Curses: Trail Bisaura XL

Bon dia,

Avui us explicaré com em va anar la meva segona participació al trail del Bisaura, fa dies que està escrita, però mai trobo el moment per seure davant l'ordinador i pujar-la al bloc, però com sempre primer com hi he arribat.

Doncs, senzillament com he pogut. Després de patir més del que està escrit a la Oncotrail i quedar més tocat de cames del que havia previst, només vaig tenir temps per descansar i fer una petita estirada de cames per Verdera i una passejada en família fins a Sant Onofre.

La cursa...

Que una cursa comenci a les sis del matí implica decisions, dorms a casa i et lleves ben d’hora o surts el dia abans i dorms al cotxe. En principi la decisió era la segona, però al final tot es va anar torçant i va tocar implementar la primera.

Després de dormir tres horetes, la Ivet va tenir una mala nit, carretera i manta cap a Sant Quirze de Besora. El primer inconvenient, a l’alçada de Vilabertran, em va tocar recular a buscar el frontal. Així doncs un viatge que havia de durar horeta i mitja amb calma i tranquil·litat, es  va convertir en una contrarellotge per arribar a temps a recollir el dorsal. Va anar tot bé i fins i tot em va quedar temps per a fer un cafè.

A la sortida unes quantes cares conegudes, vaig saludar en Guillem i en Josep, només els veuré aquí. A les sis en punt i sota un mar de guspires arrancava el Bisaura. Un Bisaura amb molts canvis, que lluny de fer la cursa més suau, l’endurien un xic més. La premissa calma i tranquil·litat.

I així ho vaig fer, vaig arrencar al darrera del grup i m’ho agafava amb calma. Els primers quilòmetres altament corribles ens portaven fins a la Farga de Bebié passant per Montesquiu i el seu Castell, gaudint d’un tram molt bonic de puja i baixa entre canyissars.

Sortint de la Farga ens encaminem cap al Bar Beví, un clàssic d’aquesta cursa on els més agosarats poden hidratar-se amb tota mena de licors i aiguardents. Només de sortir de la Farga ens n’anem cap a la via del tren, on passem paral·lels per un pont sobre el Ter, una imatge preciosa, si no fos per la manca de llum. Seguidament ens endinsem en un torrent on podem començar a gaudir del fang, gran protagonista de la jornada d’avui. Efectivament les darreres pluges han deixat el terreny preciós.

Deixem el Bar i ens n’anem cap al Castell de Llaers, això vol dir endinsar-se a la Serra de Bufadors. A partir d’aquest tram anem plegats amb en Xevi, un gran coneixedor de la zona, que em va explicant el que anem trobant pel camí. Anem avançant sense atabalar-nos massa i arribem al Castell on ens esperen cavallers, donzelles i frares.

Seguim amb en Xevi cap a la bauma del Teixidor. Però primer ens toca pujar fins a la Cau i gaudir de la boira que en prou feina ens deixa veure les cintes que ens indiquen per on hem de transitar. La temperatura és perfecte per córrer, tot i que la humitat intenta fer-nos la guitza. Les baumes son uns abrics de roca, cavitats poc profundes molt horitzontals que es formen en cingles rocosos, i aquest zona n’és plena, com la serra de Verdera és terra de dòlmens, podríem dir que el Bisaura és terra de baumes. Una de les més extenses i conegudes és la bauma del Teixidor, tot i que avui en veurem unes quantes més, de les que no soc capaç de dir-vos els noms. Hi passem just abans de l’avituallament i he de reconèixer que és curiós veure-hi construccions que en l’antigor devien ser habitatges.

Deixem l’avituallament i ens toca anar cap al castell de Milany, ho fem per la banda contraria que l’any passat, però això no li treu ni bellesa ni duresa, tampoc ens impedeix passar per torrents i salts d’aigua preciosos. Però a mesura que guanyem alçada ens venen a visitar de nou les boires. I just a tocar del castell la temperatura la podríem considerar freda. Creuem les ruïnes, perquè de castell no en queda massa, i en sortint ens espera l’avituallament.

Després del castell recuperem el recorregut de l’any passat, primer amb una baixa quasi eterna fins a l’Arxé, moment en que ens comencen a atrapar els corredors i corredores de la modalitat L, la de 50 quilòmetres. I de l’Arxé cap a Vidrà tonem a trobar-nos amb un petit repetjó abans d’encarar una bonica baixada. Poc destacable en aquest tram.

A l’avituallament ens ho agafem amb calma, menjo una mica de pasta, no em passo, bec força i pico quatre coses. De moment vaig molt bé de cames i la companyia és excel·lent. Després d’un quartet d’hora ho tenim tot a punt per continuar.

El tram que ve ara me’l conec i força, l’any passat vaig patir-hi el que no està escrit i aquest any la idea era arribar-hi amb més energia que l’any passat, de fet per això he anar amb menys gas, o això em sembla a mi. Encarem doncs la pujada cap a Santa Margarida de Cabagès. Per començar decidim anar caminant pel planer, així païm una mica el que hem menjat, la gent ens avança a tot tall, però no ens atabalem. A la que comença a pujar les sensacions son bones i la temperatura molt millor que l’any passat. En aquestes que em despisto i m’entrebanco amb una pedra, resultat un pelat a la cuixa esquerra i un trau a la cama dreta, però res que m’impedeixi continuar. Com m’esperava la pujada no s’acaba mai, però aquesta vegada no pateixo, no passo un calvari per arribar al cim, simplement vaig fent amb bon humor fins que apareix l’avituallament.

Aturada curta i a continuar pujant, ara toca arribar fins a Santa Magdalena de Cambrils. M’ho estic passant d’allò més bé, sense cap necessitat d’apretar a fons per anar avançant, gaudeixo d’un tram que l’any passat se’m va fer etern, com canvien les coses. Un cop al capdamunt control i baixada cap a Collfred, quan estem a punt d’arribar-hi en Xevi m’indica que plegarà aquí, que te unes molèsties al maluc que li fan la guitza de fa temps i li impedeixen fer la baixada en condicions. A recuperar-se doncs. Jo com que continuo amb bones sensacions encaro el següent tram després d’un bon avituallament.

I no és altra que un que em vaig quedar amb les ganes l’any passat, passar per les escletxes de l’Euga. Només per això val la pena fer la XL, és un paratge inigualable, bé no havia vist res com això. Son formacions rocoses semi enterrades, com si d’un laberint es tractés, sort d’un perfecte marcatge, perquè si no es faria difícil saber per on s’ha de seguir, gratament sorprès amb el que vaig veure. Deixo les escletxes i amunt cap al Puig Cubell, on continuo amb bones sensacions, encara embadalit amb les escletxes. I un cop coronat el Puig, baixada cap a Sallent.

I ja en van 51, o una mica més com indica el rellotge. Ara toca avançar tram a tram, el cansament es va fent més gran, però encara continuo amb corda. Esperen doncs una mica més de sis quilòmetres fins a Can Barraca. La meitat piquen amunt i l’altre cap avall, només recordo passar per el que sembla una masia de turisme rural, on hi ha un punt de control, a mitja pujada. De la baixada res a destacar, només que les hores van passant i el cel va enfosquint-se poc a poc. Bones sensacions a l’avituallament.

I a encarar el següent uns altres sis mal comptats, aquest vegada fins a la Carretera a Salgueda, a tocar de Vidrà. Ja anem descomptant i toca pujar, la pujada la faig prou decentment, el cos ja comença a anar justet, però el pitjor encara està per arribar. Mica en mica se’n va la claror i amb el pas a la nit la desconnexió. Em resisteixo a posar-me el frontal, però no tinc més remei. Ens fan baixar directament pel mig d’un torrent, estic tant cansat que m’entrebanco una vegada i una altra, patino amb tot i acabo caient repetidament. Em costa fer passes, el cos en te prou, sort que el tram és curt, però se’m fa etern. Els pals em serveixen amb prou feines per mantenir-me dret, i a vegades ni això. Veig el llum de l’avituallament, però no hi acabo d’arribar mai, sempre falta una mica més, però finalment puc tocar la carpa amb els dits.

I ja en tinc prou per avui, queda poc per acabar, en porto uns 63 de 82, però el cos diu prou i a vegades paga la pena escoltar-lo. Comunico la meva retirada i m’espero arraulit i mig adormit al seient del darrera d’un quatre per quatre fins que em poden baixar cap a Sant Quirze.

Conclusions...

Després de sis mesos arrossegant problemes de cintilla, venia amb poc rodatge per aguantar els 82 quilòmetres d’exigència que m’esperaven per davant. Els darrers anys a aquestes alçades acumulo més de 2.500 quilòmetres a les cames, però aquest en prou feines arribo als 1.000, això es nota. Venir d’una Oncotrail on vaig acabar amb les cames tocades, bessons a punt de rebentar i punxades entre el recte intern, el semi membranós i semi tendinós d’ambdues cames, prometien poques alegries. Haver dormit encara no tres hores la nit abans de la cursa, no ajuda a resistir quan se’n va el sol i toca encarar tres o quatre hores de nit. No haver fet sortides nocturnes en molt temps dificulten moure’s àgilment sota la llum del frontal amb moltes hores a les cames. Tot i això estic content perquè no esperava poder donar tant.

Per acabar...

Felicitar a la organització i voluntaris, heu tornat a fer una cursa d’11.

Donar les gràcies i molts d’ànims a en Xevi, espero que et vagi molt bé i que algun dia tonem a coincidir.

I per acabar gràcies a les de sempre, pel suport constant en aquestes aventures.

I ara a pensar en la propera, aquest any potser només queda Cims de Girona per endavant, caldrà valorar totes les opcions.

Salut i muntanya!!!!!!!