Bon dia,
Avui us
parlaré d’una de les curses que més m’ha agradat fer, l’Esquella, amb epicentre
a Pardines un bonic poble a la vall de Segadell amb un ambient espectacular hi fan
aquesta cursa que no crec que sigui la única vegada en la que hi participi.
Però primer,
com hi he arribat...
Quatre
setmanes separaven el Grand Trail du Canigó de l’Esquella, hi havia dues
opcions descansar una miqueta per recuperar o continuar fent esperant no
passar-me de rosca i arribar prou fresc a la cita. Segur que els que em
coneixeu no haureu dubtat que ja descansaré a la caixa, així que he tingut unes
setmanes amb força activitat.
A destacar
poder tornar a fer un entrenament de dimecres amb els companys del Club Trail
Running Girona, per horaris se’m fa difícil, però tal i com tenim arreglat
l’estiu per casa era més senzill.
També
després de molt temps, he tornar a acostar-me al Montseny i pujar al Matagalls
per dues bandes, quina calorassa que hi fot si no ets al punt més alt, però
quines vistes des del cim.
Ja de
vacances ens en vàrem anar a fer la carena de Verdera amb la Sílvia, la seva
primera vegada, llàstima que es va trencar el còccix a mitja ruta, tot i
aconseguir arribar a casa sense ajuda externa, l’experiència no va ser tot lo
reeixida que hauríem esperat.
Aprofitant
que hi érem a prop, me’n vaig anar a fer el Pedraforca, per Coll de Verdet i
les seves precioses grimpades, una ruta dura i exigent però paga la pena, ideal
pel que m’esperava a Pardines.
Però no
s’acaba aquí, vaig tenir una setmana amb tots els matins lliures on vaig
aprofitar per fer més de 14 hores d’activitat, amb quasi 100 quilòmetres i més
de 5.500D+, amb una sortida a remarcar amb els Tramuntanya de Llançà.
I per acabar
una excursioneta a Vallter per aclimatar-me tot fent la carena de Bastiments al
Pic de l’Infern, una ruta que em va recordar les meves aventures i desventures
en les diferents Emmona en les que he participat, una cursa que espero pugui
gaudir el 2018.
La cursa...
El primer
que escoltes sobre l’Esquella és la seva exigència, no en va a l’edició del
2016 hi va haver poc més de 30 participants que l’acabessin, un recorregut molt tècnic on
la mitjana de desnivell era de més de 200 metres per quilòmetre, una meitat de
pujada i l’altre de baixada, trams equipats amb cordes fixes, prats,
tarteres...això si, aquesta edició l’han suavitzat reduint-ne la quilometrada
en uns 2 quilòmetres i el desnivell en uns 500 metres, tot i això l’exigència
continua sent, aparentment, molt alta.
D’entrada
l’hora a la que es surt és difícil de gestionar, les quatre de la tarda, dines
a les dotze, alguna cosa suau, no ho fas, arribes d’hora i pots fer una petita
migdiada, o ho fas just per recollir el dorsal i sortir, poca gent te el cos
acostumat a aquest horari, normalment la gent surt a primera hora, abans de
treballar, o a darrera, en plegant.
Jo em vaig
decidir per sortir a darrera hora, cap allà la una del migdia, havent dinat un
entrepà a quarts de dotze, compartit amb la Ivet, i una galeta d’espelta i
avellanes de postres.
Amb una
aturada tècnica a la benzinera de Sant Joan de les Abadesses, vaig arribar a
l’aparcament habilitat, un camp acabat de segar a un quilòmetre llarg del
poble, a tres quarts de tres. Agafar-ho tot i cap amunt tot xino-xano, un bon
escalfament. En arribar, recollir el dorsal, canviar-se i a esperar una
estoneta l’hora de sortida.
Durant
l’espera em trobo amb en Carles, l’anem fent petar mentre espera en Jordi, al
final ens plantem els tres a la sortida després de la revisió de material. Per
passar el temps bereno una mica, una barreta d’ametlles i vainilla per carregar
les bateries. L’ambient a Pardines és espectacular, està petat de gent. Sona la
música, amb el xerrar ara no recordo la cançó crec que era dels AC/DC, i
arrenquem.
Primer
quilòmetre a bon ritme, sense apretar i anar agafant posicions poc a poc. Però
tot s’acaba i comencem a agafar alçada ràpidament, les vistes son espectaculars,
com la calor que carda avui. Per sort de tant en tant passa un bri d’aire que
et refresca. Superem una zona pedregosa, em recorda força la pujada al Puig
Estela per Sant Joan, i finalment un prat alpí, un camp a través amb pendent de
collons. Tanquem la primera pujada i encarem avall, però tranquils que encara
hem de fer cim.
Primer per
un tram molt corredor, però fortament peraltat, ideal per deixar-hi el turmell,
el deixem per encarar unes baixades mans a través per finalment arribar al
primer punt equipat amb cordes fixes, un petit ràpel en terra solta d’uns 10 o 15
metres, en un parell de seccions, seguit d’una baixada molt picada que ens
deixa al fons de la vall. Una mica de pla mentider ens porta al començament del
segon tram de pujada.
Aquí es
tracta de serrar les dents i remar amunt. Seguim els tres molt junts, cadascú
anar fent amunt, son una mica més de dos quilòmetres amb uns cinc cents
positius que es van fent poc a poc. Pica i molt, però era l’esperat. A tres
quarts de pujada un petit descans ens brinda la visió dels més ràpids baixant
per una tartera, espectacular. El darrer tram una pujada picada que faig
corrent a quatre grapes, no calia però avui em sento bé. Darrer repetjó seguint
el filat que delimita la carena i avituallament al Montroig. Primers cinc
quilòmetres una hora i divuit minuts, a ritme d’ultra.
I ara toca
baixar, per començar un petit bosc amb un únic camí que sembla fet expressament
per a la cursa, un parell de caigudes fruit de la meva poca destresa baixant,
ens porta fins a la tartera. Me l’agafo amb calma, però és de més bon fer del
que m’esperava, tot i això en Carles i en Jordi em treuen els adhesius amb
facilitat, se m’escapen una mica. La cosa es va moderant, cosa que em permet
tornar-los a enganxar, i en aquestes m’entra flat. Ja ho havia experimentat a
Entre Castells, però aquesta vegada més agut. Per sort la baixada dura poc i
després d’un parell o tres de culs a terra més, sobretot per estar pendent del
dolor, arribo al fons de la vall. Aquí m’hi trobo una noia amb el turmell
trinxat, va amb un altre noi que se n’encarrega. A mitja pujada em despisto
seguint el del davant i ens desviem del recorregut, per sort el cinquè o sisè
darrera nostra ens avisa i només son un centenar de metres extres. La pujada és
picada, però avui millor això que baixar. Al capdamunt em trobo en Carles, està
parlant amb el company de la noia per fer-li un cop de ma per pujar-la, em
passa els seus pals per deixar-los a Pardines i quedem que els aviso de la
possibilitat d’evacuació. Ell ja té clar que es queda a Pardines.
Després de
pujar una mica toca baixar de dret a Pardines. A uns cinc cents metres d’on ens
hem trobat hi ha un vehicle de la organització per evacuar possibles ferits.
Els informo del que hi ha i em diuen que si la noia no pot per ella mateixa
envien helicòpter, que allà és molt difícil treure algú a braços. Miro de
parlar amb en Carles, però no hi ha cobertura i li passo SMS amb la situació.
Després d’uns 10 minuts d’espera un corredor informa que estan a punt d’acabar
la pujada i que venen cap aquí, així que arrenco cap avall. Sembla que el dolor
s’ha reduït, però no ha desaparegut, així que baixo xino-xano fins a Pardines.
Ja en van deu en dues hores divuit.
Aprofito la
continuació de la baixada per parlar amb la Sílvia i informar-la de la
situació. S’acaba i torna a tocar pujar, aquesta vegada per un tram que
m’encanta, primer anem fent xino-xano entre arbres, amb pendents no massa
pronunciades, per anar a parar a un tram amb cordes fixes en un rocar.
Mirant-ho bé, es pot fer sense les cordes, de fet una part les obvio, però al
final les faig servir per anar més ràpid. Deixem el tram equipat i sortim del
bosc per anar a parar a Coll de Bac on hi ha l’avituallament. Mitja cursa tres
horetes.
Ara toca un
tram “senzill” de fet ho és, de Coll de Bac a Orri Vell, molt corrible on el
flat no fa acte de presencia i em permet avançar a bon ritme. A mig camí em
trobo amb en Jordi, va xino-xano, ha patit rampes i flat, i s’ho agafa amb
calma, decideixo quedar-me amb ell i estirar-lo una mica. Arribem a
l’avituallament i està decidit, em quedo amb ell.
El següent
tram és apustuflant, grandiós, espectacular. Després d’una petita aproximació
ens plantem als peus d’una pedrera de grans blocs, a l’estil del tram inicial
de la pujada al Coll de Contraix als Carros de Foc, aquí toca saltar de bloc en
bloc. L’ascensió és ràpida, deixa pas a una curta tartera de pedra molt petita,
aquella d’un pas endavant i dos enrere, i finalment prat pirinenc amb
desnivells impensables on l’ajuda de les cordes es fa imprescindible. Per
acabar-ho de rematar es suavitza el pendent i ens plantem després de menys d’un
quilòmetre amb uns 300 d+ a dalt del cim del Puigestela. Per endavant la carena
que ens porta fins al Taga. Amb Sant Joan a l’esquerra i Pardines a la nostra
dreta.
Tot i anar
amb en Jordi, no me’n puc estar de fer una bona apretada en aquest tram. Així
m’avanço una mica i a la portella l’espero mentre em trec les pedres de les
vambes, les porto des de la tartera del quilòmetre 6! No és que em molestin massa,
però com que m’ho he pogut arreglar ja m’està bé. Només ens queda pujar al Taga i tot avall, bé
tret del repetjó final fins al poble. La pujada és curta però potent. La fem a
ritme i amb l’esperança de baixar de les sis hores ens plantem a la creu.
Només ens queden
cinc quilòmetres de baixada i vuit cents metres de pujada, tenim uns tres
quarts d’hora per fer aquest tram. Primer objectiu arribar de nou a
l’avituallament de Coll de Bac sense necessitar el frontal. Començo al davant
marcant el ritme, en Jordi em va seguint, el flat es comporta i tot i que treu
el cap me’l trec de sobre per apretar baixant. Primer objectiu aconseguit,
arribem amb els frontals a les mans, però sense necessitat de fer-lo servir. A
l’avituallament fem via, que hi ha pressa, tanta que ni menjo i això em passa
des d’Orri Vell, sort que tinc reserves.
Ara marca el
ritme en Jordi, tram molt corrible on anem passant gent, aquí el frontal es fa
imprescindible. Em ve al cap la GU Emmona, on un grup de quatre o cinc vàrem
apretar les dents al màxim per arribar a Pardines sense necessitar el frontal,
en el meu casper acabar plegant a Vallter mort de son a les dotze del migdia.
Avui quelcom semblant, apretem i fort però amb el rellotge al cap. Amb vuit
minuts de marge ens plantem al final de la baixada, per endavant 800 metres amb
més de 50 positius. Comencem apretant una mica, però la pujada ens posa a lloc
i a caminar ràpid. A la que suavitza hi tornem i així fins arribar a les portes
del poble, on amb quasi tres minuts de marge sabem que ho tenim a ma.
Des de Can
Manel, on podreu gaudir d’un molt bon dinar, ja s’ensuma l’olor de les torxes
cremant. Apaguem frontals i contents creuem l’arc amb un minut de marge, tot i
que el temps oficial indica el contrari. Ens ve a felicitar en Carles que ha
aguantat la família a l’arribada com ha pogut, ens acomiadem i fins la propera.
Son les deu
del vespre, ganes de dutxa, menjar una mica i fer via cap a casa, que demà hi
ha Ultra Ivet.
Opinió...
Una cursa
preciosa, val a dir que me l’esperava molt més dura i exigent, tot i els
problemes a les baixades vaig arribar en perfectes condicions, a part d’un
morat a la cuixa esquerra, sense rampes i amb els turmells a lloc. Conscient
que hauria pogut fer una mitja horeta menys, però també que hauria pogut fotre
un pet com un aglà. Després d’aquesta cursa encara em criden més l’atenció
esdeveniments com el trofeu Kima o la Tromso Skyrace, serà qüestió de mirar-ho
pel 2018.
Pel que fa a
la organització, molts voluntaris, molt ambient, moltes ganes, però val a dir
que és una cursa on hi manca una mica d’informació, amb indicar quatre cosetes
més a la web, com ara penjar-hi el programa amb temps i a poder ser detallat,
localització de les dutxes i fer esment que eren mixtes, on allotjar-se per si
volies fer nit dissabte, etc...ja se que a internet ho acabes trobant gairebé
tot, però posar-ho fàcil i deixar-ho com a referència per si algú vol fer-ho
pel seu compte no està de menys. En la meva opinió, a l’avituallament final li
manca una mica, m’explicaré, ja se que es podia agafar sopar, però quan fas la
inscripció t’imagines un sopar entaulat, més contundent. Però t’esperes poder
fer una botifarra amb una cervesa en acabat sense haver-te de gratar la butxaca
com a extra.
El que tinc
clar és que per poc que pugui el 2018 m’hi tornaré a acostar, esperant que
sigui més dura i exigent que la d’aquest 2017, i m’esperi una botifarra i una
cervesa a la plaça de Pardines.
Per
acabar...
Felicitar a
tots els i les participants i donar les gràcies a en Carles i en Jordi pels
quilòmetres compartits.
A la
organització per muntar aquest sarau, si us agrada l’alta muntanya en estat
salvatge us recomano aquesta cursa.
Donar les
gràcies al voluntaris i voluntàries i felicitar-los per ajudar-nos en tot
moment.
I com sempre
a les de casa que tot i no venir en algun racó del Segadell segur que hi éreu.
La propera
serà el Bisaura, amb moltes ganes de fer una cursa de la que tothom en parla
tant i tant bé, fins i tot gent que la organitza amb qui tens el plaer de fer
petar la xerrada durant la cursa.
Salut i
muntanya!!!
