Bon dia,
Avui us
parlaré de la meva participació a la que serà la darrera cursa d’aquest any, bé
si hi traiem fer d’escombra a les dues curses que resten de la lligueta Cims de
girona, la TransGavarres que, organitzada per Klassmark, formava part de la CMG
(Cursa de Muntanya de Girona), que amb sis edicions a les seves espatlles, ha
esdevingut de facto la gran festa de les curses per muntanya a la ciutat de
Girona.
Abandonar
amb més de la meitat de la Rialp Matxicots feta, per les punxades al genoll,
amb unes sensacions immillorables, sumant-hi el canvi de dates de la CMG, van
fer que decidís canviar la clàssica Cursa de la Ratafia pel passeig de Palamós
a Girona pel massís de les Gavarres, buscant poder acabar una cursa de molt
llarga distància.
El dia
abans, com sempre, preparar-ho tot per poder-se llevar el més tard possible, no
sóc l’únic a casa i es mira de molestar el just i necessari. El diumenge amunt
i cap a Palamós amb el bus que ens oferia la organització. Un cop a lloc,
cafetonet per fer temps i a saludar a la sortida, per endavant 55 qm amb 2.000
D+.
Sortida a
les vuit en punt, primer quilòmetre neutralitzat, a un ritme més que
considerable, i un cop fora del nucli urbà de Palamós, gasss! Així de simple,
la TransGavarres és una cursa bàsicament de córrer, amunt i avall, un veritable
trencacames, així que la única opció era córrer, córrer i córrer.
Vaig sortir
amb un grupet on hi havia en Marc i en Sergi, la meva intenció era seguir-los
mentre aguantés el seu ritme. Els primers quilòmetres ja ensenyaven el que ens
tocaria, un terreny altament corrible, amb pujades i baixades de pocs
quilòmetres, i de tant en tant un repetjó per trencar el ritme. Les baixades per
corriols d’escàndol amb una dificultat tècnica pràcticament inexistent. Sense
gaire patiments ens vàrem plantar al Puig Cargol, a punt per encarar la primera
gran baixada de la jornada, arribat a la vall altre vegada puja que pujaràs
fins al primer avituallament al voltant de l’hora i quart. Menjar una mica,
beure alguna cosa i carregar de nou d’aigua.
El segon
tram el ritme no decau, sortim de l’avituallament amb el gas donat, un començament
de tram semi planer amb un descens molt picat fins a La Ganga, les cames encara
aguanten, sobretot perquè encara vaig pensant en carregar els dipòsits de
combustible. Fins a l’avituallament queda un tram en pujada on ens separem, a
vegades és millor deixar una punteta de gas per més endavant, que mai se sap.
Així sense massa patiment arribo al segon avituallament. Menjar una mica,
tornar a carregar líquids i més gas.
El següent
tram és el clau, després d’un primer puja i baixa a Can Genoer, que es posa
molt i molt bé, arriba la pujada a Els Metges, me l’agafo amb la calma, doncs
ja comencen a aparèixer petites molèsties a la cama esquerre, res de l’altre
dijous, però millor no forçar que la meva musculatura està acostumada a un
altre ritme de cursa. Un cop a Els Metges ve una baixada molt dreta on m’oblido d’anar
menjant i arribo justet al tercer l’avituallament. Aquí menjo una mica més,
però el mal ja està fet.
Encaro el
quart tram amb molta clama, ens arriba la pujada al Montigalar, la més llarga i
exigent del dia, a part el sol ens ve a trobar i ha fet pujar la temperatura, això
fa que a mig tram, quan encara no he arribat a dalt em quedo pràcticament sense
aigua, i això que vaig amb quasi un litre i mig, per sort em trobo en Pere i en
Xevi pel camí i puc repostar, avui han fet seguiment de cursa i segur que
hauran acabat més cansats que nosaltres. Menjo una mica i això em permet passar
millor el tram que em queda, llàstima que no acabem d’arribar a dalt del cim,
tenia ganes d’aturar-me un parell de minuts a contemplar la magnífica vista. A
la baixada toca patir, els quàdriceps treuen fum, i encara em queden 15
quilòmetres per endavant. Per sort és curta i ràpidament tornem a enfilar amunt
per trobar la pista de Montnegre i el darrer avituallament abans de l’arribada.
Aquí m’aturo un parell de minuts a descansar, menjar i beure com cal. Sortim
plegats amb en Leslie, des del començament de la baixada que anem més o menys
plegats, un noi australià que corre per aquí amb qui compartirem el darrer tram
de la cursa.
El darrer
tram no és altre que el repte Montigalar made in Pep Matas, això si, a la inversa.
Així que després d’una breu pujada, amb poc desnivell, ens tirem avall fins a
buscar la font de la Núvia, torna a notar-se l’olor de socarrim als quàdriceps,
però no hi ha més alternativa que continuar. El següent tram, és la pujada, pel
dret, fins a la carretera de Els Àngels. Aquí arriben les clàssiques rampes, per
sort l’Albert, un noi que ens atrapa em passa una pastilla de sals i ja sigui
per un efecte psicològic, o simplement perquè el producte funciona, les rampes
desapareixen a l’instant, a i la pujada es fa molt menys dura del que m’esperava.
Un cop a dalt a llençar-nos camí de les dones avall, obviant tot dolor, fins a
la Vall de Sant Daniel i entrar de dret al cor del Barri Vell de Girona, on m’esperen
els de casa per felicitar-me en arribar.
Per acabar
felicitar a Klassmark, com sempre una gran organització, un recorregut ben
trobat, mostrant la vellesa de les Gavarres, i, sota el meu punt de vista,
correctament marcat, uns avituallament suficients i un final de cursa més que
correcte, això si, i posats a demanar més, un microones per escalfar els
macarrons us l’hagués agraït. ;-)
Felicitar a
tota la gent que va participar a la CMG, al voltant d’un miler.
Donar les
gràcies a en Pere i en Xevi pel curro de seguiment de cursa.
I per
acabar, gràcies a la família per esperar-me a l’arribada, llàstima que vaig fer
una mica tard.
Apa, ens
veiem per la muntanya, el dijous 1 de desembre us vull veure a Els Àngels!!!!