Bon dia,
Arriba la primera Ultra de l’any, i toca
traslladar-se fins al Vallès Oriental per fer una integral pel Parc del
Montnegre i el Corredor. Però primer com hi he arribat.
Només tres setmanes entre la mitja de l’Albera i la
UTMC (Ultra Trail Montnegre Corredor), donen per arreglar poques coses i si pel
mig hi ha una grip per casa i una operació per la família, que ha anat molt bé,
encara es fa tot més complicat.
Però tot i això han caigut tres sortidetes per les
Gavarres i unes altres tantes per la serra de Verdera, intentant buscar
circuits corredors per adaptar-me al que em trobaré. Per les Gavarres ho
aconsegueixo, però per Verdera ja és una altre cosa, on trobar pujades corredores
és una quimera.
Tenint en compte tot plegat quedo més que content
amb la preparació feta i en el punt de forma en el que arribo a la cursa.
La cursa...
La primera idea era dormir al cotxe per fer el
trajecte al vespre en comptes de fer-lo de matinada des de Palau-Saverdera,
però a darrera hora me’n revinc i prenc un terme mig, fer nit a Girona i
esgarrapar una horeta ben bona al rellotge, no molestar a ningú de casa a altes
hores de la matinada, que ja prou murga arrossegàvem durant la setmana, ni
dormir clavant-me el fre de mà, què després un se’n ressent a mitja cursa.
Em llevo amb tot a punt, només calia fer un cafè,
vestir-me i pujar al cotxe per fer la seixantena llarga de quilòmetres que
separen Pont Major de Vallgorguina. La primera sorpresa me la dona el cotxe, el
termòmetre sembla boig i a mesura que avanço la temperatura disminueix, el
mínim que hi vaig veure: cinc sota zero, no vaig volar-ne saber més. Com que
anava amb temps de sobres, m’ho vaig prendre amb calma per arribar sense cap
contratemps per recollir el dorsal, segurament abans d’hora i tot, per les
condicions meteorològiques , doncs em van sobrar uns vint minuts abans no obrissin el calaix de
sortida, temps suficient per acabar amb les mans un xic gelades.
A la sortida érem uns 120 corredors i corredores a
punt per cobrir els teòrics 92,4qm
3.594D+ que indicava la organització a la guia del corredor, a mi em van
sortir 89,7qm amb 4.014D+, mai entendré
aquestes coses. Mentre espero l’hora acabo de posar-ho tot a lloc, i al cordar
la bossa un dels ancoratges està trencat, per sort me n’empesco una per no
haver d’anar amb la motxilla rebotant a tord i a dret, això si, m’hauré de
passar tota la cursa, i seran unes quantes hores, estrenyent-la ara si, ara
també.
A les nou en punt encara hi havia gent al control
de material, no se si el problema és d’uns, per apurar fins al darrer instant,
o altres, per no posar prou gent a fer el control, però no em va fer cap gràcia
haver-me d’estar 5 minuts aturat esperant a sortir amb retard, tenint en compte
que córrer era la millor manera de combatre el fred. Sigui com sigui a les 5 i
5 minuts arrencava la cursa.
Vaig fer una sortida com a Llançà, ràpida, calia
agafar temperatura i no encantar-se o el fred podia fer una mala passada, sobretot
a les mans que son el meu punt més feble, a més el terreny es prestava a
córrer.
El primer tram d’uns dotze quilòmetres ens portava
fins a Sant Martí de Montnegre, fer-lo de nit va ser el millor que podia
passar, un traçat amb molta pista, força ràpid, avui tocarà córrer molt i
caminar poquet. No massa vistós per això l’encert de fer-lo de nit. A
l’avituallament m’aturo un momentet, potser innecessari, però sempre agrada
animar els voluntaris, els que “pateixen” més en aquests saraus.
Arranco cap al següent Hortsavinyà, em separen uns
nou quilòmetres. Només de sortir un corriolet, que bé!! Però res, això és un
miratge, tornem a molta pista i camins corribles, què hi farem. Continuo amb
bon ritme, les cames estan fresques i cal aprofitar-ho, i com que la
temperatura no remunta continua essent la millor opció. En aquest tram començo
a anar mig enganxat amb en Martí, un puja millor i l’altre baixa millor, així
que anem avançant-nos alternativament. A l’avituallament carrego aigua, menjo
una mica i aprofito per preguntar pel bitxo de casa, s’ha despertat amb febre aix.
Amb aquests pensaments arranco per fer els poc més
de set quilòmetres que ens separen del Collet de Sant Andreu. Per començar una
bona baixada, molt corrible, massa corrible, per arribar al fons de tot d’una
vall on l’herba era blanca de la gelada, la temperatura ni la vull saber, cada
vegada que em trec els guants per fer alguna cosa les puntes dels dits es
queixen amargament, per sort el sol ja despunta i la temperatura hauria de
pujar. El frontal va essent sobrer. Des del fons de la vall amunt cap al Collet
una pista forestal, o sorpresa, totalment corrible, on m’obligava a caminar per
no cremar massa energia, però òndia, l’avituallament està canviat de lloc,
quedant al voltant d’un quilòmetre del final de la pujada, què hi farem.
A l’avituallament picar alguna cosa, beure,
reomplir bidons i a continuar cap a Sant Cebrià, amb uns vuit quilòmetres per
endavant. Ara si que fem el que queda de pujada plegats amb en Martí. És de Sant
Pol i m’explica per on anirem passant a la llunyania, quin poble és aquest,
quin aquell, una bona manera de distreure’s amb tant de córrer. Després del
quilometret de pujada, eterna baixada fins a Sant Cebrià de Vallalta on arribem
separats per uns segons de no res. Toca repetir el de cada avituallament,
menjar un xic, beure, omplir i seguir.
La propera aturada és a Arenys de Munt, a uns onze
quilòmetres, amb una bona pujada només de començar, on ens separem
temporalment, pujant anem a ritmes un xic diferents a aquestes hores. Arrenco
caminant per poder creuar quatre missatges amb la Sílvia, el bitxo dorm
plàcidament encara, segur que la febre serà història quan es llevi. Deixo el
telèfon altre vegada a la bossa i tiro amunt. Aquesta vegada la pujada és una
mica més agraïda, així que passa millor i ràpidament em planto al cim on m’hi
trobo una gran creu, més tard en Martí em diu que és la Creu de Canet. I ara a
seguir una estoneta de puja i baixa corriolera, però sorpresa de sobte
desapareixen les cintes, un sabotatge en tota regla. Reculo fins a la darrera
cinta que he vist on m’hi trobo en Martí, com que es coneix la zona em diu que
el segueixi i ràpidament tornem a trobar cintes, he perdut uns cinc minutets,
què hi farem. S’acaben els corriols i tornem a pistejar fins a Arenys de Munt
on hi ha l’avituallament “important”.
Aquí compto aturar-me una estona, menjo un bon plat
d’arròs amb formatge, pico una mica d’aquí, una mica d’allà, una mica d’acuarius,
una mica de cola, en resum faig un complert. Agafo la bossa que m’hi he fet
portar, em canvio mitjons i bambes, deixo les Salomon Sense S-lab 6 i agafo les
Altra Lone Peak, després d’uns 45 quilòmetres em convé un calçat amb més
esmorteïment, a més canvio gorro d’hivern i guants per un buf, amb el solet les
temperatures van a l’alça. Total que m’hi estic un quartet d’hora i engego tot
solet cap al Coll de Pallarès.
Fins al coll m’esperen quasi 12 quilòmetres amb la
pujada més contundent de la ruta. Començo caminant i aprofito per trucar a
casa, no hi ha pressa vaig molt bé de temps, m’informen que tot va com una seda
i que no pateixi. Només d’arrencar noto una petita punxada a la zona del
trocànter, no li dono massa importància tot i la seva reiteració, entenc que el
cos s’està acostumant al canvi en el perfil del calçat i marxarà en breu,
l’encerto doncs cinc quilòmetres després d’arrencar ni me’n sento ni me’n
recordo.
La pujada comença molt lletja, doncs després d’un
primer quilòmetre desolador, un terreny sec i sense vegetació desemboca en una
urbanització que ens toca creuar, sense deixar de pujar, un parell llargs de
quilòmetres d’asfalt, cotxes i voreres, que se’m fan eterns, com si d’una
marató d’asfalt es tractés. Dic això però no n’he fet mai cap, ni ganes que amb
deu quilòmetres d’asfalt ja en faig prou i de sobres.
Però ha valgut la pena doncs entrem a la zona més
bonica de la ruta, un seguit de corriols que ens van acostant, sempre amunt,
cap a un dels cims d’avui el Montalt. Tot i fer-se dura és el que m’agrada,
anar amunt caminant i fent algun que altre esprint. Per endavant ens queden uns
quilòmetres preciosos de corriols en puja i baixa fins al Coll de Pallarès on
trobem el següent avituallament.
Destacar que en aquest tram ja hem començat a
creuar-nos amb participants de la Half, que molt amablement donen pas.
Segurament aquest és l’avituallament més complert, a part del d’Arenys, amb
gels i barretes, tot i que no en prenc per precaució doncs no n’he tastat mai
d’aquesta marca i millor no jugar-se-la fent invents, ja porto al damunt els
que més bé em van. Omplo bidons, menjo alguna coseta i endavant cap a Dosrius,
dotze quilòmetres més per endavant.
Aquest tram torna a ser molt bonic carregat de
corriols que pugen i baixen contínuament, per acabar amb una gran baixada amb
la vista posada al poble que queda a la llunyania. En comptes de creuar pels
carrers del poble, passem per la llera d’un riu o torrent que al començament
sembla més una platja de sorra i acaba amb un fangueig que no feia massa
gràcia, just per arribar a l’avituallament. Aquí m’aturo més del normal,
m’assec i menjo un entrepà que se’m posa a les mil meravelles, ja porto quasi
70qm i la veritat és que hi ha ganes d’acabar. M’acomiado amb els bidons plens
rumb a La Plana, a una mica més de nou quilòmetres.
Primer quilòmetre i mig molt corrible, la recàrrega
de l’avituallament es nota, però no em passo. Després una pujada molt bonica on
em toca obrir la bosseta de llaminadures PowerGel Shots, tres cap dins i a
seguir amunt, aquí em trobo amb unes vistes excepcionals de Montserrat a la
llunyania, aquestes coses sempre animen. Arribem a una secció planera, bé un
puja i baixa divertit, on em trobo un corredor tocat, queden uns tres de
quilòmetres llargs li dic, ell fa una ganyota mostrant que no li fa massa
gràcia, la cosa queda així i segueixo endavant. De cop i volta quan porto encara
no cinc cents metres, em trobo amb l’avituallament, allí em comenten que el
track estava malament i per això la “retallada”. Res a menjar carregar i a
continuar, amb 8 quilòmetres per endavant fins al Corredor, o això em diuen, el
punt més alt de la cursa.
Aquí es tracta de pujar, pujar i pujar, al millor
ritme possible que això s’acaba i ja hi ha ganes, amb una petita baixada a mig
tram. Però les forces estan justetes i costa, a més a més, el canvi de posició
de l’anterior avituallament fa que aquest tram s’incrementi en uns tres quilòmetres
i toca acabar-me les llaminadures en dos preses. A més no ajuda gaire veure com
un altre corredor de la Ultra t’avança amb 80 quilòmetres a les cames
traient-te els adhesius, però què hi farem prou content estic d’arribar fins
aquí sense cap rampa ni entrebanc a destacar. Pujant a Santa Maria del Corredor
ens trobem amb una imatge curiosa, un pi cargolat, a més d’unes bones vistes
del que crec és el Turó de l’Home una mica enblanquinat. Al final arribo al pla
de dalt, on hi ha l’ermita i l’avituallament, una mica justet. Em foto mig
donuts de xocolata carrego una mica d’aigua i gas avall, això és el que m’asseguren,
que només hi ha set quilòmetres completament en baixada per endavant, us ho
creieu? Doncs jo evidentment no, ja se què vol dir això de només baixa.
Corriol cap aquí, caminet senzill cap allà, pedra
cap aquí, branca, arrels mal posades, no te la fotis amb les cames ja al límit,
baixada picada i mal parida i efectivament un parell o tres de pujades
d’aquelles que fan mal a aquestes alçades i et distreuen de només córrer, fins
que ja es veu Vallgorguina a la llunyania. Et trobes algú, vinga que ja hi ets,
només 10 minuts caminant que es converteixen en 7 o 8 corrent al ritme més alt
possible. Però abans de creuar l’arc, un final inesperat, com que no han
concedit permís per creuar la carretera, ens toca passar per la riera, però en
aquest cas totalment coberta i amb cert perill de picar de caps amb el formigó,
com que no tinc pressa m’ho prenc amb calma per evitar mals majors. I si
finalment, creu l’arc d’arribada després d’onze hores i quinze minuts, en una
sorprenent setena posició general i tercera de la categoria veterans. El meu
primer podi, que dubto es pugui arribar a repetit mai.
Opinió...
Content de poder fer una Ultra sense contratemps en
molt de temps, tot i això he de reconèixer que era una de senzilla si tenim en
compte la ràtio desnivell/quilòmetres, així que no cal tirar coets. He tret
algunes conclusions, com que el canvi de calçat no és una bona opció, ara que
sembla que he deixat enrere els problemes de turmell i podria encarar una prova
amb un calçat amb més esmorteïment des de la primera passa. Una altra seria que
he d’intentar usar més el que porto a la bossa, no esperar a anar molt apurat,
que després el rendiment se’n ressent força, se que és difícil, però deixar-ho
escrit i poder-ho llegir més endavant em pot fer millorar. També hauria de
mirar de millorar la resistència als braços, quan faig servir molt els bastons,
acabo amb fortes agulletes que em penalitzen una mica, ara, costarà posar-s’hi.
Sobre la organització, en línies generals
felicitar-los doncs si cal posar-los nota aproven, tot i això algunes coses a
millorar: no es pot començar tard una cursa, és una manca de respecte als
puntuals, qui no sigui a l’hora al calaix que s’atengui a les conseqüències. El
control de material a la sortida insuficient, dues persones no poden atendre
120 persones en 15 minuts i per això no es feia un control com calia i no hi
havia controls sorpresa de material. No sóc partidari d’aquest tipus de
controls, doncs cadascú hauria de ser conscient d’on es posa i què necessita,
però si es defineix un material com a obligatori i/o unes normes d’obligat
compliment s’haurien de fer complir. Els avituallaments no es localitzaven on
s’havia indicat i a part de dos, la resta eren una mica justets. Certa
improvisació amb les peripècies a l’arribada. Els voluntaris, com sempre d’11,
animant i ajudant en tot el que necessitàvem.
A la resta de corredors i corredores, enhorabona
vam tenir un bon dia per córrer, la calor ens va respectar, però amb una mica
menys de fred a la matinada ja hagués estat la pera.
I a les de casa, gràcies per animar-me, encara que
a vegades es faci una mica difícil.
I això és tot, avui ha sortit una crònica
quilomètrica. I la següent a l’Entre Castells del Capgirell de Vilajuïga per
fer una vertical des de Palau-Saverdera, un terreny que em conec a la
perfecció.
Salut i muntanya!!!!
