Curses : UT Montseny 2018

Bon dia a totes i tots,

Avui us explicaré una mica com ha anat la meva participació a la UT Montseny, però primer...

Com hi he arribat...

Ha passat un mes aproximadament des de la vertical Entre Castells, he anat trampejant les sortides com he pogut.

La constant ha estat un dolor a la planta del peu que he anat arrossegant des de que m’hi vaig donar un fort cop a mitjans de febrer. Però si només fos això encara rai, el problema és que inconscientment, degut a aquest fort dolor, he modificat la meva manera de córrer, per allò de no aturar-se i fer net del tot, i el canvi em fa carregar el genoll, però com que un és boig, en comptes d’aturar-me al primer dolor important, he anat aguantant i dissabte va ser el punt àlgid.

Per sort, s’hi ha sumat un canvi de feina, si dic sort, perquè no m’ha permès fer totes les sortides que hauria volgut i he descansat el peu i el genoll més del que seria normal coneixent-me, si no hauria pogut fer una destrossa de les grosses.

De les sortides, la més destacable la que vàrem fer el dilluns abans de la cursa amb les companyes i companys del Trail Running resseguint el Trail Cap de Creus, una ruta prou reeixida.

La cursa...

Divendres al vespre després de sopar amb les nenes a Palau, faig com a la UT Montnegre Corredor, elles es queden a Palau i jo me’n vaig a dormir a Girona per poder llevar-me un xic més tard i no despertar a ningú a les tantes de la matinada.

Abans de posar-me a descansar, acabo de deixar tot el material a punt, els dubtes son grans, com ja he comentat no les tinc totes amb el genoll, però ja veurem fins on puc arribar.

A dos de quatre sona el despertador, esmorzo una mica, em canvio, carrego el cotxe i cap a Cànoves, al cor del Montseny. Entre el Tom tom i el telèfon arribo sense contratemps al poble de sortida.

Vaig a recollir el dorsal, saludo una mica per aquí i una mica per allà, m’acabo d’arreglar, deixo la bossa de vida i cap a fer cua per plantar-me a la sortida.

Hi ha força gent, som una mica més de dos cents corredors i corredores, i quan passen un parell de minuts de les sis del matí arrenca tot.

La gent surt molt i molt ràpid, jo intento agafar-m’ho amb molta calma, però ràpidament em trobo amb el tàndem del Bisaura, si em trobo a punt d’avançar la dupla Folguera-Vilalta, m’ho penso i decideixo anar darrera seu, vaig a un ritme molt assequible, però aquest parell son dels que posen un ritme al començament i no el deixen en tota la cursa, no tenen daltabaixos, encara que aquesta vegada per un problema a l’avituallament de Sant Marçal ho han hagut de deixar abans d’hora, un error amb les indicacions pels celíacs. Espero que la següent ens vagi millor a tots plegats.

Bé, tornem a la meva cursa, del primer tram poc us poc dir anem pujant amunt mentre el frontal ens treu de la foscor, així doncs no puc valorar massa el paisatge, bé si, unes vistes del Vallès il·luminat cada vegada que giro la vista. Cap al quilòmetre 7 ens trobem amb el primer avituallament, bé un punt d’aigua i llaminadures, agafo quatre llamins i a seguir amunt.

Ara si que ens hi veiem i el que es veu és preciós, a un cop d’ull el Turó de l’Home i a l’altre s’insinua el Matagalls, però cal seguir amunt per un terreny força pedregós, una pedra llisa, res a veure amb la que estic avesat a Verdera. Continuem amb un ritme assequible, no he d’apretar i la fresqueta que encara ens acompanya és una delícia.

Arribem al punt més alt del primer tram i ara ens toca una baixada directe al poble del Montseny. Per començar uns corriols enfangats, sense cap patir, que això no és Zegama. Seguidament entrem a una pista forestal inacabable, a mitja baixada el genoll comença a despertar-se, no és dolor, és un rum-rum premonitori. Segueixo fins al fons de la Vall i abans de l’avituallament una petita pujada.

L'avituallament és al poble de Montseny, en una sala a cobert, així no patim ni per vent ni per pluja, que encara no ha tret el cap però sembla que en té ganes. L'avituallament és  molt complert, hi ha una mica de tot, i en una taula a part els aliments per celíacs. M'hi aturo lo just perquè se m'escapin els del Bisaura, qui sap si els hagués pogut seguir una mica més.

Arrenquem en pujada i no la deixarem fins al Turó de l'Home. És un tram d'uns set quilòmetres amb un guany de més de 1.000 metres, els primers dos terços son sobretot per pista ampla, encara que de tant en tant es retalla alguna corba, però segurament temps enrere era un corriol, doncs la feina de màquines s'hi fa eminent. El darrer tram és el de més pendent i evidentment anem per un corriol molt net i conegut, encara que sempre l'havia fet baixant, a partir dels 1.500 metres d'alçada es comença a divisar restes de neu, encara que és poca cosa, evidencia la gran temporada de neu que hem tingut. A mitja pujada es desperta el genoll i ja no és un rum-rum, ara son petites punxadetes que van pujant de to mica en mica. Només hi ha una opció anar aguantant i baixar ritme, que això és molt llarg.

Un cop a dalt, bé a la zona d'aparcaments al peu del Turó de l'Home, perquè a dalt de tot no hi arribem, toca el pla mentider fins a Les Agudes, és un puja i baixa molt bonic, divertit i força rocós, amb unes vistes precioses a mà dreta, entreveient en tot moment Les Agudes al nostre davant. Només d'intentar començar a córrer el dolor del genoll es fa difícil de suportar, però no hi ha més remei que continuar avançant poc a poc a veure si millora, cosa que se del cert que és difícil que passi. I un cop a Les Agudes baixada vertiginosa cap a Sant Marçal.

Aquesta és una baixada que em conec una mica, durant una temporada m'hi vaig acostar força, encara que fa mesos que no hi vinc. El primer tram és força fotut, molt pedregós i amb gran desnivell, i algun tram enfangat per la neu, que son una delícia pel meu genoll. Però quan el terreny millora recupero unes relativament bones sensacions, ara no pas per tirar coets. Un cop travessat un tall de tartera en horitzontal, el terreny és totalment corrible, aquí ens ve a veure un petit ruixat, per sort només ha estat un cap de núvol. Finalment l’esperat tram de pujadeta, que ens deixa a la carretera on hi ha l'avituallament.

M'hi aturo poquet, se que no em serveix de massa tenint en compte el que ve i com estic. Aviso a casa com vaig i a continuar camí del Matagalls, encara que ens quedarem a mig camí, al Coll Pregon.

La pujada també me la conec i força, és curta però intensa i només de sortir ja noto que no em queda massa aventura, el primer tram té poca pendent, després pica que deu ni do i per acabar amb un puja i baixa totalment corrible. Pràcticament en tot el tram ens trobem envoltats de bosc, sempre em sorprenc quan passo per un parell d'arbres enormes amb branques a l'alçada del cap. Però avui no ho estic gaudint massa.

Un cop a Coll Pregon baixada fins a Font de Llops, passant per la Font de Mosquit, una absoluta tortura, vaig com els caragols, però convençut d'arribar a Viladrau i deixar-ho. La llàstima és que per fer-ho no em puc estalviar quatre quilòmetres ben bons de pista forestal i una passejadeta d'un quilòmetre llarg pels carrers del poble.

A l’avituallament menjo alguna cosa i un fisio em mira el genoll, el problema no és altre que la temuda cintilla. De moment antiinflamatoris i descans durant uns quinze dies, que ja he fet més del que era recomanable. L'aventura ha durat una mica més de 40 qm. amb 3.000 positius, en quasi set hores a mig gaudir i patir. Conscient que amb el genoll en condicions les coses haurien anat molt i molt bé, doncs el cap estava on havia de ser i les sensacions eren immillorables.

Agraïments...

Als i les voluntàries per, tot i algun error que altre, intentar en tot moment tenir cura dels que ens tirem a la muntanya.

A la gent de la organització, que amb la premissa d'anar canviant de poble de sortida i arribada dins el parc natural, van parint circuits molt interessants per conèixer a fons el Montseny.

A les de casa pel seu suport en la distància, i també per la comprensió.

Conclusions...

Quan el cos dona la primera queixa, cal escoltar-lo. Si ho hagués fet una altre cosa us hauria pogut explicar avui.

Bé, per ara això és tot, la següent hauria de set a Andorra, encara que pel camí potser faig alguna aturada. Tot dependrà de l'evolució de les la lesió que m'afecta.

Salut i muntanya!!!!!