Bon dia,
Avui us explicaré com em va anar la meva
segona participació al trail del Bisaura, fa dies que està escrita, però mai trobo el moment per seure davant l'ordinador i pujar-la al bloc, però com sempre primer com hi he
arribat.
Doncs, senzillament com he pogut. Després de
patir més del que està escrit a la Oncotrail i quedar més tocat de cames del
que havia previst, només vaig tenir temps per descansar i fer una petita
estirada de cames per Verdera i una passejada en família fins a Sant Onofre.
La cursa...
Que una cursa comenci a les sis del matí
implica decisions, dorms a casa i et lleves ben d’hora o surts el dia abans i
dorms al cotxe. En principi la decisió era la segona, però al final tot es va
anar torçant i va tocar implementar la primera.
Després de dormir tres horetes, la Ivet va
tenir una mala nit, carretera i manta cap a Sant Quirze de Besora. El primer
inconvenient, a l’alçada de Vilabertran, em va tocar recular a buscar el
frontal. Així doncs un viatge que havia de durar horeta i mitja amb calma i
tranquil·litat, es va convertir en una
contrarellotge per arribar a temps a recollir el dorsal. Va anar tot bé i fins
i tot em va quedar temps per a fer un cafè.
A la sortida unes quantes cares conegudes,
vaig saludar en Guillem i en Josep, només els veuré aquí. A les sis en punt i
sota un mar de guspires arrancava el Bisaura. Un Bisaura amb molts canvis, que
lluny de fer la cursa més suau, l’endurien un xic més. La premissa calma i
tranquil·litat.
I així ho vaig fer, vaig arrencar al darrera
del grup i m’ho agafava amb calma. Els primers quilòmetres altament corribles
ens portaven fins a la Farga de Bebié passant per Montesquiu i el seu Castell,
gaudint d’un tram molt bonic de puja i baixa entre canyissars.
Sortint de la Farga ens encaminem cap al Bar
Beví, un clàssic d’aquesta cursa on els més agosarats poden hidratar-se amb
tota mena de licors i aiguardents. Només de sortir de la Farga ens n’anem cap a
la via del tren, on passem paral·lels per un pont sobre el Ter, una imatge
preciosa, si no fos per la manca de llum. Seguidament ens endinsem en un
torrent on podem començar a gaudir del fang, gran protagonista de la jornada
d’avui. Efectivament les darreres pluges han deixat el terreny preciós.
Deixem el Bar i ens n’anem cap al Castell de
Llaers, això vol dir endinsar-se a la Serra de Bufadors. A partir d’aquest tram
anem plegats amb en Xevi, un gran coneixedor de la zona, que em va explicant el
que anem trobant pel camí. Anem avançant sense atabalar-nos massa i arribem al
Castell on ens esperen cavallers, donzelles i frares.
Seguim amb en Xevi cap a la bauma del
Teixidor. Però primer ens toca pujar fins a la Cau i gaudir de la boira que en
prou feina ens deixa veure les cintes que ens indiquen per on hem de transitar.
La temperatura és perfecte per córrer, tot i que la humitat intenta fer-nos la
guitza. Les baumes son uns abrics de roca, cavitats poc profundes molt
horitzontals que es formen en cingles rocosos, i aquest zona n’és plena, com la
serra de Verdera és terra de dòlmens, podríem dir que el Bisaura és terra de
baumes. Una de les més extenses i conegudes és la bauma del Teixidor, tot i que
avui en veurem unes quantes més, de les que no soc capaç de dir-vos els noms.
Hi passem just abans de l’avituallament i he de reconèixer que és curiós
veure-hi construccions que en l’antigor devien ser habitatges.
Deixem l’avituallament i ens toca anar cap al
castell de Milany, ho fem per la banda contraria que l’any passat, però això no
li treu ni bellesa ni duresa, tampoc ens impedeix passar per torrents i salts
d’aigua preciosos. Però a mesura que guanyem alçada ens venen a visitar de nou
les boires. I just a tocar del castell la temperatura la podríem considerar
freda. Creuem les ruïnes, perquè de castell no en queda massa, i en sortint ens
espera l’avituallament.
Després del castell recuperem el recorregut de
l’any passat, primer amb una baixa quasi eterna fins a l’Arxé, moment en que
ens comencen a atrapar els corredors i corredores de la modalitat L, la de 50
quilòmetres. I de l’Arxé cap a Vidrà tonem a trobar-nos amb un petit repetjó
abans d’encarar una bonica baixada. Poc destacable en aquest tram.
A l’avituallament ens ho agafem amb calma,
menjo una mica de pasta, no em passo, bec força i pico quatre coses. De moment
vaig molt bé de cames i la companyia és excel·lent. Després d’un quartet d’hora
ho tenim tot a punt per continuar.
El tram que ve ara me’l conec i força, l’any
passat vaig patir-hi el que no està escrit i aquest any la idea era arribar-hi
amb més energia que l’any passat, de fet per això he anar amb menys gas, o això
em sembla a mi. Encarem doncs la pujada cap a Santa Margarida de Cabagès. Per
començar decidim anar caminant pel planer, així païm una mica el que hem
menjat, la gent ens avança a tot tall, però no ens atabalem. A la que comença a
pujar les sensacions son bones i la temperatura molt millor que l’any passat.
En aquestes que em despisto i m’entrebanco amb una pedra, resultat un pelat a
la cuixa esquerra i un trau a la cama dreta, però res que m’impedeixi
continuar. Com m’esperava la pujada no s’acaba mai, però aquesta vegada no
pateixo, no passo un calvari per arribar al cim, simplement vaig fent amb bon
humor fins que apareix l’avituallament.
Aturada curta i a continuar pujant, ara toca
arribar fins a Santa Magdalena de Cambrils. M’ho estic passant d’allò més bé,
sense cap necessitat d’apretar a fons per anar avançant, gaudeixo d’un tram que
l’any passat se’m va fer etern, com canvien les coses. Un cop al capdamunt
control i baixada cap a Collfred, quan estem a punt d’arribar-hi en Xevi
m’indica que plegarà aquí, que te unes molèsties al maluc que li fan la guitza
de fa temps i li impedeixen fer la baixada en condicions. A recuperar-se doncs.
Jo com que continuo amb bones sensacions encaro el següent tram després d’un
bon avituallament.
I no és altra que un que em vaig quedar amb
les ganes l’any passat, passar per les escletxes de l’Euga. Només per això val
la pena fer la XL, és un paratge inigualable, bé no havia vist res com això.
Son formacions rocoses semi enterrades, com si d’un laberint es tractés, sort
d’un perfecte marcatge, perquè si no es faria difícil saber per on s’ha de
seguir, gratament sorprès amb el que vaig veure. Deixo les escletxes i amunt
cap al Puig Cubell, on continuo amb bones sensacions, encara embadalit amb les
escletxes. I un cop coronat el Puig, baixada cap a Sallent.
I ja en van 51, o una mica més com indica el
rellotge. Ara toca avançar tram a tram, el cansament es va fent més gran, però
encara continuo amb corda. Esperen doncs una mica més de sis quilòmetres fins a
Can Barraca. La meitat piquen amunt i l’altre cap avall, només recordo passar
per el que sembla una masia de turisme rural, on hi ha un punt de control, a
mitja pujada. De la baixada res a destacar, només que les hores van passant i
el cel va enfosquint-se poc a poc. Bones sensacions a l’avituallament.
I a encarar el següent uns altres sis mal
comptats, aquest vegada fins a la Carretera a Salgueda, a tocar de Vidrà. Ja
anem descomptant i toca pujar, la pujada la faig prou decentment, el cos ja
comença a anar justet, però el pitjor encara està per arribar. Mica en mica
se’n va la claror i amb el pas a la nit la desconnexió. Em resisteixo a
posar-me el frontal, però no tinc més remei. Ens fan baixar directament pel mig
d’un torrent, estic tant cansat que m’entrebanco una vegada i una altra, patino
amb tot i acabo caient repetidament. Em costa fer passes, el cos en te prou,
sort que el tram és curt, però se’m fa etern. Els pals em serveixen amb prou
feines per mantenir-me dret, i a vegades ni això. Veig el llum de
l’avituallament, però no hi acabo d’arribar mai, sempre falta una mica més,
però finalment puc tocar la carpa amb els dits.
I ja en tinc prou per avui, queda poc per
acabar, en porto uns 63 de 82, però el cos diu prou i a vegades paga la pena
escoltar-lo. Comunico la meva retirada i m’espero arraulit i mig adormit al
seient del darrera d’un quatre per quatre fins que em poden baixar cap a Sant
Quirze.
Conclusions...
Després de sis mesos arrossegant problemes de
cintilla, venia amb poc rodatge per aguantar els 82 quilòmetres d’exigència que
m’esperaven per davant. Els darrers anys a aquestes alçades acumulo més de
2.500 quilòmetres a les cames, però aquest en prou feines arribo als 1.000,
això es nota. Venir d’una Oncotrail on vaig acabar amb les cames tocades,
bessons a punt de rebentar i punxades entre el recte intern, el semi membranós
i semi tendinós d’ambdues cames, prometien poques alegries. Haver dormit encara
no tres hores la nit abans de la cursa, no ajuda a resistir quan se’n va el sol
i toca encarar tres o quatre hores de nit. No haver fet sortides nocturnes en
molt temps dificulten moure’s àgilment sota la llum del frontal amb moltes
hores a les cames. Tot i això estic content perquè no esperava poder donar
tant.
Per acabar...
Felicitar a la organització i voluntaris, heu
tornat a fer una cursa d’11.
Donar les gràcies i molts d’ànims a en Xevi,
espero que et vagi molt bé i que algun dia tonem a coincidir.
I per acabar gràcies a les de sempre, pel
suport constant en aquestes aventures.
I ara a pensar en la propera, aquest any
potser només queda Cims de Girona per endavant, caldrà valorar totes les
opcions.
Salut i muntanya!!!!!!!
