Curses: Trail Emmona 2016

Bon dia,

Aquest cap de setmana tocava la segona de les quatre ultres que tinc previst fer aquest any, la exigent Trial Emmona.

Per endavant uns 72qm amb més de 6.000 metres positius, amb una gran part de la cursa per sobre dels 2.000 metres d'alçada.

Cap a quarts de vuit, després de la festa de primavera de la Ivet, enfilava cap a Sant Joan de les Abadesses. Temps de sobres per sopar una mica, fer una minera, saludar i donar ànims a uns quants coneguts, veure la sortida dels de la Ultra i descansar una estona al cotxe, sense arribar a aconseguir el meu objectiu de dormir.

A quarts de dotze començava a arreglar-me, interior màniga llarga, samarreta del club, impermeable a la cintura, buff al cap, pantalons Compressport i les Speedgoat als peus, una mica de roba extra d'abric i menjar a la bossa i els bastons.

Quan faltaven poc més de deu minuts per començar em trobava amb l'Albert i l'Eduard a l'entrada al corralet, alguna foto, molts d'ànims i endavant, els cinc minuts que manquen es fan eterns, la única cosa que passa pel cap són les ganes de començar l'aventura.

Surto al darrera de tot, xino-xano, no hi ha pressa, petita volta pel centre de Sant Joan, enfilar el pont de Pedra, primera pujadeta, engeguem el frontal, aix que no va, a veure si no estic prement el botó que toca, me'l trec, busco el botó, el premo i res de res. Si quan he posat les piles noves m'ha fet el flash pertinent. M'aturo, no portem ni mig quilòmetre, trec les piles, torno a posar-les, flash indicatiu que estan a lloc, apreto botó i res de res. Ja m'està pujant la mosca al nas, repeteixo operació, i res, diuen que més val traça que carabassa, però avui només em queda la opció de fotre-li un parell de cops a l'aparell. El resultat l'esperat, comença a funcionar. Buff, ja m'ha fet patir només de començar.

Ara si que sóc el darrer, torno a arrencar continuant amunt i en un tres i no res, poc més d'un quilòmetre, s'esfuma l'asfalt i entrem de ple a llepar terra, pedres, arrels, vaja, allò que tant agrada.

Pel què fa al traçat els primer tram el recordava perfectament, coincideix al mil·límetre amb la sortida de l'any passat, una petita diferència, avui només compto amb la il·luminació del frontal. No hi ha més opció que anar mirant el terra per no ensopegar, sense gaudir massa del paisatge. Comencem amb uns tres quilòmetres per dins de bosc, amb força amplada per anar avançant, desnivells suaus que permeten trotar, sortim de bosc i sense el resguard dels arbres, entra una mica d'aire, però desapareix la humitat, la temperatura és ideal, no fa ni gota de fred.

Arriba la primera pujada, no és res de l'altre dijous si la ruta és curta, però paga la pena no passar-se tenint en compte el que queda, caminar un xic ràpid, seguint el ritme del que duc al davant i anar fent amunt. Tornem a entrar entrar a bosc i es suavitza de nou. Anem a parar a una pista de porland, on puc córrer una mica, aquí em trobo l'Albert i l'Edu i m'hi enganxo.

Deixem ràpidament el ciment i tornem a trepitjar terra, queden un parell de quilòmetres per l'avituallament, tot per bosc anar picant amunt suaument. En poc menys d'una hora hi arribem, petita aturada per beure aigua i a continuar amunt.

Només d'arrancar em trobo amb l'Ernest, està fent mitja volta, està tocat encara de la darrera aventura amb en Joel i prefereix posar peu a terra abans de fer més destrossa. Segur que ben aviat tornarà a donar guerra.

Faig una petita apretada per tornar a enganxar amb els companys del club, costa una mica, doncs aquí avançar no és fàcil, molta estona anem en fila d'un. I no ens enganyarem, la pujada al Puig Estela pica de debò, poc més de dos quilòmetres amb uns nou cents positius. Ho aconsegueixo i anem fent sense apretar més del compte, deixant-nos portar pels del davant. La pujada és maca, això si, té alguns punts exposats amb passos peraltats, no aptes per gent amb vertigen, anar amb pals és ideal, menys en un parell o tres de zones on les mans son imprescindibles. Fer-la de nit ens impedeix gaudir de l'excepcional vista, però la fa menys dura. Deixem el tram més vertical i passem al tram final, ai no que després del turó encara continua una mica més. Arribem al cim on ens esperen un parell de voluntaris, que han pujat en bicicleta, ens registren el pas i a continuar.

Ara ve un tram preciós, una carenada força corredora, m'encanta, saltant pedres, tocant herba, ara pica amunt, ara cap avall, em deixo portar una mica fins que impera el seny i deixo passar l'Albert perquè marqui el ritme sense tanta rauxa, i això que té molta més pota que jo, l'Eduard s'ha despenjat una mica. Lo bo dura poc i ja ens trobem als peus del Taga, amb una bona pujadeta per endavant. La pujada la fem a ritme suau, conscient de poder apretar més, ens quedem seguint una bona traça.

Un cop al capdamunt, marcar, fem una petita aturada per esperar l'Eduard, tres o quatre minutets, l'Albert el crida, no hi ha resposta, decidim llençar-nos avall i ja l'esperarem a Pardines. El primer tram de la baixada que ens toca ara és terrible, amb un desnivell desmesurat, ara, és la vegada que la he trobat en millors condicions, potser el fet de veure només tres metres endavant fa perdre el respecte i et llences sense tanta cura.

Un cop passat aquest primer tram, seguim avall tres o quatre quilòmetres més, quan ja veiem Pardines, encara ens enfonsem més en la vall del Segadell. Un tram molt corredor, combinant perfectament pastures amb bosc, per acabar desembocant a la pista emporlanada que ens durà fins a Pardines. Això si, després dels primers metres de baixada, arribem al fons de tot i per acabar d'arribar a Pardines ens espera una forta pujada, primer pel ciment i després per un corriolet. Després de 3 hores i 35 minuts ens plantem a Pardines.

Mengem i bevem una mica, mentre esperem l'Eduard, comptem que no ha de ser gaire, però la cosa s'allarga. Aquí aturat comença a fotre rasca, no en va estic suat i corre una mica d'aire, així que em poso l'impermeable, tornem a mirar el rellotge i ja ha passat un quart d'hora. No és normal, l'Albert treu el telèfon per trucar-lo, no aconsegueixen entendre's. El temps continua passant i ens acostem a una foguera per mantenir una mica l'escalfor. L'Albert torna a trucar, ara sembla que poden parlar, de sobte apareix l'Eduard parlant per telèfon, penja i ens hi acostem. Ve força tocat, ha tingut problemes d'estomac i ens diu que seguim, que ell es queda allà. Carreguem motxilla, agafem pals i amunt cap al Puig Cerverís.

Les cames s'han refredat tant o més que el cos, han estat uns tres quarts d’hora aturats i això es nota, els primers metres costa, però mica en mica anem pujant, les cames ja s'escalfaran, per sort el primer tram de pujada tot i la dificultat es va fent. Després de cinc cents metres, tot continua igual, seguim amunt a un ritme lent, l’Albert se m’escapa, li dic que tiri que aniré fent, m’espera. Ja portem un quilòmetre, el camí comença a picar més i costa encara més seguir amunt. Quilòmetre i mig, les cames no es desperten, el cap comença a fallar. Dos quilèmetres, m’aturo, m’assec, li dic a l’Albert que tiri, que jo menjaré alguna cosa i si veig que continuo igual faré mitja volta. Ell em diu que està malament de l’estomac, decidim fer mitja volta i tornar a Pardines, la baixada la fem a un ritme lentíssim, per molt que baixi les cames no volen despertar.

Comuniquem l’abandonament, m’hi trobo en Josep Antoni, també ho deixa per problemes al genoll, pugem a la furgo i cap a casa, haurem d’esperar al 2017 per tornar a aixecar l’escut.

Un regust força amarg, fins a Pardines anava molt bé, semblava que la son no vindria, després d’acostar l’Albert i l’Edu fins a casa, anar a dutxar-me a les deu del matí ja era a Figueres havent dormit deu minuts a la furgo per no patir més del compte amb la conducció extrema del pilot, què hi farem.

Felicitar a la organització, als participants i desitjar una millor cursa als que heu patit aquesta.

Salut i muntanya!!

Curses: Zegama - Aizkorri kilometro bertikala

Bon dia,

Nova cursa al calendari, aquesta vegada el meu segon kilòmetre vertical i a “la meca” de les curses per muntanya, el petit poble guipuscoà de Zegama, què més es pot demanar? Això si, un horari estrany per córrer, les quatre de la tarda i en divendres, però el més important és que seria allà.

El despertador sona d’hora, ahir no hi va haver massa problemes per dormir, després d’un dia de feina, i avui cap ni un per aixecar-se, no hi ha massa diferència entre l’hora que ens llevem avui i la que ho faig per anar a treballar.

El següent no pinta tant senzill, recórrer els 650 quilòmetres que separen Girona de Zegama, al final va anar millor de l’esperat, una primera aturada per fer el cafè i esmorzar, una segona perquè la Ivet i jo dinem, si avui toca dinar en horari infantil, i després de quasi vuit hores  de carretera arribem a destinació.

Al arribar ens esperàvem problemes per aparcar, però avui la cosa està molt tranquil·la, demà i diumenge ja veurem. Anem a recollir el dorsal, a buscar un lloc perquè la companyia faci un mos i a canviar-se, que ja toca.

Al final als peus les Salomon Speedcross passen per sobre de les Hoka One One Speedgoat, les reservo per Emmona o Rialp, ja veurem. I les mans lliures, sense pals, més endavant ja valoraré.

La sortida és neutralitzada, s’han de recórrer uns dos quilòmetres i mig fins a la sortida cronometrada, es fa en grups de tres o quatre cada minut. A mi em toca amb tres catalans més, en David, en Santi i en Quico, així que la fem petar mentre anem cap a la sortida, sobretot amb en Quico dels Matxacuca, doncs tenim 25 minuts per arribar-hi.

 

Sortida KB Zegama
Foto: família

Però com que això és Zegama, no es tracta d’una cosa suau i planera, aquí ja toca pujar amunt i enfilar les pulsacions ràpidament a l’infinit, per això ens ho agafem amb tanta calma que ens avancen els que han sortit rere nostre, quina pressa per patir, al final arribem a dalt amb menys de quatre minuts de marge, si hem apurat força.

En arribar a la sortida cronometrada, un parell de glops d’aigua i amunt.

Els primers centenars de metres transcorren per una pista forestal senzilla, amb un túnel de pedra relliscosa malparida inclosa, però picant amunt amb mala baba, sense passar-se però. Hi ha molta gent animant en tot moment. El primer quilòmetre el podríem considerar suau, un desnivell mitjà del 15 per cent, en endavant la cosa canvia i el desnivell passa a ser molt superior.

Ens endinsem plenament per corriols, inexistents fins al moment, dins un espectacular bosc carregat de fulles, arrels, pedres, branques, aigua i, sobretot, fang, fang i fang, vaja un fangar en tota regla, com diuen per allà és totalment impossible no trobar fang en aquesta època de l’any. La gent continua apareixent pel recorregut, animant en tot moment.

Un fang que anava poc a poc carregant les cames, amb algun petit descans, que preveient la duresa no aprofitava per córrer, si no per descansar. Algun tram ajudat amb les mans, però ideal per anar amb bastons per descansar cames.

Després d’una de les rampes més dures fins al moment arribo l’avituallament en 38:33, a poc més de 17 minuts del primer en passar, portem just dos quilòmetres i més o menys 500 metres de desnivell positiu.

A partir d’aquí la cosa pica de veritat, primer un petit tram de bosc amb una pendent de vertigen, on em comencen a avançar els especialistes, i mica en mica quasi tothom que  ha sortit rere meu, perdo una mica de temps deixant-los passar, però també va bé per contenir una punxada als bessons que ja truca a la porta.

Sortim del bosc i entrem en un prat de muntanya i a la llunyania, carregat de gent a banda i banda animant, a no més de 600 metres de distància, hi ha l’arribada, el cim de l’Iraule, això si es deuen haver de pujar uns 350 metres més de desnivell.

Aquí ja més que pujar m’arrossego amunt com bonament puc, el bessó esquerre està a les últimes, només té una mica de treva cada vegada que m’aparto per deixar passar, però l’objectiu és allà dalt i toca apretar les dents. No ajuda gaire arribar a una zona a més del 50 per cent just al arribar a una petita gelera, on ens han preparat uns fantàstics esglaons a cop de pala.

Quasi ja hem arribat i ara toca una petita grimpada, en aquest punt just se n’enrampa el bessó, tot i això puc pujar sense necessitar ajuda externa. Però després de la grimpada, obligada aturada per alleugerir la pressió al bessó i encarar els darrers metres de cursa, ja es veu l’arribada enmig del pedregar.

Al final clavo el cronòmetre en una hora sis minuts i quaranta tres segons, un parell de minuts de descans al cim i cap avall.

La baixada la faig fent-la petar amb en Quico, ens veurem de ben segur al cim de Bastiments!, és segurament més complicada que la pujada, fins que enganxem amb el recorregut de la pujada, per un costat el fang és altre vegada el protagonista dins del bosc que obliga a buscar alternatives per no fotre’s de lloros, però també les pedres que cauen des de més amunt.

Un cop a l’arribada, ens trobem amb la família, dutxa ràpida, un petit mos i cap a buscar l’hotel a Legazpi, per aprofitar el viatge i passar el cap de setmana per aquestes terres.

Un parell de coses ràpides per acabar. Agrair als voluntaris de la cursa els ànims i el bon humor que desprenen, i sobretot agrair a la gent que ocupava com bolets el recorregut l’energia que ens donaven i sobretot als de casa per acompanyar-me una vegada més.

Conclusions de cursa.

Encert en el calçat, encara que no crec que hagués errat si hagués triat les Speedgoat.

Error en no agafar els pals, crec que hagués anat una mica millor, és possible que m’hagués estalviat les rampes, i això hagués millorat una mica el temps.

Si no s’entrena no es rendeix, aquest començament d’any porto un 40 per cent menys de volum d’entrenament a les cames i això és nota, potser en una ultra on es surt al ralentí no es fa tant evident, però en una especialitat com aquesta apareixen les misèries. La petita lesió al Cap de Creus no ha ajudat massa, però ara que sembla que estic plenament recuperat, tocarà incrementar les sortides, els quilòmetres, el desnivell i l’alçada per arribar en millors condicions a Rialp, Emmona la dono per “perduda” on hauré de resistir i prou.

Salut i muntanya!

Abril: tocat però no enfonsat.

Bona tarda,

El que havia de ser un mes intens amb molt de treball preparant tant el KV de Zegama com el Trail de l’Emmona, s’ha convertit en un mes intentant acabar de recuperar dels problemes que em van fer plegar a les 24 hores del Cap de Creus i buscant temps entre viatges.

Després de descansar una setmaneta i fer molts d’estiraments, semblava que la cosa s’havia solucionat, així que poc a poc tornava a la brega, amb sortides curtes amb desnivell o una mica més rodadores per recuperar abans de llençar-me a la piscina. Però a la primera sortida amb cara i ulls ja vaig notar que no anava massa bé, i a la següent es va confirmar, de nou tornaven les molèsties a la mateixa zona.

Així que els següents deu dies aturada total, només trencada per la prova d’esforç, que aquest any va caure en el pitjor moment, però tot i això la vaig passar amb la confirmació que el meu cor encara te corda per estona, i tres caminades sense exigència, una amb el Trail Running Girona a Colera, una altra en família de Mas Ventós a Sant Onofre i la darrera en solitari explorant la ruta Febrosa – Sinols a Palau-saverdera, buscant alternatives a la ruta marcada.

Els següents dies van entrar en joc els viatges de feina, per començar tres dies a Bilbo, on només vaig poder fer un petit City Trail, embolicant-me més del compte en endinsar-me per corriols impossibles amb les Hoka Speedgoat, em queda una mica de temps per adaptar-me, i una sortida a l’Aldea que em va comprometre dos dies més. Tot i això, entre una cosa i l’altre, vaig poder escapar-me un migdia al Puigdefrou, des de la Cellera, per explorar una ruta curta i dreta (uns 800D+ en 3km) que m’anirà força bé de cares a Zegama, a veure si hi puc tornar els propers dies ja sense viatges.

I el mes vinent m’espera més del mateix, algun viatge de feina, caps de setmana ocupats impossibilitant tirades llargues i intentar aprofitar els migdies per afinar la pota. 

En resum, a Emmona em tocarà tirar de fons d’armari i esperar poder preparar una mica millor la darrera del calendari, l’exigent Rialp Matxicots, però això ja us ho aniré explicant quan toqui.

Salut i muntanya!!!!