Curses: L’Esquella de Pardines

Bon dia,

Vaig molt tard en pujar aquesta crònica, tant que podríem dir que no caldria fer-ho, doncs la immediatesa informativa que avui en dia impera fa que pugui haver-hi una manca d’interès en el que escrigui. Però potser una revisió amb la perspectiva del temps em servirà per veure d’una altra manera el que va ser la meva Esquella 2018.

Però per començar com hi arribo.

La veritat és que fent molta bondat, després dels consells de l’Ignasi a la zona d’arribada de la Trail Ulldeter, ha estat un mes i mig on només he corregut 10 quilòmetres i ho vaig fer just quatre dies abans de la cursa per veure què tal portava la recuperació, i he de reconèixer que vaig quedar molt content a la prova.

Però anem a pams, els primers quinze dies després d’Ulldeter vaig aturar completament, no vaig fer res de res. D’aquí en endavant combinar la bicicleta de carretera a ritme cargol amb les caminades exigents, poca distància i molt desnivell, per la serra de Verdera. Així doncs he castigat poc el cos, però he mantingut prou bé el to físic.

La cursa.

L’Esquella és una cursa diferent, d’entrada començar a la tarda, el recorregut és desconegut fins vint-i-quatre hores abans de la cursa. Això si, tothom sap que seran “pocs” quilòmetres, uns 25, però amb un desnivell espectacular, uns 2.500 positius. A Pardines s’hi respira un ambient diferent on tot el poble, o això sembla, posa el seu granet de sorra perquè tot surti com una seda.

Continuo, dino d’hora, cap allà la una, per haver paït abans del “tret” de sortida. Arribo amb temps per estalviar-me pujar a peu i poder acostar-me a la xerrada explicativa. L’objectiu anar fent mentre no apareguin molèsties que ensorrin la feina feta el darrer mes i mig. Així doncs es tracta de pujar fort i baixar amb la calma. Abans de la sortida em trobo amb l’Ignasi del Club, la fem petar i això fa que l’espera es faci més curta. Sense quasi adonar-nos-en ja toca arrencar.

Com sempre les sortides son ràpides, de fet els primers dos quilòmetres es pot córrer, i la gent aprofita, que aquí costa poder-ho fer en “planer”. Acabat aquest tram per estirar el grup a pujar sense treva. Anem amunt per la vessant esquerra de la Vall, com si volguéssim arribar fins al Puig Cerverís, tot i que avui pujarem fins al Montroig, a l’altra banda ens espera per més endavant la serra Cavallera amb el Puig Estela i el Taga.

La pujada fins al Montroig és la mateixa que l’any passat i es fa en dos trams amb una baixada criminal, amb una pendent impossible que obliga a disposar de cordes fixes per fer-la amb seguretat, que fa d’enllaç. Vaig fent seguint el grupet on em trobo, a mig camí atrapo a l’Ignasi, amb els problemes al cartílag que arrossega s’ho ha d’agafar amb més calma. Quan estem a punt de finalitzar la primera pujada pitjo un xic l’accelerador per poder fer una baixada més conservadora.

La primera intenció era fer les baixades caminant ràpid, però com que al començament del tram el terreny és força corredor, decideixo provar com vaig amb les molèsties. Portem poca estona, però les sensacions son excel·lents. Sense anar al límit de la meva capacitat tècnica i física, em permet avançar més de pressa del previst. Així quan arribo al tram de cordes no he patit massa avançaments. Un cop acabem el descens torna a picar amunt i aquesta vegada sense treva fins al Montroig.

Continuo amb bones sensacions i avançant sense pensar massa amb com em sentiré més endavant, gaudint del paisatge pirinenc que es resisteix a abandonar del tot l’època hivernal conservant  encara petites restes de neu. I en tres minuts menys que l’any passat em planto al Montroig on ens espera l’avituallament i aprofito per fer-la petar uns instants amb l’Expresso que ha vingut a seguir l’espectacle.

Ara ve una bona baixada, bé, dues baixades enllaçades amb una petita pujadeta. Per començar ens endinsem en un bosc que ens manté a recer del sol, si, avui fa força calor. Sortida del bosc i a gaudir d’una tartera de pedra fina, encara no he patit cap punxada, però decideixo baixar com els caragols, m’és igual si m’avancen vint o trenta persones, que ho fan, el que em convé és ser conservador. Deixo la tartera i m’aturo a treure pedres, no hi ha pressa i les plantes dels peus ho agrairan molt, més tenint en compte que el que ens queda fins al fons és una baixada “camp a través” amb pendents molt pronunciades.

Acabo amb prou solvència la baixada i encaro la petita pujada que em permet fer uns quants avançaments, és el que té no forçar. Ràpidament arribo al punt més alt i ja es veu Pardines a la llunyania. En aquest punt hi ha un parell de voluntaris que ens adverteixen que anem amb compte amb un pastor elèctric, jo no tinc cap problema, però el noi que ve darrera meu es fot una nata de campionat i toca recular a veure com es troba. Aquestes caigudes son més aparatoses que doloroses, però si et ve una rampa o et puja un bessó veus les estrelles i és just el que li passa. Entre els voluntaris i jo l’ajudem a recuperar-se i ens confirma que està prou bé per baixar fins a Pardines. De fet li queda un tram mal parit amb forta pendent i a continuació un tram de pista forestal d’un parell de quilòmetres molt corrible. El primer tram el faig sense problemes, però el segon és tant corrible que comencen a aparèixer les molèsties al genoll, son d’advertència i entenc més que fruit del procés normal de recuperació, però m’obliguen a abaixar una mica el ritme, no hi ha pressa. Tot i això arribo a Pardines amb 16 minuts d’antelació sobre el temps de l’any passat. No està gens malament. A l’avituallament la faig petar amb l’Ignasi que ho ha deixat fa estona, quan no es pot no es pot.

Ara toca decidir, provar de continuar endavant fins a Coll de Bac o deixar-ho aquí, 10 qm amb més de 1.000 positius és una bona excursió, però crec que encara tinc marge per una mica més així que decideixo tirar endavant amb la calma, coneixent el recorregut tinc clar que si no les veig totes a Coll de Bac puc retallar i tornar cap a Pardines.

El tram comença amb la continuació de la baixada, decideixo fer-la caminant per minimitzar els problemes, a més a més vaig amb temps de sobres sobre el tall. Un cop acabo la baixada i el tram pica amunt decideixo apretar una mica, doncs aquest tram no pica massa i dona per córrer, però ràpidament recupero les molèsties i el córrer no és una opció, així que a continuar endavant a ritme cargol.

Tot i fer-lo caminant, el tram s’acaba semblant molt curt, sobretot gràcies al parell de grimpades que ens trobem, estan equipades amb cordes fixes, però decideixo no tocar-les, vaig més lent perquè em toca mirar amb deteniment on col·locar mans i peus, però ho trobo més productiu, més quan he decidit que retallaré a l’avituallament. Un cop acabades les grimpades un tram corrible i arribo a l’avituallament, on  informo que hi plego, però que estic bé per baixar xino-xano cap a Pardines.

Avui no ha pogut ser, però em quedo amb els més de 16 quilòmetres i mig i els més de 1.600 positius a la butxaca, com una sortida d’alta qualitat en alçada. Les molèsties es queden en això, molèsties, i no en dolor com em va passar a Ulldeter.

Ara toca continuar fent bondat fins a la propera, en aquest cas la marató de la Rialp Matxicots, amb quasi dos mesos per acabar de fet net.

Salut i muntanya!!

Curses: Trail Ulldeter #fail

Bon dia,

Avui explicaré com va anar la darrera cursa que he fet, es tracta del Trail Ulldeter, en modalitat marató. Una cursa que arrossega unes quantes edicions de la ma dels sempre solvents Klassmark.

Hi arribo amb poca càrrega d’entrenaments, per un costat encara falten dies per acabar de quadrar els horaris després dels darrers canvis, però el més important, encara arrossego els problemes de mitjans de febrer.

Pel que fa a la cursa, una hora de sortida raonable, les set del matí, em permet llevar-me a quarts de cinc, però la veritat és que entre una cosa i l’altre no hauré dormit ni tres hores. Cafetó de bon matí, un parell de llesques de pa de motlle amb Nutella, em vesteixo i a tres de cinc cap a Camprodon. Un trajecte molt tranquil que em permet arribar amb temps de sobres de saludar als i les conegudes tot recollint el dorsal, tornar al cotxe i acabar-me d’arreglar per ser a la sortida amb temps de sobres.

Sortida molt puntual, som una bona colla que arrenquem ràpid a la caça i captura de corriols. Petita volteta per estirar, però tot i ser més llarga que la de fa dos anys, no evita que es faci un tap monumental quan encara no portem ni un quilòmetre, què hi farem paciència. Ens posem tots en fila índia anar pujant amunt, toca un bon tram, uns nou o deu quilòmetres des dels 950 fins als quasi 1.900 positius. Vaig fent xino-xano fins que em trobo amb la Gemma, el ritme és molt assequible i aprofitem per anar comentant la jugada, a la que el terreny sobre i hi ha espai decideixo forçar una mica la màquina, com que puja el dolor encara no apareix.

Deixem les grans rampes i ens posem a carenar per la Serra Cavallera, és un tram preciós amb unes vistes privilegiades. Mica en mica ens anem acostant al Taga, però avui no toca pujar-hi. Arribem a la Pedra dels Tres Bisbats i baixar s’ha dit fins a Collada Verda, el primer dels avituallaments. M’ho agafo amb tota la calma que puc, però és impossible no córrer, encara que sigui una mica, ja se que no ho hauria de fer, però el terreny dona per això i més, i de moment les sensacions son excel·lents.

A l’avituallament el temps just per portar alguna cosa a la boca i a continuar. Ara toca una bona pujada, un quilòmetre vertical llarg, fins arribar al Coll de Tres Pics. Continuo a bon ritme quan puja, però tot el que guanyo pujant ho perdo en les petites baixades que hi ha, i això fa que em decideixi a córrer en alguna d’aquestes i dissortadament es comença a despertar la cintilla. Massa d’hora, però per sort això puja més que baixa. Ja a tocar del punt més alt, el doloret em perjudica en els trams més inestables i em fa anar poc a poquet. Finalment en quatre horetes tinc fet el 90 per cent del desnivell positiu d’avui i la meitat de la distància, i em trobo amb una baixada de les bones.

Una d’aquelles que normalment faria gas a fons, però avui cada vegada que intento córrer me’n penedeixo. Finalment m’aturo per deixar descansar la cama, moment en que m’atrapa la Gemma, que com tothom que va passant pregunta si tot bé. La veritat és que no, però estava dins les previsions. Vaig avançant poc a poc amb la decisió presa, a aquest ritme no paga la pena continuar, quan arribi a l’avituallament toca posar peu a terra.

En el moment que decideixo deixar-ho el cos es desinfla i encara es fa més feixuc fer una passa. Sort que entre el Coll de Tres Pics i l’avituallament a Tregurà de Dalt només hi ha sis quilòmetres, pràcticament tots de baixada, tot i això trigo una hora i mitja en fer-los. Tinc el convenciment que podria acabar la cursa, però el problema és en quines condicions ho faria.

A l’avituallament ho comunico i un noi m’acosta fins a Camprodón, per sort no he d’esperar-me molta estona. Un cop a l’arribada, comento la jugada tot dinant. Tinc dues converses molt interessants, una amb l’Ignasi que em comenta que el que tinc també li va passar i que, fins que no va aturar-se i fer bondat no va sortir-se’n, més o menys com en Xavi el dia de Cap de Creus. L’altre amb en Narcís, parlant una mica de tot.

I això és tot, ara a pensar en recuperar bé i oblidar-me definitivament de la Celestrail, l’any vinent tindré una nova oportunitat. I la següent? De moment estic inscrit a l’Esquella, amb prou temps per endavant per recuperar, si no ja serà a Rialp el mes de setembre on m’espera la Marató.

Salut i muntanya!

Col·laboracions: Trail Cap de Creus

Bon dia,

Avui us n’explicaré una de diferent, no sempre es tracta de posar-se un dorsal, a vegades també està bé posar-se a l’altre costat i donar un cop de mà en una cursa, no és la primera ni compto que sigui la última vegada que m’hi poso. És per això que aquest passat diumenge he estat col·laborant amb la gent de Klassmark a la Trail Cap de Creus.

Primer havia d’estar controlant el pas dels corredors i corredores per la carena de la Serra de Verdera, però a darrera hora em van demanar d’estar al punt on es separàven les curses més curtes del dia, el Trail i l’Express, just a tocar del Puig Alt. L’hora, cap a quarts de nou del matí.

Tenint en compte això, em llevo a les sis, em canvio i arrenco a un quart de set. De Palau-saverdera m’enfilo cap a Mas Fumats, vaig perdent alçada pel mig de la urbanització fins a arribar a la carretera de Cadaquès i d’aquí cap a Roses per anar a buscar la pujada al Pic de l’Àliga, així aprofito per veure si el marcatge és correcte. La veritat és que l’únic inconvenient fins al cim és el mini ramat de vaques que estan alletant els seus vedells just al peu del cim, esperem que ningú s’hi acosti massa, que ja se sap com les gasten.

Des de dalt, baixada ràpida fins a Can Causa, una masia en runes que domina tota la plana, des d’on ja es divisa el punt on hi ha l’avituallament, està a aproximadament un quilòmetre, que es fa prou ràpidament. Sota el meu criteri el marcatge fins a aquest punt és immillorable, sobretot perquè està fet a molt baixa alçada, cosa que evita les pèrdues, segurament hi ajuda el tipus de vegetació. Arribo al meu lloc amb temps de sobres. Així que aprofito per donar un cop de mà, masns mai en sobren.

En un tres i no res està tot a punt i només queda esperar els corredors i corredores. Passa en Jaume a fer el darrer cop d’ull, tot al seu lloc. I l’Uri i la Charo a punt per trobar bones localitzacions per les fotos.  A mi em toca estar a 25 metres de l’avituallament intentant que ningú es despisti.

Quan passen pocs segons de dos quarts de nou es divisa el primer participant baixant del Pic de l’Àliga, el segueixen a certa distància cinc o sis més. De sobte ens adonem que el primer no es desvia de la pista, bé, unes roderes de cotxe que porten a una altre casa que es troba enclotada. Els cridem i no ens senten, així que decideixo anar-hi per revisar el marcatge, baixo tant ràpid com puc mentre veig com els primer ja estan reculant, els que es trobaven a un parell de minuts del grup capdavanter segueixen correctament les indicacions, bé, per sort només han estat sis, però tot i això m’acosto a la zona i aprofito un tall de cinta per remarcar el desviament. Un cop han passat una vintena de corredores i corredors i el marcatge està revisat, decideixo tornar al meu lloc, que amb la tonteria ja m’he escaquejat prou.

Les corredores i corredors de la Trail van passant un rere l’altre, i des de dalt, continuem veient com algú encara es despista, sort que els que porten al darrera els avisen que no van bé. Just a dos quarts de nou arriba en Jordi, que avui fa de tancament de la cursa, moment en el que desmunto unes quantes cintes de la Trail perquè els de l’Express no es despistin.

Ara el que toca és esperar una mitja horeta perquè arribin els de la tercera cursa, aprofitem per fer una mica de neteja i endreça a l’entorn de l’avituallament. Però la cosa dura poc i els primers ja enfilen Pic de l’Àliga avall. Restem espectants perquè ningú es despisti, per sort ningú ho fa com els de la Trail. Al meu lloc no hi ha cap mena de dificultat, així que després de veure passar els vint o vint-i-icinc del davant baixo a donar un cop de mà a l’avituallament.

Quan ja ha passat pràcticament tothom , arrenco cap al pavelló fent un mix del tram de l’Express amb el final de la Marató. Pel camí saludo l’Uri i la Charo, a qui li comento que si li ve de gust podrà fer fotos als primers de la Marató, i així ho fa.

Un cop a l’arribada, una cerveseta i saludar per aquí i allà. Una bona jornada donant un cop de mà, que crec que sempre és d’agrair.

Felicitar a Klassmark per una gran organització, no és fins que et trobes dins que t'adones de la quantitat de gent que es necessita per organitzar un sarau com aquest. Només una cosa, definitivament traieu els gots dels avituallaments, qui no porti got que s'espavili, no val posar al reglament que no n'hi haurà i trobar-ne igualment als avituallament.

També felicitar a la resta de voluntaris i voluntàries de la cursa, tingueu clar que vosaltres sou molt responsables de que els que correm gaudim a les cuses.

I per acabar a vosaltres corredores i corredors, per saber triar una gran cursa en un gran entorn com és el Cap de Creus.

I ja us deixo mentre vaig descansant, o això intento, per recuperar del tot els problemes físics que arrossego des de fa un parell de mesos. La propera, ja ho veurem!

Salut i muntanya!!!