dissabte, 25 d’abril del 2015

Curses: Trailwalker 2015

Bon dia,

Avui us explicaré una mica com ha anat la meva experiència  a la Trailwalker, al costat dels companys i companyes, Blanca, David, Jordi, Maribel i Tapi, del “CIUTAT DE CIRONA / #gironapower”.

Però abans de córrer calia preparar les coses, calia un retorn al carrilet i al pla per acostumar el cos a córrer, la cabra tira a la muntanya i no me’n vaig separar del tot, diguem que ho vaig deixar en un 70 – 30, guanyant la muntanya.

També calia celebrar l’aniversari, el dia abans, amb un bon soparet ben regat, així que el divendres al vespre no feia massa bondat, això si, vaig dormir d’una tirada, no acostuma a passar abans de les curses.

Ara si, a les set sonava el despertador, temps just per fer un cafè, vestir-me, despertar el bitxo, carregar el cotxe i acomiadar-me de les nenes de casa. Havíem quedat a dos quarts de vuit i no podia entretenir-me més. Per sort, la nit abans ja ho havia deixat tot a punt.

Al arribar traspàs de material, tots a lloc i cap a Olot. Pel camí anar comentant la jugada, tenim això, falta allò, necessitem lo altre, el trajecte es va fer curt, molt curt. Al arribar a Olot, aparcar i anar a fer un cop d’ull, saludar a diferent gent, tornar a la furgo a acaba de preparar-se, fer fotos per aquí i per allà, saludar a l’altre “CIUTAT DE GIRONA”, desitjar sort, intentar no posar-se nerviós i sortir.

Els dos equips "CIUTAT DE GIRONA"
Foto: ????
Buff, 100 quilòmetres per endavant, això si sense massa desnivell, compartint experiències amb 3 corredors més i les noies de l’equip de suport. Primers quilòmetres per buscar un lloc tranquil on poder córrer sense patir per no molestar, ni ser molestat, som 356 equips, més de 1.200 persones i les sortides costen una mica.

Un cop a lloc a posar un ritme adient, sense apretar en excés, però sense adormir-se massa, allò de trobar el punt just. La primera etapa ens porta a Sant Feliu de Pallerols, son 17 quilòmetres on farem pràcticament tota la pujada de la ruta. Anem tots plegats deixant-nos com a màxim vint-i-cinc o trenta metres de distància, els primers, fins a Sant Esteve d’en Bas, molt bones vistes a ma esquerra del camí, passat el poble, primera zona ombrívola amb canons excavats a la roca i vegetació frondosa, molt bonic, això si anem amunt però sense aglomeracions. Un cop al punt més al descens fins a Sant Feliu de Pallerols, envoltats de verd.

Arribant a Sant Feliu de Pallerols
Foto: Jordi Llauger
Rebuda espectacular, molta gent, no en va això acaba de començar i els equips anem molt junts. La Blanca ens ve a trobar uns metres abans, tot indicant-nos què trobarem i on ens esperen. Aturada ràpida un parell de minutets per carregar aigua i gas. Ja ho havíem parlat, aturar-se massa és contraproduent.

Corrent per la Garrotxa
Foto: Marta Barragan
Comença la segona etapa, ens venen 14 quilòmetres de baixada fins a Amer, passant per les Planes d’Hostoles. El més important no passar-se de ritme, queda molt per endavant i no podem prendre’ns ho a la lleugera. Per sort el paisatge encara acompanya, carregat d’aigua, humit i amb parets regalimant, el sol tot i començar a treure el cap és posat a ratlla per la vegetació. Arribem a Amer tots plegats, continuant menjant i bevent bé.

A punt per la següent, set quilòmetres d’Amer a Anglès, passant pel Pasteral, una ruta no gaire bonica, però suportable. Sortim caminant, després d’aturar-se cal escalfar poc a poc la maquinària, però la cosa sembla que no acaba de rutllar del tot. Hem d’abaixar el ritme que portem fins ara per anar tots còmodes, doncs un dels companys te problemes a les plantes dels peus, decidim fer-ho d’una manera que permet córrer una mica més als que encara estan bé, fent torns d’acompanyament per donar-li suport a ritme baix, però sense separar-nos massa. Al Pasteral ens trobem suporters, saludem i sense aturar-nos seguim cap a La Cellera i en un tres i no res som a Anglès, on arribem plegats.

Intentem aturar-nos poc, menjar i beure, carregar aigua i a continuar. El següent tram ens porta d’Anglès a Girona, son 17 quilòmetres amb una aturada acceptada a Bescanó, aquí la cosa canvia, la ruta perd la seva bellesa i ens passem més de 10 quilòmetres corrent a dos metres de la carretera. Seguim amb el sistema que hem dut al tram anterior aconseguint mantenir el ritme, amb el consegüent patiment pel que va amb molèsties.

A Bescanó fem una aturada que es converteix en fatal per a mi, anem a ritme suau i decideixo esperar a menjar a Girona, només queden sis o set quilòmetres, i crec que puc aguantar. Seguim i ens trobem en Dani, ens acompanyarà fins al palau firal. Portem quatre quilòmetres des de Bescanó i l’estomac es queixa de gana, podria obrir una barreta, però em fa mandra, així que agafo un gel per enganyar-lo, se que no és el millor, però un no pensa i soc conscient que ho acabaré pagant.

Arribant a Girona
Foto: Quim Moreta
Arribem a Girona on ens espera una gran rebuda, portem 56 quilòmetres i toca aturada llarga. Mengem bé, en el meu cas un bon plat de macarrons, bevem com cal, amb cerveseta inclosa, canvis de roba si s’escau, i a continuar cap a Cassà després de 25 minutets. En aquest tall ens acompanyaran companys del Trail Running Girona, sempre ajuda tenir bona companyia i ànims pel camí.

El tram és de 15 quilòmetres, els primers creuant Girona de punta a punta, amb un esprint a Santa Clara, després el clàssic carrilet passant per Quart i Llambilles. El ritme va decreixent mica en mica, però els ànims no manquen, intentem anar tant junts com podem, sense grans separacions, anar fent i si cal aturar-se a esperar. Aquest ritme baix em despista i m’oblido de menjar a part la panxa comença a queixar-se pel gel que m’he pres abans.

Sortint del pavelló de Cassà
Foto: Pere Caravaca
Creuant Cassà
Foto: Jordi Llauger
Arribem a Cassà i nova aturada, ràpida, beure i menjar lo just, menys del compte altre vegada i cap a Llagostera, 10 quilòmetres mal comptats amb rectes eternes. Seguim amb companyia, aquest tram és el que es fa més dur pel company lesionat, potser pel fet que s’apaga el dia i comença la nit, potser perquè les rectes son eternes i sembla que no arribaràs mai, bé, els ànims decauen, però intentem animar i fer broma. Pel que fa a mi, la panxa cada vegada va menys fina, podem dir que començo a anar tocadet, però no enfonsat.

Negre nit arribant a Llagostera
Foto: Jordi Llauger
A Llagostera una gentada ens espera, família i amics, tots animant-nos. Toca treure el frontal, abrigar-se més no cal, fa molt bona nit. No menjo, no entra res, però bec tres o quatre gots de brou, es posen prou bé i alguna cosa aporten. L’aturada és més llarga del previst, però si convé cal aturar-se. Dos s’avancem i amb el tercer ens quedem mentre li curen una butllofa, culpa dels copets de la motxilla a l’esquena. Això ens permet córrer una miqueta per atrapar-los. Fa estona que vaig caminant ràpid, però caminant. Estic més còmode que trotant suau.

De Llagostera cap a Santa Cristina d’Aro, 10 quilometrets que fem sense companyia. Una petita pujada només de sortir i després anar fent en baixada. Tots plegats ens fem a la idea que ho aconseguirem, això fa que el ritme s’incrementi, però tot i això continuo més còmode caminant, encara que sigui a ritme molt viu. L’estomac està al límit, però ja hi estic acostumat, se com arreglar-ho. El tram es fa més llarg del que ens esperàvem, sobretot la volteta innecessària per arribar al pavelló de Santa Cristina, però ho aconseguim.

Tenim clar que l’aturada ha de ser exprés i així la fem, demano un tall d’entrepà de truita, pel camí he recordat que n’hi havia, tinc clar que se’m posarà malament, als vespres em costa digerir-la, però això és el que busco, que l’estomac acabi de rebentar i treure el pes que m’ha molestat. I així passa, a poc més de 300 metres d’arrencar ho trec tot, no massa perquè no hi ha què treure, però l’alleujament és immediat.

Ens esperen els darrers 9 quilòmetres i arribarem a Sant Feliu de Guíxols, hi ha ganes i apretem el que podem, a més tenim companyia i això és d’agrair. Arribem a Castell, creuem un polígon, saludem gent, trenquem a la dreta, creuem el pont i darrera pujadeta. A mitja pujada he de tornar-me a aturar un moment, després de 7 quilòmetres l’estomac torna a estar revoltat, així que alleugerir i gas que no ha estat res.

Ja quasi hi som i ens ve a rebre la Blanca, només queda creuar Sant Feliu i recta d’arribada. Ens espera molta gent, més de la que m’esperava a quarts d’una de la matinada. Ens agafem els sis per fer els darrers metres i creuem plegats la línia d’arribada, abraçades, felicitacions, medalla al podi, xerrar una mica i recuperar, això si, res de beure ni menjar en una estona, que encara ho trauríem tot.

Creuant plegats la línia d'arribada.
Foto: Pere Caravaca
Tots al podi celebrant-ho
Foto: Quim Moreta
Ens acomiadem de tothom i la Blanca i en Jordi em porten cap a Girona, és espectacular anar veient els llums de gent com nosaltres que van transitant per la via verda, fins hi tot en arribar a Girona a quarts de tres tocades. Em deixen on ens hem trobat al matí i cap a casa.

Toca dutxar-se i menjar una mica, dos horetes de descans han deixat l’estomac en perfecte estat per començar a recuperar el cos pensant en l’Emmona.

Començant a preparar l'Emmona
Gràcies a tots els i les que ens han acompanyat en aquesta aventura, els i les que ens heu donat suport a les xarxes, els i les que ens heu aconsellat abans, durant i després, els i les que ens heu acompanyat o visitat en algun punt del recorregut, els i les que ens heu tingut al cap durant el dissabte i part del diumenge.

Finalment, ha estat un plaer compartir l’aventura amb el David, en Jordi i en Tapi, però sobretot ha estat un plaer comptar amb el suport de la Blanca i la Maribel, sense les vostres atencions no ho hauríem aconseguit!

Ara a continuar endavant preparant l’Emmona, després del carrilet torna a tocar pujar muntanyes, que les aventures no s’acaben!!!

Perfil de l'Emmona Ultra Trail (122,57km 9.139D+)
Imatge: Emmona


Salut i muntanya!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada