Bon dia,
Avui us explicaré
una mica com ha anat la meva experiència a la Trailwalker, al costat dels companys i
companyes, Blanca, David, Jordi, Maribel i Tapi, del “CIUTAT DE CIRONA /
#gironapower”.
Però abans de
córrer calia preparar les coses, calia un retorn al carrilet i al pla per
acostumar el cos a córrer, la cabra tira a la muntanya i no me’n vaig separar
del tot, diguem que ho vaig deixar en un 70 – 30, guanyant la muntanya.
També calia
celebrar l’aniversari, el dia abans, amb un bon soparet ben regat, així que el
divendres al vespre no feia massa bondat, això si, vaig dormir d’una tirada, no
acostuma a passar abans de les curses.
Ara si, a les set
sonava el despertador, temps just per fer un cafè, vestir-me, despertar el
bitxo, carregar el cotxe i acomiadar-me de les nenes de casa. Havíem quedat a
dos quarts de vuit i no podia entretenir-me més. Per sort, la nit abans ja ho
havia deixat tot a punt.
Al arribar
traspàs de material, tots a lloc i cap a Olot. Pel camí anar comentant la
jugada, tenim això, falta allò, necessitem lo altre, el trajecte es va fer
curt, molt curt. Al arribar a Olot, aparcar i anar a fer un cop d’ull, saludar
a diferent gent, tornar a la furgo a acaba de preparar-se, fer fotos per aquí i
per allà, saludar a l’altre “CIUTAT DE GIRONA”, desitjar sort, intentar no
posar-se nerviós i sortir.
 |
Els dos equips "CIUTAT DE GIRONA"
Foto: ???? |
Buff, 100
quilòmetres per endavant, això si sense massa desnivell, compartint
experiències amb 3 corredors més i les noies de l’equip de suport. Primers
quilòmetres per buscar un lloc tranquil on poder córrer sense patir per no
molestar, ni ser molestat, som 356 equips, més de 1.200 persones i les sortides
costen una mica.
Un cop a lloc a
posar un ritme adient, sense apretar en excés, però sense adormir-se massa,
allò de trobar el punt just. La primera etapa ens porta a Sant Feliu de
Pallerols, son 17 quilòmetres on farem pràcticament tota la pujada de la ruta.
Anem tots plegats deixant-nos com a màxim vint-i-cinc o trenta metres de
distància, els primers, fins a Sant Esteve d’en Bas, molt bones vistes a ma
esquerra del camí, passat el poble, primera zona ombrívola amb canons excavats
a la roca i vegetació frondosa, molt bonic, això si anem amunt però sense
aglomeracions. Un cop al punt més al descens fins a Sant Feliu de Pallerols,
envoltats de verd.
 |
Arribant a Sant Feliu de Pallerols
Foto: Jordi Llauger |
Rebuda
espectacular, molta gent, no en va això acaba de començar i els equips anem
molt junts. La Blanca ens ve a trobar uns metres abans, tot indicant-nos què
trobarem i on ens esperen. Aturada ràpida un parell de minutets per carregar
aigua i gas. Ja ho havíem parlat, aturar-se massa és contraproduent.
 |
Corrent per la Garrotxa
Foto: Marta Barragan |
Comença la segona
etapa, ens venen 14 quilòmetres de baixada fins a Amer, passant per les Planes
d’Hostoles. El més important no passar-se de ritme, queda molt per endavant i
no podem prendre’ns ho a la lleugera. Per sort el paisatge encara acompanya,
carregat d’aigua, humit i amb parets regalimant, el sol tot i començar a treure
el cap és posat a ratlla per la vegetació. Arribem a Amer tots plegats,
continuant menjant i bevent bé.
A punt per la
següent, set quilòmetres d’Amer a Anglès, passant pel Pasteral, una ruta no
gaire bonica, però suportable. Sortim caminant, després d’aturar-se cal escalfar
poc a poc la maquinària, però la cosa sembla que no acaba de rutllar del tot.
Hem d’abaixar el ritme que portem fins ara per anar tots còmodes, doncs un dels
companys te problemes a les plantes dels peus, decidim fer-ho d’una manera que
permet córrer una mica més als que encara estan bé, fent torns d’acompanyament
per donar-li suport a ritme baix, però sense separar-nos massa. Al Pasteral ens
trobem suporters, saludem i sense aturar-nos seguim cap a La Cellera i en un
tres i no res som a Anglès, on arribem plegats.
Intentem
aturar-nos poc, menjar i beure, carregar aigua i a continuar. El següent tram
ens porta d’Anglès a Girona, son 17 quilòmetres amb una aturada acceptada a
Bescanó, aquí la cosa canvia, la ruta perd la seva bellesa i ens passem més de
10 quilòmetres corrent a dos metres de la carretera. Seguim amb el sistema que
hem dut al tram anterior aconseguint mantenir el ritme, amb el consegüent
patiment pel que va amb molèsties.
A Bescanó fem una
aturada que es converteix en fatal per a mi, anem a ritme suau i decideixo
esperar a menjar a Girona, només queden sis o set quilòmetres, i crec que puc
aguantar. Seguim i ens trobem en Dani, ens acompanyarà fins al palau firal. Portem
quatre quilòmetres des de Bescanó i l’estomac es queixa de gana, podria obrir
una barreta, però em fa mandra, així que agafo un gel per enganyar-lo, se que
no és el millor, però un no pensa i soc conscient que ho acabaré pagant.
 |
Arribant a Girona
Foto: Quim Moreta |
Arribem a Girona
on ens espera una gran rebuda, portem 56 quilòmetres i toca aturada llarga.
Mengem bé, en el meu cas un bon plat de macarrons, bevem com cal, amb cerveseta
inclosa, canvis de roba si s’escau, i a continuar cap a Cassà després de 25
minutets. En aquest tall ens acompanyaran companys del Trail Running Girona, sempre
ajuda tenir bona companyia i ànims pel camí.
El tram és de 15
quilòmetres, els primers creuant Girona de punta a punta, amb un esprint a
Santa Clara, després el clàssic carrilet passant per Quart i Llambilles. El
ritme va decreixent mica en mica, però els ànims no manquen, intentem anar tant
junts com podem, sense grans separacions, anar fent i si cal aturar-se a
esperar. Aquest ritme baix em despista i m’oblido de menjar a part la panxa
comença a queixar-se pel gel que m’he pres abans.
 |
Sortint del pavelló de Cassà
Foto: Pere Caravaca |
 |
Creuant Cassà
Foto: Jordi Llauger |
Arribem a Cassà i
nova aturada, ràpida, beure i menjar lo just, menys del compte altre vegada i
cap a Llagostera, 10 quilòmetres mal comptats amb rectes eternes. Seguim amb
companyia, aquest tram és el que es fa més dur pel company lesionat, potser pel
fet que s’apaga el dia i comença la nit, potser perquè les rectes son eternes i
sembla que no arribaràs mai, bé, els ànims decauen, però intentem animar i fer
broma. Pel que fa a mi, la panxa cada vegada va menys fina, podem dir que
començo a anar tocadet, però no enfonsat.
 |
Negre nit arribant a Llagostera
Foto: Jordi Llauger |
A Llagostera una
gentada ens espera, família i amics, tots animant-nos. Toca treure el frontal,
abrigar-se més no cal, fa molt bona nit. No menjo, no entra res, però bec tres
o quatre gots de brou, es posen prou bé i alguna cosa aporten. L’aturada és més
llarga del previst, però si convé cal aturar-se. Dos s’avancem i amb el tercer
ens quedem mentre li curen una butllofa, culpa dels copets de la motxilla a l’esquena.
Això ens permet córrer una miqueta per atrapar-los. Fa estona que vaig caminant
ràpid, però caminant. Estic més còmode que trotant suau.
De Llagostera cap
a Santa Cristina d’Aro, 10 quilometrets que fem sense companyia. Una petita
pujada només de sortir i després anar fent en baixada. Tots plegats ens fem a
la idea que ho aconseguirem, això fa que el ritme s’incrementi, però tot i això
continuo més còmode caminant, encara que sigui a ritme molt viu. L’estomac està
al límit, però ja hi estic acostumat, se com arreglar-ho. El tram es fa més
llarg del que ens esperàvem, sobretot la volteta innecessària per arribar al
pavelló de Santa Cristina, però ho aconseguim.
Tenim clar que l’aturada
ha de ser exprés i així la fem, demano un tall d’entrepà de truita, pel camí he
recordat que n’hi havia, tinc clar que se’m posarà malament, als vespres em
costa digerir-la, però això és el que busco, que l’estomac acabi de rebentar i
treure el pes que m’ha molestat. I així passa, a poc més de 300 metres d’arrencar
ho trec tot, no massa perquè no hi ha què treure, però l’alleujament és
immediat.
Ens esperen els
darrers 9 quilòmetres i arribarem a Sant Feliu de Guíxols, hi ha ganes i
apretem el que podem, a més tenim companyia i això és d’agrair. Arribem a
Castell, creuem un polígon, saludem gent, trenquem a la dreta, creuem el pont i
darrera pujadeta. A mitja pujada he de tornar-me a aturar un moment, després de
7 quilòmetres l’estomac torna a estar revoltat, així que alleugerir i gas que
no ha estat res.
Ja quasi hi som i
ens ve a rebre la Blanca, només queda creuar Sant Feliu i recta d’arribada. Ens
espera molta gent, més de la que m’esperava a quarts d’una de la matinada. Ens
agafem els sis per fer els darrers metres i creuem plegats la línia d’arribada,
abraçades, felicitacions, medalla al podi, xerrar una mica i recuperar, això
si, res de beure ni menjar en una estona, que encara ho trauríem tot.
 |
Creuant plegats la línia d'arribada.
Foto: Pere Caravaca |
 |
Tots al podi celebrant-ho
Foto: Quim Moreta |
Ens acomiadem de
tothom i la Blanca i en Jordi em porten cap a Girona, és espectacular anar
veient els llums de gent com nosaltres que van transitant per la via verda,
fins hi tot en arribar a Girona a quarts de tres tocades. Em deixen on ens hem
trobat al matí i cap a casa.
Toca dutxar-se i
menjar una mica, dos horetes de descans han deixat l’estomac en perfecte estat
per començar a recuperar el cos pensant en l’Emmona.
 |
| Començant a preparar l'Emmona |
Gràcies a tots
els i les que ens han acompanyat en aquesta aventura, els i les que ens heu
donat suport a les xarxes, els i les que ens heu aconsellat abans, durant i
després, els i les que ens heu acompanyat o visitat en algun punt del
recorregut, els i les que ens heu tingut al cap durant el dissabte i part del
diumenge.
Finalment, ha
estat un plaer compartir l’aventura amb el David, en Jordi i en Tapi, però
sobretot ha estat un plaer comptar amb el suport de la Blanca i la Maribel,
sense les vostres atencions no ho hauríem aconseguit!
Ara a continuar
endavant preparant l’Emmona, després del carrilet torna a tocar pujar
muntanyes, que les aventures no s’acaben!!!
 |
Perfil de l'Emmona Ultra Trail (122,57km 9.139D+)
Imatge: Emmona |
Salut i
muntanya!!!
