys fent-la petar. Surto de l’avituallament i la Ivet vol acompanyar-me en el que em queda de cursa, pobre, li explico que hem de baixar fins allà i després pujar allà dalt i un cop a dalt tornar a baixar, que si jo ho faré amb molta dificultat, per ella amb quatre anys és una odissea.Com que no atén a raons, em toca marxar amb plors de fons.

I ja queda poc i Rialp s’acosta, per començar una bona baixadeta altament corrible, però que decideixo fer-la caminant ràpid, toca conservar una mica de pota. Com que a aquestes alçades anem molt desperdigats només m’avança un corredor en tota la baixada. Però a continuació toca pujar, amb una altre variant respecte dos any enrere, i aquí si que van caient els avançaments, amb alguns coneguts com en Sergi i en Salvador, i d’altres dels que no recordo el nom. A mitges hi ha l’avituallament o indiquen que queden quatre cents metres de pujada i tot avall, els quatre cents metres es transformen en uns dos quilòmetres, amb la mosca instal·lada al nas, però bé ja hi estem acostumats a aquestes mentides piadoses.

I un cop a dalt baixada picadeta, com que he conservat abans ara puc fer-la lleuger, fins i tot apretant per intentar baixar de les deu hores, cosa que no aconseguiré. Arribo a les ruïnes que hi ha sobre el poble, segur que és quelcom important un dia ho preguntaré. Una mica de volta pel poble i la plaça d’arribada s’acosta. A la cantonada amb trobo amb una coneguda, la Ivet m’espera per fer els darrers metres plegats.

I això és tot, tan sols queda una cosa a dir, no dubte a acostar-vos algun dia a participar a aquesta cursa, un recorregut de 5, una organització de 5, uns avituallaments de 5 (amb menjar per celíacs, incloent cervesa sense glúten, i fins i tot per als vegans) i un marcatge de 5, tot sobre 5, una cursa que ha anat millorant any rere any i de ben segur ho continuarà fent.

La següent una que fa molta il·lusió, la Oncotrail que compartiré amb 7 companys de viatge, serà ben aviat, mentrestant...salut i muntanya!!!!!!!!!

Curses: L’Esquella de Pardines

Bon dia,

Vaig molt tard en pujar aquesta crònica, tant que podríem dir que no caldria fer-ho, doncs la immediatesa informativa que avui en dia impera fa que pugui haver-hi una manca d’interès en el que escrigui. Però potser una revisió amb la perspectiva del temps em servirà per veure d’una altra manera el que va ser la meva Esquella 2018.

Però per començar com hi arribo.

La veritat és que fent molta bondat, després dels consells de l’Ignasi a la zona d’arribada de la Trail Ulldeter, ha estat un mes i mig on només he corregut 10 quilòmetres i ho vaig fer just quatre dies abans de la cursa per veure què tal portava la recuperació, i he de reconèixer que vaig quedar molt content a la prova.

Però anem a pams, els primers quinze dies després d’Ulldeter vaig aturar completament, no vaig fer res de res. D’aquí en endavant combinar la bicicleta de carretera a ritme cargol amb les caminades exigents, poca distància i molt desnivell, per la serra de Verdera. Així doncs he castigat poc el cos, però he mantingut prou bé el to físic.

La cursa.

L’Esquella és una cursa diferent, d’entrada començar a la tarda, el recorregut és desconegut fins vint-i-quatre hores abans de la cursa. Això si, tothom sap que seran “pocs” quilòmetres, uns 25, però amb un desnivell espectacular, uns 2.500 positius. A Pardines s’hi respira un ambient diferent on tot el poble, o això sembla, posa el seu granet de sorra perquè tot surti com una seda.

Continuo, dino d’hora, cap allà la una, per haver paït abans del “tret” de sortida. Arribo amb temps per estalviar-me pujar a peu i poder acostar-me a la xerrada explicativa. L’objectiu anar fent mentre no apareguin molèsties que ensorrin la feina feta el darrer mes i mig. Així doncs es tracta de pujar fort i baixar amb la calma. Abans de la sortida em trobo amb l’Ignasi del Club, la fem petar i això fa que l’espera es faci més curta. Sense quasi adonar-nos-en ja toca arrencar.

Com sempre les sortides son ràpides, de fet els primers dos quilòmetres es pot córrer, i la gent aprofita, que aquí costa poder-ho fer en “planer”. Acabat aquest tram per estirar el grup a pujar sense treva. Anem amunt per la vessant esquerra de la Vall, com si volguéssim arribar fins al Puig Cerverís, tot i que avui pujarem fins al Montroig, a l’altra banda ens espera per més endavant la serra Cavallera amb el Puig Estela i el Taga.

La pujada fins al Montroig és la mateixa que l’any passat i es fa en dos trams amb una baixada criminal, amb una pendent impossible que obliga a disposar de cordes fixes per fer-la amb seguretat, que fa d’enllaç. Vaig fent seguint el grupet on em trobo, a mig camí atrapo a l’Ignasi, amb els problemes al cartílag que arrossega s’ho ha d’agafar amb més calma. Quan estem a punt de finalitzar la primera pujada pitjo un xic l’accelerador per poder fer una baixada més conservadora.

La primera intenció era fer les baixades caminant ràpid, però com que al començament del tram el terreny és força corredor, decideixo provar com vaig amb les molèsties. Portem poca estona, però les sensacions son excel·lents. Sense anar al límit de la meva capacitat tècnica i física, em permet avançar més de pressa del previst. Així quan arribo al tram de cordes no he patit massa avançaments. Un cop acabem el descens torna a picar amunt i aquesta vegada sense treva fins al Montroig.

Continuo amb bones sensacions i avançant sense pensar massa amb com em sentiré més endavant, gaudint del paisatge pirinenc que es resisteix a abandonar del tot l’època hivernal conservant  encara petites restes de neu. I en tres minuts menys que l’any passat em planto al Montroig on ens espera l’avituallament i aprofito per fer-la petar uns instants amb l’Expresso que ha vingut a seguir l’espectacle.

Ara ve una bona baixada, bé, dues baixades enllaçades amb una petita pujadeta. Per començar ens endinsem en un bosc que ens manté a recer del sol, si, avui fa força calor. Sortida del bosc i a gaudir d’una tartera de pedra fina, encara no he patit cap punxada, però decideixo baixar com els caragols, m’és igual si m’avancen vint o trenta persones, que ho fan, el que em convé és ser conservador. Deixo la tartera i m’aturo a treure pedres, no hi ha pressa i les plantes dels peus ho agrairan molt, més tenint en compte que el que ens queda fins al fons és una baixada “camp a través” amb pendents molt pronunciades.

Acabo amb prou solvència la baixada i encaro la petita pujada que em permet fer uns quants avançaments, és el que té no forçar. Ràpidament arribo al punt més alt i ja es veu Pardines a la llunyania. En aquest punt hi ha un parell de voluntaris que ens adverteixen que anem amb compte amb un pastor elèctric, jo no tinc cap problema, però el noi que ve darrera meu es fot una nata de campionat i toca recular a veure com es troba. Aquestes caigudes son més aparatoses que doloroses, però si et ve una rampa o et puja un bessó veus les estrelles i és just el que li passa. Entre els voluntaris i jo l’ajudem a recuperar-se i ens confirma que està prou bé per baixar fins a Pardines. De fet li queda un tram mal parit amb forta pendent i a continuació un tram de pista forestal d’un parell de quilòmetres molt corrible. El primer tram el faig sense problemes, però el segon és tant corrible que comencen a aparèixer les molèsties al genoll, son d’advertència i entenc més que fruit del procés normal de recuperació, però m’obliguen a abaixar una mica el ritme, no hi ha pressa. Tot i això arribo a Pardines amb 16 minuts d’antelació sobre el temps de l’any passat. No està gens malament. A l’avituallament la faig petar amb l’Ignasi que ho ha deixat fa estona, quan no es pot no es pot.

Ara toca decidir, provar de continuar endavant fins a Coll de Bac o deixar-ho aquí, 10 qm amb més de 1.000 positius és una bona excursió, però crec que encara tinc marge per una mica més així que decideixo tirar endavant amb la calma, coneixent el recorregut tinc clar que si no les veig totes a Coll de Bac puc retallar i tornar cap a Pardines.

El tram comença amb la continuació de la baixada, decideixo fer-la caminant per minimitzar els problemes, a més a més vaig amb temps de sobres sobre el tall. Un cop acabo la baixada i el tram pica amunt decideixo apretar una mica, doncs aquest tram no pica massa i dona per córrer, però ràpidament recupero les molèsties i el córrer no és una opció, així que a continuar endavant a ritme cargol.

Tot i fer-lo caminant, el tram s’acaba semblant molt curt, sobretot gràcies al parell de grimpades que ens trobem, estan equipades amb cordes fixes, però decideixo no tocar-les, vaig més lent perquè em toca mirar amb deteniment on col·locar mans i peus, però ho trobo més productiu, més quan he decidit que retallaré a l’avituallament. Un cop acabades les grimpades un tram corrible i arribo a l’avituallament, on  informo que hi plego, però que estic bé per baixar xino-xano cap a Pardines.

Avui no ha pogut ser, però em quedo amb els més de 16 quilòmetres i mig i els més de 1.600 positius a la butxaca, com una sortida d’alta qualitat en alçada. Les molèsties es queden en això, molèsties, i no en dolor com em va passar a Ulldeter.

Ara toca continuar fent bondat fins a la propera, en aquest cas la marató de la Rialp Matxicots, amb quasi dos mesos per acabar de fet net.

Salut i muntanya!!

Curses: Trail Ulldeter #fail

Bon dia,

Avui explicaré com va anar la darrera cursa que he fet, es tracta del Trail Ulldeter, en modalitat marató. Una cursa que arrossega unes quantes edicions de la ma dels sempre solvents Klassmark.

Hi arribo amb poca càrrega d’entrenaments, per un costat encara falten dies per acabar de quadrar els horaris després dels darrers canvis, però el més important, encara arrossego els problemes de mitjans de febrer.

Pel que fa a la cursa, una hora de sortida raonable, les set del matí, em permet llevar-me a quarts de cinc, però la veritat és que entre una cosa i l’altre no hauré dormit ni tres hores. Cafetó de bon matí, un parell de llesques de pa de motlle amb Nutella, em vesteixo i a tres de cinc cap a Camprodon. Un trajecte molt tranquil que em permet arribar amb temps de sobres de saludar als i les conegudes tot recollint el dorsal, tornar al cotxe i acabar-me d’arreglar per ser a la sortida amb temps de sobres.

Sortida molt puntual, som una bona colla que arrenquem ràpid a la caça i captura de corriols. Petita volteta per estirar, però tot i ser més llarga que la de fa dos anys, no evita que es faci un tap monumental quan encara no portem ni un quilòmetre, què hi farem paciència. Ens posem tots en fila índia anar pujant amunt, toca un bon tram, uns nou o deu quilòmetres des dels 950 fins als quasi 1.900 positius. Vaig fent xino-xano fins que em trobo amb la Gemma, el ritme és molt assequible i aprofitem per anar comentant la jugada, a la que el terreny sobre i hi ha espai decideixo forçar una mica la màquina, com que puja el dolor encara no apareix.

Deixem les grans rampes i ens posem a carenar per la Serra Cavallera, és un tram preciós amb unes vistes privilegiades. Mica en mica ens anem acostant al Taga, però avui no toca pujar-hi. Arribem a la Pedra dels Tres Bisbats i baixar s’ha dit fins a Collada Verda, el primer dels avituallaments. M’ho agafo amb tota la calma que puc, però és impossible no córrer, encara que sigui una mica, ja se que no ho hauria de fer, però el terreny dona per això i més, i de moment les sensacions son excel·lents.

A l’avituallament el temps just per portar alguna cosa a la boca i a continuar. Ara toca una bona pujada, un quilòmetre vertical llarg, fins arribar al Coll de Tres Pics. Continuo a bon ritme quan puja, però tot el que guanyo pujant ho perdo en les petites baixades que hi ha, i això fa que em decideixi a córrer en alguna d’aquestes i dissortadament es comença a despertar la cintilla. Massa d’hora, però per sort això puja més que baixa. Ja a tocar del punt més alt, el doloret em perjudica en els trams més inestables i em fa anar poc a poquet. Finalment en quatre horetes tinc fet el 90 per cent del desnivell positiu d’avui i la meitat de la distància, i em trobo amb una baixada de les bones.

Una d’aquelles que normalment faria gas a fons, però avui cada vegada que intento córrer me’n penedeixo. Finalment m’aturo per deixar descansar la cama, moment en que m’atrapa la Gemma, que com tothom que va passant pregunta si tot bé. La veritat és que no, però estava dins les previsions. Vaig avançant poc a poc amb la decisió presa, a aquest ritme no paga la pena continuar, quan arribi a l’avituallament toca posar peu a terra.

En el moment que decideixo deixar-ho el cos es desinfla i encara es fa més feixuc fer una passa. Sort que entre el Coll de Tres Pics i l’avituallament a Tregurà de Dalt només hi ha sis quilòmetres, pràcticament tots de baixada, tot i això trigo una hora i mitja en fer-los. Tinc el convenciment que podria acabar la cursa, però el problema és en quines condicions ho faria.

A l’avituallament ho comunico i un noi m’acosta fins a Camprodón, per sort no he d’esperar-me molta estona. Un cop a l’arribada, comento la jugada tot dinant. Tinc dues converses molt interessants, una amb l’Ignasi que em comenta que el que tinc també li va passar i que, fins que no va aturar-se i fer bondat no va sortir-se’n, més o menys com en Xavi el dia de Cap de Creus. L’altre amb en Narcís, parlant una mica de tot.

I això és tot, ara a pensar en recuperar bé i oblidar-me definitivament de la Celestrail, l’any vinent tindré una nova oportunitat. I la següent? De moment estic inscrit a l’Esquella, amb prou temps per endavant per recuperar, si no ja serà a Rialp el mes de setembre on m’espera la Marató.

Salut i muntanya!

Col·laboracions: Trail Cap de Creus

Bon dia,

Avui us n’explicaré una de diferent, no sempre es tracta de posar-se un dorsal, a vegades també està bé posar-se a l’altre costat i donar un cop de mà en una cursa, no és la primera ni compto que sigui la última vegada que m’hi poso. És per això que aquest passat diumenge he estat col·laborant amb la gent de Klassmark a la Trail Cap de Creus.

Primer havia d’estar controlant el pas dels corredors i corredores per la carena de la Serra de Verdera, però a darrera hora em van demanar d’estar al punt on es separàven les curses més curtes del dia, el Trail i l’Express, just a tocar del Puig Alt. L’hora, cap a quarts de nou del matí.

Tenint en compte això, em llevo a les sis, em canvio i arrenco a un quart de set. De Palau-saverdera m’enfilo cap a Mas Fumats, vaig perdent alçada pel mig de la urbanització fins a arribar a la carretera de Cadaquès i d’aquí cap a Roses per anar a buscar la pujada al Pic de l’Àliga, així aprofito per veure si el marcatge és correcte. La veritat és que l’únic inconvenient fins al cim és el mini ramat de vaques que estan alletant els seus vedells just al peu del cim, esperem que ningú s’hi acosti massa, que ja se sap com les gasten.

Des de dalt, baixada ràpida fins a Can Causa, una masia en runes que domina tota la plana, des d’on ja es divisa el punt on hi ha l’avituallament, està a aproximadament un quilòmetre, que es fa prou ràpidament. Sota el meu criteri el marcatge fins a aquest punt és immillorable, sobretot perquè està fet a molt baixa alçada, cosa que evita les pèrdues, segurament hi ajuda el tipus de vegetació. Arribo al meu lloc amb temps de sobres. Així que aprofito per donar un cop de mà, masns mai en sobren.

En un tres i no res està tot a punt i només queda esperar els corredors i corredores. Passa en Jaume a fer el darrer cop d’ull, tot al seu lloc. I l’Uri i la Charo a punt per trobar bones localitzacions per les fotos.  A mi em toca estar a 25 metres de l’avituallament intentant que ningú es despisti.

Quan passen pocs segons de dos quarts de nou es divisa el primer participant baixant del Pic de l’Àliga, el segueixen a certa distància cinc o sis més. De sobte ens adonem que el primer no es desvia de la pista, bé, unes roderes de cotxe que porten a una altre casa que es troba enclotada. Els cridem i no ens senten, així que decideixo anar-hi per revisar el marcatge, baixo tant ràpid com puc mentre veig com els primer ja estan reculant, els que es trobaven a un parell de minuts del grup capdavanter segueixen correctament les indicacions, bé, per sort només han estat sis, però tot i això m’acosto a la zona i aprofito un tall de cinta per remarcar el desviament. Un cop han passat una vintena de corredores i corredors i el marcatge està revisat, decideixo tornar al meu lloc, que amb la tonteria ja m’he escaquejat prou.

Les corredores i corredors de la Trail van passant un rere l’altre, i des de dalt, continuem veient com algú encara es despista, sort que els que porten al darrera els avisen que no van bé. Just a dos quarts de nou arriba en Jordi, que avui fa de tancament de la cursa, moment en el que desmunto unes quantes cintes de la Trail perquè els de l’Express no es despistin.

Ara el que toca és esperar una mitja horeta perquè arribin els de la tercera cursa, aprofitem per fer una mica de neteja i endreça a l’entorn de l’avituallament. Però la cosa dura poc i els primers ja enfilen Pic de l’Àliga avall. Restem espectants perquè ningú es despisti, per sort ningú ho fa com els de la Trail. Al meu lloc no hi ha cap mena de dificultat, així que després de veure passar els vint o vint-i-icinc del davant baixo a donar un cop de mà a l’avituallament.

Quan ja ha passat pràcticament tothom , arrenco cap al pavelló fent un mix del tram de l’Express amb el final de la Marató. Pel camí saludo l’Uri i la Charo, a qui li comento que si li ve de gust podrà fer fotos als primers de la Marató, i així ho fa.

Un cop a l’arribada, una cerveseta i saludar per aquí i allà. Una bona jornada donant un cop de mà, que crec que sempre és d’agrair.

Felicitar a Klassmark per una gran organització, no és fins que et trobes dins que t'adones de la quantitat de gent que es necessita per organitzar un sarau com aquest. Només una cosa, definitivament traieu els gots dels avituallaments, qui no porti got que s'espavili, no val posar al reglament que no n'hi haurà i trobar-ne igualment als avituallament.

També felicitar a la resta de voluntaris i voluntàries de la cursa, tingueu clar que vosaltres sou molt responsables de que els que correm gaudim a les cuses.

I per acabar a vosaltres corredores i corredors, per saber triar una gran cursa en un gran entorn com és el Cap de Creus.

I ja us deixo mentre vaig descansant, o això intento, per recuperar del tot els problemes físics que arrossego des de fa un parell de mesos. La propera, ja ho veurem!

Salut i muntanya!!!

Curses : UT Montseny 2018

Bon dia a totes i tots,

Avui us explicaré una mica com ha anat la meva participació a la UT Montseny, però primer...

Com hi he arribat...

Ha passat un mes aproximadament des de la vertical Entre Castells, he anat trampejant les sortides com he pogut.

La constant ha estat un dolor a la planta del peu que he anat arrossegant des de que m’hi vaig donar un fort cop a mitjans de febrer. Però si només fos això encara rai, el problema és que inconscientment, degut a aquest fort dolor, he modificat la meva manera de córrer, per allò de no aturar-se i fer net del tot, i el canvi em fa carregar el genoll, però com que un és boig, en comptes d’aturar-me al primer dolor important, he anat aguantant i dissabte va ser el punt àlgid.

Per sort, s’hi ha sumat un canvi de feina, si dic sort, perquè no m’ha permès fer totes les sortides que hauria volgut i he descansat el peu i el genoll més del que seria normal coneixent-me, si no hauria pogut fer una destrossa de les grosses.

De les sortides, la més destacable la que vàrem fer el dilluns abans de la cursa amb les companyes i companys del Trail Running resseguint el Trail Cap de Creus, una ruta prou reeixida.

La cursa...

Divendres al vespre després de sopar amb les nenes a Palau, faig com a la UT Montnegre Corredor, elles es queden a Palau i jo me’n vaig a dormir a Girona per poder llevar-me un xic més tard i no despertar a ningú a les tantes de la matinada.

Abans de posar-me a descansar, acabo de deixar tot el material a punt, els dubtes son grans, com ja he comentat no les tinc totes amb el genoll, però ja veurem fins on puc arribar.

A dos de quatre sona el despertador, esmorzo una mica, em canvio, carrego el cotxe i cap a Cànoves, al cor del Montseny. Entre el Tom tom i el telèfon arribo sense contratemps al poble de sortida.

Vaig a recollir el dorsal, saludo una mica per aquí i una mica per allà, m’acabo d’arreglar, deixo la bossa de vida i cap a fer cua per plantar-me a la sortida.

Hi ha força gent, som una mica més de dos cents corredors i corredores, i quan passen un parell de minuts de les sis del matí arrenca tot.

La gent surt molt i molt ràpid, jo intento agafar-m’ho amb molta calma, però ràpidament em trobo amb el tàndem del Bisaura, si em trobo a punt d’avançar la dupla Folguera-Vilalta, m’ho penso i decideixo anar darrera seu, vaig a un ritme molt assequible, però aquest parell son dels que posen un ritme al començament i no el deixen en tota la cursa, no tenen daltabaixos, encara que aquesta vegada per un problema a l’avituallament de Sant Marçal ho han hagut de deixar abans d’hora, un error amb les indicacions pels celíacs. Espero que la següent ens vagi millor a tots plegats.

Bé, tornem a la meva cursa, del primer tram poc us poc dir anem pujant amunt mentre el frontal ens treu de la foscor, així doncs no puc valorar massa el paisatge, bé si, unes vistes del Vallès il·luminat cada vegada que giro la vista. Cap al quilòmetre 7 ens trobem amb el primer avituallament, bé un punt d’aigua i llaminadures, agafo quatre llamins i a seguir amunt.

Ara si que ens hi veiem i el que es veu és preciós, a un cop d’ull el Turó de l’Home i a l’altre s’insinua el Matagalls, però cal seguir amunt per un terreny força pedregós, una pedra llisa, res a veure amb la que estic avesat a Verdera. Continuem amb un ritme assequible, no he d’apretar i la fresqueta que encara ens acompanya és una delícia.

Arribem al punt més alt del primer tram i ara ens toca una baixada directe al poble del Montseny. Per començar uns corriols enfangats, sense cap patir, que això no és Zegama. Seguidament entrem a una pista forestal inacabable, a mitja baixada el genoll comença a despertar-se, no és dolor, és un rum-rum premonitori. Segueixo fins al fons de la Vall i abans de l’avituallament una petita pujada.

L'avituallament és al poble de Montseny, en una sala a cobert, així no patim ni per vent ni per pluja, que encara no ha tret el cap però sembla que en té ganes. L'avituallament és  molt complert, hi ha una mica de tot, i en una taula a part els aliments per celíacs. M'hi aturo lo just perquè se m'escapin els del Bisaura, qui sap si els hagués pogut seguir una mica més.

Arrenquem en pujada i no la deixarem fins al Turó de l'Home. És un tram d'uns set quilòmetres amb un guany de més de 1.000 metres, els primers dos terços son sobretot per pista ampla, encara que de tant en tant es retalla alguna corba, però segurament temps enrere era un corriol, doncs la feina de màquines s'hi fa eminent. El darrer tram és el de més pendent i evidentment anem per un corriol molt net i conegut, encara que sempre l'havia fet baixant, a partir dels 1.500 metres d'alçada es comença a divisar restes de neu, encara que és poca cosa, evidencia la gran temporada de neu que hem tingut. A mitja pujada es desperta el genoll i ja no és un rum-rum, ara son petites punxadetes que van pujant de to mica en mica. Només hi ha una opció anar aguantant i baixar ritme, que això és molt llarg.

Un cop a dalt, bé a la zona d'aparcaments al peu del Turó de l'Home, perquè a dalt de tot no hi arribem, toca el pla mentider fins a Les Agudes, és un puja i baixa molt bonic, divertit i força rocós, amb unes vistes precioses a mà dreta, entreveient en tot moment Les Agudes al nostre davant. Només d'intentar començar a córrer el dolor del genoll es fa difícil de suportar, però no hi ha més remei que continuar avançant poc a poc a veure si millora, cosa que se del cert que és difícil que passi. I un cop a Les Agudes baixada vertiginosa cap a Sant Marçal.

Aquesta és una baixada que em conec una mica, durant una temporada m'hi vaig acostar força, encara que fa mesos que no hi vinc. El primer tram és força fotut, molt pedregós i amb gran desnivell, i algun tram enfangat per la neu, que son una delícia pel meu genoll. Però quan el terreny millora recupero unes relativament bones sensacions, ara no pas per tirar coets. Un cop travessat un tall de tartera en horitzontal, el terreny és totalment corrible, aquí ens ve a veure un petit ruixat, per sort només ha estat un cap de núvol. Finalment l’esperat tram de pujadeta, que ens deixa a la carretera on hi ha l'avituallament.

M'hi aturo poquet, se que no em serveix de massa tenint en compte el que ve i com estic. Aviso a casa com vaig i a continuar camí del Matagalls, encara que ens quedarem a mig camí, al Coll Pregon.

La pujada també me la conec i força, és curta però intensa i només de sortir ja noto que no em queda massa aventura, el primer tram té poca pendent, després pica que deu ni do i per acabar amb un puja i baixa totalment corrible. Pràcticament en tot el tram ens trobem envoltats de bosc, sempre em sorprenc quan passo per un parell d'arbres enormes amb branques a l'alçada del cap. Però avui no ho estic gaudint massa.

Un cop a Coll Pregon baixada fins a Font de Llops, passant per la Font de Mosquit, una absoluta tortura, vaig com els caragols, però convençut d'arribar a Viladrau i deixar-ho. La llàstima és que per fer-ho no em puc estalviar quatre quilòmetres ben bons de pista forestal i una passejadeta d'un quilòmetre llarg pels carrers del poble.

A l’avituallament menjo alguna cosa i un fisio em mira el genoll, el problema no és altre que la temuda cintilla. De moment antiinflamatoris i descans durant uns quinze dies, que ja he fet més del que era recomanable. L'aventura ha durat una mica més de 40 qm. amb 3.000 positius, en quasi set hores a mig gaudir i patir. Conscient que amb el genoll en condicions les coses haurien anat molt i molt bé, doncs el cap estava on havia de ser i les sensacions eren immillorables.

Agraïments...

Als i les voluntàries per, tot i algun error que altre, intentar en tot moment tenir cura dels que ens tirem a la muntanya.

A la gent de la organització, que amb la premissa d'anar canviant de poble de sortida i arribada dins el parc natural, van parint circuits molt interessants per conèixer a fons el Montseny.

A les de casa pel seu suport en la distància, i també per la comprensió.

Conclusions...

Quan el cos dona la primera queixa, cal escoltar-lo. Si ho hagués fet una altre cosa us hauria pogut explicar avui.

Bé, per ara això és tot, la següent hauria de set a Andorra, encara que pel camí potser faig alguna aturada. Tot dependrà de l'evolució de les la lesió que m'afecta.

Salut i muntanya!!!!!

Curses: Entre Castells 2018

Bon dia,

Quatre setmanes han passat des de l’anterior cursa al calendari. Aquesta vegada una que fa especial il·lusió, la que es fa just al costat de casa, a Vilajuïga, una cursa amb determinació, amb empenta, amb bona gent, amb un entorn inigualable i, sobretot, una que et permet fer-la en família. Bé, però primer...

Com hi he arribat...

Recuperar-se de fer 90qm a bon ritme, és complicat. Més quan portes uns dies amb unes molèsties a la planta del peu, que t’obliguen a córrer diferent i te’n provoquen d’altres, no havia patit mai dels genolls i, les darreres tres sortides, l’esquerre ha acabat enfadat, res que no es  solucioni amb una bona dormida, però caldrà fer net de cares al Montseny.

Han estat quatre setmanes complicades, que no m’han permès dur el ritme que m’hagués agradat, sobretot les darreres dues setmanes que han estat fluixetes, sort dels diumenges per Verdera, gaudint dels grans desnivells que ofereix aquesta serra. Però dissabte toca vertical i no calen grans quilometrades per preparar-la.

L’esdeveniment...

Per a mi, tot comença el dissabte al matí, avui la Ivet té cursa.

Aquesta gent de Vilajuïga fan un cap de setmana complert d’esport de muntanya. Engeguen motors el divendres amb una xerrada, que per qüestions que no venen al cas, em vaig perdre. El dissabte al matí és el torn dels més petits amb curses per a nenes i nens des dels 3 fins als 12 anys. A la tarda pels malalts del patiment amb una vertical de caure de culs. I per tancar, el diumenge tres distàncies 8, 15 i 30qm, per prendre mides del paradís que és l’entorn del Cap de Creus.

Això, comencem el dissabte al matí, a dos quarts de dotze la Ivet té cursa. Li fa molta il·lusió, a més la vindrà a veure pràcticament tothom i està súper emocionada. Arribem just quan arrenca la segona de les curses, hi participa l’Eston amb la samarreta de l’escoleta del Trail Running Girona, acaba arribant primer, el nen té fusta. Ens esperem que arribi l’hora tot fent un cafetó i cap a la línia de sortida. És la segona vegada que participa a la cursa, l’any passat em va tocar acompanyar-la, però aquest ja és gran i va tota sola. Només son 250 metres, però per ella és una gran gesta creuar la línia d’arribada, ho fa cansada, però contenta i amb ganes d’anar corrent a jugar a l’interior. Toca esperar-se una estoneta per recollir la medalla i cap a dinar, una pizza, que a les cinc em toca a mi i abans cal anar a recollir el dorsal.

A tres quarts de cinc ens plantem a la plaça Major, a un minut de casa. Aquí toca saludar a la gent de Palau que hi ha a la sortida. Fer un cop d’ull als que van arribant, hi ha molta pota, tinc el dorsal 1 sortiré el primer, vist el que he vist, segur que més d’un em treu els adhesius. El recorregut el conec, així que ja se on em poso.

A les cinc i un minut, arrenco. Primers metres per l’asfalt del poble tot buscant el camí a Sant Onofre, just al costat del Restaurant Terra Nostra. Calma, que això és molt llarg, per curt que pugui semblar, per anar gas a fons.

Arriben les primeres rampes, les cames no acaben d’arrencar, però portem tres minuts i no he escalfat gota, què podia esperar. Petit pla mentider amb vistes a la plana de l’Empordà i abans d’haver d’apretar em saluda el Dr. Soler, ja sabem quina cara fem, ara no se si el reconeixeré la propera vegada, això va de mirar terres i no cares.

Segona secció en pujada fins al trencant de Veta Negra, només de començar m’avança el que ha sortit segon, què hi farem jo a la meva. A mitja secció m’avança el tercer, potser vaig massa lent. Apreto una mica, però se m’escapa. Amb aquestes arribo al segon planeret, just abans del trencant, miro el rellotge i vaig sobre els temps previstos. Així que tranquil, no vaig malament, és que els altres van més ràpid i amb això no hi puc batallar.

Ara si que entrem a les garrotades, el tram més dur de pujada, només de començar arriba el cinquè, m’avança un que ha sortit dos minuts més tard que jo i queda més de mitja pujada, això pot ser un sagnia. Apreto per seguir-lo i puc mantenir prou decentment les distàncies. Val a dir que conèixer el terreny em dona un cert avantatge, no he de pensar on posar el peu ni què vindrà.

A l’alçada de Veta Negra, el tinc a tocar, però arriba el tram corrible i jo començo a notar el puja i baixa del dinar, així que se m’escapa. Vaig fent ziga-zagues per la muntanya de Verdera amb el Castell de Sant Salvador que m’observa. S’ha girat aire, fantàstic, perquè la calor comença a apretar i em sobra la samarreta. De fet ja no la porto.

Arribo al tram final, just on enllacem amb la pujada pel pedreguet. Faig un darrer esforç perquè el que ve al darrere no m’atrapi. Ja tasto les pedres on està assentat el castell, una mica de grimpada i arribada. Al final 32:29 per fer els 2,6qm amb 537D+, un parell de minuts més que el meu millor temps, però tenint en compte les circumstàncies molt i molt content.

Després de l’apretada, una mica de descans mentre vaig veient arribar la resta de corredors i corredores i una passejada fins a Vilajuïga, em podrien baixar en autobús, però prefereixo anar-hi a peu. Un cop al pavelló m’hi esperen les de casa, després d’una estoneta de jugar, recollim el dorsal de la Sílvia i cap a casa hi falta gent.

I arriba el diumenge i avui li toca a la Sílvia, amb la Ia i en Raimon faran l’Express caminant, 8qm per suar una miqueta. Arribem amb temps de sobres de saludar i agafar posicions a la sortida. Un cop passen totes les participants, ens n’anem a dins a jugar amb els inflables i un mini circuit d’aventura que hi ha instal·lat. Quan portem una horeta i poc, em sona el telèfon informant-me que ja arriben, em sembla que han corregut una mica. Així doncs amb poc menys d’una hora i quart ja son a la línia d’arribada. La Sílvia contentíssima encara que li fa mal tot, i espera’t demà, per la manca de pràctica.

Bé, resta només felicitar a la gent del UE Capgirell, tant a nivell d’organització com de voluntariat, per una cursa tant ben parida, l’any vinent segur que repetim!

I donar les gràcies a les de casa per compartir aquesta passió de córrer per la muntanya.

I la següent ja serà al Montseny, amb molts dubtes físics i coses diverses rondant el cap.

Salut i muntanya!!!

Curses: Ultra Trail Montnegre Corredor

Bon dia,

Arriba la primera Ultra de l’any, i toca traslladar-se fins al Vallès Oriental per fer una integral pel Parc del Montnegre i el Corredor. Però primer com hi he arribat.

Només tres setmanes entre la mitja de l’Albera i la UTMC (Ultra Trail Montnegre Corredor), donen per arreglar poques coses i si pel mig hi ha una grip per casa i una operació per la família, que ha anat molt bé, encara es fa tot més complicat.

Però tot i això han caigut tres sortidetes per les Gavarres i unes altres tantes per la serra de Verdera, intentant buscar circuits corredors per adaptar-me al que em trobaré. Per les Gavarres ho aconsegueixo, però per Verdera ja és una altre cosa, on trobar pujades corredores és una quimera.

Tenint en compte tot plegat quedo més que content amb la preparació feta i en el punt de forma en el que arribo a la cursa.

La cursa...

La primera idea era dormir al cotxe per fer el trajecte al vespre en comptes de fer-lo de matinada des de Palau-Saverdera, però a darrera hora me’n revinc i prenc un terme mig, fer nit a Girona i esgarrapar una horeta ben bona al rellotge, no molestar a ningú de casa a altes hores de la matinada, que ja prou murga arrossegàvem durant la setmana, ni dormir clavant-me el fre de mà, què després un se’n ressent a mitja cursa.

Em llevo amb tot a punt, només calia fer un cafè, vestir-me i pujar al cotxe per fer la seixantena llarga de quilòmetres que separen Pont Major de Vallgorguina. La primera sorpresa me la dona el cotxe, el termòmetre sembla boig i a mesura que avanço la temperatura disminueix, el mínim que hi vaig veure: cinc sota zero, no vaig volar-ne saber més. Com que anava amb temps de sobres, m’ho vaig prendre amb calma per arribar sense cap contratemps per recollir el dorsal, segurament abans d’hora i tot, per les condicions meteorològiques , doncs em van sobrar uns  vint minuts abans no obrissin el calaix de sortida, temps suficient per acabar amb les mans un xic gelades.

A la sortida érem uns 120 corredors i corredores a punt per cobrir els teòrics 92,4qm  3.594D+ que indicava la organització a la guia del corredor, a mi em van sortir 89,7qm amb 4.014D+,  mai entendré aquestes coses. Mentre espero l’hora acabo de posar-ho tot a lloc, i al cordar la bossa un dels ancoratges està trencat, per sort me n’empesco una per no haver d’anar amb la motxilla rebotant a tord i a dret, això si, m’hauré de passar tota la cursa, i seran unes quantes hores, estrenyent-la ara si, ara també.

A les nou en punt encara hi havia gent al control de material, no se si el problema és d’uns, per apurar fins al darrer instant, o altres, per no posar prou gent a fer el control, però no em va fer cap gràcia haver-me d’estar 5 minuts aturat esperant a sortir amb retard, tenint en compte que córrer era la millor manera de combatre el fred. Sigui com sigui a les 5 i 5 minuts arrencava la cursa.

Vaig fer una sortida com a Llançà, ràpida, calia agafar temperatura i no encantar-se o el fred podia fer una mala passada, sobretot a les mans que son el meu punt més feble, a més el terreny es prestava a córrer.

El primer tram d’uns dotze quilòmetres ens portava fins a Sant Martí de Montnegre, fer-lo de nit va ser el millor que podia passar, un traçat amb molta pista, força ràpid, avui tocarà córrer molt i caminar poquet. No massa vistós per això l’encert de fer-lo de nit. A l’avituallament m’aturo un momentet, potser innecessari, però sempre agrada animar els voluntaris, els que “pateixen” més en aquests saraus.

Arranco cap al següent Hortsavinyà, em separen uns nou quilòmetres. Només de sortir un corriolet, que bé!! Però res, això és un miratge, tornem a molta pista i camins corribles, què hi farem. Continuo amb bon ritme, les cames estan fresques i cal aprofitar-ho, i com que la temperatura no remunta continua essent la millor opció. En aquest tram començo a anar mig enganxat amb en Martí, un puja millor i l’altre baixa millor, així que anem avançant-nos alternativament. A l’avituallament carrego aigua, menjo una mica i aprofito per preguntar pel bitxo de casa, s’ha despertat  amb febre aix.

Amb aquests pensaments arranco per fer els poc més de set quilòmetres que ens separen del Collet de Sant Andreu. Per començar una bona baixada, molt corrible, massa corrible, per arribar al fons de tot d’una vall on l’herba era blanca de la gelada, la temperatura ni la vull saber, cada vegada que em trec els guants per fer alguna cosa les puntes dels dits es queixen amargament, per sort el sol ja despunta i la temperatura hauria de pujar. El frontal va essent sobrer. Des del fons de la vall amunt cap al Collet una pista forestal, o sorpresa, totalment corrible, on m’obligava a caminar per no cremar massa energia, però òndia, l’avituallament està canviat de lloc, quedant al voltant d’un quilòmetre del final de la pujada, què hi farem.

A l’avituallament picar alguna cosa, beure, reomplir bidons i a continuar cap a Sant Cebrià, amb uns vuit quilòmetres per endavant. Ara si que fem el que queda de pujada plegats amb en Martí. És de Sant Pol i m’explica per on anirem passant a la llunyania, quin poble és aquest, quin aquell, una bona manera de distreure’s amb tant de córrer. Després del quilometret de pujada, eterna baixada fins a Sant Cebrià de Vallalta on arribem separats per uns segons de no res. Toca repetir el de cada avituallament, menjar un xic, beure, omplir i seguir.

La propera aturada és a Arenys de Munt, a uns onze quilòmetres, amb una bona pujada només de començar, on ens separem temporalment, pujant anem a ritmes un xic diferents a aquestes hores. Arrenco caminant per poder creuar quatre missatges amb la Sílvia, el bitxo dorm plàcidament encara, segur que la febre serà història quan es llevi. Deixo el telèfon altre vegada a la bossa i tiro amunt. Aquesta vegada la pujada és una mica més agraïda, així que passa millor i ràpidament em planto al cim on m’hi trobo una gran creu, més tard en Martí em diu que és la Creu de Canet. I ara a seguir una estoneta de puja i baixa corriolera, però sorpresa de sobte desapareixen les cintes, un sabotatge en tota regla. Reculo fins a la darrera cinta que he vist on m’hi trobo en Martí, com que es coneix la zona em diu que el segueixi i ràpidament tornem a trobar cintes, he perdut uns cinc minutets, què hi farem. S’acaben els corriols i tornem a pistejar fins a Arenys de Munt on hi ha l’avituallament “important”.

Aquí compto aturar-me una estona, menjo un bon plat d’arròs amb formatge, pico una mica d’aquí, una mica d’allà, una mica d’acuarius, una mica de cola, en resum faig un complert. Agafo la bossa que m’hi he fet portar, em canvio mitjons i bambes, deixo les Salomon Sense S-lab 6 i agafo les Altra Lone Peak, després d’uns 45 quilòmetres em convé un calçat amb més esmorteïment, a més canvio gorro d’hivern i guants per un buf, amb el solet les temperatures van a l’alça. Total que m’hi estic un quartet d’hora i engego tot solet cap al Coll de Pallarès.

Fins al coll m’esperen quasi 12 quilòmetres amb la pujada més contundent de la ruta. Començo caminant i aprofito per trucar a casa, no hi ha pressa vaig molt bé de temps, m’informen que tot va com una seda i que no pateixi. Només d’arrencar noto una petita punxada a la zona del trocànter, no li dono massa importància tot i la seva reiteració, entenc que el cos s’està acostumant al canvi en el perfil del calçat i marxarà en breu, l’encerto doncs cinc quilòmetres després d’arrencar ni me’n sento ni me’n recordo.

La pujada comença molt lletja, doncs després d’un primer quilòmetre desolador, un terreny sec i sense vegetació desemboca en una urbanització que ens toca creuar, sense deixar de pujar, un parell llargs de quilòmetres d’asfalt, cotxes i voreres, que se’m fan eterns, com si d’una marató d’asfalt es tractés. Dic això però no n’he fet mai cap, ni ganes que amb deu quilòmetres d’asfalt ja en faig prou i de sobres.

Però ha valgut la pena doncs entrem a la zona més bonica de la ruta, un seguit de corriols que ens van acostant, sempre amunt, cap a un dels cims d’avui el Montalt. Tot i fer-se dura és el que m’agrada, anar amunt caminant i fent algun que altre esprint. Per endavant ens queden uns quilòmetres preciosos de corriols en puja i baixa fins al Coll de Pallarès on trobem el següent avituallament.

Destacar que en aquest tram ja hem començat a creuar-nos amb participants de la Half, que molt amablement donen pas. Segurament aquest és l’avituallament més complert, a part del d’Arenys, amb gels i barretes, tot i que no en prenc per precaució doncs no n’he tastat mai d’aquesta marca i millor no jugar-se-la fent invents, ja porto al damunt els que més bé em van. Omplo bidons, menjo alguna coseta i endavant cap a Dosrius, dotze quilòmetres més per endavant.

Aquest tram torna a ser molt bonic carregat de corriols que pugen i baixen contínuament, per acabar amb una gran baixada amb la vista posada al poble que queda a la llunyania. En comptes de creuar pels carrers del poble, passem per la llera d’un riu o torrent que al començament sembla més una platja de sorra i acaba amb un fangueig que no feia massa gràcia, just per arribar a l’avituallament. Aquí m’aturo més del normal, m’assec i menjo un entrepà que se’m posa a les mil meravelles, ja porto quasi 70qm i la veritat és que hi ha ganes d’acabar. M’acomiado amb els bidons plens rumb a La Plana, a una mica més de nou quilòmetres.

Primer quilòmetre i mig molt corrible, la recàrrega de l’avituallament es nota, però no em passo. Després una pujada molt bonica on em toca obrir la bosseta de llaminadures PowerGel Shots, tres cap dins i a seguir amunt, aquí em trobo amb unes vistes excepcionals de Montserrat a la llunyania, aquestes coses sempre animen. Arribem a una secció planera, bé un puja i baixa divertit, on em trobo un corredor tocat, queden uns tres de quilòmetres llargs li dic, ell fa una ganyota mostrant que no li fa massa gràcia, la cosa queda així i segueixo endavant. De cop i volta quan porto encara no cinc cents metres, em trobo amb l’avituallament, allí em comenten que el track estava malament i per això la “retallada”. Res a menjar carregar i a continuar, amb 8 quilòmetres per endavant fins al Corredor, o això em diuen, el punt més alt de la cursa.

Aquí es tracta de pujar, pujar i pujar, al millor ritme possible que això s’acaba i ja hi ha ganes, amb una petita baixada a mig tram. Però les forces estan justetes i costa, a més a més, el canvi de posició de l’anterior avituallament fa que aquest tram s’incrementi en uns tres quilòmetres i toca acabar-me les llaminadures en dos preses. A més no ajuda gaire veure com un altre corredor de la Ultra t’avança amb 80 quilòmetres a les cames traient-te els adhesius, però què hi farem prou content estic d’arribar fins aquí sense cap rampa ni entrebanc a destacar. Pujant a Santa Maria del Corredor ens trobem amb una imatge curiosa, un pi cargolat, a més d’unes bones vistes del que crec és el Turó de l’Home una mica enblanquinat. Al final arribo al pla de dalt, on hi ha l’ermita i l’avituallament, una mica justet. Em foto mig donuts de xocolata carrego una mica d’aigua i gas avall, això és el que m’asseguren, que només hi ha set quilòmetres completament en baixada per endavant, us ho creieu? Doncs jo evidentment no, ja se què vol dir això de només baixa.

Corriol cap aquí, caminet senzill cap allà, pedra cap aquí, branca, arrels mal posades, no te la fotis amb les cames ja al límit, baixada picada i mal parida i efectivament un parell o tres de pujades d’aquelles que fan mal a aquestes alçades i et distreuen de només córrer, fins que ja es veu Vallgorguina a la llunyania. Et trobes algú, vinga que ja hi ets, només 10 minuts caminant que es converteixen en 7 o 8 corrent al ritme més alt possible. Però abans de creuar l’arc, un final inesperat, com que no han concedit permís per creuar la carretera, ens toca passar per la riera, però en aquest cas totalment coberta i amb cert perill de picar de caps amb el formigó, com que no tinc pressa m’ho prenc amb calma per evitar mals majors. I si finalment, creu l’arc d’arribada després d’onze hores i quinze minuts, en una sorprenent setena posició general i tercera de la categoria veterans. El meu primer podi, que dubto es pugui arribar a repetit mai.

Opinió...

Content de poder fer una Ultra sense contratemps en molt de temps, tot i això he de reconèixer que era una de senzilla si tenim en compte la ràtio desnivell/quilòmetres, així que no cal tirar coets. He tret algunes conclusions, com que el canvi de calçat no és una bona opció, ara que sembla que he deixat enrere els problemes de turmell i podria encarar una prova amb un calçat amb més esmorteïment des de la primera passa. Una altra seria que he d’intentar usar més el que porto a la bossa, no esperar a anar molt apurat, que després el rendiment se’n ressent força, se que és difícil, però deixar-ho escrit i poder-ho llegir més endavant em pot fer millorar. També hauria de mirar de millorar la resistència als braços, quan faig servir molt els bastons, acabo amb fortes agulletes que em penalitzen una mica, ara, costarà posar-s’hi.

Sobre la organització, en línies generals felicitar-los doncs si cal posar-los nota aproven, tot i això algunes coses a millorar: no es pot començar tard una cursa, és una manca de respecte als puntuals, qui no sigui a l’hora al calaix que s’atengui a les conseqüències. El control de material a la sortida insuficient, dues persones no poden atendre 120 persones en 15 minuts i per això no es feia un control com calia i no hi havia controls sorpresa de material. No sóc partidari d’aquest tipus de controls, doncs cadascú hauria de ser conscient d’on es posa i què necessita, però si es defineix un material com a obligatori i/o unes normes d’obligat compliment s’haurien de fer complir. Els avituallaments no es localitzaven on s’havia indicat i a part de dos, la resta eren una mica justets. Certa improvisació amb les peripècies a l’arribada. Els voluntaris, com sempre d’11, animant i ajudant en tot el que necessitàvem.

A la resta de corredors i corredores, enhorabona vam tenir un bon dia per córrer, la calor ens va respectar, però amb una mica menys de fred a la matinada ja hagués estat la pera.

I a les de casa, gràcies per animar-me, encara que a vegades es faci una mica difícil.

I això és tot, avui ha sortit una crònica quilomètrica. I la següent a l’Entre Castells del Capgirell de Vilajuïga per fer una vertical des de Palau-Saverdera, un terreny que em conec a la perfecció.

Salut i muntanya!!!!