Bon dia,
Segona crònica de la setmana, ens traslladem a diumenge per explicar-vos com va anar la primera cursa de debò de la temporada, el Trail Rocacorba que organitzava Klassmark amb sortida i arribada a Canet d'Adri.
Després de l'espectacle infantil del dissabte varem baixar a Girona així vaig disposar de temps per deixar tot el material a punt i no fer esperar en Peio i en Pere que m'havien de passar a buscar a un quart de nou. El despertador sonava a dos de vuit, però ja feia estona que s'escoltava el bitxo rondinar des del l'habitació del costat, així doncs vaig tenir temps d'esmorzar amb les dones de casa, abans d'arreglar-me i enfilar cap a Canet.
La intenció era arribar amb temps per veure la sortida de la cursa de 20 quilòmetres on hi participaven els companys Intrèkkids Jordi, Josep i Tapi, però l'aparcament ja començava a estar col·lapsat i arribàvem just al moment de la sortida, així que directe al pavelló a fer una mica de cua per recollir el dorsal, ho vàrem portar prou bé i no ens varem desesperar en cap moment, fins i tot l'espera ens va permetre trobar-nos amb l'Oriol. Varem acostar-nos al cotxe per deixar la bossa i encarar els darrers retocs, abans d'anar a posicionar-nos sota l'arc de sortida.
En arribar moltes cares conegudes, moltes converses i una espera més llarga de l'esperada, 10 minuts de retard per qüestions de seguretat que va donar per fer-la petar encara més. Abans d'arrancar ens varem animar els uns als altres i gas.
El recorregut començava amb un bon tram d'asfalt i pista, uns quatre quilòmetres amb lleugera pujada, comencem plegats però mica en mica ens anem dispersant, saludo l'Uri, em trobo amb en Jordi amb qui compartim una estona de conversa.
S'acaba la pista, entrem als corriols i comencen les cues al picar amunt, un clàssic de les curses de muntanya. Ja es pot allargar tant com es vulgui el tram ample fins arribar als corriols, si no és d'alta exigencia no hi ha res a fer, la gent surt a fons i arriba morta quan la cosa puja de debò, menys el grupet capdavanter que mai pateix d'aquest mal.
Toca posar-se en mode passeig, continuar fent-la petar amb en Jordi, aprofitar algun foradet per anar guanyant posicions o confiar en la bona voluntat dels que se saben més lents i deixen pas, per què no soc dels que demanen pas ni apreten als del davant, si no soc davant seu és responsabilitat meva i no em veig en una posició de superioritat per fer-ho, a més, em dona molt pel cul anar al meu ritme i veure'm obligat a trencar-lo quan algu em diu amb insistencia: pas, pas, pas o m'empeny cap a un costat.
Tornem a la cursa, el tram de corriol fins a l'ermita de Rocacorba consta de tres parts ben diferenciades, una primera d'un quilòmetre a més del 25% fins arribar a la Roca d'en Mascaró, comença molt tupida, però ràpidament ens trovem en una zona de carena no calen mans tot i picar fort per acabar entrant de nou en una zona tupida als voltants de la roca. La segona son uns dos quilòmetres i mig de pujada a un 15, amb algun petit descans, en aquest tram em trobo amb en Carles amb qui compartim una estoneta, combina bosc frondós amb carena pelada, molta fulla, arrels, salts, espectacle fins a dalt de tot a la caseta amb l'antena, el punt més alt de la cursa. El darrer tram és de baixada fins al començament de la pista que porta a Rocacorba, on hi hauria d'haver hagut el primer avituallament, que per qüestions climatologiques ha passat al pla de les antenes de baix, com que ja ens avien avisat entre el quilòmetres 6 i el 7 m'havia pres una barreta per anar fent.
 |
Baixant cap a l'ermita...
Foto: Klassmark |
Deixo l'ermita enrere i enfilo per la pista forestal, mig quilòmetre que permet estirar les cames, a aquestes alçades ja convenia. En aquestes em trobo amb en Philippe, amb qui creuem unes paraules d'ànims mutus. Deixem la pista per agafar un corriol a l'esquerra, coincideix amb el de pujada des de Banyoles, la meva previsió era que es trobés en males condicions, el primer any de la cursa era una pista de patinatge, però per sorpresa, i alegria alhora, està en molt bones condicions per córrer, tot i això per la xarxa circula algun que altra vídeo amb patinades de campionat, així que prenc les precaucions justes i necessàries i avall fins a l'avituallament.
 |
A buscar l'avituallament...
Foto: Marta Barragán |
Aquest es troba al lloc perfecte, al solet, taules parades amb una mica de tot, fruita, grana, llaminadures i barretes, agafo un grapat de llamins, n'endrapo tres o quatre i uns altre tants a la saca per anar fent. Bec una mica d'aigua després d'una petita baralla amb l'aixeta del bidó, reomplo el soft flask i a continuar gaudint del matí.
Deixo l'avituallament enrere i a continuar baixant, és un tram on es pot córrer be, però costa avançar així que em quedo a tres o quatre metres del que duc al davant tirant a un ritme còmode mentre espero la meva oportunitat. Tot arriba i vaig guanyant places fins arribar al fons de tot just per començar la següent pujada, aquesta vegada a el Golany.
Es tracta d'una pujada curta d'un quilòmetre quasi al 20%, com sempre és el meu lloc predilecte per anar atrapant gent, poso ritme de creuer i amunt, sempre amunt. Es posa be, tal i com em pensava. Durant el tram final crec recordar, o potser va ser a la següent pujada, que ens va acompanyar un fi plugim que en algun moment es convertia en una tènue nevada, minúsculs flocs remoguts pel suau vent que ens venia a saludar dalt del cim.
Amb mitja cursa a coll tocava baixar, una baixada d'anar-hi, aprofitant per fer un mos pensant en la pujada que ens esperava a continuació, a un ritme més alt del que estic acostumat, avui em sento bé, això vol dir que en prou feines m'avancen baixant, la meva més gran feblesa. S'acaba la baixada i arriba el segon avituallament després d'una suau pujada. A l'avituallament cares conegudes, saludo en Marc i menjo alguna llaminadura, se que hauria de menjar més però avui com a mínim vaig fent pel camí. Torno a carregar aigua i a seguir.
Pujada al Collet, un quilòmetre mal comptat al 35, és amb escreix el tram més dur de la cursa, però hi arribo fresc i això em permet avançar molta gent amb facilitat, doncs les rampes i el cansament comença a fer estralls en molts corredors i corredores. Un cop dalt ens esperen uns sis quilòmetres de baixada.
El primer tram el desconeixia, però ràpidament entro a la riera de Rocacorba, saludant en Joan en el punt on enganxem el recorregut de la cursa de 20. Un cop a la riera velocitat còmode i a seguir el de davant, em pregunta si vull passar, li dic que no es preocupi, ja trobaré el moment. Aprofito per menjar-me la segona barreta del dia, en aquestes m'adono que avui porto tota la cursa amb un somriure a la cara, sense patir en cap moment, bones sensacions passat l'equador de la cursa. Em creuo amb l'Expresso, va acompanyant una noia lesionada, ens veiem més endavant!
Arribo al capdavall de la riera, dos quilòmetrets i avituallament, apreto una mica atent al terra i de reüll al cap, però no soc a temps de veure una branca gruixuda per poder esquivar-la, i em foto un cop de campionat que quasi em tomba d'esquena, però no m'aturo del tot en cap moment, segueixo endavant. Avaluo els danys posant-me la ma al cap, la patacada ha estat de les bones, nafra considerable, però cap mareig ni ganes de vomitar, o sigui que puc seguir endavant fins a l'avituallament on faré una segona valoració.
 |
| El nyanyo, sort de la gorra... |
Arribo en un tres i no res i no noto cap efecte secundari de l'impacte, tret de la nafra i el nyanyo que comença a aparèixer, així que carrego aigua, menjo una mica, faig broma amb els del control en flairar les botifarres a la brasa que s'estan preparant i a per la muntanya de Velers. Una altre pujada curta i de gran exigència, en poc més d'un quilòmetre 200 positius, darrera oportunitat per avançar corredors, així que apretar dents i amunt amunt. No m'esperava aquesta frescor a les cames així que apreto al màxim sense deixar res per demà, en arribar a dalt una petita carenada, on noto el primer avís muscular, però com que queda ben poc no li faig cas, i baixada còmode fins a l'arribada combinant corriol i finalment pista forestal.
Just abans d'arribar darrera pujadeta on l'avís muscular es converteix en rampa a la cuixa esquerre, però ja no m'impedirà aturar-me a saludar a les nenes de casa que m'esperen a l'exterior del pavelló i creuar l'arc d'arribada amb poc menys de quatre hores i deu minuts de cursa. Content, molt content pel rendiment i amb ganes de continuar treballant de cares a Xerta.
 |
A punt de creuar la línia d'arribada...
Foto: Jordi Llauger |
Ara només resta esperar l'arribada dels companys Intrèkkids, gran paper tant dels que han corregut la de 20 quilòmetres com els que com jo participaven a la de 30, per trobar-nos tots plegats i anar-ho a celebrar com cal amb una bona calçotada.
 |
Moments per a la recuperació...
Foto: Jordi Llauger |
Per acabar felicitar organització, voluntaris i voluntàries, companys i companyes de cursa, familiars i amics, en resum a tothom que d'una manera o altre varen participar en aquesta cursa.
Salut i muntanya!!!!
