Bon dia,
Avui us
explicaré com ha anat la que serà la darrera cursa de l’any, la del pati de
casa d’entre setmana, la de les Gavarres, una de curta però intensa, una cursa
que...
Bé, ja us en
parlaré de la cursa, ara toca parlar de com hi he arribat...
D’entrada el
Bisaura havia de ser la darrera cursa de l’any, però tancar l’any amb una cursa
inacabada sembla que no sigui la millor manera, així que mentre feia les
darreres passes camí del meu abandonament a Santa Magdalena ja tenia al cap la
Trail de la CMG.
Entre mig
quatre setmanes per preparar una cosa diferent a la que m’agrada, una cosa de
velocitat, de córrer, córrer i córrer, més que d’anar fent, així que tocava
canviar el xip. Però la veritat és que en les meves sortides res ha canviat, bé
si, que els dies s’escurcen i el frontal és imprescindible per anar a fer una
volta a la tarda, que haver perdut un parell de quilets per poder córrer amb
unes voladores em fa més ràpid, que començar a treballar amb la civada en l’alimentació
em permet fer tirades amb més autosuficiència, i què collons, que a l’hivern
quan arriba el fred és una delícia sortir a córrer, perquè córrer a 35 graus si
ho pots fer a 10???
El més
important ha estat la continuïtat, poder sortir dos dies entre setmana i un el
cap de setmana. Entre setmana fer molt de Gavarres, resseguir els camins per on
ahir es feia la cursa, fer sortides a bons ritmes amb desnivell decent. I al
cap de setmana acostar-me al meu altre pati, la Serra de Verdera a fer-hi
sortides de descans amb molt caminar i poc córrer, amb parets d’alta muntanya
amb olor de sal marina.
La cursa...
D’entrada el
dissabte al matí em van deixar sol a casa i no me’n vaig poder estar d’anar a
fer una volta, segurament és un error fer 14qm a 5:30 amb més de 500 positius, més
si el dijous ja havia apretat més del que tocava, amb 21qm a 5:50 i 780D+, però
al senglar li agrada voltar camins i corriols, tocar esbarzer i romegueres, trepitjar
gespa, sorra, pedra i fang, ja diuen que NO FANG NO FUN, però tancat a casa no
hi se estar.
A la tarda a
fotre un cop de ma a la CMG Kids, on uns 150 nens i nenes participaven a la
primera cursa de muntanya per mainada a Girona, un èxit absolut, bé, alguna
cosa a millorar segur, però si tot es fes perfecte no seriem humans. Felicitats
Klassmark!
Amb tot a
punt anar a dormir a les onze per llevar-nos cap a les vuit, arreglar-nos tots
i a veure sortir els de l’Express, gran paper d’en Txema, en Josep i en
Pere!!!! La mitja hora d’espera per a la sortida de la Trail es va fer molt
curta. Entrar al calaix de sortida posar-me un xic endavant, esperar que
l’speacker marques el compte enrere i gas!!!
Sortida molt
ràpida i molt endavant pel que estic acostumat, ja de bones a primeres em col·loco
al darrera de la Caitlin, una noia del Club que per previsió ha de fer un bon
paper, de fet acabarà fent-lo.
En un tres i
no res saltem de Sant Domènec al Cul del Món, camí gens complicat ni tècnic que
ens porta a la carretera de Sant Daniel, on anirem a buscar el camí dels Àngels,
completant el segon quilòmetre just al túnel de l’NII. Seguim amunt pel segon
camí, el que tècnicament és menys complicat i ens plantem al primer replà. Al
replà agafem la baixada que queda a l’esquerra i a mig camí enfilem per la
trialera amunt, és un petit repetjó i a aquestes alçades no hi ha gaire res que
costi.
Un cop al
capdamunt, toca baixar a buscar la riera de l’Onofre. Però avui no es tracta de
buscar el camí més lògic, avui el que
toca és una cursa trencacames. Així que abans d’arribar al camí de la riera
tocarà baixar una mica per tornar a remuntar i baixar de nou, per finalment
arribar al camí.
La riera de
l’Onofre és un camí humit, relliscós, de bona vegetació, molta fullaraca que
amaguen forats malparits, arbres per terra i pel mig del camí, bassals, pedres
amb molta molsa i un constant puja i baixa que no et donen treva, és un camí
ideal per fer-lo a l’estiu doncs aquí no hi toca mai el sol directament i
sempre hi fa fresqueta. Però quan s’acaba el camí de la riera tot canvia, una
pujada d’anar-hi totalment exposada a la llum i escalfor del sol, que treue els
colors al més pintat, on ens hi plantem amb poc més de 25 minuts a les cames.
La pujada
son uns tres cents metres a un 25% de desnivell, i la faig molt còmode una mica
per sota del ritme màxim que podria imprimir, però avui queda molt per endavant
i ja m’està bé. Un cop ens dirigim com si anéssim a buscar el camí dels Àngels,
però a la meitat ens trobem amb un corriol que ens permet empalmar amb el
corriol que ens porta directament a la pista a tocar el del Puig Estela, on fem
un petit repetjó abans d’anar a parar a la pista per trobar el primer
avituallament en menys de 45 minuts. Estem corrent molt, i dic estem perquè
continuo anant amb la Caitlin, que va segona de noies amb la primera a tocar. A
l’avituallament el temps just per fer un glop d’aigua i a continuar avançant.
Ara ve una
trialera de baixada, on ja anem esquivant corredors de l’Express, per seguir el
corriol que ens portarà fins a la baixada de l’altre banda de la riera de l’Onofre,
una baixada molt corrible que ens a la mengem a 4 el quilòmetre, a mitja
baixada l’Oriol està fent fotos, una salutació ràpida que avui no hi ha temps
per perdre. A baix de tot a tocar de la font del Ferro, ens anima en Francesc,
la Nita i les nenes. Toca pujar amunt un tall del corriol que porta al segon túnel
de la variant per anar a buscar la pujada de la bassa dels porcs.
Fins aquí
molt de gas i molt controlada la primera, que la tenim a tocar, però aquesta
pujada se li entravessa una mica a la Caitlin, no és que la fem a pas de puça,
però un minutet haguéssim pogut rascar. La pujada te dues parts ben
diferenciades, una primera, només creuar el pont després de la baixada, molt corrible,
son uns quatre cents metres que es poden fer amb gas, després els següents sis
cents pugen a un 25%, així doncs apretar les dents i pensar en la baixada fins
a Can Lliure.
És la
baixada del corriol dels presoners, amb unes vistes de Girona i la seva
imponent catedral que són una delícia, però avui pren cabdal importància
vigilar amb les arrels, les branques i la sorra, no val a badar, per acabar un
petit repetjó abans d’arribar al segon avituallament just a la corba sobre Can Lliure,
per plantar-s’hi en menys d’una hora i quart. Continuem a molt bon ritme, però
la primera se’ns escapa la portem ja un minut per endavant.
Ara toca pujar
pel corriol clàssic de Sant Miquel, però amb la variant que ens porta
directament a la zona de pícnic. L’he fet tants cops que em conec cada solc,
cada pedra, cada arrel. Però tot i això també sóc conscient de l’esforç que
requereix fe aquesta “curta” pujada. Primer a caminar ràpid, fins a tocar can
Mistaire, apretadeta fins al començament del tram pedregós, torna a caminar una
mica, apreta fins al darrer tram de pujada i en endavant el que el cos aguanti.
En arribar a dalt la primera noia li treu un parell de minuts, mala peça al
teler.
Ara roca una
bona baixada, primer la del darrera de Sant Miquel i després avall cap a les
mines del Nen Jesús, aquí em quedo enrere que ja fot prou estella a la baixada.
Les mines son una altre zona fantàstica per córrer-hi a l’estiu, sempre
carregades d’ombra, només un inconvenient, hi ha un tram curt pedregós, amb
fullaraca i humit que posa en perill els turmells de qualsevol que hi vulgui
apretar fort. Passem aquest tram sense inconvenients, però just en el planer,
la Caitlin s’entrebanca davant meu i a terra, l’ajudo a aixecar no hi ha danys
així que a continuar.
I toca
continuar per un corriol nou made in Klassmark, això vol dir mal parit, mal
parit i mal parit. Un corriol d’aquells que hem d’anar d’aquí fins allà pel
dret, o sigui recte. I si el camí s’aguanta peraltat de tant passar-hi els
senglars doncs que no vagin tant de pressa i si es passin doncs sigues bi i “NO
TE LA FOTIS”. I si està ple de fullaraca doncs t’aguantes, que això és la
muntanya, si no vols pols no vagis a l’era. El tram final de puja, de traca i
mocador, comença amb la necessitat de fer anar les mans, si no corres perill d’anar
avall, i si les fas servir et pots clavar les punxes de la pela d’una castanya.
Després es suavitza i fins i tot pots acabar corrent a bon ritme. Però vaja,
que ens en sortim i ens plantem a la pista que baixa cap a Celrà sense massa
destrossa.
I ja quasi
hi som, un parell de pujades curtes i avall cap al Cul del Món, això està anant
molt de pressa, però s’està gaudint extremadament. Abans de la primera un
caminet trencacames, gens tècnic. Després de la primera pujada, més del mateix
fins arribar a l’avituallament. Aquest es troba a la pista que dona al quilòmetre
cinc de la carreta dels Àngels, però nosaltres ja som al 18 i mig, queda una
petita pujada. Ens informen que ja son més de dos minuts, caldria baixar molt i
molt bé per atrapar la primera, s’intentarà.
Però primer a
fer el repetjó, és la segona vegada que el faig i val a dir que de dia tot es
veu millor. Aquest repetjó ens porta directament a la pista que ens porta a l’Olivet
d’en Salgueda. De tanta gent que hi ha passat està prou net i a més és curt i
ràpid. A dalt ens espera en Francesc per informar de com va la cosa, amb la
cara paga, no l’atrapem ni farts de vi. Però ja que hi som s’intentarà fer-ho
el millor possible.
La baixada dels
Àngels és ràpida però mal parida, si et despistes ets a terra, però l’hem fet sense
cap contratemps i ens plantem altre vegada al túnel de l’NII, aquesta vegada de
baixada i a desfer el camí d’inici. Arribem de nou a l’asfalt, saludo en Marc
que està controlant que ningú es despisti, apretem fins al Cul del Món i amunt,
merda una rampa al quàdriceps esquerre, anar parant i arrancant m’ha deixat
tocat. Això si, en tinc prou amb cinc segons per continuar corrent amunt, que
no queda res. Arribem a dalt, als Jardins dels Alemanys, creuem el portal dels
jardins, enfilem avall cap a Sant Domènech i just a la cantonada em trobo la
Sílvia i la Ivet, no m’esperaven tant d’hora, però per sort ja hi son. Agafo el
bitxo de la mà i fem un petit esprint fins a creuar l’arc. CMG a la saca
2:23:45 posició 30, a la Caitlin li han faltat 2:10 per atrapar la primera,
però s’ha intentar, s’ha donat tot i això és el més important!
A l’altre costat
de l’arc d’arribada hi ha en Toti que acaba de guanyar la seva quarta
TransGavarres, felicitacions, salutacions i a començar a deixar a una banda tot
lo bo de la cursa, pensar no amagar tot el que cal millorar per les que vindran
més endavant.
Juguem una
mica als inflables, m’hidrato una mica, a casa a dutxar i a fer un König que ens
l’hem guanyat. En acabar ens acostem de nou a veure arribar els companys de la
TransGavarres tot fent un cafetó en una terrassa.
Per acabar,
felicitar a Klassmark per una cursa espectacularment ben organitzada i amb un
recorregut molt treballat, que us encoratjo a trobar-hi alguna millora, penso
en una baixada que te una alternativa pels baixadors tècnics cap allà al
quilòmetre vuit, segur que sabeu de què parlo. Ells en diuen un recorregut dinàmic,
jo n’hi dic un puto trencacames. Molt grans nois i noies!
Donar les
gràcies als i les voluntàries del avituallaments, pels vostres ànims i l’atenció
rebuda.
Felicitar a
tots els i les corredores, en especial als companys Intrèkkids i a la gent del
Club Trail Running Girona.
També a tots
els i les que en un punt o altre del recorregut ens heu donat els vostres
ànims, s’agraeix moltíssim per poc agraïts que semblem, anem molt cansats.hehehehe
I per acabar
gràcies a la Sílvia i la Ivet per estar sempre al meu costat, encara que a
vegades entenc que costi d’entendre.
Apa i la
propera Cims de Girona,
encara sou a temps d’apuntar-vos!!!!!
Salut i
muntanya!!!
