Avui us
explicaré les meves vivències a la Marató Rialp Matxicots, però com sempre
primer com hi he arribat.
Una mica
més d’un mes i mig dona per a moltes coses, el temps que ha passat des de
l’Esquella de Pardines, d’entrada descansar una setmana sencera, no vaig acabar
gens tocat, però si conscienciat en fer bé les coses, tant bo és entrenar com
descansar per evitar problemes.
Les
següents dues setmanes amb poca càrrega, fent molta bicicleta a ritmes molt
suaus per recuperar bé i poder anar a fer el meu primer 3.000. Així doncs el
dissabte 18 d’agost ens en vàrem anar amb l’Ignasi a fer la Pica d’Estats, amb
molt bones sensacions, sobretot tenint en compte que ho férem caminant
xino-xano. Per continuar deu dies de “baixa intensitat” fent bicicleta suau i
caminades en família, tot per recuperar al màxim els problemes de cintilla.
I les dues
darreres setmanes a apretar de nou. Fent molta cursa a peu buscant sempre poca
distància i molt desnivell, i on millor que la serra de Verdera per fer-ho?
Doncs enlloc!
La cursa...
Tot comença
dijous al vespre amb la tria de material i la confecció de la bossa, continua
amb un divendres de feina i a les sis en punt carretera i manta cap a Rialp,
amb aturadeta a Girona per recollir als avis.
El camí cap
problema, anem fent fins a La Seu d’Urgell, on ens aturem per sopar uns
entrepans quan és ja negre nit. Una cosa ràpida que ens permet arribar a quarts
d’onze a l’hotel. On fem el registre d’entrada i a dormir ràpidament, que el
despertador sonarà d’hora.
A les
quatre menys cinc ja estic en peu, això em permet desactivar el despertador i
no molestar gaire, ja sabem que a aquestes hores qualsevol petit soroll molesta,
encara que al passadís tot son corredisses d’altres corredors i corredores. Em
vesteixo i acabo de decidir el que em posaré, només sortir toca recollir el
dorsal, després esmorzar una miqueta i cap a la sortida amb els avis. Tinc
temps de saludar algun conegut, entre d’altres en Zulet que acabarà fent una
molt meritòria segona posició, control de material i a dos de sis en punt, gas!
Arrenquem
caminant fins a l’estora on es registra la sortida, així ens estalviem de
passar per llocs molt estrets massa ràpid amb els problemes de seguretat que
això comporta. I un cop escoltat el piii, gas.
Respecte a
dos anys enrere s’ha canviat la sortida, això me n’assabento en aquest moment,
altres canvis ja els tenia en compte. És un encert doncs anem per vies més
amples que permeten estirar el grup sense molestar-nos els uns als altres. El
que no canvia és que sortim picant amunt cap a Saurí. Ho fem per una zona molt
humida, això hi afegim que no bufa un bri d’aire i que la temperatura és
estiuenca, un còctel perfecte per una xafogor escandalosa que ens fa suar més
del normal, tot i anar lleugers de roba. La humitat fa que el terreny rellisqui
molt i a les fosques, bé sota la llum del frontal, fa les coses menys
senzilles. A punt d’acabar la pujada em trobo amb en Txema, ens saludem i seguim
fins a l’avituallament. Tot dins el previst.
Aquí
comença el segon canvi en el recorregut i de nou és un encert, doncs ens permet
estalviar un bon tram d’asfalt i ens ofereix des del primer moment unes
magnífiques vistes i a mesura que ens enlairem el Montsent de Pallars, sostre
de la cursa, ens saluda envoltat de núvols. Mica en mica la claror es va fent
pas i tenyeix de tonalitats verdes les muntanyes.
La pujada
és dura i al anar guanyant alçada el rendiment minva, poca alta muntanya he
pogut fer, però es va fresc i puc avançar sense molts patiments. En arribar a
la Carena, l’edifici de l’antiga estació d’esquí de Llesuí, que avui ha
esdevingut el segon avituallament, em trobo amb en Miquel, acabarà en una
fantàstica tercera posició de la seva categoria, xerrem i encarem plegats la
pujada fins al Puig dels Altars. Ja estem per sobre els 2.000 i el sol comença
a treure el cap, la frescor va desapareixent, però anar acompanyat ajuda a
seguir un bon ritme. La pujada ressegueix el recorregut d’un telecadira de
l’antiga estació, ja podeu imaginar que la pendent no és menyspreable. Tot
plegat amb l’atenta mirada del Montsent que es va aclarint de núvols i boires.
Un cop a
dalt toca baixar cap al Coll del Triador, aquí ens separem, jo m’agafo la
baixada amb calma, necessito conservar el genoll que la cosa és molt llarga i
les molèsties apareixen sempre al baixar, si ho fan, en Miquel va com un isard
i mica en mica s’allunya, bona cursa company! Arribo a l’avituallament després
d’uns quants puja i baixa, al final no era tot baixada.
I ara ve lo
bo, la pujada més vertical del dia. Com que hem baixat una mica de cota, he
recuperat sensacions, més tenint en compte que la pujada comença força suau.
Però a la que guanyem alçada sant tornem-hi, a remar amunt sense distreure’m
amb les forces que van minvant. Només de començar s’escolten crits d’ànim des
del punt més tècnic de la pujada, una petita grimpada, res de l’altre món. Al
principi animen, però quan tardes una eternitat en arribar a veure les persones
que els emeten et fa desesperar. I quan hi arribes veus que encara et queda un
bon tros fins al cim, ara si, en arribar-hi quina delícia, un mar de núvols a
una banda i un mar de verd a l’altre. Aprofito per menjar una mica abans
d’encarar la baixada i posterior pujada al Montorroio.
Aquest és
un tram que m’agrada, ja serà la tercera vegada que el faig, les baixades amb
pedra petita no generen grans impactes, cosa que em permet apretar una mica,
això si, amb un punt de seny que no cal rodolar cap avall. I després de perdre
uns 200 metres ràpidament, toca tornar-los a recuperar al mateix ritme, aquesta
vegada tinc millors sensacions, però més val no fer-se il·lusions, que això és
molt llarg. Arribo al cim del Montorroio i novament sorpresa al recorregut.
El camí cap
al Pas de Mainera comença amb una baixada per una tartera, veus com ràpidament
s’acosta el fons de la vall, la pendent és molt forta, però sempre és divertit anar
saltant més que corrent. En acabat el quilòmetret de baixada, toca aturar-se a
treure’s milers de pedretes de les vambes. Una mica de fals planeret per uns
vistosos prats verds ens porten fins a l’avituallament.
Aquí m’ho
agafo amb calma, menjo bé, torno a fer net de calçat, carrego bidons fins dalt
i a seguir. I una altre novetat al recorregut, toca pujar cap a les Picardes, o
això crec, i ho fem pel dret! Diria que fem uns cinc cents metres de desnivell
en menys de dos quilòmetres a més de 2.000 metres d’alçada, una bestiesa tenint
en compte la meva preparació. Total que pel camí em dec aturar una vintena de
vegades a agafar aire, a menjar alguna cosa, a beure un glopet d’aigua, o
simplement a mirar el paisatge, un paisatge preciós amanit per formiguetes que
a dures penes enfilen amunt sense un sender definit, com excusa per descansar.
Amb més
pena que glòria, arribo al cim i m’aturo una estoneta a fer-la petar amb els
del control, què millor que unes rialles per encarar el següent tram i treure’s
les penes del damunt. Toca carenar una mica, amb un problema gros de
visibilitat, hi ha una boira molt densa que no em permet veure dues banderoles
seguides, així que em toca anar a pas de caragol en un terreny altament
corrible, a més a més toca fer una aturada d’emergència, sort que és poc més
d’un quilòmetre. I un cop passat això gas avall cap a Caregue, on m’esperen els
de casa. Ho fem directament per prats i camins impossibles, fins a empalmar amb
el recorregut de la Ultra, que ja torna a ser conegut d’altres anys.
Al final
se’m fa llarg fins que diviso l’ermita que hi ha a tocar del poble. Però no
calia relaxar-se doncs això sempre provoca conseqüències, en aquest cas una
caiguda a poc més de tres cents metres del poble, que em deixa adolorit el
genoll “bo”, però no m’impedeix arribar corrent fins a tocar de l’avituallament
on m’espera la ma de la Ivet per fer la darrera apretada plegats.
Que hi hagi
els de casa a l’avituallament va molt bé, els ànims que et donen afegeixen un
punt d’energia pel que queda per endavant, que per sort ja no és molt. Això si,
fa que descansis més del previst, però no vindrà de cinc minuts més o cinc
minuts menys fent-la petar. Surto de l’avituallament i la Ivet vol
acompanyar-me en el que em queda de cursa, pobre, li explico que hem de baixar
fins allà i després pujar allà dalt i un cop a dalt tornar a baixar, que si jo
ho faré amb molta dificultat, per ella amb quatre anys és una odissea.Com que
no atén a raons, em toca marxar amb plors de fons.
I ja queda
poc i Rialp s’acosta, per començar una bona baixadeta altament corrible, però
que decideixo fer-la caminant ràpid, toca conservar una mica de pota. Com que a
aquestes alçades anem molt desperdigats només m’avança un corredor en tota la
baixada. Però a continuació toca pujar, amb una altre variant respecte dos any
enrere, i aquí si que van caient els avançaments, amb alguns coneguts com en
Sergi i en Salvador, i d’altres dels que no recordo el nom. A mitges hi ha
l’avituallament o indiquen que queden quatre cents metres de pujada i tot
avall, els quatre cents metres es transformen en uns dos quilòmetres, amb la
mosca instal·lada al nas, però bé ja hi estem acostumats a aquestes mentides
piadoses.
I un cop a
dalt baixada picadeta, com que he conservat abans ara puc fer-la lleuger, fins
i tot apretant per intentar baixar de les deu hores, cosa que no aconseguiré.
Arribo a les ruïnes que hi ha sobre el poble, segur que és quelcom important un
dia ho preguntaré. Una mica de volta pel poble i la plaça d’arribada s’acosta.
A la cantonada amb trobo amb una coneguda, la Ivet m’espera per fer els darrers
metres plegats.
I això és
tot, tan sols queda una cosa a dir, no dubte a acostar-vos algun dia a
participar a aquesta cursa, un recorregut de 5, una organització de 5, uns
avituallaments de 5 (amb menjar per celíacs, incloent cervesa sense glúten, i
fins i tot per als vegans) i un marcatge de 5, tot sobre 5, una cursa que ha
anat millorant any rere any i de ben segur ho continuarà fent.
La següent
una que fa molta il·lusió, la Oncotrail que compartiré amb 7 companys de
viatge, serà ben aviat, mentrestant...salut i muntanya!!!!!!!!!
