Curses: KV l’Esquella

Bon dia,

El meu camí cap a Emmona passa per visitar els Pirineus i fer sortides en alçada amb desnivells contundents, així que el cap de setmana llarg del primer de maig era una bona oportunitat per fer un primer tastet.

Quan la cosa ja estava programada i va aparèixer la oportunitat de participar en un quilòmetre vertical, a mi el que m’agrada és pujar i des que corro he tingut ganes de participar en una cursa d’aquest estil, així que en poder matar dos pardals d’un tret m’hi vaig tirar de caps.

Però la meva participació va penjar d’un fil fins al darrer instant, m’explicaré:

El dijous al vespre el bitxo va tenir una febrada i tot el divendres va estar més o menys igual, a més a més la cosina de la Sílvia la teníem a l’hospital a punt de portar al món una nena preciosa, em vaig posar el despertador a les set amb recança i no massa convençut d’anar-hi.

A quarts de dues de la matinada sonava el telèfon de la Sílvia, la Sira ja havia arribat, trucades i missatges es van succeir durant la següent mitja hora o tres quarts, el temps passa ràpid o lent, depenent de com es miri. En aquestes la Ivet va començar a rondinar, despertant-nos cada poca estona amb plors i crits, a la pobre li estan sortint les dents i el patiment és extrem, d’aquí venia la febre, diuen que si ens passes d’adults no ho suportaríem.

Per sort tinc una capacitat envejable d’adormir-me en un tres i no res, però vaig decidir desactivar l’alarma del telèfon i deixar de banda la cursa, no en va la cosa es va calmar a les sis de la matinada havent dormit ben poca estona.

A dos quarts de vuit la Sílvia em va despertar i convèncer, no li va costar massa, perquè anés cap a Pardines a esbargir-me una mica. Em vaig vestir ràpid i carretera i manta, que hi ha un bon tros de Palau-saverdera fins allà!

En arribar, els cotxes aparcats al voral de la carretera  a més de mig quilòmetre del poble. Quina gentada. Vaig decidir que no hi tornaria, així que tocava agafar tot el necessari. El dilema més gran agafar o no els pals, i la decisió va ser deixar-los al cotxe, això em permetia tenir les mans lliures per portar el bidó i ajudar-me si hi havia trams de grimpada, em temia que seria així, i deixar la motxilla per reduir el pes.

Amb tot el necessari cap a Can Manel, quins records de dinars amb els companys intrèkkids, on es recollia el dorsal i a l’hora era el punt de sortida de la prova. Per fer temps, vaig anar a escalfar les cames resseguint el primer tram de la cursa, només vaig fer uns cinc cents metres de pujada, però em va quedar clar què em trobaria.

A les deu en punt petita explicació i sortida, aquesta va ser esglaonada, un corredor cada 10 o 15 segons més o menys per ordre de dorsal, com que tenia el 17, vaig ser dels primers.

La cursa no té massa secret, pujar, pujar i pujar, ulls a terra per no entrebancar-se, de tant en tant cap enlaire per veure què queda i si pots atrapar aquell o aquella que tens allà al davant, sobretot als darrers metres quan ja es veia el cim del Cerverís, de vegades girar el cap enrere per fer un cop d’ull al paisatge, aprofitant per veure si s’acosta algú a qui cedir el pas...

El primer quilòmetre et posa a lloc ràpid, si surts amb molt de gas patiràs, si surts amb poc també, en un quilòmetre vertical el patiment és inevitable. Els primers cent metres eren  per dins el poble, asfalt i pòrtland, amb gent fent anar les esquelles, trotar és inevitable, però a la que s’esvaeix l’animació no queda més que fer servir el cap i caminar, ràpid però caminar, sense aturar-se però caminar, amb un somriure però caminar.

Enmig dels prats camí del Cerverís
Foto: Arnau Urgell per Nació Muntanya

Els següents dos o tres cents pel que semblava un corriol d’ús habitual, però a partir d’aquí a seguir les banderetes i la cinta. Si us he de ser sincer, em seria molt complicat  tornar i no perdre’m. Us poc dir que a uns 700 metres del poble primer grup d’animació dalt d’un turó, seguim amunt per camps de pastura, de cop i volta un cartell indica que duem 300+, miro el rellotge, poc més d’un quilòmetre. Buff.

El segon quilòmetre és més suau, es pot trotar en alguna baixadeta i fins i tot córrer en arribar a la pista de Tregurà, això si, sense passar-se que després de 200 metres relaxats la cosa torna a picar de veritat. Aquest darrer tram m’ha fet recordar les dues participacions a Emmona, doncs també es creua aquesta pista.

Segueixo, portem una mica més de dos quilòmetres i en prou feines hem fet la meitat del desnivell, devem estar en 550. Així que el tercer quilòmetre i els darrers dos o tres cents metres pinten extrems.

Així és, es puja un tram pel torrent de Reguedell, uns 200 metres, toca mullar-se una mica els peus, en creuar-lo cap a la dreta arriba el tram més picat de tots, hi ha cordes instal·lades per pujar a més velocitat. Seguim pel bosc que hem agafat al torrent uns 400 metres més i ens trobem enmig d’un prat amb un cim a la llunyania. Queden uns 700 metres lineals per a ascendir-ne uns 250, un pendent mitjà de més del 35%.

El dipòsit ja està a les últimes, en una cursa normal aquesta pujada la faig al ralentí però avui he anat amb molt de gas, sense anar a fons per no cremar motor abans d’hora, podria fotre’m un gel, però decideixo passar i seguir prat amunt.

Molt poc a poc es va acostant el cim, mentre alguns s’allunyen i altres s’apropen, l’objectiu inicial ja el tinc més que complert, baixar de l’hora, ara toca intentar retallar al màxim. Al final arribo al cim del Cerverís fent sonar l’esquella en 54 minuts i 34 segons.

Descanso un parell de minuts i cap avall, han marcat un camí de baixada alternatiu per no entorpir la pujada dels que resten. Tot i això son poc més de 5 quilòmetres, així que el pendent és considerable. Un cop avall a buscar el cotxe i cap a casa.

Felicitar a la organització, magnífica i més tenint en compte que tot el sarau és gratuït, tot i això es podia col·laborar comprant un braçalet, com així vaig fer. Així com als col·laboradors, voluntaris i gent del poble en general per fer una festassa.

Felicitar a tots els i les participants, destacar el temps del primer classificat, 41 minuts i 30 segons, espectacular!!!

Salut i muntanya!!!