Bon dia,
El passat cap de setmana ens en vàrem anar
d’excursió a Campdevànol per participar a la modalitat marató de la Hivernal.
Però primer com hi he arribat...
Ho vaig deixar fa quinze dies amb la participació a
la III Marxa Balcó de l’Empordà, l’endemà vaig anar a fer una volteta per
Verdera, amb vent, pluja i força desnivell per la distància recorreguda, la
setmana següent va ser d’entrenament normal, un parell de sortides per Gavarres,
amb més cap que cames, i un diumenge de Verdera curt però molt intens. Per
rematar-ho la darrera setmana, només una sortida per estirar les cames un
parell de dies abans de la cursa, anant de menys a més.
Sobre la cursa...
El dissabte ho vaig deixar tot a punt per poder-me
llevar el més just possible, a les cinc del matí sonava el despertador,
posar-se alguna cosa al damunt, horeta i quart de carretera i arribada amb
temps de sobres a Campdevànol. Primer passejada per anar a recollir el dorsal,
després un cafetonet per despertar-me una mica i, per acabar, vestir-me amb la
roba de treball.
Quan faltaven un parell de minuts per dos quarts de
vuit em plantava a la zona de sortida, érem uns 150 corredors i corredores a
punt per encara la Hivernal. A dos quarts i un minut, l’explicació prèvia va
durar un xic més de l’esperat, la música imponent dels trabucs ens indicava que
podíem arrancar a córrer, per endavant 42 quilòmetres desconeguts.
Sortida ràpida, com sempre, avui els trams son
curts amb avituallaments cada sis o set quilòmetres, ideal per no haver de
pensar massa en l’alimentació, això si, sense oblidar-la.
El primer tram uns set quilòmetres amb un guany
inferior als 400 metres, aparentment en pujada sostinguda, però res, en aquesta
cursa no es regala ni un centímetre de desnivell, per pujar-ne 400 n’has de fer
més de 600 acumulats, en un terreny trencacames.
Després d’uns primers centenars de metres urbans,
ens endinsem per pistes forestals de les afores, amb cases disseminades i una
mica de portlan. Però la cosa dura poc i comencem a encarar puja i baixa de
corriols, amb alguna pujadeta que treu l’esma. De sobte passat un revolt, on ja
es porten uns sis quilòmetres, a la llunyania es divisa el Pirineu
espectacularment emblanquinat, una imatge preciosa. Una miqueta de planer,
d’aquell que en diem mentider, tombant a la dreta darrera uns matolls i ens
plantem al primer avituallament: Sant Pere d’Aüira. Una mica de menjar, una
mica beure, carregar aigua i a seguir. Hi passo per sobre del temps previst, ja
em faig a la idea que serà la tònica d’avui.
Segon tram, és més curt que el primer i cal guanyar
un desnivell semblant, sobre el paper una mica més dur que l’anterior, així que
vist el que porto encara ho serà més. Comença amb una forta pujada, avui
trobaré a faltar els bastons. Es va guanyant alçada mica en mica i començo a
notar la manca d’entrenament tant amunt, això de pujar com a molt fins a 700
metres s’ha de notar d’alguna manera. Un cop acomplida la primera pujadeta,
planer amb un penya-segat pedregós a la dreta i una imatge de boscos a
l’esquerra, sensacional. Però dura poc i la cosa torna a picar fins al segon
avituallament, al Plà de Faners. I a tornar amb la rutina, beure, menjar i
carregar.
Tercer tram, de menys de cinc quilòmetres, com no
podria ser d’una altra manera, comença cara amunt. Pujada molt contundent on la
neu fa acte de presència. Primer tímidament, però en encarar una petita baixada
ja no la deixarem durant uns 5 o 6 quilòmetres. Després de la baixada torna a
pujar i petita pèrdua, no per estar mal senyalitzat, si no per seguir el del
davant sense mirar res més. Continua la forta pujada, amb un terreny en molt
bon estat. En acabat descens preciós sobre neu , aquest tram està en condicions
òptimes per córrer, potser millor encara per esquiar, però no és el moment ni tinc
coneixement. Al final del descens, a Coma Ermada tercer avituallament. Quatre
nanos amb molt bon rotllo i ànims, plantats al mig de la neu amb un foc i tot.
M’hi aturo més del compte, glop de ratafia, una mica d’aigua, menjar i beure,
tot a punt per seguir cara amunt.
Per endavant quatre quilòmetres fins a
l’avituallament següent, comença amb una forta pujada en neu. Comença a apretar
el sol i fa calor, no bufa ni un bri d’aire. Un cop a dalt, ens avisen que la
baixada és perillosa per presencia de plaques de gel, és menys del que sembla,
només cal fixar-se en la tonalitat de blanc d’on trepitges i llestos. Passat el
petit tram “complicat”, segueix el descens un parell de quilòmetres fins que la
neu s’esvaeix i apareix el primer tram enfangat. Després de molta pujada, les
cames van carregades i cal prendre’s la baixada amb calma. Tot i això la forta
pendent fa anar més ràpid del compte. Començo a notar microespasmes a les
cames, però arriba l’avituallament en un mas, a Maians i em puc prendre uns
segons de descans. Menjar, beure i a seguir, que amb mitja Hivernal a la
butxaca, només queda descomptar.
El terreny ha canviat, i més que ho farà en
acostar-se a Montgrony. Quatre quilòmetres més per endavant amb una bona
baixada carregada de fang, sensacional per amanir una mica més les meves cames
perillosament atrotinades, ara, anar al ralentí em permet arribar sense
problemes al final de la baixada, però al fer la primera passa llarga cara
amunt, rampa a la cama esquerra. Toca posar-se a caminar, mentre faig massatge
a la zona, estirar una mica i prendre’m un gel, per si serveix d’alguna cosa, tot
plegat en un perible d’un parell de minuts. Per sort la cosa no va a més i en pujar
una mica el ritme la cama es posa a to. En un tres i no res avituallament al
voral de la carretera, altre vegada menjar, beure, carregar i a seguir.
El següent tram és altre vegada d’uns quatre
quilòmetres, però es fa etern. La pujada per arribar al castell de Montgrony és
tediosa i quan sembla que ja ho tens, de fet el divises a pocs centenars de
metres, saps que cal anar encara més amunt per tornar a baixar i allargar-ho
una mica. Això si l’accés final és preciós, seguint un camí a ran de paret amb
unes vistes a l’infinit. En arribar-hi escales avall per trobar
l’avituallament. Carregar, menjar, beure i a seguir avall.
Només queden uns 10 quilòmetre amb un parell
d’avituallaments pel camí. El primer tram baixa que baixaràs per un terreny
molt sec, per sort m’enganxo darrera d’un noi que em marca un bon ritme, si
anés sol segur que m’encantaria més del compte pel cansament. Petit repetjó i a
continuar baixant fins a l’avituallament situat a Cal Magnet, aquí amb una mica
de pedra que em dificulta el camí per suaus punxades als bessons. Però res que
no es passi pensant que la cosa és quasi al sac, i adaptar una mica la cadència
de les cames. Vinga doncs, beure i menjar una mica i a continuar.
Continua la sequedat un parell de quilòmetres, fins
que ens endinsem al bosc, queda ben poc, però encara hi ha marge per a les
sorpreses. Segueixo amb la companyia fins al darrer avituallament al Coll de la
Batalla, m’aturo poc, se que si vull seguir amb aquest ritme he d’avançar-me
uns metres, però res. El camí fa una lleugera pujada que em provoca una altra
petita rampa de nou a la cama esquerra. Per sort queden un parell de
quilòmetres i segueixo endavant sense fer-li cas. Acabada la pujada, tram
planer i corrible al màxim, a aquestes alçades prefereixo no mirar el ritme que
ploraria. Entre els arbres comença a veure’s el polígon de Campdevànol, ja
queda poc, només desfer el camí que hem fet en sortint.
Després de quasi sis hores, els pares, la Sílvia i
la Ivet m’esperen a la recta d’arribada. Tot i estar-hi més del que m’esperava,
acabo molt content.
Per pensar-hi...
Hi ha una cosa que no es pot fer mai quan es prepara
una cursa per muntanya, son les famoses previsions de pas, més encara si hom no
coneix el terrenys, com es el meu cas, i encara menys sobrevalorant el possible rendiment. Però vaja al final
l’important és arribar i si te n’adones només de començar deixes els temps a
una banda i et centres a continuar avançant, això si, sense adormir-se en cap
moment.
Sobre la cursa...
Un recorregut preciós, hi ha unes vistes
espectaculars, a més dins el recorregut l’entorn era molt variat, bosc, pedra,
neu, gel, fang, molt fang, fulles que no et deixen veure on trepitges. En
alguns punts em va fer pensar en Zegama, ara que s’acosta el sorteig. Només una
pega, no quadrava el quilometratge teòric amb el del meu rellotge, per sort el
rellotge sempre en marcava una mica menys.
Sobre el marcatge, a part d’un parell de punts amb
poca visibilitat de cintes, on semblava que hi havia un trencant, la resta
perfecte. Si em vaig despistar en un punt va ser exclusivament culpa meva.
Sobre els avituallaments, dir que la quantitat era
molt generosa, 8 avituallaments per 42 quilòmetres son molts. Però estaven molt
ven posats i et permetien fer la cursa sense aigua ni menjar. Pel que fa als
voluntaris molt atents en tot moment.
Així doncs felicitacions a la organització!!!!
Per acabar...
Donar les gràcies als de casa per esperar-me a
l’arribada, tot i el retard...
Propera aturada...
Trail Entre Castells a Vilajuïga, on, si tot va bé,
la Ivet participarà a la seva primera cursa!!!
Salut i muntanya!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada