Trail Rocacorba 2016

Bon dia,

Ha passat un any i ja hi tornem a ser, arriba Rocacorba, aquesta vegada abans de començar he de donar les gràcies a la gent de Klassmark, doncs al sopar de cims em va tocar un dorsal per aquesta cursa, ja ho arreglarem un dia d’aquests.

La intenció era fer la Marató, tant per descobrir trams nous per aquesta zona, com per buscar una mica més de quilometratge de cares al següent sarau, les 24 hores del Cap de Creus, però no he trobat parella i em “conformo” en fer uns quilòmetres menys, de fet els més divertits de la jornada.

Sobre la preparació, content a mitges, després d’encadenar tres setmanes molt regular, aquesta ha estat de massa descans pel meu gust. Sempre que hi ha cursa intentes descansar una mica, però sobretot si aquesta és llarga, bé, molt llarga, però per una cursa de 30km no acostumo a aturar la dinàmica setmanal, però aquesta vegada no he tingut alternativa, així que hi vaig amb quatre dies de descans a les cames, i la consciència no massa tranquil·la, a veure què surt.

Avui sortim una mica tard per una cursa, les deu del matí, però no deixa de ser la meva hora normal de tirada llarga els caps de setmana que puc fer-la, quasi tots perquè a casa em coneixen i la meva teràpia és anar a córrer a la muntanya. Així que ben d’hora al matí, a quarts de set, carrego els trastos i carretera i manta des de Palau-saverdera cap a Pont Major, allà he quedat amb en Quim, moltes gràcies per acostar-me fins a Canet.

Un cop a Canet, temps per a molt, saludar, fer petar la xerrada, fer el cafè, fer-se fotos, donar ànims, acabar d’arreglar-se, un altre cafè, una mica d’esmorzar i cap a l’arc. Avui surto amb el grup d’en Carles, a veure si els puc seguir per rondar les quatre hores. Primers quilòmetres amb poc desnivell i molt ràpids fins a encarar la pujada a Rocacorba per la cinglera, surto amb paravents, com quasi tothom, gràcies a la pluja, però ràpidament s’atura i ja no el necessitaré més, tot i això la jornada va ser boirosa,amb algun plugim fi i sobretot humida, molt humida.

La pujada és coneguda, d’anar fent, sense atabalar-se massa. Puc seguir el ritme del grup fins a la roca d’en Mascaró, bé allò que els tens a cinc o deu metres més amunt i vas fent la goma, moment en que no esquivo una arrel, em queda el peu travat, faig una extensió massa gran del quàdriceps i em queda com una pedra. Aturada obligatòria per reduir el dolor, la gent pregunta si tot bé, jo estable dins la gravetat, i a continuar amunt a un ritme menor, sobretot en els trams on es pot córrer una mica. Tot i això arribo sense massa inconvenients a la casa de les llantes i l’avituallament als peus de l’ermita.

Toca el primera tram de baixada, bé aquí les baixades son una mica trencacames, de tant en tant tens un repetjó i amb la pluja el terreny està per patinar si o si. La cama va millorant, però els efectes son devastadors, l’altre quàdriceps ha de treballar més i de tant en tant es queixa, no massa, perquè per això hi ha els bessons, que amb poc més de 10 quilòmetres ja avisen que van justets. Què hi farem avui els darrers 20 quilòmetres seran la clàssica mitja final d’una ultra, rampa aquí rampa allà, pateix baixant gaudeix pujant.

Arribo amb penes i treballs al fons de tot de la vall, moment en que el del darrera es fot una nata monumental, recula a veure què tal, no ha estat gran cosa, comenta que hi ha un filat amb el que s’ha entrebancat, però crec que anava massa estès perquè el filat està al marge del camí i portem una bona estona amb ell al costat, anem junts fins a l’avituallament que està pocs metres més amunt. Petita aturada per menjar, avui provo d’anar de codony, com ja he fet a l’avituallament anterior, es posa bé a la panxa i dona suficient energia per anar menjant quilòmetres, que és el que toca avui, carregar una mica de líquids i a seguir Golany amunt.

Recordo aquesta pujada de l’any passat, em va agradar per l’estil, molt desnivell en poca distància, amb algun tram corrible, molt curt, i les vistes que et queden a l’esquerra amb una petita boirina, impagable, el tram de dalt de tot de la pujada endinsant-nos al bosc mentre veus el cel entre les branques és de foto. Les cames en pujada responen bé, així que apreta que apretaràs amunt, sempre amunt, amb pas ferm i recuperant el que perdo baixant. Un cop a dalt, baixada picada i exigent en trobar-nos molta pedra llisa humitejada per la pluja, sembla que amb l’isotònic que m’he pres i duc al damunt continc una mica els bessons, però a la que el terreny empitjora, això vol dir aixeca bé el peu o te la fotràs, he de prendre precaucions reduint una mica el ritme, deixant pas quan toca que no cal ser un destorb.

Amb aquestes s’ha acabat baixar i deixar pas, per pujar i avançar. Toca el Collet, un altre cop de puny al perfil, al Trail Rocacorba no es regala res. Una pujada diferent a l’anterior, no hi ha un paisatge com el d’abans per veure, a més aquí la cosa comença força suau però acaba amb un final demolidor, amb una variació respecte l’any passat fent un petit tram de carena que ens regala alguna nova vista, molt encertat tot i que amb l’estat dels meus bessons no ho agraeixo massa. Total que estem com abans a la que baixa passin passin, fins que millora el terreny al entrar en una pista força corrible abans d’encarar la riera.

Aquí recupero bones sensacions a les cames, poder córrer sense haver de flexionar massa és ideal, fins i tot aconsegueixo avançar en un tram de baixada, tot un èxit avui. A mig baixar just on es creuem amb els de l’Express m’hi trobo en Marc, m’aturo i la fem petar un parell o tres de minuts, el crono és el de menys i feia dies que no ens vèiem. He tornat a perdre tot el que havia guanyat, i una mica més, a més toca tornar a escalfar les cames i entrem a la riera. Un còctel que m’esperava explosiu, però que al final no és per tant i puc fer la baixada sense patir cap contratemps, fins a trobar-me amb l’Oriol i la seva càmera, quatre paraules en cursa i cap a l’avituallament.

A l’avituallament m’hi trobo en Lluís amb qui xerrem un moment, porta un parell de mesos amb problemes al turmell, espero que es recuperi aviat, és un bon xicot. Només queda la traca final, la pujada a la muntanya de Velers, i només hi ha una opció, deixar-ho tot pujant, que a la carena tocarà patir. Pensat i fet, és una pujada curta i dura després de 25 quilòmetres, però encara em queda gas, que avui no he pogut apretar baixant, així que entre cames i braços anat fent amunt, amunt, amb unes bones vistes a mà dreta i el so del pavelló arribant per l’esquerre, això ja ho tenim.

Com havia previst a la carena em toca patir de bessons, però aguanto com bonament puc. Deixem la carena i toquen un parell de quilòmetres de pista molt corrible, on em permeto el luxe d’apretar, ja quasi hi som. Ja es veuen les gorgues i només ens queda una petita pujadeta on gaudeixo de la darrera rampa, després de 25 quilòmetres el quàdriceps esquerra a dit fins aquí aguanto, ara pateix.

Dalt de tot a l’esplanada del pavelló m’esperen els de casa, els pares, la Sílvia i la Ivet, aquesta només de veure-la ja em fa riure, m’agafa la ma i fem els darrers dos cents metre junts, es fan eterns, no te ganes de córrer, córrer no papa, així que anem xino-xano i ens agafem els nostres dos minutets de glòria per arribar fins a l’interior del pavelló i creuar l’arc amb uns més que acceptables 4:18:13 vistes les circumstàncies d’avui.

Per acabar les felicitacions, d’entrada a Klassmark per una cursa excel·lent, les petites modificacions han millorat molt el que era difícilment millorable, a veure si l’any vinent us supereu.

Per continuar els i les voluntàries, com sempre a punt per qualsevol cosa i amb el dia que feia és d’agrair aguantar amb un somriure.

A tots els corredors i corredores, en especial als que ja he anat mencionant.

I per acabar als de casa per ser-hi.

Salut i saraus!