Bon dia,
Avui us parlaré de la meva participació a la Oncotrail.
Quan més de mig any enrere en Pere em va proposar de formar part d’un equip de l’Oncotrail, el cap deia una cosa, però el cor una altra.
El cap li tocava pensar en que el perfil de la Oncotrail no està fet per les meves cames. Unes cames acostumades a caminar ràpid cara amunt i anar saltant de pedra en pedra cara avall, estaven venudes en un recorregut on el noranta cinc o més per cent es pot fer corrent. Més venint d’una cursa com la UTMC, on vaig tenir clar que es corria massa pel meu gust. A més a més a la setmana de la Onco m’esperarà la XL del Bisaura.
Però per això hi ha el cor, un cor convençut que aquestes curses no estan fetes per córrer, estan pensades per ser solidaris. Una cursa on no es corre sol, es corre en companyia en tot moment. Una cursa on no importa la classificació, sinó els diners recaptats per a donar suport als malalts de càncer i les seves famílies, així com per a obrir i recolzar línies noves d’investigació. I com no podria ser d’una altra manera el si va ser ràpid i rotund.
Set mesos d’espera donen per a moltes aventures i desventures, donen per veure-se-les de tots colors, tant personalment com col·lectivament, donen per anar superant els entrebancs que van sortint, tant els esperats com els inesperats, donen per preparar-ho tot amb el màxim de cura, sobretot les darreres setmanes, on el telèfon treia fum acabant de lligar-ho tot, però sobretot donen per ser conscients que el més important està aconseguit, posar el nostre gra de sorra a la causa.
I set mesos després ens trobem a la plaça Can Mario a Palafrugell, acompanyats de 233 equips, de més de 5.000 persones entre corredors, equips de suport, amics i amigues, organització, voluntaris, amb infinitat d’històries tenyides de rosa i daurat als caps i als cors de tothom, moltes cares conegudes, molts ànims i molta solidaritat.
I si, tocava córrer, que en el fons era el de menys, i vam córrer a estones fins i tot volàvem, i vam caminar que el cos ho agraïa, i vam descansar intentant recuperar forces, i vam patir pels altres més que per nosaltres mateixos, i vam riure que sempre ajuda en els mals moments, i ens vam enfadar per no poder donar més, i ens vam emocionar perquè era increïble, i vam emocionar perquè sou increïbles, i vam acabar plegats perquè som increïbles, i ho vam celebrar perquè ens ho mereixíem, i ens vam fer fonedissos perquè la feina estava feta i tothom es mereixia celebrar-ho.
Només queda, donar les gràcies a la organització i voluntaris per la seva solidaritat. Donar les gràcies a tots els i les que han animat, ja sigui en el terreny o virtualment. Donar les gràcies a les de casa per acompanyar-me.
Felicitar a tots els que hi heu participat, en espacial als companys i amics, sou tots molt grans.
I finalment felicitar a l’Anna, en Francesc, en Lluís, en Marc, l’Olga, l’Òscar, en Pere, en Quim, la Sara, en Sergio, en Taysir i en Xevi, per ser un gran equip.
I ara a intentar recuperar alguna cosa abans de dissabte, que m’espera un festival dels de no córrer gaire.
Salut i muntanya!!!!!
