Bon dia,
Diuen que després
de la calma arriba la tempesta, així que després d’un cap de setmana de relax,
toca una setmaneta de no parar.
El dimarts havíem
quedat amb els Intrèkkids per fer el darrer test abans de l’Ardenya, érem una bona
colla, en Josep, en Pere, en Peio i en Tapi. Varem sortir del Cul del Món i
varem enfilar amunt pel camí dels Àngels, d’aquí cap a buscar la pista de puig Estela,
i en arribar a la baixada de cala Farriola, ens va creuar un grup de sis o
set senglars just davant nostre, varem seguir fins a Sant Miquel, un cop a dalt
varem baixar per darrera, agafant el corriol de la font Martina, per
seguidament agafar el que porta a la pista de Sant Miquel per baixar de nou cap
a la Vall i acabar al punt de sortida. Feia temps que no érem tanta colla i val
la pena fer aquest tipus de sortida.
El dimecres al
migdia una sortideta ràpida, des de Pont Major cap a Campdorà pel corriol de la
Decsa, un cop a dalt trencant a l’esquerre a Torre Bonica per anar a buscar la
pista que baixa fins al pont de pedra al començament de la pujada a Sant
Miquel, en arribar a l’aparcament de la font del Ferro, a l’esquerre per fer el
tram d’enllaç fins al camí dels Àngels, però en comptes de pujar avall cap a la
plaça de les Sardanes, per rematar la feina amunt pel corriol al calvari,
alguns n’hi diuen Trencapeus, i un cop a dalt, novament avall per anar a buscar la font
del Bisbe i una plàcida planejada fins a casa.
Dijous de nou una
sorideta al migdia, aquesta vegada cap a la zona de Sant Medir, així vaig
variant. Per començar creuo Sarrià per anar a buscar el col·legi Montserrat, un
cop a dalt enfilo el corriol que em porta cap a la zona del Timbarro, avui la
riera d’en Xuclà baixa plena i toca mullar-se els peus, passo de llarg el
trencant i agafo la pujadeta del camí de Can Comas, un cop a dalt vaig a trobar
el tallafocs de Sant Medir, aquesta vegada de baixada, per acabar anant a parar
de nou al trencant del timbarro, aquí vaig a buscar el camí que ressegueix el
camps de l’esquerre de la riera, creu l’autopista per sota fins a la font d’en
Xuclà i segueixo pel pla fins a Sarrià i de nou cap a Pont Major pel pont de l'aigua.
I per tancar les
sortides entre setmana, divendres al migdia una sortida curta amb molt de gas,
pujada a Compdorà per la Decsa, un cop a dalt cap a Torre Bonica, segueixo
amunt fins a Muntjuïc i de nou avall pel carrer 8 de juliol de 1809, per si
algú li interessa un petit incís amb una mica d’història sobre el nom del carrer: el 8 de juliol de
1809 les tropes napoleòniques, amb uns 2.400 soldats, van fer un atac al
castell de Montjuïc, que tot i l’estat ruïnós del castell va ser estoicament
rebutjat, un cop a la carretera, avall cap a casa que avui hi ha pressa.
I amb el cap de
setmana la darrera cursa de l’any, no la tenia prevista al calendari, de fet
aquest estava tancat amb la cursa de Muntanya de la Ratafia, però que quatre
companys Intrèkkids hi anessin, dos a la marató i els altres dos a la mitja,
feia impossible resistir-s’hi.
El divendres ho
vaig preparar tot, la roba per córrer i la maleta per passar el cap de setmana
llarg fora de casa. Després d’una nit moguda, el bitxo que ens té tant ben
acostumats va tenir mala nit i a les tres de la matinada la rondàvem per casa
intentant que s’adormís, el despertador va sonar a un quart menys cinc de vuit,
apurant al límit, però feia estona que en sentíem una rondinar una mica, això
em va permetre jugar-hi mentre esperava l’arribada d’en Peio. A tres quarts i
un parell de minuts, després de fer-lo esperar una mica, enfilàvem cap a Santa
Cristina.
 |
Esmorzant abans de començar...
Foto: Jordi Llauger |
Fent-la petar pel
camí, comentant una mica tot plegat, el trajecte no es va fer carregós. Un cop
allí, recollir el dorsal, la bossa, saludar aquest, l’altre, el de més enllà,
trobar-se en Tapi i en Jordi, fer una mica de broma, decidir els detalls,
esmorzar i cap al centre del poble a esperar el tret de sortida. Normalment
l’espera per una cursa es fa eterna, la nit la passes mig en blanc amb el
formigueig a l’estómac, potser decidir-se a darrera hora i quasi ni tenir temps
per veure el que m’esperava, encara que era la tercera participació a la prova,
potser prendre’s la prova sense expectatives, encara que l’objectiu era baixar
de les cinc hores, potser compartir-la amb en Peio i en Tapi, encara que ens
veuríem poc, ves a saber, però avui res de res.
 |
Els tres Intrèkkids a punt per la Marató
Foto: Jordi Llauger |
A les 9 en punt
ens donen la sortida, amb en Peio acabem al darrera de tot del grup multicolor,
primers quilòmetres planers, començo poc a poc, però abans d’acabar el primer
quilòmetre ja m’he accelerat més del previst, suposo que veure tanta gent fa
deixar de banda totes les previsions i et deixes portar pel moment. Primera
pujadeta que no impedeix continuar corrent i sis quilòmetres després de la
sortida primeres cues, això vol dir que la cosa pica amunt. Un corriol de bon
fer amb unes vistes precioses dels Carcaixells a la nostra dreta, un petit tram
de pedra humida, una mica més de desnivell, aprofitant arbres per impulsar-nos
i després de dos quilòmetres al capdamunt a gaudir de la vista.
 |
Primeres rampes...
Foto: Merrell |
Després de molt
pujar sempre acaba tocant baixar, un corriolet que comença amb molta pendent,
però que mica en mica es va suavitzant i fent més corrible, amb algun tram de
roca que per sort resta en les millors condicions per evitar problemes majors.
En acabat la baixada primer avituallament, beure una mica, menjar una mica,
gràcies i a continuar.
Ara arriba un
tram desconegut per mi, en les meves participacions anteriors la cursa
continuava enfilant-nos per la pista, però aqueta ens endinsem en una riera, la
de Sant Baldiri, son uns dos quilòmetres saltant a banda i banda de la riera, en
algun punt amb l’aigua fins als genolls, picant una mica amunt, un tram
impagable, vaig gaudir de valent. Deixem la riera enrere i continuem enfilant
una mica amunt, ara toca una bona estona de pla mentider per pista, amb unes
vistes espectaculars del mar a la nostre dreta, en aquests moments un oblida el
patiment i es deixa emportar pel paisatge, val a dir que el terreny acompanya.
Després d’una bona estona d’aquest anar pujant poc a poc, arriba una pujadeta
de debò, només es pot fer una cosa, abaixar una mica el ritme i continuar
amunt, poc a poc anem acostant-nos al segon avituallament, on apareix un
personatge molt conegut al món de muntanya, en Pere. En aquest punt es desvia
la marató i mitja i les ganes d’errar en el camí apareixen com qui no vol la
cosa, però avui amb la marató ja faig. Dono les gràcies després de menjar i
beure una mica i segueixo per on toca.
 |
Arribant a l'avituallament amb en Jordi...
Foto: Pere Peter Pan |
Ara arriba un
tram on cal dosificar-se, son uns quatre o cinc quilòmetres de baixada que precedeixen
un tallafocs de línia elèctrica. El primer tram és per pista i vaig fent en
companyia d’en Jordi, però en arribar al punt on es retroben les curses
llargues, on hi ha en Xavi dels Matxacuca, la cosa es posa més pedregosa. Aquí
tinc el primer dels inconvenients del matí, quan porto poc més de cinc cents
metres al tram, el meu cervell desconnecta de la cursa i em provoca una caiguda
tonta, per sort en surto il·lès, bé els dos genolls pelats i la pell aixecada a
la mà dreta, però hauria pogut ser molt pitjor, m’aixeco i als cinquanta
metres estic a punt de repetir la pífia, ràpidament converso amb mi mateix per
intentar retornar a la cursa o acabarem malament, per sort hi torno. Un cop al
tallafocs, les sensacions son boníssimes, no agafar-me el tram anterior gas a
fons, em permet fer les pujades a molt bon ritme, amb un petit pit stop al
millor dels avituallaments, birra, AC/DC i molt bon humor. Continuem amb el
puja i baixa i per acabar una grimpadeta que ens porta a un punt amb unes
vistes privilegiades.
A continuació ens
esperen uns tres quilòmetres de baixada que comencen de la pitjor manera
possible, em despisto i perdo el camí, per sort me n’adono ràpidament en girar
amunt el cap i veure com els corredors passen uns 50 metres més amunt d’on soc
jo, no ha estat res, però un mal gest esquivant branques, tot intentant anar
pel dret en comptes de recular, em provoca una carregada de bessó, el mal parit
es posa dur com una pedra i em fa abaixar una mica el ritme, però no m’impedeix
anar fent la baixada. En aquestes que arribem a la següent pujada, aquesta
vegada a Pedralta, el primer tram comença amb forta pendent on pateixo una
petita rampa a la zona de l’abductor esquerre, no m’impedeix seguir pujant,
però decideixo obrir un gel i amb l’aigua que duc al damunt la faig passar com
bonament puc. Sense més problemes arribo a Pedralta on ens indiquen que l’avituallament
és a un quilòmetre, anem de baixada, però el quilòmetre es fa etern, no en va n’hi
ha quasi tres. El darrer avituallament me l’agafo amb calma, m’acabo el gel amb
força aigua, les rampes se’n van, bec encara més i menjo una mica de tot.
Gràcies i amunt, darrers 100 metres de desnivell que els faig millor del que m’esperava,
això si, amb molta i molta calma, que després encara queda baixar. Aquest tram
l’han variat una mica, s’ha obert un corriol que evita una gran volta per
pista, molt encertat.
Arribo a dalt i
només queda llençar-me avall uns quatre quilòmetres, miro el rellotge i compto
que vaig bé per baixar de les cinc hores, així que poso una marxa més, sense
arribar a apretar al màxim, que cal arribar, i enfilo intentant gaudir del paisatge.
A la que arribo a la zona del camp de golf, la cosa es fa més clara, només
queda creuar el riu, ja comptava acabar xop de pues, i la riera del costat del
pavelló, on l’efecte del gel s’esvaeix i l’abductor torna a la càrrega, part de
culpa és meva per fer una mica el burro. Surto de la riera, saludo els pares d’en
Tapi i recta d’arribada aturant el cronòmetre un xic per sota de les cinc
hores.
 |
Arribant al pavelló
Foto: Quim Carreras |
Ara a esperar l’arribada
dels companys tot fent-la petar amb els coneguts de la zona, però primer anar a
buscar una cerveseta. En Tapi i en Peio arriben poc desprès i juntament amb en
Jordi anem a la dutxa i a fer un mos.
 |
Amb la feina feta...
Foto: Jordi Llauger |
Una gran matinal,
enhorabona a totes els i les corredores que vareu participar a una gran prova,
en especial als companys Intrèkkids que van triomfar de totes totes.
Enhorabona a l’AE
Matxacuca, és el tercer any que participo en aquesta prova, sempre un exemple
de bona organització.
Felicitar a tots
els voluntaris dels avituallaments i de la zona d’arribada, sempre amb un
somriure i bones paraules cap als participants.
I la setmana
vinent més, amb una excursioneta a la neu i el desenllaç del cims de Girona.
Salut i muntanya!
