Bon dia,
Després de deixar
passar un parell de dies, em posaré a fer una petita crònica de la meva
participació a la G.U. Emmona.
Amb tots els
deures fets, o això em pensava, el material a punt i el dipòsit reomplert amb
un dinar amb amanida de pasta i pollastre a la planxa, em vaig desplaçar fins a
Sant Joan de les Abadesses per recollir el dorsal i les bosses , anar a la
xerrada explicativa i arreglar-me per la sortida. Abans de sortir va haver-hi
temps de saludar a coneguts i conegudes, fer alguna foto, trobar-me amb els
pares que em venien a animar a la sortida i poca cosa més. M’hauria anat bé poder
fer una bona migdiada, però no hi vaig ser a temps.
Poc abans de les
set de la tarda ens reuníem uns 140 corredors i corredores al passeig del
Compte Guifré i a l’hora en punt es donava la sortida. Per començar una volta
pels carrers de Sant Joan i amunt a buscar el Puig Estela, vaig intentar
agafar-m’ho amb calma, anant xino-xano tot pensant que pel davant m’esperava
una de molt bona i no calia cremar cap cartutx. La pujada la coneixia més o
menys, doncs respecte al recorregut dels dos primers anys va patir unes quantes
variacions. A destacar que tot i que la tarda es presentava una mica
ennuvolada, la forta xafogor em va fer suar més del previsible, però les
sensacions molt bones.
Un cop al puig,
varem anar a buscar el Taga, tot carenant amb continues pujades i baixades, un
recorregut molt bonic, que ens estalviava la temuda baixada del Puig Estela.
Mica en mica la creu del Taga s’anava acostant i el vent començava a fer acte
de presència. Continuava amb el ritme d’anar fent sense atabalar-me massa. Un
cop al Taga una baixadeta de les bones, muntanya avall camp a través, encara
que no tant bèstia com m’esperava, sobretot perquè l’herba no era gaire humida
i les patinades eren altament evitables, en cap moment em va tocar posar el cul
a terra.
En arribar al
començament de la zona menys empinada petita pèrdua, en part per seguir els
corredors del davant, en part perquè les cintes que recobrien un filat feien
confondre una mica, no va ser res, només un parell de minutets perduts. El tram
final de la baixada el varem fer amb molt poca llum un grup de quatre o cinc en
fila, no varem haver de lamentar cap contratemps, i la pujada fins a Pardines
directament amb negre nit sota les estrelles, tothom esperava a treure el
frontal en arribar a l’avituallament.
En arribar a
Pardines, menjar una mica, beure, saludar els pares, fer-li un truc a la Sílvia
i a buscar el Balandrau, una petita aturada de no més de 10 minuts. Varem
arrencar plegats amb un noi, no em pregunteu com es deia perquè no ho recordo,
amb molt ànims continuant amb ritme d’anar fent. Però al cap d’un quartet d’hora
va començar a anar-se’n, totes les bones sensacions que tenia van marxar de cop
i volta i un cansament i, sobretot, una somnolència extrema es va apoderar de
mi. La única cosa que no havia pogut provar, fer un parell de sortides de
vespre - nit per acostumar el cos a aquests horaris.
Per sort com que
la cosa pujava m’hi havia d’esforçar una mica i aconseguia contenir la son, tot
i això anava deixant anar badalls a tord i a dreta amb aclucades d’ulls. Just
després de creuar la pista a Tregurà en mig del bosc em vaig aturar per treure
els bastons, no estava previst però m’havien d’ajudar a anar més lleuger, i
així va ser, l’únic inconvenient era el colze esquerre que li tocaria patir més
aviat del previst. Poc després d’aturar-me va aparèixer la boira i amb ella una
gran dificultat per seguir les marques, per una banda la distància entre una i
altre banderola eren excessives amb la densitat que tenia la boira, per una
altre el fort vent que hi havia a la zona s’havia carregat bona part dels
elements reflectants que incloïen.
Just quan tenia
el primer inconvenient seriós ens varem trobar amb la Gemma, por començar un
minutet buscant una banderola que es va fer etern, sort que pel darrera ens va
atrapar un grup que anava amb un GPS amb cara i ulls, ens varem ajuntar sis o
set seguint una bon tall del track a cegues sense veure banderoles, en aquesta
zona a mig camí del Balandrau tothom es va veure obligat a reduir el ritme i
intentar no perdre’s. Quan quasi érem al cim la boira es va esvair i ja no ens
va fer més la guitza.
Amb el Balandrau
coronat, baixada ràpida fins al coll de Tres Pics i petita aturada per omplir
aigua i menjar alguna cosa. Següent tram un bon puja i baixa fins a les
Borregues, la son va tornar a atracar i tinc la sensació d’algun tram planer
haver-lo fet mig adormit per inèrcia, de tant en tant el cel s’il·luminava amb
llamps a la zona del Taga. Un cop albirat el piolet de Borregues, ja només
pensava en la baixada que ens esperava. La recordava de l’U.T. Ulldeter de
l’any passat, per sort l’herba no era gaire humida i es podia baixar prou bé,
un cop a la meitat el terreny millorava i permetia córrer, ho vaig aprofitar
per arribar el més aviat possible a Setcases.
Un cop a Setcases
era moment per les decisions, seguir o aturar-se a dormir una estona. El més
prudent era aturar-se mitja horeta per fer net amb la son, així que em vaig
estirar en una llitera una estoneta, bé, la estoneta es va convertir en quasi
dues hores, i encara sort que em van despertar, si no encara estaria dormint.
En despertar-me em van preguntar si volia seguir o plegava, el control tancava
a les 7 i eren quasi dos quarts, vaig menjar una mica i arrencar amunt després
de fer-la petar una estona amb la Sílvia i comentar-li com anaven les coses.
El primer tram
anar seguint el riu pujant suaument molt bo per anar agafant de nou el ritme,
cada dos per tres tocava creuar-lo però en no anar massa ple no calia patir
pels peus. Bé, petit incís, les Mutant ja m’havien deixat ferida a la part
interior dels dos peus, i a cada pas notava el frec, ha estat la primera vegada
que em passava una cosa així, tot i haver provat en moltes ocasions la
combinació de mitjons i calçat, ara mai havia superat els 30km i els problemes
varen començar a aparèixer al 35 amb els peus una mica humits. A mitja pujada
del Costabona avituallament, petita aturada per descansar menjar beure i a
seguir.
El següent tram
pica de debò, pujada camp a través fins a empalmar amb el camí al Costabona. La
calor ha començat a entrar obligant a abaixar el ritme. Ens ajuntem amb un noi
i anem fent plegats fins al cim. Un cop a dalt una mica de puja i baixa, un
tram molt bonic en el que em vaig haver d’aturar quatre o cinc vegades a
dormir, tota la son recuperada a Setcases havia tornat a aparèixer, així que
aprofitant el solet m’estirava sobre la gespa al marge del camí a fer becaines
de cinc o deu minuts. Tot i això vaig arribar a Vallter amb dues hores i quart
de marge sobre el límit horari, amb el cap convençut de tirar endavant i el cos
demanant descans.
Vaig aprofitar
per trucar la Sílvia i varem valorar la situació. L’inconvenient principal era horari,
tenia dotze hores per arribar a Planoles, uns 40 quilòmetres amb 2.600D+,
aparentment assequibles, però amb l’amenaça de la son complicat. Al final peu a
terra i a esperar el bus.
Set hores després
d’això la organització es veia obligada a aturar la cursa pel mal temps, amb
una decisió que tot i difícil calia prendre.
Com veieu la cosa
no va anar del tot bé, però m’ha servit per aprendre unes quantes coses de
cares a la propera, perquè l’any vinent hi tornaré amb, com a mínim, els
mateixos ànims que aquest, però amb alguna lliçó que tocava aprendre.
Per acabar
felicitar a la organització, els i les voluntàries, als que aprofitàreu el dia
de muntanya per fer una mica de seguiment de la cursa, als i les corredores i
als de casa per ser-hi com sempre.
Salut i
muntanya!!!!!!!!!
