Tornant a l’asfalt...

S’acosten un parell de setmanes una mica complicades, per qüestions laborals estic de viatge, lluny de casa, lluny de Sant Daniel i les Gavarres, lluny de rutes conegudes, començant a treballar abans que surti el sol i arribant a l’hotel amb la lluna com a companya. Tot això provoca que siguin un parell de setmanes de ciutat, de carrers i carreteres, d’avingudes i rambles, i si vull mantenir mínimament la forma, per encarar les 24 de Cap de Creus en la millor de les condicions, em toca tornar a l’asfalt. 


Abans de res, em toca comprar unes bambes noves específicament per asfalt o terra compactada, em deixo aconsellar per en Toti Bes d’Esports Nabes, un màquina que acaba de guanyar la pujada als Àngels en 37 minuts i 49 segons, jo vaig arribar 14 minuts i 10 segons després. M’ensenya unes Asics, unes Saucony i unes Mizuno, m’emprovo les tres i les que més em convencen son les Mizuno Wave Ultima 2, no son unes Salomon, a les que ja començo a estar acostumat, però prefereixo unes bambes amb més esmorteïment, així doncs, rumb a Murcia amb bambes noves.


El mateix dilluns en arribar toca estrenar-les, a les nou tocades, després de fer el check-in a l’hotel, em canvio i a córrer una estoneta. La meva primera intenció és fer uns 10 kms, començant a un ritme molt suau, per poc a poc incrementar-lo fins a un màxim de 4:00 i recuperar pulsacions tornant a un ritme suau, proper al del començament. Ho faig a mitges, començo a un ritme de 5 per baixar fins a 4 i tornar a recuperar els 5, per a mi això no en te res de suau, per fer poc més de cinc quilòmetres, a un ritme mitjà de quatre trenta u. Feia temps que no corria amb un ritme mitjà tant alt. Les bambes s’adapten perfectament, en quedo força content. El dimarts descanso per poder veure el partit del Barça, el futbol encara tira, així que el dimecres torno a sortir, ja no em plantejo res més que fer els cinc quilòmetres a bon ritme, aquesta vegada a quatre vint-i-set, una mica més de ritme, el circuit molt semblant asfalt, passeig, carril bici, sense paisatge, molt i molt avorrit. Arriba el dijous i asfalt, asfalt i més asfalt. Una altre vegada a fer els cinc a ritme, aconsegueixo baixar el ritme una miqueta més, aquesta vegada quatre vint-i-u, tot i haver d’aturar-me un parell de vegades perquè el tramvia no em passi pel damunt. El divendres toca tornar a casa, arribo a quarts de quatre de la matinada així que a dormir descansar i pensar en el diumenge que tinc duatló amb en Pere.


El dissabte faig un cop d’ull al recorregut, la part a peu no té massa secret, 10 quilòmetres amb poc desnivell, un circuit semblant al del carrilet, no massa exigent. El que em fa més respecte és la BTT, no hi estic massa acostumat i segur que patiré quasi tots els 26 quilòmetres, però tinc ganes de provar-ho, que de ben segur que la competició em fa millorar.


Hem quedat a les vuit del matí i tenint en compte el canvi d’hora, és com si fossin les set, carreguem les bicicletes a la vaca del cotxe i cap a Sils, a fer el Maki!!!!


Arribem amb temps de sobres per recollir els dorsals, descarregar les bicicletes, deixar-ho tot a punt a la zona de transició i col•locar-nos sota l’arc de sortida. Comencem amb la cursa a peu, son només 10 quilòmetres per un circuit amb poc desnivell, transcorre principalment per pista i camins gens tècnics, no hi ha corriol estrets, amb en Pere ens reservem una mica de cares a la segona disciplina de la competició, tot i això acabem fent un temps força bé, 42 minuts i 50 segons.


La transició ens l’agafem amb molta calma, tardem més de 5 minuts a començar a pedalar. Sortim tranquil•lament, cal acostumar-se a l’aparell i al canvi de musculatura. Els primers dos cents metres passen pel voltant del pavelló per trobar el primer tram de puja i baixa. A la primera baixada tinc el primer problema de la jornada, no és una baixada gaire complicada, però la meva manca de perícia al volant d’un trasto d’aquests, fa que surti rebotit, en resum que em foto una nata de campionat. M’aixeco, no m’he fet res de res, m’enretiro, deixo passar bona part de la gent que ve per darrera, i intento continuar la marxa. La meva sorpresa és majúscula quan m’adono que la cadena ha abandonat el plat. Torno a aturar-me en un racó, no és qüestió de molestar gaire, i em disposo a arreglar-ho a base de força, quan no hi entens massa la manya no serveix per gaire. Entre una cosa i l’altre he perdut cinc minuts, i n’he fet perdre un parell a en Pere, que amb bon criteri ha decidit seguir endavant i tal i com li havia dit, ja ens trobarem a l’arribada.
El tram que segueix, consta d’alguns puja i baixa no gaire tècnics, però vista l’experiència, m’ho prenc amb tota la calma del món. Quan ho veig massa complicat, peu a terra i avall que fa baixada, no em tornaran pas a fotre. Al final de tot hi ha la baixada més complicada, on un parell de nois de l’organització estan pendents d’indicar-nos el camí i, molt probablement, aspectants per si algú té algun inconvenient a la baixada. Tot just portem un quilòmetre i ja porto més de deu minuts, penso que això se’m pot fer etern, però tinc ganes d’acabar sigui com sigui.
El següent tram d’uns dos quilòmetres no ofereix massa dificultats, fins i tot em permeto el luxe d’avançar un parell de corredors a la pujada, tot el que puja no ofereix massa dificultats fins ara, les cames responen i en els fons m’agrada pujar. Passem per una zona amb passeres de fusta que m’obliguen a tenir molta cura, aquí la gent va atrapant-me. I en un tres i no res ens toca creuar per sota la carretera i en sortir ens trobem amb unes obres, hi ha creada una estructura de formigó, buida per dins formant uns esglaons que estan plens d’aigua fruit de les pluges d’uns dies enrere, com que els de davant meu hi passen de dret, doncs jo també, evidentment amb la bici a coll, després en Pere em comenta que ell ho havia esquivat pel costat. Amb la tonteria ja devem de portar més de cinc quilòmetres, només en queden vint-i-un.
Després d’això una mica de puja i baixa per pista, per arribar a la següent baixada, directament ni em plantejo baixar-la, i de fet no soc l’únic, però m’avancen deu o dotze corredors de cop, poc a poc em vaig acostant a les darreres posicions de la cursa, però puc estar content doncs pel camí em vaig trobant gent que s’ha vist abocada a l’abandonament, esperem que no sigui un més. Ja no soc capaç d’intuir la distància que portem recorreguda, però uns deu més o menys.


En aquest punt, m’enganxo a un grup de tres o quatre corredors que al meu entendre puc anar seguint, no amb dificultats, creuem un riu i se’ns presenta una pujadeta, que com dirien els amics Koales fa cremar puta, en resum que els quàdriceps em cremen, només espero que en acabat no els tingui tant carregats com el dia de la marató Salvatge, dilluns he de conduir 600 quilòmetres i hauria d’estar en bones condicions. Acabada la pujada una mica de pista, crec que ens trobem per la zona de Vallcanera, i efectivament el cartell m’ho confirma, estem a cagar la via. Passem per darrera d’unes cases i en pocs metres ens plantem a un avituallament, l’únic on ens indiquen el quilometratge, portem 13 quilòmetres, ja he fet mitja cursa. Per celebrar-ho li demano una cervesa al de l’avituallament que em prenc d’un glop, a veure si agafo una torta i baixo com les cabres.
El recorregut segueix per una pista força, però dura poc, tant poc que de cop i volta estem en uns trams totalment desbrossats plens de branques i sots. Aparentment és com si s’hagués netejat per la cursa, però de net no en té res. Tot i això el tram es pot fer sense cap problema, i que pugui dir és que és dels fàcils. Acaba amb una baixada que faig amb força confiança i els frens a tope, no cal temptar la sort. Després una pujada dura que ens deixa al avista un tram que ens obliga a passar pel mig d’una línia elèctrica, puja i baixa, puja i baixa, ja amb la confiança pels núvols no poso peu a terra, ens desvien per un corriol enmig d’una arbreda i altre vegada línia elèctrica, aquesta vegada em veig obligat a posar peu en una baixada excessiva.
Per sort segueixo amb el mateix grupet i això em permet anar avançant al que considero que deu ser un ritme raonable. S’acaba la línia elèctrica i toca tornar a creuar vies de tren i carreteres, per enfilar el darrer tram, per poder fer això ens obliguen a fer un puja i baixa per un tram força complicat, i de nou a carregar el ferro. Ja quasi i som, però abans d’acabar la darrera sorpresa, toca creuar la carretera, però per no tallar el trànsit ens obliguen a desviar-nos una mica, en resum que ens toca creuar la riera, amb aigua fins els genolls i fer una pujada totalment enfangada, on cada dos passo endavant en provoca un enrere, espectacular.
Ja estem al tram final, una mica de volteta per creuar per un pont, no fos cas que ens avorríssim, i de dret cap al pavelló, però primer una pujada que amb no soc capaç d’aguantar, les cames ja no funcionen com abans, un cop arribat a dalt de tot ja veig el pavelló. Ho he aconseguit, he estat capaç d’acabar la cursa en bicicleta, en un temps de dues hores, catorze minuts i disset segons, per acumular un total de dues hores, cinquanta set minuts i set segons, en la posició cent vint-i-vuit. En Pere ha acabat noranta vuitè arribant una mitja horeta abans que jo.
Satisfet d’haver acabat, em poso a fer cua per aconseguir el premi, una botifarra i un parell de cervesetes més per recuperar forces. Després d’això una bona rentada al trasto i cap a casa.
Felicitar als Makis de Sils per una feina molt ben feta, els avituallaments perfectes, el recorregut fantàstic i l'arribada espectacular.
Quan tingui les fotos, si surto en alguna ja les penjaré.

Un matí ben aprofitat, la setmana vinent cap a Donostia, a continuar amb el meu idil•li amb l’asfalt.


Run, run, run...

Ni carn ni peix…

Aquesta setmana és tota estranya, per un costat tinc una cursa, la pujada als Àngels i el dia abans una excursió amb un desnivell considerable pels voltants de Palau-saverdera. La cursa no la considero un objectiu, sinó simplement un entrenament competitiu, és per això que crec convenient seguir amb la preparació de les 24 hores, això vol dir que faré la cursa amb força quilòmetres a les cames i sense pretensions de grans marques, però en el fons tractant-se d’una cursa estic convençut que intentaré fer-la al màxim, això fa tenir clar que la setmana serà molt i molt complicada, podran més les cames o el cap. Temps al temps.

Per començar el dilluns decideixo que després dels trenta un i mig de diumenge, amb un desnivell ascendent de més de 1.500 metres, el més aconsellable és descansar cames, i així ho faig, aquesta setmana el cervell comença imposant-se.

Però no sempre pot guanyar el mateix, així que el dimarts decideixo de doblar. Una estoneta al migdia, per estrenar la nova adquisició, unes Salomon XT Wings S-LAB 4, em busco un circuit exigent però sense passar-me a veure com responen de tracció, estabilitat i sensacions, al final surten quasi catorze quilòmetres amb més de sis cents metres de desnivell, amb algunes baixades fortes, una mica de pedra, corriols amb arrels, en resum una mica de varietat per Sant Daniel i les Gavarres. Com que el dia és extremadament calorós, estreno la temporada de running a la Kruprika, o sigui sense samarreta, tenint en compte que estem a finals d’hivern, és molt clar que el temps està canviant i s’ha tornat completament boig.

Al vespre, avui allarguem  la nocturna, esperant que serveixi per millorar la preparació de cares  a la marató del mes de maig. Fem la pujada clàssica als Àngels en companyia d’en Josep, en Francesc, l’Aleix i en Peio, l’Edgar també bé, però a mig camí fa mitja volta. La temperatura és molt bona, només baixa un xic massa en arribar a baix de tot de la vall. De cares a properes sortides llargues, cal tenir en compte de portar alguna cosa sòlida per no patir cap defalliment físic. Al final poc més de disset quilòmetres en una mica més de dues hores, tenint en compte les aturades i tot, si les traiem no arribem a les dues hores. En arribar a casa un bon soparet per recuperar forces.

Arriba el dijous, desprès de descansar tot el dimecres, avui torna a tocar agafar les noves “zapas” per seguir acostumant-me a elles, crec que serà un idil·li un xic complicat, son massa estretes de la part frontal comparades amb les velles i això em comporta més fricció del que m’agrada, però hi posaré tot el que faci falta de la meva part per entendre’ns, en resum espero que es donin una miqueta a base de fer quilòmetres.

Decideixo aparcar el cotxe al Cul Del Món i enfilar cap a la font del Lleons per enfrontar-me a la pujada al Mirador de Galligants, una rampa molt empinada amb força grava, perfecte per provar la tracció de les S-Lab, evidentment surten guanyant i no només per tracció sinó per estabilitat, ni una sola vegada el meu pes em fa perdre metres en pujada, quedo content, després d’aquí cap a Puig Estela i Sant Miquel, passant pel camí de Call Dineret així augmento el desnivell ascendent de la volta. Baixo de dret pel corriol i a la tornada pujo per trobar a agafar el camí dels Àngels per un accés lateral i cap al cotxe. Llàstima que no hi hagi temps per a més, darrerament els migdies se’m fan molt curts, m’agradaria fer tirades més llargues per poder-me perdre per nous corriols, però s’ha de treballar i per sort al cap de setmana sempre tinc una mica més de temps per endavant. He de reconèixer que em començo a entendre millor amb les S-Lab, bàsicament perquè les duc una mica més agafades que les XA Pro, d’aquesta manera el peu no es mou tant i evito notar el fregament degut a l’estretor de la bamba. Tot i això m’agrada més la sensació de les XA Pro, temps al temps.

Aquest divendres al migdia repeteixo tàctica, cotxe a Sant Daniel i a córrer una miqueta, em sembla que repetiré moltes vegades més, avui m’ho agafo amb molta calma i tranquil·litat, no només perquè al vespre doblaré, sinó pel que m’espera el cap de setmana. Faig mig camí dels Àngels a bon ritme, fins a l’Olivet d'en Salgueda, és el tall de més pujada així que intento apretar per agafar més fons, a talls gaudeixo del paisatge, a talls només puc mirar el terra, enfilo cap a Puig Estela més suaument, per recuperar pulsacions, i a mig camí de Sant Miquel baixo per Cala Ferriola, direcció al cotxe. No arriba a nou quilòmetres, però tenint en compte que acabaré la setmana amb quasi setanta quilòmetres, per aquest matí ja en tinc prou i de sobres. A mitja tarda em confirmen que no hi haurà cursa aquesta tarda, ara demà toca caminar una mica i diumenge un mínim de vint quilòmetres.

Dissabte l’Ateneu Camina, aquesta vegada fem una ruta per la Serra de Verdera. Els 11 valents i valentes que participem a la caminada, sortim a les deu del matí de Palau-saverdera direcció Sant Onofre, el tall probablement amb més pendent de tota la ruta, en poc més d’un quilòmetre i mig pugem uns 350 metres, aprofitem aquest moment per fer el primer mos. Després d’això un parell de quilòmetres per una pista que puja poc a poc fins a Mas Ventós, aquí anem a buscar el Coll de Mosquit per pujar directament al Castell de Sant Salvador. A mig camí de la ruta anem a buscar el camí clàssic per la dificultat que comporta per alguns dels participants, no cal forçar massa. A dalt del castell mengem una miqueta més, un cop recuperats, enfilem el camí de baixada. Passem per Sant Pere de rodes, on teníem intenció de dinar, però decidim seguir una miqueta més, la següent aturada Sant Elena, tampoc ens fa peça i acabem dinant al Mas Ventós, aprofitant que hi ha taules i cadires. Per baixar agafem el camí directe a Palau. El resultat una caminada d’uns dotze quilòmetres amb uns 2.000 metres de desnivell acumulats.

Al vespre un sopar fa que vagi a dormir quasi a la una de la matinada, no és la millor manera de preparar una cursa. Si a això hi sumem que em desperto a quarts de sis, no puc dir que hagi descansat tot el que seria aconsellable.

La cursa comença a les nou del matí, arribo a dos quarts per recollir xip i dorsal, espero que arribin tots els Intrèkkids, avui només ens veurem a baix i a dalt, és un esprint en pujada i tots correm tot el que podem. Puntualment sona el tret de sortida, tinc la intenció de sortir suau, però no soc capaç de fer-ho, el primer quilòmetre i mig m’hauria de servir per escalfar una mica, però al forçar mogut per les sensacions de la cursa, no ho faig bé. Després d’això el tram de pujada de veritat, en dos quilòmetres i mig en pugem 250. Com que no he escalfat bé, els bessons es queixen, porten tres setmanes amb molta càrrega i els costa una mica posar-se a to, haig de posar el fre de mà més del que m’agradaria, això fa que el temps emprat no sigui el que faig normalment. Els següents tres quilòmetres ressegueixen la carretera de pujada als Àngels, però aprofitant les dreceres. Em serveix per recuperar sensacions, però estic tant perdut de ritme que no acabo de trobar-me bé. Arribat aquí només queda el mata-homes i la pujada final. En total 8,5 quilòmetres oficialment en 51 minuts i 59 segons, tenint en compte que esperava fer un temps més alt estic content, tot i això soc conscient que un altre any tinc marge de millora.

Després de la cursa tocava baixar cap a Girona, ho fem amb en Pere, ell ha fet una pujada molt bona amb 49:54, i aprofitem per donar una mica de volta per Sant Daniel, a mig camí ens trobem amb en Peio i acabem fent una mica més de 12 quilòmetres addicionals, un matí ben aprofitat.

Així doncs acabo la setmana amb més de 85 quilòmetres amb prop de 4.000 metres de desnivell ascendent en quasi 11 hores de anar fent, només de pensar que això ho he de fer en un sol dia, em sembla una mica bestia, però em veig capaç d’afrontar-ho.

La setmana vinent més.

Recuperant però amb perspectiva

Després d’una marató el que toca és agafar-se la setmana per a recuperar, el mateix dia de la cursa les cames estan carregades, però els dolors dels impactes no apareixen fins al cap d’un parell de dies, és per això que intento recuperar, però sense aturar-me del tot, les curses van arribant una darrera l’altre i no és qüestió de relaxar-se. A part, m’encanta sortir els migdies a estirar les cames per Sant Daniel i les Gavarres, quan no soc fora per feina.

Aquesta vegada el que ha patit més son els quàdriceps i sobretot els de la cama dreta, les pendents salvatges de la marató en son les úniques responsables, el dilluns ja es queixaven, però tot i això vaig anar a fer unes voltes a la Devesa amb la Sílvia, ella s’està preparant per entrar al món de les curses, el meu consell és poc a poc i bona lletra, tot i que tinc la sensació que arribarà per fer els 10 km de Girona, ella diu que no, però ja ho veurem. Al final cinc quilòmetres i mig a un ritme suau per a mi, però no per això lent, les cames em responen bé tot i que les tinc carregades.

El dimarts els quàdriceps encara es queixen, avui ha estat un dia llarg a la feina, sense temps per descansar, però tot i això tinc ganes d’anar-me’n a córrer amb els Intrèkkids, que hi ha nocturna. Fem el tram més dur de la pujada als Àngels, així entrenem una mica de cares al 18 de maig, desprès anem fins a Sant Miquel i de baixada uns agafen la pista i els altres anem pel corriol,  ens trobem a mitja baixada. El tram final tenia intenció de fer-lo molt suau, però les ganes podem més i acabo fent un dels millors esprints en molt temps.

Però tot això ho acabo pagant i la resta de la setmana, per ase o per bèstia he de descansar, a part del futbol sala dels dijous, sort en tinc del cap de setmana per fer una tirada llarga.

El dia escollit era el dissabte, però una visita de feina trastoca els plans totalment, no es pot anar de copes fins les sis del matí i llevar-se a fer quilòmetres, al final una matinal el diumenge.

Em llevo ben d’hora, a dos quarts de vuit ja surto de casa. Decideixo pujar als Àngels fent la ruta de la cursa de Muntanya de Girona, enfilo cap a Sant Daniel des de Galligants, després agafant la pujada a Sant Miquel fins a Can Lliure, on agafo el camí de cala Ferriola, ja un clàssic de les meves rutes. D’aquí al camí de puig Estela i cap a buscar la pista de Celrà, en aquest tall em trobo un parell de 4x4 amb caçadors que m’avisen que hi haurà batuda, però que no he de tenir cap problema si segueixo per la pista, penso si que van tard, però miro el rellotge i no son ni les nou del matí, el que va d’hora soc jo. Un cop a la pista de Celrà agafo la baixada pel dret a la font de l’Alau i d’aquí enfila que enfilaràs a buscar el camí dels Àngels, per una pista amb pendent indecent. Continuo trobant-me caçadors però no pateixo gens, els gossos borden molt lluny d’on em trobo. De cop i volta em trobo al camí dels Àngels, al quilòmetre 8 de la carretera, quasi ja hi soc. Al final decideixo de fer la pujada del darrere, pels desbrossat dels fils elèctrics, ja no recordava lo dura que és. Al cap d’unes dues hores de sortir de casa arribo als Àngels. Ara només queda la baixada, o aquesta era la meva primera intenció, doncs al final canvio d’opinió.

En arribar a la casa de les Figues agafo la pista de puig Estela, passo el trencant per anar a l’Olivet d'en Salgueda i agafo el següent corriol a mà esquerre. Aquest em porta a la pujada als Àngels des de Sant Daniel, tiro cap a munt, finalment passo per l’Olivet d'en Salgueda, on aprofito per donar el bon dia a una parella gran que seu contemplant la plana al sud de Girona, segueixo la pista avall per anar a buscar el mirador del Galligants, un punt amb una vista privilegiada de la ciutat de Girona, destacar que es troba al mig d’una baixada força pronunciada. Un cop acabada la baixada i abans d’arribar a la font dels Lleons, enfilo per un trencant a mà esquerra que em durà finalment fins a l’altre costat de la variant. Aquí només em queda pujar fins al pirulí, passant prop del polvorí, i cap a casa. Al final 31,5 km en poc menys de 3 hores i mitja.

Per compensar tot l’esforç, una bona calçotada envoltada de gent magnífica.

La setmana vinent toca la pujada als Àngels, però abans a entrenar una miqueta, ja us explicaré.

Salut i a córrer!!!!

Setmana maratoniana…

Bon dia a totes i tots,

En començar la setmana, vaig decidir que la preparació per aquesta marató seria força diferent que en la primera, bàsicament pel fet de no haver pogut fer una tirada llarga. Per mi, una tirada llarga implica fer una sortida de més de trenta quilòmetres pocs dies abans de la marató. No és tant per enfortir la resistència física, doncs el cos es va acostumant als quilòmetres, el que fa d’any ja en porto més de quatre cents a les cames, i normalment es queixa quan t’atures després d’una cursa o un entrenament, en una tirada llarga el que intento és enfortir la resistència mental, hi ha un moment en que el cervell ha de tenir prou força per voler continuar. No és realment que ho entreni, més aviat intento acostumar-lo a fer alguna cosa més que uns quilòmetres prop de casa amb la dutxa i el dinar esperant, simplement s’ho ha de treballar. La tercera part de l’equació, la sentimental, costa ben poc de superar a les curses, córrer per la natura envoltat de gent que li agrada gaudir-ne, et dona unes sensacions impressionants. Ara, no us penseu pas que no hi ha competitivitat doncs en el fons a tothom li agrada deixar-ho tot ja sigui al camp, a la pista, o en el meu cas a la muntanya.

 Vaig decidir fer una setmana de moltes sortides curtes amb força desnivell, el resultat final de la setmana han estat poc més de seixanta set quilòmetres amb quasi tres mil metres de desnivell positiu en cinc sortides, unes set hores. Descansant tant divendres com dissabte. Una setmana que també em serveix com a preparació per a la ultra que faré a l’abril, les 24 hores de Cap de Creus, encara que compto poder fer alguna tirada molt llarga.

La setmana va començar prou bé, el dilluns un recorregut de poc menys de catorze quilòmetres per Sant Daniel, fent la pujada pel camí de Cala Ferriola, un corriol ben dret, i intentant baixar el màxim possible per la pista, en aquesta ocasió per la del camí dels Àngels. Vaig provar una ruta nova a la baixada que em va fer el pes, un corriol no tant pedregós com el del camí dels Àngels que em permetia córrer més ràpid sense por de revinclades de turmell. En resum primer pujar-ho tot i després recuperar baixant, però sense relaxar-se que després tens més número de fotre’t una bona nata.

El dimarts dues sortides, per un costat al migdia vaig variar la ruta per en comptes de fer un puja i baixa, fer tres pujades i baixades de menys desnivell, però amb una exigència semblant, creuant la variant de l’A2 per cinc llocs diferents, una curiositat com una altre. Quasi setze quilòmetres amb tres pujades d’uns dos cents metres de desnivell ascendent cadascun. Al vespre la nocturna, una sortida molt semblant a la que vaig fer el dilluns, però passant pel Puig de Sant Miquel, l’únic “cim” aconseguit durant l’entrenament setmanal.

El dimecres al migdia una sortida semblant a la de dilluns, però variant el recorregut per fer uns cent metres més de desnivell en mig quilòmetres més. Va ser el pitjor dia amb diferència, les cames no estaven del tot recuperades de les dues sortides del dimarts, però creia que era el que calia, el resultat el diumenge a la cursa.

Les sortides de preparació les acabo el dijous, poc més de dotze quilòmetres, però descobrint un corriol molt bonic i dret, després de passar per la font dels Lleons, acabo arribant a mig camí dels Àngels i cap a Girona altre vegada. Em sento les cames com noves desprès de vint-i-quatre hores de descans. Al vespre una mica de futbol sala per acabar-ho de rematar.

El divendres al migdia el meu cos demana canya, uns quilòmetres més per acabar la setmana amb vuitanta quilòmetres abans de córrer la marató, però aquesta vegada el seny s’imposa i decideixo descansar igual que faig el dissabte.

Arriba la crònica de la cursa.

Abans de començar toca plantejar objectius. Tenint en compte que el desnivell és més important que a l’Ardenya, cursa en la que vaig invertir cinc hores i deu minuts, compto estar-hi entre cinc hores i mitja i sis hores, tot el matí.

Com que la cursa és a les vuit i mitja, toca llevar-se a la sis per menjar alguna coseta, però els nervis fan que des de les cinc estigui donant voltes al llit sense poder dormir. Així que una estoneta abans de sonar el despertador ja estic preparant-me l’esmorzar, unes torrades amb Nutella, un plàtan, un got d’aigua i un cafè per acabar d’obrir els ulls, faig la bossa, revisant que no m’hagi deixat res i poc abans de les set del matí a plaça Catalunya, on hem quedat amb en Josep, en Peio i en Pere, els companys Intrèkkids que venen a fer la mitja. Ens distribuïm als cotxes, n’hem d’agafar dos, doncs ells acabaran la cursa força estona abans que jo i no cal que m’esperin, i cap a Sant Hilari.

Arribem amb temps de recollir els dorsals, canviar-me, ells ja venen a punt, decidim no escalfar part per mandra part perquè farem els primers quilòmetres a un ritme més suau  i a córrer. Els primers quilòmetres son comuns a la mitja i a la marató, fem junts la pujada a Sant Miquel de les Formigues. La cursa, com sol ser habitual, comença per asfalt, el just i necessari per sortir del poble i endinsar-nos per pistes i corriols. Començo a un ritme molt suau, vist el perfil decideixo no passar-me, en Josep apreta ben d’hora i comença a deixar-nos enrere a les primeres rampes, en Pere a la que ha escalfat una miqueta, dos quilòmetres després de la sortida un cop hem deixat del tot l’asfalt, comença a fotre-hi una mica més de canya, així que ens quedem en Peio i jo acompanyats d’una bona colla de corredors més.

Els dos primers quilòmetres combinen asfalt i terra, guanyant ràpidament els primers cent metres de desnivell, passant prop de la font de cal Sastre i la urbanització a la que li dona nom, aquí deixem l’asfalt quasi definitivament, només el recuperaríem al voltant del quilòmetre divuit on ens tocava simplement creuar la carretera en un avituallament. Continuaré amb la cursa, que me’n vaig per les branques.

Els següents tres quilòmetres transcorren per una pista amb lleugera pendent descendent, continuem amb un ritme suau i poc a poc anem avançant gent, sempre és preferible guardar forces per a les pujades, que pintava que s’enfilarien força. Al voltant del cinquè quilòmetre, pugem i baixem un turó d’un desnivell de cent metres aproximadament, i ens plantem al començament de la pujada a Sant Miquel. La pujada consta de 350 metres de desnivell força constant en poc més de quatre quilòmetres, majoritàriament per pista, tret del darrer tall que es fa per un corriol que comença molt suau i de mica en mica va agafant pendent.

Un cop arribem a dalt, a una alçada de quasi 1.200 metres, canvi dràstic, baixada vertiginosa d’un quilòmetre fins arribar al segon dels controls. És aquí on ens acomiadem amb en Peio i ens desitgem sort de cares al que ens espera, per ell uns deu quilòmetres de baixada fins a tornar al pavelló, per a mi trenta quilòmetres més de puja i baixa, com no podia ser d’una altre manera, el primer que toca és pujar, així que poc a poc a guanyar metres.

Si una cosa cal destacar d’aquesta cursa és que les pendents son força pronunciades, hi ha trams amb rampes molt pronunciades, per exemple aquesta darrera ronda un desnivell mitjà de més del quinze per cent, però n’hi havia que quasi arribaven al vint.

Després d’aquest tram de pujada, un bon corriol amb suaus pujades i baixades, per poder córrer una mica sense haver de patir pels desnivells, això si, ple de pedres, arrels, branques, fulles, no hi havia marge per al descans. Tot just estava al voltant del quilòmetre dotze, quan començo a sentir l’alè de les bicicletes. No ho havia comentat, però aquesta cursa té una característica força peculiar i és que la fan a l’hora ciclistes, corredors i caminadors. Els ciclistes surten una mitja horeta després dels que correm i caminem, però a la majoria ens acaben atrapant. Com que el terreny és millor per córrer que per anar amb bicicleta, puc mantenir la distància, però al cap d’uns cinc cents metres acaben avançant-me els primers, evidentment m’enretiro per deixar-los passar, no es tracta d’anar a tocar el que no sona.

Però si comentava que les pujades van ser brutals, les baixades no es queden curtes, el següent tram, de poc més d’un quilòmetre ens serveix per baixar més de tres cents metres, si nois i noies, un trenta per cent de desnivell descendent. Es tracta d’una baixada salvatge enmig d’una fageda, tot ple de fulles, un tram més pensat per als ciclistes, es tractava doncs de fer petits trams, quinze o vint metres, i anar-se agafant als arbres o t’exposaves a acabar rodolant cinc cents metres pendent avall, tot i que estava més pensada per als ciclistes, patien tant o més que els corredors, això si qui treballava per frenar no eren els quàdriceps de les cames, que dos dies després de la cursa encara es queixen.

Com us podeu imaginar l’arribada d’una nova pujada es va convertir en una alegria, i més tenint en compte que el pendent no era dels més exigents. Un parell de quilòmetres ben bons em porten fins als setze, i ja porto dues hores de cursa. A continuació una altre baixada vertiginosa, amb un petit descans a mig camí, on gaudim d’un merescut avituallament. El descens acaba al fons de la riera d’Osor, amb uns 500 metres d’alçada, toca creuar-la per una passera i enfilar la rampa més contundent. No vull exagerar però hi ha talls amb més del 50 per cent de desnivell, una absoluta bogeria!!!!

Aquest és per a mi el pitjor moment de la cursa, el fort desnivell em fa pensar que no seràs capaç d’arribar a dalt de tot, i quan veig que un nou m’avança i es distancia ràpidament penso que realment hi puc estar mitja vida, però al final te’n surts i s’acaba la rampa i tens clar que el terreny continuarà pujant i baixant, però t’atures a contemplar el paisatge i el desnivell que has superat i et sents com nou, però alhora ets conscient que es tracta d’un miratge, doncs les cames et recorden que portes dues hores i mitja corrent i encara et queden més de vint quilòmetres per endavant.

Queda clar doncs que continua pujant la cosa, durant aquest tram atrapo en Jordi, l’home d’una amiga de la Sílvia i ens acompanyem mútuament un parell de quilòmetres de pujada. Més o menys fins al següent punt de control, amb més de la meitat de la cursa superada, però amb força desnivell per endavant.

Però primer baixar, així ens permet pujar encara més. Una altre baixada per matar-se, de fet he d’ajudar a un ciclista que ha patit una caiguda i està intentant arreglar la bicicleta, al final evito que torni a fotre-se-la. Ja ho dic jo sempre que és millor anar amb els dos peus a terra. Al final de tot de la baixada un tall quasi pla per córrer, no m’ho puc creure, hi ha talls on no hi ha cap perill mentre es córrer, això si, el ritme és força suau degut als vint-i-cinc quilòmetres que ja porto després de més de tres hores.

I torna a pujar, tres quilòmetres i mig més, per fer 350 metres més de guany. En aquest tram un bon tall de pista per una zona força ombrívola, les pendents no eren massa pronunciades, entre un cinc i un set per cent, permetien caminar més de pressa que no pas córrer, d’aquesta manera vaig estalviar una mica d’energia, que bona falta em faria, quedaven més de deu quilòmetres per endavant.

Baixant una altre vegada les bicicletes comencen a avançar, aquesta vegada em toca ajudar-ne un que per poc no acaba rodolant fins al fons de tot, els que tenim les cames a terra anem amb una mica d’avantatge. Acabo la baixada just a deu quilòmetres de l’arribada, en aquells moments em pensava que eren una mica més.

El següent tram torna a rondar un desnivell mitjà ascendent de prop del deu per cent, els primers tres quilòmetres es fan majoritàriament per pista, i acaba avorrint una mica. Però els darrers vuit cents metres, després d’un punt de control, el terreny canvia i enfilem per un corriol que permet de gaudir molt més del bosc, per acabar el segment, un semi pla ens porta fins als trenta cinc quilòmetres recorreguts, ja només queda una pujada amb cara i ulls, però primer toca tornar a carregar els quàdriceps a fons amb una baixada terrible que ens porta a només tres quilòmetres de l’arribada.

El primer consisteix en una altre pujada, és de les més suaus de la cursa, però els quilòmetres s’acumulen i es fa el que es pot, tot i això es flaira l’arribada i el pas es ràpid. El rellotge va comptant i poc a poc s’acosta a l’hora objectiu. Enllestida la darrera pujada només queda baixar i un merescut refrigeri en arribar. Quilòmetre i mig per corriol que enllesteixo en poc més de set minuts, les ganes d’acabar es noten.

Després de poc més de 40 quilòmetres, amb més de 2.700 metres de desnivell positiu, per les Guilleries, torno a ser al pavelló de Sant Hilari on espera un plat d’arròs i un parell de cerveses per recuperar forces, que em prenc plantat a l’arribada per anar veient i aplaudint la resta de participants que queden per arribar. Un matí d’esforç, amb moments de patiment, no tot son flors i violes, de superació i felicitat, no es pot demanar molt més.

Sobre la organització, el recorregut estava molt ben senyalitzat, faltava tenir clar un serien els controls/avituallaments, per poder dosificar millor les forces, per això anava amb la bossa d’hidratació a l’esquena, tot i això aquests eren força complerts, fins i tot en conèixer un responsable de control em vaig poder fotre una cervesa a mitja cursa, no se si és el més aconsellable, però va entrar de collons. A l’arribada no faltava de res, botifarra, torrades, donuts, arròs, fruita, begudes diverses. Només puc felicitar-los, una cursa popular, sense grans pretensions, amb molta voluntat per tirar-la endavant, però pel perfil amb molt poc que envejar a curses amb molt de nom.

Els resultats:

Oficial:

Posició: 27 Temps: 5:35:19 Distància: 42,195 Km. Desnivell: 2.200 metres

Oficiosa:

Temps: 5:35:16 Distància: 40,27 km Desnivell: 2.747 metres

Apa doncs, fins la setmana vinent, de recuperació però amb el cap pensant en el següent repte, les 24 hores de cap de Creus, tot i això primer participaré a la pujada als Àngels organitzada pel GEiEG, a tall d'entrenament de cap de setmana.

Salut i cames!!!!