Col·laboracions: Trail Cap de Creus

Bon dia,

Avui us n’explicaré una de diferent, no sempre es tracta de posar-se un dorsal, a vegades també està bé posar-se a l’altre costat i donar un cop de mà en una cursa, no és la primera ni compto que sigui la última vegada que m’hi poso. És per això que aquest passat diumenge he estat col·laborant amb la gent de Klassmark a la Trail Cap de Creus.

Primer havia d’estar controlant el pas dels corredors i corredores per la carena de la Serra de Verdera, però a darrera hora em van demanar d’estar al punt on es separàven les curses més curtes del dia, el Trail i l’Express, just a tocar del Puig Alt. L’hora, cap a quarts de nou del matí.

Tenint en compte això, em llevo a les sis, em canvio i arrenco a un quart de set. De Palau-saverdera m’enfilo cap a Mas Fumats, vaig perdent alçada pel mig de la urbanització fins a arribar a la carretera de Cadaquès i d’aquí cap a Roses per anar a buscar la pujada al Pic de l’Àliga, així aprofito per veure si el marcatge és correcte. La veritat és que l’únic inconvenient fins al cim és el mini ramat de vaques que estan alletant els seus vedells just al peu del cim, esperem que ningú s’hi acosti massa, que ja se sap com les gasten.

Des de dalt, baixada ràpida fins a Can Causa, una masia en runes que domina tota la plana, des d’on ja es divisa el punt on hi ha l’avituallament, està a aproximadament un quilòmetre, que es fa prou ràpidament. Sota el meu criteri el marcatge fins a aquest punt és immillorable, sobretot perquè està fet a molt baixa alçada, cosa que evita les pèrdues, segurament hi ajuda el tipus de vegetació. Arribo al meu lloc amb temps de sobres. Així que aprofito per donar un cop de mà, masns mai en sobren.

En un tres i no res està tot a punt i només queda esperar els corredors i corredores. Passa en Jaume a fer el darrer cop d’ull, tot al seu lloc. I l’Uri i la Charo a punt per trobar bones localitzacions per les fotos.  A mi em toca estar a 25 metres de l’avituallament intentant que ningú es despisti.

Quan passen pocs segons de dos quarts de nou es divisa el primer participant baixant del Pic de l’Àliga, el segueixen a certa distància cinc o sis més. De sobte ens adonem que el primer no es desvia de la pista, bé, unes roderes de cotxe que porten a una altre casa que es troba enclotada. Els cridem i no ens senten, així que decideixo anar-hi per revisar el marcatge, baixo tant ràpid com puc mentre veig com els primer ja estan reculant, els que es trobaven a un parell de minuts del grup capdavanter segueixen correctament les indicacions, bé, per sort només han estat sis, però tot i això m’acosto a la zona i aprofito un tall de cinta per remarcar el desviament. Un cop han passat una vintena de corredores i corredors i el marcatge està revisat, decideixo tornar al meu lloc, que amb la tonteria ja m’he escaquejat prou.

Les corredores i corredors de la Trail van passant un rere l’altre, i des de dalt, continuem veient com algú encara es despista, sort que els que porten al darrera els avisen que no van bé. Just a dos quarts de nou arriba en Jordi, que avui fa de tancament de la cursa, moment en el que desmunto unes quantes cintes de la Trail perquè els de l’Express no es despistin.

Ara el que toca és esperar una mitja horeta perquè arribin els de la tercera cursa, aprofitem per fer una mica de neteja i endreça a l’entorn de l’avituallament. Però la cosa dura poc i els primers ja enfilen Pic de l’Àliga avall. Restem espectants perquè ningú es despisti, per sort ningú ho fa com els de la Trail. Al meu lloc no hi ha cap mena de dificultat, així que després de veure passar els vint o vint-i-icinc del davant baixo a donar un cop de mà a l’avituallament.

Quan ja ha passat pràcticament tothom , arrenco cap al pavelló fent un mix del tram de l’Express amb el final de la Marató. Pel camí saludo l’Uri i la Charo, a qui li comento que si li ve de gust podrà fer fotos als primers de la Marató, i així ho fa.

Un cop a l’arribada, una cerveseta i saludar per aquí i allà. Una bona jornada donant un cop de mà, que crec que sempre és d’agrair.

Felicitar a Klassmark per una gran organització, no és fins que et trobes dins que t'adones de la quantitat de gent que es necessita per organitzar un sarau com aquest. Només una cosa, definitivament traieu els gots dels avituallaments, qui no porti got que s'espavili, no val posar al reglament que no n'hi haurà i trobar-ne igualment als avituallament.

També felicitar a la resta de voluntaris i voluntàries de la cursa, tingueu clar que vosaltres sou molt responsables de que els que correm gaudim a les cuses.

I per acabar a vosaltres corredores i corredors, per saber triar una gran cursa en un gran entorn com és el Cap de Creus.

I ja us deixo mentre vaig descansant, o això intento, per recuperar del tot els problemes físics que arrossego des de fa un parell de mesos. La propera, ja ho veurem!

Salut i muntanya!!!

Curses : UT Montseny 2018

Bon dia a totes i tots,

Avui us explicaré una mica com ha anat la meva participació a la UT Montseny, però primer...

Com hi he arribat...

Ha passat un mes aproximadament des de la vertical Entre Castells, he anat trampejant les sortides com he pogut.

La constant ha estat un dolor a la planta del peu que he anat arrossegant des de que m’hi vaig donar un fort cop a mitjans de febrer. Però si només fos això encara rai, el problema és que inconscientment, degut a aquest fort dolor, he modificat la meva manera de córrer, per allò de no aturar-se i fer net del tot, i el canvi em fa carregar el genoll, però com que un és boig, en comptes d’aturar-me al primer dolor important, he anat aguantant i dissabte va ser el punt àlgid.

Per sort, s’hi ha sumat un canvi de feina, si dic sort, perquè no m’ha permès fer totes les sortides que hauria volgut i he descansat el peu i el genoll més del que seria normal coneixent-me, si no hauria pogut fer una destrossa de les grosses.

De les sortides, la més destacable la que vàrem fer el dilluns abans de la cursa amb les companyes i companys del Trail Running resseguint el Trail Cap de Creus, una ruta prou reeixida.

La cursa...

Divendres al vespre després de sopar amb les nenes a Palau, faig com a la UT Montnegre Corredor, elles es queden a Palau i jo me’n vaig a dormir a Girona per poder llevar-me un xic més tard i no despertar a ningú a les tantes de la matinada.

Abans de posar-me a descansar, acabo de deixar tot el material a punt, els dubtes son grans, com ja he comentat no les tinc totes amb el genoll, però ja veurem fins on puc arribar.

A dos de quatre sona el despertador, esmorzo una mica, em canvio, carrego el cotxe i cap a Cànoves, al cor del Montseny. Entre el Tom tom i el telèfon arribo sense contratemps al poble de sortida.

Vaig a recollir el dorsal, saludo una mica per aquí i una mica per allà, m’acabo d’arreglar, deixo la bossa de vida i cap a fer cua per plantar-me a la sortida.

Hi ha força gent, som una mica més de dos cents corredors i corredores, i quan passen un parell de minuts de les sis del matí arrenca tot.

La gent surt molt i molt ràpid, jo intento agafar-m’ho amb molta calma, però ràpidament em trobo amb el tàndem del Bisaura, si em trobo a punt d’avançar la dupla Folguera-Vilalta, m’ho penso i decideixo anar darrera seu, vaig a un ritme molt assequible, però aquest parell son dels que posen un ritme al començament i no el deixen en tota la cursa, no tenen daltabaixos, encara que aquesta vegada per un problema a l’avituallament de Sant Marçal ho han hagut de deixar abans d’hora, un error amb les indicacions pels celíacs. Espero que la següent ens vagi millor a tots plegats.

Bé, tornem a la meva cursa, del primer tram poc us poc dir anem pujant amunt mentre el frontal ens treu de la foscor, així doncs no puc valorar massa el paisatge, bé si, unes vistes del Vallès il·luminat cada vegada que giro la vista. Cap al quilòmetre 7 ens trobem amb el primer avituallament, bé un punt d’aigua i llaminadures, agafo quatre llamins i a seguir amunt.

Ara si que ens hi veiem i el que es veu és preciós, a un cop d’ull el Turó de l’Home i a l’altre s’insinua el Matagalls, però cal seguir amunt per un terreny força pedregós, una pedra llisa, res a veure amb la que estic avesat a Verdera. Continuem amb un ritme assequible, no he d’apretar i la fresqueta que encara ens acompanya és una delícia.

Arribem al punt més alt del primer tram i ara ens toca una baixada directe al poble del Montseny. Per començar uns corriols enfangats, sense cap patir, que això no és Zegama. Seguidament entrem a una pista forestal inacabable, a mitja baixada el genoll comença a despertar-se, no és dolor, és un rum-rum premonitori. Segueixo fins al fons de la Vall i abans de l’avituallament una petita pujada.

L'avituallament és al poble de Montseny, en una sala a cobert, així no patim ni per vent ni per pluja, que encara no ha tret el cap però sembla que en té ganes. L'avituallament és  molt complert, hi ha una mica de tot, i en una taula a part els aliments per celíacs. M'hi aturo lo just perquè se m'escapin els del Bisaura, qui sap si els hagués pogut seguir una mica més.

Arrenquem en pujada i no la deixarem fins al Turó de l'Home. És un tram d'uns set quilòmetres amb un guany de més de 1.000 metres, els primers dos terços son sobretot per pista ampla, encara que de tant en tant es retalla alguna corba, però segurament temps enrere era un corriol, doncs la feina de màquines s'hi fa eminent. El darrer tram és el de més pendent i evidentment anem per un corriol molt net i conegut, encara que sempre l'havia fet baixant, a partir dels 1.500 metres d'alçada es comença a divisar restes de neu, encara que és poca cosa, evidencia la gran temporada de neu que hem tingut. A mitja pujada es desperta el genoll i ja no és un rum-rum, ara son petites punxadetes que van pujant de to mica en mica. Només hi ha una opció anar aguantant i baixar ritme, que això és molt llarg.

Un cop a dalt, bé a la zona d'aparcaments al peu del Turó de l'Home, perquè a dalt de tot no hi arribem, toca el pla mentider fins a Les Agudes, és un puja i baixa molt bonic, divertit i força rocós, amb unes vistes precioses a mà dreta, entreveient en tot moment Les Agudes al nostre davant. Només d'intentar començar a córrer el dolor del genoll es fa difícil de suportar, però no hi ha més remei que continuar avançant poc a poc a veure si millora, cosa que se del cert que és difícil que passi. I un cop a Les Agudes baixada vertiginosa cap a Sant Marçal.

Aquesta és una baixada que em conec una mica, durant una temporada m'hi vaig acostar força, encara que fa mesos que no hi vinc. El primer tram és força fotut, molt pedregós i amb gran desnivell, i algun tram enfangat per la neu, que son una delícia pel meu genoll. Però quan el terreny millora recupero unes relativament bones sensacions, ara no pas per tirar coets. Un cop travessat un tall de tartera en horitzontal, el terreny és totalment corrible, aquí ens ve a veure un petit ruixat, per sort només ha estat un cap de núvol. Finalment l’esperat tram de pujadeta, que ens deixa a la carretera on hi ha l'avituallament.

M'hi aturo poquet, se que no em serveix de massa tenint en compte el que ve i com estic. Aviso a casa com vaig i a continuar camí del Matagalls, encara que ens quedarem a mig camí, al Coll Pregon.

La pujada també me la conec i força, és curta però intensa i només de sortir ja noto que no em queda massa aventura, el primer tram té poca pendent, després pica que deu ni do i per acabar amb un puja i baixa totalment corrible. Pràcticament en tot el tram ens trobem envoltats de bosc, sempre em sorprenc quan passo per un parell d'arbres enormes amb branques a l'alçada del cap. Però avui no ho estic gaudint massa.

Un cop a Coll Pregon baixada fins a Font de Llops, passant per la Font de Mosquit, una absoluta tortura, vaig com els caragols, però convençut d'arribar a Viladrau i deixar-ho. La llàstima és que per fer-ho no em puc estalviar quatre quilòmetres ben bons de pista forestal i una passejadeta d'un quilòmetre llarg pels carrers del poble.

A l’avituallament menjo alguna cosa i un fisio em mira el genoll, el problema no és altre que la temuda cintilla. De moment antiinflamatoris i descans durant uns quinze dies, que ja he fet més del que era recomanable. L'aventura ha durat una mica més de 40 qm. amb 3.000 positius, en quasi set hores a mig gaudir i patir. Conscient que amb el genoll en condicions les coses haurien anat molt i molt bé, doncs el cap estava on havia de ser i les sensacions eren immillorables.

Agraïments...

Als i les voluntàries per, tot i algun error que altre, intentar en tot moment tenir cura dels que ens tirem a la muntanya.

A la gent de la organització, que amb la premissa d'anar canviant de poble de sortida i arribada dins el parc natural, van parint circuits molt interessants per conèixer a fons el Montseny.

A les de casa pel seu suport en la distància, i també per la comprensió.

Conclusions...

Quan el cos dona la primera queixa, cal escoltar-lo. Si ho hagués fet una altre cosa us hauria pogut explicar avui.

Bé, per ara això és tot, la següent hauria de set a Andorra, encara que pel camí potser faig alguna aturada. Tot dependrà de l'evolució de les la lesió que m'afecta.

Salut i muntanya!!!!!