Curses: Grand Trail du Canigó 2017

Bon dia,

Després d’una bona cursa, ve el torn de la seva crònica, però abans...

...com he arribat fins aquí...

   Després d’una setmaneta de recuperació post Trail Cap de Creus, em vaig tornar a posar les piles podent encadenar setmanes normals, entrenaments per Gavarres entre setmana i per Verdera el cap de setmana.

   Però just dues setmanes abans de la cursa tot va quedar perfectament alineat per poder fer tres sortides llargues en alçada als Pirineus, calia adaptar el cos a córrer per sobre dels 2.000 metres i què millor que anar a visitar el Puigmal, Bastiments, Borregues, etc...potser anar-se’n als Alps, però tampoc cal passar-se.

   Per tancar la preparació, una classe magistral del mestre Toti Bes en l’art de córrer/caminar amb bastons. Un se n’adona del poc rendiment que en treu quan li expliquen la manera correcte d’utilitzar-los.

El meu Grand Trail du Canigó...

   Tocava tornar a encarar una cursa de molt llarga distància, en aquesta ocasió una marató i mitja, per endavant uns teòrics 63,8qm amb 3.600D+ tot cercant el cim del Canigó des del poblet de La Bastide.

   Com que la cursa començava a les sis del matí a unes dues hores de casa, vàrem decidir llogar una furgoneta, una Volkswagen Multivan Westfalia, per anar els tres plegats cap allà i provar això d’anar a la muntanya en furgoneta.

   Així doncs divendres a la tarda, després de treballar i esquivar un bon ruixat d’aigua i pedra, ens vam posar a la carretera i abans de fer-se fosc ja estàvem a lloc amb la “casa” a punt. A la recollida de dorsals ens vam trobar amb en Tayssir i l’Anna, amb qui vàrem estar xerrant una bona estona. Ells varen anar a dormir a una casa a prop del poble i nosaltres ens vam quedar al sopar que havia muntat la organització, una mica d’amanida i una bona paella. I ràpidament cap a dormir.

   La nit va ser moguda, dormir tres persones a la part de dalt de la furgoneta, amb una nena que no para quieta ni sota aigua, et dona poques hores de son. I a tres quarts de cinc sonava el despertador, per canviar-se ràpidament, anar a esmorzar una mica i plantar-se a la línia de sortida al costat d’en Tayssir.

   A les sis en punt compte enrere i a córrer. Primer quilòmetre i mig molt ample i altament corrible, així que fàcilment s’estira el grup per encarar la primera pujada i evitar les aglomeracions, ens enlairem ràpidament fins als mil metres, combinant camp a través amb algun corriolet, fins a un inevitable tram d’asfalt, per encarar una baixada preciosa, i llarga, tot escoltant el moviment de la Riera de Vallmanya fins arribar al poble de Baillestavy. Anem tot el tram més o menys junts amb en Tayssir, ara un davant, l’altre al darrera, compartint el camí.

   Tot el que es baixa cal tornar-ho a pujat i ara en ve una de bona, dels 600 als 1.100, de dret. Un tram amb algunes rampes d’anar-hi, però sense cap pas tècnic ni difícil, amb les forces quasi intactes és de bon fer. Un cop a dalt a baixar fins al Mas Malet, primer per una zona amb fortes pendents plenes de fulla que em va fer pensar en el Montseny, per entrar en bons corriols ràpidament. A Mas Malet ens informen que hi ha hagut un canvi al recorregut, sort d’en Tayssir que entén i parla perfectament el francès, perquè jo lo just, en comptes de fer la pujada al Canigó, farem un bucle a menys alçada per evitar les glaçades. Menjar una mica i seguir amunt.

   Ara ve un tram llarg de pujada, uns deu quilòmetres amb més de 1.200 positius, segons el perfil oficial, que vist per altres bandes son més de 1.400, i ni un sol respir en baixada. Començo marcant el ritme a la pujada, es de bon fer, per un bosquet que ens manté a bona temperatura, tot i les previsions no fa massa fred, gràcies als bastons vaig molt descansat de cames. A la que m’adono que faig patir més del compte en Tayssir, decideixo que passi al davant, no hi ha pressa, queda molt per endavant i mai saps quina una t’espera. Les vistes que ens ofereix la pujada son espectaculars.

   Mica en mica anem guanyant alçada i a la que arribem a la pista forestal a tocar del refugi, es nota el canvi tèrmic, no en va estem a més de 2.000 metres d’alçada. Fem una darrera apretada i ens plantem a Ras des Cortalets. Aquí fem aturada més seriosa per refer-nos de la pujada. Ens indiquen per on haurem d’anar en arrancar, aquesta vegada és un home amb perfecte català de Perpinyà, així que ho entenc tot.

   Arranquem des dels 2.100 i deixant el Canigó a la nostra esquerra ascendim fins uns 2.300 metres. Punt on ens seguim desviant a la dreta per encarar una forta baixada, comença senzilla, però em despisto i em faig una forta torçada al turmell dret, tot just som al 29 de 63, que me’n sentiré la resta de la cursa. Anem baixant i baixant i baixant fins a trobar una pista forestal. En aquest punt canvien les tornes i tot el que hem baixat toca pujar-ho. En Tayssir ha marcat el ritme a la baixada, és millor baixador que jo, però el puc seguir perfectament. En canvi a la pista ens posem costat a costat per seguir un ritme que ens permet anar xerrant i avançant a bon pas.

   El bucle està bé, sobretot les bones vistes que hem gaudit a la pujada per la pista, però allarga la cursa uns dos o tres quilòmetres, segon quin rellotge ho registri, i de dos a sis cents de desnivell. Fem la darrera apretada pel mateix corriolet que ens ha portat a Ras de Cortalets i passem de nou per l’avituallament. En prou feines ens aturem per saludar i continuem, doncs ens diuen que l’avituallament de Prat de Cabrera està a tocar.

   Sortim amb el Canigó a la nostra dreta, força enfarinat, per un tram amb lleugera pujada, i això que ens han dit que petita baixada i ja hi som. A mig camí ens trobem amb un helicòpter estimbat, fa temps que hi deu ser, i ràpidament encarem una forta baixa, on el turmell avisa de no passar-me, jo vaig seguint en Tayssir.

   Arribem molt frescos a l’avituallament, on ens trobem amb l’Anna, que li porta un plat de macarrons a en Tayssir, jo faig de les meves i em foto un parell de salsitxes amb all i oli i una Heineken a Sant Hilari. Només ens queden uns 24qm amb més baixada que pujada, que comptem fer en unes tres horetes. Així que arranquem després d’uns 10 minutets de descans, amb energies renovades.

   En Tayssir marca el ritme, de bon seguir, a la que portem uns cinc quilòmetres, als voltants del 47, torçada al turmell esquerre, després d’un parell d’entrebancades tontes, son el preàmbul del que ha de venir. Un parell de quilòmetres després, i en plena pujada, haig de dir-li a en Tayssir que tiri que jo baixo una mica el peu, primer no em fa cas, però suposo que la insistència sorgeix efecte i em treu distància ràpidament.

   Per endavant em queden uns 17 quilòmetres, però tinc les mateixes sensacions que a Matxos. Tot i això com que queda poca pujada no m’aturo, en acabat un tram corrible, però quan veig un darrer repetjó no tinc més remei que seure al mig d’un prat a descansar. Després d’uns minuts, trec el que em queda d’una barreta i a mig menjar l’estomac fa un tomb i trec tot el que he menjat des de l’avituallament, bàsicament el parell de salsitxes, mateix producte que a Matxos, espero haver après la lliçó. Després d’això em quedo alleujat, però amb poca energia, però no em queda altra que seguir endavant. Estic a uns quatre quilòmetres de l’avituallament, bàsicament en baixada, on em permeto trotar una miqueta i arribo prou bé a la Torre de Batère, després de la única remullada de la jornada, això si, amb una mica de pedra i tot. Descanso mig minut, menjo una mica de plàtan, faig un glop de coca-cola per treure el mal gust de boca i a baixar cap a La Bastide.

     El darrer tram és molt corrible, però a mi avui no em queda altre que caminar el més ràpid que puc, primer per un bosquet molt humit, fa calor i tot, després entrem a una pista forestal, molt avorridota, a mitja pista m’aturo a descansar uns deu minutets. Baixem fins a Sant Marçal, però ja veig La Bastide a tocar. Un cop a Sant Marçal només puja, baixa, puja i final. La primera pujada molt suau, la baixada molt corredora, però jo continuo amb el meu ritme de caminador i per acabar la segona pujada més mal parida, però molt corrible en millors condicions. Apreto una miqueta per baixar de les dotze hores i em planto a La Bastide, per entrar de la mà de la Ivet després de 65,5qm i 4200D+, 666 i 3.800 segon la organització.

   Avui he quedat molt content, tot i els problemes estomacals. Ha estat un veritable plaer compartir quasi la ruta sencera amb en Tayssir. Una bona organització, de les properes, molt atents amb tothom, tant corredors com acompanyants, infinitat de voluntaris, només els manca una mica més de control dels corredors, saber més o menys on parem.

   Me n’enduc una bona lliçó, però coneixent-me no descarto repetir-ho un altre dia, ja se sap que a vegades mengem pels ulls i no fem massa cas al cervell...

   Per acabar felicitar en Tayssir per una cursa espectacular, segueix així que arribarà lluny. I agrair a les nenes de casa fer-me costat en una altre aventureta.

La propera l’Esquella de Pardines, alta muntanya en estat pur...

Salut i muntanya!!!!