Curses: L’Esquella de Pardines 2017

Bon dia,

Avui us parlaré d’una de les curses que més m’ha agradat fer, l’Esquella, amb epicentre a Pardines un bonic poble a la vall de Segadell amb un ambient espectacular hi fan aquesta cursa que no crec que sigui la única vegada en la que hi participi.

Però primer, com hi he arribat...

Quatre setmanes separaven el Grand Trail du Canigó de l’Esquella, hi havia dues opcions descansar una miqueta per recuperar o continuar fent esperant no passar-me de rosca i arribar prou fresc a la cita. Segur que els que em coneixeu no haureu dubtat que ja descansaré a la caixa, així que he tingut unes setmanes amb força activitat.

A destacar poder tornar a fer un entrenament de dimecres amb els companys del Club Trail Running Girona, per horaris se’m fa difícil, però tal i com tenim arreglat l’estiu per casa era més senzill.

També després de molt temps, he tornar a acostar-me al Montseny i pujar al Matagalls per dues bandes, quina calorassa que hi fot si no ets al punt més alt, però quines vistes des del cim.

Ja de vacances ens en vàrem anar a fer la carena de Verdera amb la Sílvia, la seva primera vegada, llàstima que es va trencar el còccix a mitja ruta, tot i aconseguir arribar a casa sense ajuda externa, l’experiència no va ser tot lo reeixida que hauríem esperat.

Aprofitant que hi érem a prop, me’n vaig anar a fer el Pedraforca, per Coll de Verdet i les seves precioses grimpades, una ruta dura i exigent però paga la pena, ideal pel que m’esperava a Pardines.

Però no s’acaba aquí, vaig tenir una setmana amb tots els matins lliures on vaig aprofitar per fer més de 14 hores d’activitat, amb quasi 100 quilòmetres i més de 5.500D+, amb una sortida a remarcar amb els Tramuntanya de Llançà.

I per acabar una excursioneta a Vallter per aclimatar-me tot fent la carena de Bastiments al Pic de l’Infern, una ruta que em va recordar les meves aventures i desventures en les diferents Emmona en les que he participat, una cursa que espero pugui gaudir el 2018.

La cursa...

El primer que escoltes sobre l’Esquella és la seva exigència, no en va a l’edició del 2016 hi va haver poc més de 30 participants  que l’acabessin, un recorregut molt tècnic on la mitjana de desnivell era de més de 200 metres per quilòmetre, una meitat de pujada i l’altre de baixada, trams equipats amb cordes fixes, prats, tarteres...això si, aquesta edició l’han suavitzat reduint-ne la quilometrada en uns 2 quilòmetres i el desnivell en uns 500 metres, tot i això l’exigència continua sent, aparentment, molt alta.

D’entrada l’hora a la que es surt és difícil de gestionar, les quatre de la tarda, dines a les dotze, alguna cosa suau, no ho fas, arribes d’hora i pots fer una petita migdiada, o ho fas just per recollir el dorsal i sortir, poca gent te el cos acostumat a aquest horari, normalment la gent surt a primera hora, abans de treballar, o a darrera, en plegant.

Jo em vaig decidir per sortir a darrera hora, cap allà la una del migdia, havent dinat un entrepà a quarts de dotze, compartit amb la Ivet, i una galeta d’espelta i avellanes de postres.

Amb una aturada tècnica a la benzinera de Sant Joan de les Abadesses, vaig arribar a l’aparcament habilitat, un camp acabat de segar a un quilòmetre llarg del poble, a tres quarts de tres. Agafar-ho tot i cap amunt tot xino-xano, un bon escalfament. En arribar, recollir el dorsal, canviar-se i a esperar una estoneta l’hora de sortida.

Durant l’espera em trobo amb en Carles, l’anem fent petar mentre espera en Jordi, al final ens plantem els tres a la sortida després de la revisió de material. Per passar el temps bereno una mica, una barreta d’ametlles i vainilla per carregar les bateries. L’ambient a Pardines és espectacular, està petat de gent. Sona la música, amb el xerrar ara no recordo la cançó crec que era dels AC/DC, i arrenquem.

Primer quilòmetre a bon ritme, sense apretar i anar agafant posicions poc a poc. Però tot s’acaba i comencem a agafar alçada ràpidament, les vistes son espectaculars, com la calor que carda avui. Per sort de tant en tant passa un bri d’aire que et refresca. Superem una zona pedregosa, em recorda força la pujada al Puig Estela per Sant Joan, i finalment un prat alpí, un camp a través amb pendent de collons. Tanquem la primera pujada i encarem avall, però tranquils que encara hem de fer cim.

Primer per un tram molt corredor, però fortament peraltat, ideal per deixar-hi el turmell, el deixem per encarar unes baixades mans a través per finalment arribar al primer punt equipat amb cordes fixes, un petit ràpel en terra solta d’uns 10 o 15 metres, en un parell de seccions, seguit d’una baixada molt picada que ens deixa al fons de la vall. Una mica de pla mentider ens porta al començament del segon tram de pujada.

Aquí es tracta de serrar les dents i remar amunt. Seguim els tres molt junts, cadascú anar fent amunt, son una mica més de dos quilòmetres amb uns cinc cents positius que es van fent poc a poc. Pica i molt, però era l’esperat. A tres quarts de pujada un petit descans ens brinda la visió dels més ràpids baixant per una tartera, espectacular. El darrer tram una pujada picada que faig corrent a quatre grapes, no calia però avui em sento bé. Darrer repetjó seguint el filat que delimita la carena i avituallament al Montroig. Primers cinc quilòmetres una hora i divuit minuts, a ritme d’ultra.

I ara toca baixar, per començar un petit bosc amb un únic camí que sembla fet expressament per a la cursa, un parell de caigudes fruit de la meva poca destresa baixant, ens porta fins a la tartera. Me l’agafo amb calma, però és de més bon fer del que m’esperava, tot i això en Carles i en Jordi em treuen els adhesius amb facilitat, se m’escapen una mica. La cosa es va moderant, cosa que em permet tornar-los a enganxar, i en aquestes m’entra flat. Ja ho havia experimentat a Entre Castells, però aquesta vegada més agut. Per sort la baixada dura poc i després d’un parell o tres de culs a terra més, sobretot per estar pendent del dolor, arribo al fons de la vall. Aquí m’hi trobo una noia amb el turmell trinxat, va amb un altre noi que se n’encarrega. A mitja pujada em despisto seguint el del davant i ens desviem del recorregut, per sort el cinquè o sisè darrera nostra ens avisa i només son un centenar de metres extres. La pujada és picada, però avui millor això que baixar. Al capdamunt em trobo en Carles, està parlant amb el company de la noia per fer-li un cop de ma per pujar-la, em passa els seus pals per deixar-los a Pardines i quedem que els aviso de la possibilitat d’evacuació. Ell ja té clar que es queda a Pardines.

Després de pujar una mica toca baixar de dret a Pardines. A uns cinc cents metres d’on ens hem trobat hi ha un vehicle de la organització per evacuar possibles ferits. Els informo del que hi ha i em diuen que si la noia no pot per ella mateixa envien helicòpter, que allà és molt difícil treure algú a braços. Miro de parlar amb en Carles, però no hi ha cobertura i li passo SMS amb la situació. Després d’uns 10 minuts d’espera un corredor informa que estan a punt d’acabar la pujada i que venen cap aquí, així que arrenco cap avall. Sembla que el dolor s’ha reduït, però no ha desaparegut, així que baixo xino-xano fins a Pardines. Ja en van deu en dues hores divuit.

Aprofito la continuació de la baixada per parlar amb la Sílvia i informar-la de la situació. S’acaba i torna a tocar pujar, aquesta vegada per un tram que m’encanta, primer anem fent xino-xano entre arbres, amb pendents no massa pronunciades, per anar a parar a un tram amb cordes fixes en un rocar. Mirant-ho bé, es pot fer sense les cordes, de fet una part les obvio, però al final les faig servir per anar més ràpid. Deixem el tram equipat i sortim del bosc per anar a parar a Coll de Bac on hi ha l’avituallament. Mitja cursa tres horetes.

Ara toca un tram “senzill” de fet ho és, de Coll de Bac a Orri Vell, molt corrible on el flat no fa acte de presencia i em permet avançar a bon ritme. A mig camí em trobo amb en Jordi, va xino-xano, ha patit rampes i flat, i s’ho agafa amb calma, decideixo quedar-me amb ell i estirar-lo una mica. Arribem a l’avituallament i està decidit, em quedo amb ell.

El següent tram és apustuflant, grandiós, espectacular. Després d’una petita aproximació ens plantem als peus d’una pedrera de grans blocs, a l’estil del tram inicial de la pujada al Coll de Contraix als Carros de Foc, aquí toca saltar de bloc en bloc. L’ascensió és ràpida, deixa pas a una curta tartera de pedra molt petita, aquella d’un pas endavant i dos enrere, i finalment prat pirinenc amb desnivells impensables on l’ajuda de les cordes es fa imprescindible. Per acabar-ho de rematar es suavitza el pendent i ens plantem després de menys d’un quilòmetre amb uns 300 d+ a dalt del cim del Puigestela. Per endavant la carena que ens porta fins al Taga. Amb Sant Joan a l’esquerra i Pardines a la nostra dreta.

Tot i anar amb en Jordi, no me’n puc estar de fer una bona apretada en aquest tram. Així m’avanço una mica i a la portella l’espero mentre em trec les pedres de les vambes, les porto des de la tartera del quilòmetre 6! No és que em molestin massa, però com que m’ho he pogut arreglar ja m’està bé.  Només ens queda pujar al Taga i tot avall, bé tret del repetjó final fins al poble. La pujada és curta però potent. La fem a ritme i amb l’esperança de baixar de les sis hores ens plantem a la creu.

Només ens queden cinc quilòmetres de baixada i vuit cents metres de pujada, tenim uns tres quarts d’hora per fer aquest tram. Primer objectiu arribar de nou a l’avituallament de Coll de Bac sense necessitar el frontal. Començo al davant marcant el ritme, en Jordi em va seguint, el flat es comporta i tot i que treu el cap me’l trec de sobre per apretar baixant. Primer objectiu aconseguit, arribem amb els frontals a les mans, però sense necessitat de fer-lo servir. A l’avituallament fem via, que hi ha pressa, tanta que ni menjo i això em passa des d’Orri Vell, sort que tinc reserves.

Ara marca el ritme en Jordi, tram molt corrible on anem passant gent, aquí el frontal es fa imprescindible. Em ve al cap la GU Emmona, on un grup de quatre o cinc vàrem apretar les dents al màxim per arribar a Pardines sense necessitar el frontal, en el meu casper acabar plegant a Vallter mort de son a les dotze del migdia. Avui quelcom semblant, apretem i fort però amb el rellotge al cap. Amb vuit minuts de marge ens plantem al final de la baixada, per endavant 800 metres amb més de 50 positius. Comencem apretant una mica, però la pujada ens posa a lloc i a caminar ràpid. A la que suavitza hi tornem i així fins arribar a les portes del poble, on amb quasi tres minuts de marge sabem que ho tenim a ma.

Des de Can Manel, on podreu gaudir d’un molt bon dinar, ja s’ensuma l’olor de les torxes cremant. Apaguem frontals i contents creuem l’arc amb un minut de marge, tot i que el temps oficial indica el contrari. Ens ve a felicitar en Carles que ha aguantat la família a l’arribada com ha pogut, ens acomiadem i fins la propera.

Son les deu del vespre, ganes de dutxa, menjar una mica i fer via cap a casa, que demà hi ha Ultra Ivet.

Opinió...

Una cursa preciosa, val a dir que me l’esperava molt més dura i exigent, tot i els problemes a les baixades vaig arribar en perfectes condicions, a part d’un morat a la cuixa esquerra, sense rampes i amb els turmells a lloc. Conscient que hauria pogut fer una mitja horeta menys, però també que hauria pogut fotre un pet com un aglà. Després d’aquesta cursa encara em criden més l’atenció esdeveniments com el trofeu Kima o la Tromso Skyrace, serà qüestió de mirar-ho pel 2018.

Pel que fa a la organització, molts voluntaris, molt ambient, moltes ganes, però val a dir que és una cursa on hi manca una mica d’informació, amb indicar quatre cosetes més a la web, com ara penjar-hi el programa amb temps i a poder ser detallat, localització de les dutxes i fer esment que eren mixtes, on allotjar-se per si volies fer nit dissabte, etc...ja se que a internet ho acabes trobant gairebé tot, però posar-ho fàcil i deixar-ho com a referència per si algú vol fer-ho pel seu compte no està de menys. En la meva opinió, a l’avituallament final li manca una mica, m’explicaré, ja se que es podia agafar sopar, però quan fas la inscripció t’imagines un sopar entaulat, més contundent. Però t’esperes poder fer una botifarra amb una cervesa en acabat sense haver-te de gratar la butxaca com a extra.

El que tinc clar és que per poc que pugui el 2018 m’hi tornaré a acostar, esperant que sigui més dura i exigent que la d’aquest 2017, i m’esperi una botifarra i una cervesa a la plaça de Pardines.

Per acabar...

Felicitar a tots els i les participants i donar les gràcies a en Carles i en Jordi pels quilòmetres compartits.

A la organització per muntar aquest sarau, si us agrada l’alta muntanya en estat salvatge us recomano aquesta cursa.

Donar les gràcies al voluntaris i voluntàries i felicitar-los per ajudar-nos en tot moment.

I com sempre a les de casa que tot i no venir en algun racó del Segadell segur que hi éreu.

La propera serà el Bisaura, amb moltes ganes de fer una cursa de la que tothom en parla tant i tant bé, fins i tot gent que la organitza amb qui tens el plaer de fer petar la xerrada durant la cursa.

Salut i muntanya!!!