Bon dia,
Avui us
parlaré de la darrera ultra que faré aquest 2017, es tracta del Trail del
Bisaura en el seu format XL, però primer com hi arribo.
Dos mesos i
mig donen per a molt, però segurament és massa temps entre dues curses,
estar-se tant de temps preparant-la mina mentalment quan apareixen els
imprevistos, alguna cosa haurem de canviar al 2018.
Crec que
vaig planificar bé les sortides, tot i que entre una cosa i l’altre no vaig
poder-la seguir a la perfecció i em va faltar alguna tirada molt llarga,
digues-li deu o dotze hores donant voltes pels Pirineus. El més normal han
estat sortides de 2/3 hores amb poca distància i molt desnivell, buscant
pujades exigents i inevitablement ritmes lents.
El més
important de cares al Bisaura ha estat un canvi radical en el calçat, després
de mes i mig recaient sortida si, sortida també, dels problemes al turmell
esquerra, vaig decidir canviar el calçat de perfil alt, com les Hoka o les
Altra, per calçat amb perfil més baix com les sense velles de Salomon, tot i
conservar la fluixa caiguda. La prova va ser un èxit i ja des de la primera
sortida vaig notar una gran millora, bàsicament he minimitzat el risc de
torçar-me el turmell. És per això que vaig comprar-me goma nova en aquesta
línia per afrontar el Bisaura amb garanties, les escollides unes Salomon sLab 6
Softground. Per tal que aquest canvi de calçat no em perjudiqués als genolls,
menys perfil equival a menys esmorteïment, vaig apostar per reduir el meu pes
en un parell de quilets.
La Cursa:
Amb tot a
punt de la nit anterior, el despertador sonava a tres quarts de quatre del
matí, després de dormir quatre horetes llargues, podria haver estat pitjor.
Vestir, cafè, menjar alguna cosa i cap a Sant Quirze. Cap problema a la carretera
fins que em salto el trencant de l’eix, el que passa quan impera la boira. Cinc
minuts extres per fer un canvi de sentir i arribar amb temps de sobres per
recollir dorsal, acabar-ho de preparar tot, fer un cafetó i saludar a diferents
corredors.
Amb sis
minuts de retard, hi havia molta cua per entrar a la sortida, arrenca la cursa.
Sortim tots amb el frontal al cap i l’engeguem en sortint de Sant Quirze.
La sortida
és molt ràpida, el terreny ho permet, tot i això intento no passar-me, això és
molt llarg. Arribo sense massa, per no dir cap, dificultats al primer
avituallament. Bones sensacions, però mals companys de viatge. No em quadra que
vagi de bracet amb gent com en Guido Koala o en Salvador Vilalta, una de dos, o
ells van contemporitzant molt o jo vaig passat de rosca.
Segueixo
endavant cap al Pla de Revell passant per la Pujada a l’infern. Una bona pujada
amb una ambientació que la fa més divertida, però que tot i la dificultat, just
començar la cursa es posa molt bé, el ritme d’en Salvador no és massa exigent,
continuo amb les bones sensacions, però amb un mar de dubtes.
Vaig tirant
cap a Santa Maria de Besora, però primer cal pujar al Castell que li dona nom. Una
pujada gens complicada, un terreny molt sec que m’ha recordat lleugerament els
Monegros, ara a les set del matí la temperatura era radicalment diferent. Al
castell ens esperen els indis per treure una rialla i avall fins
l’avituallament. No portem ni 10 quilòmetres i ja en van tres. I jo segueixo
amb el mateix grupet.
I ara toca
anar cap a la Bassa de Beví i veure què s’hi cou al Bar Beví. Si no vaig errat
passem per un tram molt bonic en una mena d’engorjat, ara ja em perdonareu
perquè en no conèixer massa la zona confonc els trams amb facilitat. El que
està clar és que si és aquesta zona, és d’una verdor i una bellesa destacable. Això si, el fang ni se’l veu. I
arribem a l’avituallament on ens esperen cambres amb safates i ampolles de
licor per als participants, així doncs el sobrenom de Bar Beví li escau com anell
al dit.
Segueixo amb
els de sempre, ara toca pujar cap al coll de Beví, ara si que podem deixar
definitivament els frontals a la bossa. Només de sortir un petit repetjó i
després una petita carena ample i frondosa, continuo poden seguir sense
problemes el grupet fins arribar al Coll. Arribem al cinquè avituallament, això
em permet anar menjant i bevent sense problemes.
A la sortida
m’avanço a les llebres, avui disfressades, que portava al davant, ja
m’atraparan. M’encamino per una bona pujada cap al Barretó, és bona però no
molt exigent, a apart continuem amb una bona temperatura. Un cop a dalt petita
baixada i avituallament.
En sortint arriba
la primera baixada amb cara i ulls, deixo passar alguns dels que duc al
darrera, un sap estar al seu lloc. I vaig avançant al meu ritme. Un cop al fons
de tot, encaro la pujada al Castell de Milany. Passo per una zona molt bonica amb
construccions a la roca, un tancat amb un remat de cabres, tot això pujant pel
dret al costat del que sembla un torrent delimitat per un filat. Arribo al Castell
amb l’avituallament al seus peus.
Ara una bona
estona de baixada cap a l’Arxé, de bon córrer, prenent-m’ho amb calma. Tanta
que m’acaben atrapant el grupet de craks just a l’avituallament, tot traient-me
els adhesius. Ara sembla que s’hi han posat seriosament.
Deixo l’Arxé
i cap a Vidrà, acabo de baixar una mica i petit repetjó que ens deixa a una
baixada força tècnica veient de lluny el poble, just a les portes de
l’avituallament, quan ja estic al poble, peu esquerre a un forat, tapat per
fullaraca, i regirada de turmell al canto. El turmell ha aguantat 35
quilòmetres, sort que ve l’avituallament i puc descansar una mica per
recuperar-lo. Les sensacions son excel·lents.
M’agafo
l’avituallament amb calma, ha entrat la calor i no cal fer el boig. Menjo una
mica d’arròs, sense passar-me, bec i carrego aigua pel que m’espera. Següent
aturada Santa Margarida de Cabagès. És una pujada en l’estil de la del Castell
de Milany, curta però amb fort desnivell, la diferència principal és que la
calor comença a apretar i no hi ha una sola ombra, bé l’avituallament és a
mitja pujada això hauria de permetre fer un petit descans. Continuo amb bones
sensacions, anar pujant sense atabalar-me, al meu ritme. Però no s’hi acaba
d’arribar mai i les sensacions canvien de cop i volta. El cansament arriba de
sobte, com un cop de porra al mig del nas que em desmunta. Tot i això tinc esma
per arribar a l’avituallament, un cop allà m’estiro i descanso, m’hi estic uns
deu minutets, després bec, menjo una mica i bec una mica més abans de continuar
cap a Santa Magdalena de Cambrils, just al final de la pujada.
És un tram
de poc més de tres quilòmetres, però he d’aturar-me constantment, per molt que
vagi menjant i bevent, no recupero les sensacions. Només queda continuar
avançant a l’espera d’arribar al control de pas. Costa i molt, però al final
m’hi planto, literalment. Tota la pujada ronda pel cap plegar a Collfred o com
a mínim fer-hi una aturada llarga, però en arribar Santa Magdalena tinc en
compte que els primers 35 quilòmetres els he fet en quasi cinc hores i mitja i
els darrers 8 en més de dues i mitja, decideixo deixar-ho aquí. No paga la pena
estar-se una hora llarga per baixar a Collfred i esperar que soni la flauta amb
una recuperació miraculosa.
Conclusions:
Cal fer més
quilòmetres per preparar correctament un sarau d’aquesta magnitud, i com estan
les coses ja és molt el que puc fer.
Segurament
vaig anar passat de rosca fins a Vidrà i ho vaig pagar de la pitjor manera,
caldrà tenir en compte qui porto al costat la propera cursa, cal saber estar a
lloc, per molt bones sensacions que tingui.
També caldrà
tenir en compte que m’adapto molt pitjor a la calor que abans, quan apreta una
mica el meu rendiment baixa espectacularment, important tenir-ho en compte en
endavant.
Articular i
muscularment parlant no vaig tenir cap problema, feia temps que no tenia tant
bones sensacions en cursa. Potser el canvi de calçat em beneficia. De fet
l’endemà em vaig passar mitja tarda perseguint la Ivet en el seu aprenentatge
sobre la bicicleta, la paia una crack amb menys de quatre anys ja va pedalant
sense rodetes, aviat no l’atraparé.
Per acabar:
Felicitar a
la organització i voluntaris del Bisaura, fins on vaig arribar d’11! Si tot va
bé, l’any vinent repeteixo.
I ara a
pensar en la següent, potser serà el mes vinent o potser tocarà esperar-se al
2018, tot anirà caient.
Salut i muntanya!
