Curses: Trail Bisaura XL

Bon dia,

Avui us explicaré com em va anar la meva segona participació al trail del Bisaura, fa dies que està escrita, però mai trobo el moment per seure davant l'ordinador i pujar-la al bloc, però com sempre primer com hi he arribat.

Doncs, senzillament com he pogut. Després de patir més del que està escrit a la Oncotrail i quedar més tocat de cames del que havia previst, només vaig tenir temps per descansar i fer una petita estirada de cames per Verdera i una passejada en família fins a Sant Onofre.

La cursa...

Que una cursa comenci a les sis del matí implica decisions, dorms a casa i et lleves ben d’hora o surts el dia abans i dorms al cotxe. En principi la decisió era la segona, però al final tot es va anar torçant i va tocar implementar la primera.

Després de dormir tres horetes, la Ivet va tenir una mala nit, carretera i manta cap a Sant Quirze de Besora. El primer inconvenient, a l’alçada de Vilabertran, em va tocar recular a buscar el frontal. Així doncs un viatge que havia de durar horeta i mitja amb calma i tranquil·litat, es  va convertir en una contrarellotge per arribar a temps a recollir el dorsal. Va anar tot bé i fins i tot em va quedar temps per a fer un cafè.

A la sortida unes quantes cares conegudes, vaig saludar en Guillem i en Josep, només els veuré aquí. A les sis en punt i sota un mar de guspires arrancava el Bisaura. Un Bisaura amb molts canvis, que lluny de fer la cursa més suau, l’endurien un xic més. La premissa calma i tranquil·litat.

I així ho vaig fer, vaig arrencar al darrera del grup i m’ho agafava amb calma. Els primers quilòmetres altament corribles ens portaven fins a la Farga de Bebié passant per Montesquiu i el seu Castell, gaudint d’un tram molt bonic de puja i baixa entre canyissars.

Sortint de la Farga ens encaminem cap al Bar Beví, un clàssic d’aquesta cursa on els més agosarats poden hidratar-se amb tota mena de licors i aiguardents. Només de sortir de la Farga ens n’anem cap a la via del tren, on passem paral·lels per un pont sobre el Ter, una imatge preciosa, si no fos per la manca de llum. Seguidament ens endinsem en un torrent on podem començar a gaudir del fang, gran protagonista de la jornada d’avui. Efectivament les darreres pluges han deixat el terreny preciós.

Deixem el Bar i ens n’anem cap al Castell de Llaers, això vol dir endinsar-se a la Serra de Bufadors. A partir d’aquest tram anem plegats amb en Xevi, un gran coneixedor de la zona, que em va explicant el que anem trobant pel camí. Anem avançant sense atabalar-nos massa i arribem al Castell on ens esperen cavallers, donzelles i frares.

Seguim amb en Xevi cap a la bauma del Teixidor. Però primer ens toca pujar fins a la Cau i gaudir de la boira que en prou feina ens deixa veure les cintes que ens indiquen per on hem de transitar. La temperatura és perfecte per córrer, tot i que la humitat intenta fer-nos la guitza. Les baumes son uns abrics de roca, cavitats poc profundes molt horitzontals que es formen en cingles rocosos, i aquest zona n’és plena, com la serra de Verdera és terra de dòlmens, podríem dir que el Bisaura és terra de baumes. Una de les més extenses i conegudes és la bauma del Teixidor, tot i que avui en veurem unes quantes més, de les que no soc capaç de dir-vos els noms. Hi passem just abans de l’avituallament i he de reconèixer que és curiós veure-hi construccions que en l’antigor devien ser habitatges.

Deixem l’avituallament i ens toca anar cap al castell de Milany, ho fem per la banda contraria que l’any passat, però això no li treu ni bellesa ni duresa, tampoc ens impedeix passar per torrents i salts d’aigua preciosos. Però a mesura que guanyem alçada ens venen a visitar de nou les boires. I just a tocar del castell la temperatura la podríem considerar freda. Creuem les ruïnes, perquè de castell no en queda massa, i en sortint ens espera l’avituallament.

Després del castell recuperem el recorregut de l’any passat, primer amb una baixa quasi eterna fins a l’Arxé, moment en que ens comencen a atrapar els corredors i corredores de la modalitat L, la de 50 quilòmetres. I de l’Arxé cap a Vidrà tonem a trobar-nos amb un petit repetjó abans d’encarar una bonica baixada. Poc destacable en aquest tram.

A l’avituallament ens ho agafem amb calma, menjo una mica de pasta, no em passo, bec força i pico quatre coses. De moment vaig molt bé de cames i la companyia és excel·lent. Després d’un quartet d’hora ho tenim tot a punt per continuar.

El tram que ve ara me’l conec i força, l’any passat vaig patir-hi el que no està escrit i aquest any la idea era arribar-hi amb més energia que l’any passat, de fet per això he anar amb menys gas, o això em sembla a mi. Encarem doncs la pujada cap a Santa Margarida de Cabagès. Per començar decidim anar caminant pel planer, així païm una mica el que hem menjat, la gent ens avança a tot tall, però no ens atabalem. A la que comença a pujar les sensacions son bones i la temperatura molt millor que l’any passat. En aquestes que em despisto i m’entrebanco amb una pedra, resultat un pelat a la cuixa esquerra i un trau a la cama dreta, però res que m’impedeixi continuar. Com m’esperava la pujada no s’acaba mai, però aquesta vegada no pateixo, no passo un calvari per arribar al cim, simplement vaig fent amb bon humor fins que apareix l’avituallament.

Aturada curta i a continuar pujant, ara toca arribar fins a Santa Magdalena de Cambrils. M’ho estic passant d’allò més bé, sense cap necessitat d’apretar a fons per anar avançant, gaudeixo d’un tram que l’any passat se’m va fer etern, com canvien les coses. Un cop al capdamunt control i baixada cap a Collfred, quan estem a punt d’arribar-hi en Xevi m’indica que plegarà aquí, que te unes molèsties al maluc que li fan la guitza de fa temps i li impedeixen fer la baixada en condicions. A recuperar-se doncs. Jo com que continuo amb bones sensacions encaro el següent tram després d’un bon avituallament.

I no és altra que un que em vaig quedar amb les ganes l’any passat, passar per les escletxes de l’Euga. Només per això val la pena fer la XL, és un paratge inigualable, bé no havia vist res com això. Son formacions rocoses semi enterrades, com si d’un laberint es tractés, sort d’un perfecte marcatge, perquè si no es faria difícil saber per on s’ha de seguir, gratament sorprès amb el que vaig veure. Deixo les escletxes i amunt cap al Puig Cubell, on continuo amb bones sensacions, encara embadalit amb les escletxes. I un cop coronat el Puig, baixada cap a Sallent.

I ja en van 51, o una mica més com indica el rellotge. Ara toca avançar tram a tram, el cansament es va fent més gran, però encara continuo amb corda. Esperen doncs una mica més de sis quilòmetres fins a Can Barraca. La meitat piquen amunt i l’altre cap avall, només recordo passar per el que sembla una masia de turisme rural, on hi ha un punt de control, a mitja pujada. De la baixada res a destacar, només que les hores van passant i el cel va enfosquint-se poc a poc. Bones sensacions a l’avituallament.

I a encarar el següent uns altres sis mal comptats, aquest vegada fins a la Carretera a Salgueda, a tocar de Vidrà. Ja anem descomptant i toca pujar, la pujada la faig prou decentment, el cos ja comença a anar justet, però el pitjor encara està per arribar. Mica en mica se’n va la claror i amb el pas a la nit la desconnexió. Em resisteixo a posar-me el frontal, però no tinc més remei. Ens fan baixar directament pel mig d’un torrent, estic tant cansat que m’entrebanco una vegada i una altra, patino amb tot i acabo caient repetidament. Em costa fer passes, el cos en te prou, sort que el tram és curt, però se’m fa etern. Els pals em serveixen amb prou feines per mantenir-me dret, i a vegades ni això. Veig el llum de l’avituallament, però no hi acabo d’arribar mai, sempre falta una mica més, però finalment puc tocar la carpa amb els dits.

I ja en tinc prou per avui, queda poc per acabar, en porto uns 63 de 82, però el cos diu prou i a vegades paga la pena escoltar-lo. Comunico la meva retirada i m’espero arraulit i mig adormit al seient del darrera d’un quatre per quatre fins que em poden baixar cap a Sant Quirze.

Conclusions...

Després de sis mesos arrossegant problemes de cintilla, venia amb poc rodatge per aguantar els 82 quilòmetres d’exigència que m’esperaven per davant. Els darrers anys a aquestes alçades acumulo més de 2.500 quilòmetres a les cames, però aquest en prou feines arribo als 1.000, això es nota. Venir d’una Oncotrail on vaig acabar amb les cames tocades, bessons a punt de rebentar i punxades entre el recte intern, el semi membranós i semi tendinós d’ambdues cames, prometien poques alegries. Haver dormit encara no tres hores la nit abans de la cursa, no ajuda a resistir quan se’n va el sol i toca encarar tres o quatre hores de nit. No haver fet sortides nocturnes en molt temps dificulten moure’s àgilment sota la llum del frontal amb moltes hores a les cames. Tot i això estic content perquè no esperava poder donar tant.

Per acabar...

Felicitar a la organització i voluntaris, heu tornat a fer una cursa d’11.

Donar les gràcies i molts d’ànims a en Xevi, espero que et vagi molt bé i que algun dia tonem a coincidir.

I per acabar gràcies a les de sempre, pel suport constant en aquestes aventures.

I ara a pensar en la propera, aquest any potser només queda Cims de Girona per endavant, caldrà valorar totes les opcions.

Salut i muntanya!!!!!!!

Curses: Oncotrail 2018

Bon dia,

Avui us parlaré de la meva participació a la Oncotrail.

Quan més de mig any enrere en Pere em va proposar de formar part d’un equip de l’Oncotrail, el cap deia una cosa, però el cor una altra.

El cap li tocava pensar en que el perfil de la Oncotrail no està fet per les meves cames. Unes cames acostumades a caminar ràpid cara amunt i anar saltant de pedra en pedra cara avall, estaven venudes en un recorregut on el noranta cinc o més per cent es pot fer corrent. Més venint d’una cursa com la UTMC, on vaig tenir clar que es corria massa pel meu gust. A més a més a la setmana de la Onco m’esperarà la XL del Bisaura.

Però per això hi ha el cor, un cor convençut que aquestes curses no estan fetes per córrer, estan pensades per ser solidaris. Una cursa on no es corre sol, es corre en companyia en tot moment. Una cursa on no importa la classificació, sinó els diners recaptats per a donar suport als malalts de càncer i les seves famílies, així com per a obrir i recolzar línies noves d’investigació. I com no podria ser d’una altra manera el si va ser ràpid i rotund.

Set mesos d’espera donen per a moltes aventures i desventures, donen per veure-se-les de tots colors, tant personalment com col·lectivament, donen per anar superant els entrebancs que van sortint, tant els esperats com els inesperats, donen per preparar-ho tot amb el màxim de cura, sobretot les darreres setmanes, on el telèfon treia fum acabant de lligar-ho tot, però sobretot donen per ser conscients que el més important està aconseguit, posar el nostre gra de sorra a la causa.

I set mesos després ens trobem a la plaça Can Mario a Palafrugell, acompanyats de 233 equips, de més de 5.000 persones entre corredors, equips de suport, amics i amigues, organització, voluntaris, amb infinitat d’històries tenyides de rosa i daurat als caps i als cors de tothom, moltes cares conegudes, molts ànims i molta solidaritat.

I si, tocava córrer, que en el fons era el de menys, i vam córrer a estones fins i tot volàvem, i vam caminar que el cos ho agraïa, i vam descansar intentant recuperar forces, i vam patir pels altres més que per nosaltres mateixos, i vam riure que sempre ajuda en els mals moments, i ens vam enfadar per no poder donar més, i ens vam emocionar perquè era increïble, i vam emocionar perquè sou increïbles, i vam acabar plegats perquè som increïbles, i ho vam celebrar perquè ens ho mereixíem, i ens vam fer fonedissos perquè la feina estava feta i tothom es mereixia celebrar-ho.

Només queda, donar les gràcies a la organització i voluntaris per la seva solidaritat. Donar les gràcies a tots els i les que han animat, ja sigui en el terreny o virtualment. Donar les gràcies a les de casa per acompanyar-me.

Felicitar a tots els que hi heu participat, en espacial als companys i amics, sou tots molt grans.

I finalment felicitar a l’Anna, en Francesc, en Lluís, en Marc, l’Olga, l’Òscar, en Pere, en Quim, la Sara, en Sergio, en Taysir i en Xevi, per ser un gran equip.

I ara a intentar recuperar alguna cosa abans de dissabte, que m’espera un festival dels de no córrer gaire.

Salut i muntanya!!!!!

Curses: Marató Rialp Matxicots

Bon dia,

Avui us explicaré les meves vivències a la Marató Rialp Matxicots, però com sempre primer com hi he arribat.

Una mica més d’un mes i mig dona per a moltes coses, el temps que ha passat des de l’Esquella de Pardines, d’entrada descansar una setmana sencera, no vaig acabar gens tocat, però si conscienciat en fer bé les coses, tant bo és entrenar com descansar per evitar problemes.

Les següents dues setmanes amb poca càrrega, fent molta bicicleta a ritmes molt suaus per recuperar bé i poder anar a fer el meu primer 3.000. Així doncs el dissabte 18 d’agost ens en vàrem anar amb l’Ignasi a fer la Pica d’Estats, amb molt bones sensacions, sobretot tenint en compte que ho férem caminant xino-xano. Per continuar deu dies de “baixa intensitat” fent bicicleta suau i caminades en família, tot per recuperar al màxim els problemes de cintilla.

I les dues darreres setmanes a apretar de nou. Fent molta cursa a peu buscant sempre poca distància i molt desnivell, i on millor que la serra de Verdera per fer-ho? Doncs enlloc!

La cursa...

Tot comença dijous al vespre amb la tria de material i la confecció de la bossa, continua amb un divendres de feina i a les sis en punt carretera i manta cap a Rialp, amb aturadeta a Girona per recollir als avis.

El camí cap problema, anem fent fins a La Seu d’Urgell, on ens aturem per sopar uns entrepans quan és ja negre nit. Una cosa ràpida que ens permet arribar a quarts d’onze a l’hotel. On fem el registre d’entrada i a dormir ràpidament, que el despertador sonarà d’hora.

A les quatre menys cinc ja estic en peu, això em permet desactivar el despertador i no molestar gaire, ja sabem que a aquestes hores qualsevol petit soroll molesta, encara que al passadís tot son corredisses d’altres corredors i corredores. Em vesteixo i acabo de decidir el que em posaré, només sortir toca recollir el dorsal, després esmorzar una miqueta i cap a la sortida amb els avis. Tinc temps de saludar algun conegut, entre d’altres en Zulet que acabarà fent una molt meritòria segona posició, control de material i a dos de sis en punt, gas!

Arrenquem caminant fins a l’estora on es registra la sortida, així ens estalviem de passar per llocs molt estrets massa ràpid amb els problemes de seguretat que això comporta. I un cop escoltat el piii, gas.

Respecte a dos anys enrere s’ha canviat la sortida, això me n’assabento en aquest moment, altres canvis ja els tenia en compte. És un encert doncs anem per vies més amples que permeten estirar el grup sense molestar-nos els uns als altres. El que no canvia és que sortim picant amunt cap a Saurí. Ho fem per una zona molt humida, això hi afegim que no bufa un bri d’aire i que la temperatura és estiuenca, un còctel perfecte per una xafogor escandalosa que ens fa suar més del normal, tot i anar lleugers de roba. La humitat fa que el terreny rellisqui molt i a les fosques, bé sota la llum del frontal, fa les coses menys senzilles. A punt d’acabar la pujada em trobo amb en Txema, ens saludem i seguim fins a l’avituallament. Tot dins el previst.

Aquí comença el segon canvi en el recorregut i de nou és un encert, doncs ens permet estalviar un bon tram d’asfalt i ens ofereix des del primer moment unes magnífiques vistes i a mesura que ens enlairem el Montsent de Pallars, sostre de la cursa, ens saluda envoltat de núvols. Mica en mica la claror es va fent pas i tenyeix de tonalitats verdes les muntanyes.

La pujada és dura i al anar guanyant alçada el rendiment minva, poca alta muntanya he pogut fer, però es va fresc i puc avançar sense molts patiments. En arribar a la Carena, l’edifici de l’antiga estació d’esquí de Llesuí, que avui ha esdevingut el segon avituallament, em trobo amb en Miquel, acabarà en una fantàstica tercera posició de la seva categoria, xerrem i encarem plegats la pujada fins al Puig dels Altars. Ja estem per sobre els 2.000 i el sol comença a treure el cap, la frescor va desapareixent, però anar acompanyat ajuda a seguir un bon ritme. La pujada ressegueix el recorregut d’un telecadira de l’antiga estació, ja podeu imaginar que la pendent no és menyspreable. Tot plegat amb l’atenta mirada del Montsent que es va aclarint de núvols i boires.

Un cop a dalt toca baixar cap al Coll del Triador, aquí ens separem, jo m’agafo la baixada amb calma, necessito conservar el genoll que la cosa és molt llarga i les molèsties apareixen sempre al baixar, si ho fan, en Miquel va com un isard i mica en mica s’allunya, bona cursa company! Arribo a l’avituallament després d’uns quants puja i baixa, al final no era tot baixada.

I ara ve lo bo, la pujada més vertical del dia. Com que hem baixat una mica de cota, he recuperat sensacions, més tenint en compte que la pujada comença força suau. Però a la que guanyem alçada sant tornem-hi, a remar amunt sense distreure’m amb les forces que van minvant. Només de començar s’escolten crits d’ànim des del punt més tècnic de la pujada, una petita grimpada, res de l’altre món. Al principi animen, però quan tardes una eternitat en arribar a veure les persones que els emeten et fa desesperar. I quan hi arribes veus que encara et queda un bon tros fins al cim, ara si, en arribar-hi quina delícia, un mar de núvols a una banda i un mar de verd a l’altre. Aprofito per menjar una mica abans d’encarar la baixada i posterior pujada al Montorroio.

Aquest és un tram que m’agrada, ja serà la tercera vegada que el faig, les baixades amb pedra petita no generen grans impactes, cosa que em permet apretar una mica, això si, amb un punt de seny que no cal rodolar cap avall. I després de perdre uns 200 metres ràpidament, toca tornar-los a recuperar al mateix ritme, aquesta vegada tinc millors sensacions, però més val no fer-se il·lusions, que això és molt llarg. Arribo al cim del Montorroio i novament sorpresa al recorregut.

El camí cap al Pas de Mainera comença amb una baixada per una tartera, veus com ràpidament s’acosta el fons de la vall, la pendent és molt forta, però sempre és divertit anar saltant més que corrent. En acabat el quilòmetret de baixada, toca aturar-se a treure’s milers de pedretes de les vambes. Una mica de fals planeret per uns vistosos prats verds ens porten fins a l’avituallament.

Aquí m’ho agafo amb calma, menjo bé, torno a fer net de calçat, carrego bidons fins dalt i a seguir. I una altre novetat al recorregut, toca pujar cap a les Picardes, o això crec, i ho fem pel dret! Diria que fem uns cinc cents metres de desnivell en menys de dos quilòmetres a més de 2.000 metres d’alçada, una bestiesa tenint en compte la meva preparació. Total que pel camí em dec aturar una vintena de vegades a agafar aire, a menjar alguna cosa, a beure un glopet d’aigua, o simplement a mirar el paisatge, un paisatge preciós amanit per formiguetes que a dures penes enfilen amunt sense un sender definit, com excusa per descansar.

Amb més pena que glòria, arribo al cim i m’aturo una estoneta a fer-la petar amb els del control, què millor que unes rialles per encarar el següent tram i treure’s les penes del damunt. Toca carenar una mica, amb un problema gros de visibilitat, hi ha una boira molt densa que no em permet veure dues banderoles seguides, així que em toca anar a pas de caragol en un terreny altament corrible, a més a més toca fer una aturada d’emergència, sort que és poc més d’un quilòmetre. I un cop passat això gas avall cap a Caregue, on m’esperen els de casa. Ho fem directament per prats i camins impossibles, fins a empalmar amb el recorregut de la Ultra, que ja torna a ser conegut d’altres anys.

Al final se’m fa llarg fins que diviso l’ermita que hi ha a tocar del poble. Però no calia relaxar-se doncs això sempre provoca conseqüències, en aquest cas una caiguda a poc més de tres cents metres del poble, que em deixa adolorit el genoll “bo”, però no m’impedeix arribar corrent fins a tocar de l’avituallament on m’espera la ma de la Ivet per fer la darrera apretada plegats.

Que hi hagi els de casa a l’avituallament va molt bé, els ànims que et donen afegeixen un punt d’energia pel que queda per endavant, que per sort ja no és molt. Això si, fa que descansis més del previst, però no vindrà de cinc minuts més o cinc minuts menys fent-la petar. Surto de l’avituallament i la Ivet vol acompanyar-me en el que em queda de cursa, pobre, li explico que hem de baixar fins allà i després pujar allà dalt i un cop a dalt tornar a baixar, que si jo ho faré amb molta dificultat, per ella amb quatre anys és una odissea.Com que no atén a raons, em toca marxar amb plors de fons.

I ja queda poc i Rialp s’acosta, per començar una bona baixadeta altament corrible, però que decideixo fer-la caminant ràpid, toca conservar una mica de pota. Com que a aquestes alçades anem molt desperdigats només m’avança un corredor en tota la baixada. Però a continuació toca pujar, amb una altre variant respecte dos any enrere, i aquí si que van caient els avançaments, amb alguns coneguts com en Sergi i en Salvador, i d’altres dels que no recordo el nom. A mitges hi ha l’avituallament o indiquen que queden quatre cents metres de pujada i tot avall, els quatre cents metres es transformen en uns dos quilòmetres, amb la mosca instal·lada al nas, però bé ja hi estem acostumats a aquestes mentides piadoses.

I un cop a dalt baixada picadeta, com que he conservat abans ara puc fer-la lleuger, fins i tot apretant per intentar baixar de les deu hores, cosa que no aconseguiré. Arribo a les ruïnes que hi ha sobre el poble, segur que és quelcom important un dia ho preguntaré. Una mica de volta pel poble i la plaça d’arribada s’acosta. A la cantonada amb trobo amb una coneguda, la Ivet m’espera per fer els darrers metres plegats.

I això és tot, tan sols queda una cosa a dir, no dubte a acostar-vos algun dia a participar a aquesta cursa, un recorregut de 5, una organització de 5, uns avituallaments de 5 (amb menjar per celíacs, incloent cervesa sense glúten, i fins i tot per als vegans) i un marcatge de 5, tot sobre 5, una cursa que ha anat millorant any rere any i de ben segur ho continuarà fent.

La següent una que fa molta il·lusió, la Oncotrail que compartiré amb 7 companys de viatge, serà ben aviat, mentrestant...salut i muntanya!!!!!!!!!