Curses: Pels Camins dels Matxos 2017

Bon dia,

Ja va sent hora de penjar la crònica de la primera ultra de l’any, els MATXOS de Torellò.

Com hi he arribat...

Podríem dir que pengim-penjam. Només dues setmanes separaven Entre Castells dels Matxos, tres sortides i una mica de bicicleta estàtica han estat la manera de “recuperar”.

I si, a casa ha arribat una bicicleta estàtica que m’anirà d’allò més bé per aquells dies de sortides molt curtes en bicicleta per a recuperar, quan fa tanta mandra arreglar-se per agafar la bicicleta de carretera per fer una sortida de menys d’una hora i que acabo quedant-me a casa o sortint a córrer i passant-me de rosca.

La cursa...

Abans de començar felicitar a la organització per rectificar amb la recollida de dorsals i permetre’ns fer-ho el mateix dia de la cursa. Això si, amb tot a punt va tocar llevar-se a quarts de cinc de la matinada per arribar a Torelló amb temps de sobres per recollir el dorsal i aprofitar per fer un cafè amb l’Uri abans d’acabar-me d’arreglar.

Un gran ambient a la sortida, per ser dos quarts de set hi havia força gent, a part dels més de 600 corredors i corredores. I de sobte comença a sonar “Macho Man” dels Village People per avisar-nos que això ja arrenca.

I ho fa amb una mica més de sis quilòmetres per endavant, que al final son quasi vuit, fins el primer avituallament, es fan bé tot i picar una mica amunt, no massa, l’únic inconvenient és que amb les presses, potser seria millor dir amb la mitja son que portem tots i totes a sobre, m’he oblidat el frontal al cotxe i m’hagués anat d’allò més bé en algun punt concret. Lo d’anar sense aigua ja és un clàssic, així que toca omplir-los a l’avituallament, menjar una mica i a pujar.

Ens toca la primera del dia, Bellmunt, pica fort, però les forces estan intactes, així que anar remant amunt. El tram final de carena és preciós i les vistes realment espectaculars. I en arribar una gentada ens espera. Aquesta la he passat prou bé, aigua, menjar i a continuar.

Ens llancem avall, ben avall, fins al fons de tot on ens trobem amb un salt d’aigua espectacular, el Salt del Molí de Salt o una cosa així, caldrà anar-hi un dia a fer-hi una passejada més relaxadament. I quan arribes al fons només hi ha una opció i no és altre que tornar a pujar, aquesta vegada fins a Salgueda, una casa enrunada després d’un “petit” repetjó. En arribar-hi carregar i a continuar amunt, que cal aprofitar que encara fa fresca i avui pinta calor.

Pujada de les bones, això si, envoltats de verd, d’arbres, a l’ombra, en resum continuant ben fresquet. Em creuo amb l’Uri que està fent la seva feina, segur que genial, com sempre. Amb aquestes arribo al Coll de Sant Bartomeu. Moment de decidir, una pujada al Puigsacalm? Si!!! Deixo l’avituallament i amunt.

Pica, però no tant com m’esperava, recordo un Puigsacalm pels ganxos i és una altre cosa. M’ho prenc amb calma que això és molt exposat, el sol ja fa de les seves, però la brisa ajuda a suportar-lo. Passa una tanca a l’esquerra i amunt fins al cim. Segon del dia, ha fet suar, però no massa. A dalt un espectacle o una escenificació amb Bandolers, Guardia Civils, Capellans...treu un somriure i t’oblides de les molèsties que ja comencen a aparèixer, ja en portem 25 i el que queda. Com a Bellmunt hi ha una gentada. Menjar, carregar i avall.

I ben avall que toca, una zona tècnica amb cordes i cadenes. Endreçar pals, tirar de mans i evitar les rampes, el ritme, millor no el tenim en compte, l’important és arribar. Les vistes, això si, espectaculars, som a la zona de Bracons i això és ben verd. Avituallament al canto i a continuar baixant.

Toca anar avall cap al famós Prat de la Vola, la baixada és molt bona, m’ajunto amb un nano i anem fent a bon ritme, fins que necessito fer un “pit-stop” extra. Al prat descans llarg, menjar bé i sobretot beure que la calor ha entrat de ple. Segona decisió, una pujada a Cabrera? I tant!!! Doncs a l’esquerra i amunt.

Bé, primer una aproximació amb cert desnivell, tampoc massa que vaig fent xino-xano. Quan porto un parell de quilòmetres em ve a visitar l’ocellot amb la seva massa inesquivable. Tot en el moment que sortim al sol, cosa que em deixa estabornit, amb un buit absolut. Toca seure primer i estirar-me després, descansar, menjar i pensar en continuar endavant. Després d’uns quinze minuts torno a tenir una punta de combustible, tiro amunt, ara pica una mica més. Però tornem a estar a l’ombra i amb la fresca es porta tot millor. Sortim al sol per arribar a les escales de Cabrera, es fan eternes. Una mica de planejada fins a l’avituallament, a tocar de l’ermita i m’estiro a l’ombra sota la carpa.

M’hi estic ben bé mitja hora per agafar forces, a l’avituallament es preocupen per mi, em prenen el pols i tot, dec semblar molt cardat. Però la única cosa que tinc al cap és seguir fins al prat de la Vola. Després de prendre aire, menjo, bec i segueixo, s’ofereixen a acompanyar-me però estic bé per anar fent xino-xano en baixada. Bé no tot és baixada, primer planegem la cinglera, unes vistes envejables, al ritme que vaig les puc gaudir, en altres circumstàncies les veuria de reüll. Per sort la baixada és tota a l’ombra i vaig hidratant-me i picant alguna cosa. Arribo al prat i els del control em pregunten com estic, aquí les noticies volen.

Menjo i bec, descanso lo just i a continuar, que només queden 20 quilòmetres amb tres avituallaments abans de l’arribada, el primer objectiu arribar a Collsaplana uns sis quilòmetres enllà. Sortim del prat de la Vola per la dreta, i per començar un petit repetjó, no gaire important per tirar ràpidament avall. Crec que aquí ens trobem el primer tram d’asfalt llarg, o potser ho confonc, me l’agafo amb alegria. Deixem l’asfalt i a la dreta arriba la pujada de debò, pica i costa, toca suar, més amb el solet que apreta. Als Matxos no es regala res, a la llunyania, crec que a més d’un quilòmetre de l’avituallament, se sent el so de la música a traves d’un amplificador que sona a tot drap per animar-nos en la pujada. Torno a notar buidor, el combustible dura cada vegada menys i cal reomplir, llamins, aigua i seguir amunt. Una petita planejada i prat avall fins a la carpa. Seure descansar, menjar i seguir.

Propera aturada Rabasola quatre quilòmetres de baixada preciosa d’aquelles que agrada córrer amb arrels, pedres, fullaraca i salts, molts saltirons. Semblaria que hi hauria d’haver poc a explicar, però no, toca tornar a seure i estirar-se a descansar i menjar, la benzina cada vegada dura menys i la bossa comença a estar buida, però què son quatre quilòmetres, una esgarrapada. Finalment arribo al fons, creuo un rierol, ni em descalço, m’és indiferent, no crec que em destrossi els peus amb el que em queda i el ritme que porto, vull descansar una mica i carregar menjar.

Tornem-hi, endavant i amunt, propera aturada Sant Pere/Redorta uns quatre quilòmetres, pica amunt amb un sol de justícia. Un terreny sec i pedregós per endavant, sembla que s’acaba la pujada però no ha estat un miratge, tornem a seguir amunt que ja s’acaba i gaudim d’ombra. Baixada curta fins a la carretera i planejada fins l’avituallament, no ha costat tant i només queda una mica de puja i baixa fins l’arribada. A l’avituallament ens cuiden molt, em foto un negrito, bomba calòrica a la vena per aguantar els sis quilòmetres que queden per endavant.

El darrer tram consisteix en anar pujant i baixant turons fins arribar al Castell de Torelló, un cop allí avall que fa baixada fins a l’arribada, amb una imatge de plana entre muntanyes que acompanya en tot moment. És la ruta més directa, però se’m fa llarga i he d’aturar-me a mig camí per agafar esma. I finalment Torelló, ha costat més del que em pensava però ho he aconseguit.

Un marcatge excel·lent, una organització molt diligent, uns voluntaris d’11 o més, uns avituallaments més que suficients, una ruta fantàstica per la serralada transversal. Felicitar-los per una bona feina.

Pel que fa a mi, content a mitges, el primer objectiu és sempre arribar al final de la cursa, però aquesta vegada no ha estat, ni molt menys, com m’esperava arribar-hi, ni el que considero que podria haver fet. Caldrà doncs millorar l’alimentació en cursa per no patir un defalliment tant agreujat com el d’aquests Matxos, doncs crec que el cap ja l’he recuperat i les cames, per molt atrotinades que puguin estar, sempre funcionaran si la resta va a l’hora.

Fins la propera, serà a començament de maig a la marató de Cap de Creus, volia anar a fer la Molló Trail, però no sempre es pot fer tot el que un vol.

Salut i muntanya!!!

Curses: Entre Castells 2017

Bon dia,

Cinc setmanes és el temps que ha separat la Hivernal de Campdevànol de la següent cursa al calendari, la Entre Castells, organitzada pel GE Capgirell de Vilajuïga, temps de sobres per haver-hi una mica de tot.

Com hi he arribat...

Per començar una setmana de recuperació amb una única sortida en bicicleta, aprofitant un dia fantàstic sense vent per tornar a acostumar les cames de cares a les sortides amb dues rodes de la primavera i l’estiu, el problema és que d’ençà el temps sembla boig i els dies realment plàcids son cars de veure.

Just a la meitat, he realitzat les proves rutinàries de cada any per comprovar que la màquina continuï en perfectes condicions. Per un costat la eco doppler i per l’altre la prova d’esforç. Les dues han servit per comprovar que tot continua a l’hora i que un anys més puc donar voltes per la muntanya sense cap perill cardíac.

I per acabar el fet més destacable, un refredat que he arrossegat les dues setmanes abans de la cursa, la primera setmana vaig poder fer sortides amb certa normalitat, si no comptem el pèssim rendiment que una forta congestió et provoca, però quatre dies abans de la cursa em va tocar quedar-me un dia a casa després d’un parell d’episodis febrils.

Total que arribava a la cita amb els deures fets, en la mesura de les possibilitats, amb les sortides intersetmanals per les gavarres d’una banda, on he anat a parar a nous camins i corriols fins ara inexplorats, i la sortida llarga de cap de setmana per Verdera, acumulant un bon tou de desnivell a les cames.

La cursa...

Aquests de Vilajuïga ho munten molt i molt bé, no organitzen només una cursa de diumenge, el que fan és un cap de setmana complert de curses per muntanya per totes les edats i nivells. Amb fira, xerrades, etc..

Tot va començar el divendres a la tarda vespre amb una xerrada, però si parlem de córrer, el dissabte al matí hi havia curses per a mainada amb la participació d’una seixantena llarga de nenes i nens. Va estar molt bé, però tot i això, va ser una mica caòtic gràcies a la meteorologia. Entre la pluja de primera hora, la previsió era que plogués tot el matí, i el vent que va entrar poc abans del migdia, les curses es van veure reprogramades, avançant-les totes per tal d’aprofitar la bonança. Al final la Ivet, que participava a la seva primera cursa, va córrer a tres quarts de dotze, això si, de la ma del papa, o no corria, que més que ajudar-la l’endarreria, però bé, va acabar contentíssima, primer perquè amb la inscripció li regalaren unes ulleres de sol molt boniques, després en trepitjar la catifa vermella i creuar la línia d’arribada, i encara més quan li varen entregar la seva medalla. Al final varen acabar tots a dalt del podi.

A la tarda tocava la cursa vertical, per als que els agrada serrar les dents en recorreguts explosius, aquesta vegada amb sortida a Palau-saverdera i pujada al Castell de Sant Salvador per la ruta de Veta Negra, així que a quarts de cinc de la tarda a la plaça Major per veure la sortida dels vint-i-cinc corredors i corredores participants. En acabat a recollir el dorsal per poder-nos llevar mitja horeta més tard, que son d’agrair quan hi ha canvi d’hora i ens roben una hora de dormir.

I ja diumenge dia de cursa, com que al vespre ho havia deixat tot preparat, només va tocar esmorzar una mica i canviar-se, i jugar una estona amb el bitxo i els seus ratolins a piles, aquesta no nota els canvis horaris ni res, és una tot terreny. A dos de vuit ens trobem amb en Raimon, avui s’estrena amb la Expres de 16 quilòmetres. Si, hi ha tres recorreguts, l’Sprint de 8, l’Expres de 16 i la Trail de 30, com era d’esperar avui toquen 30 quilòmetres amb 1.996 positius.

Arribem i hi ha força gentada i de retruc força coneguts i conegudes, així que toca saludar, quan queden cinc minuts tothom a lloc, m’acomiado de les nenes fins d’aquí a una estona que ens trobarem a Palau. La sortida com sempre, trobar-se un corriol on només hi cap un corredor, a menys d’un quilòmetre de la sortida, per molt que aquesta piqui una mica amunt, quan som al voltant de cinc cents a la sortida i surts una mica enrere, et fa perdre molt de temps, per sort mai perdré la paciència.

Passat aquest perible, un parell de quilòmetres planers picant avall fins arribar a la primera pujada, la recordo de l’entrenament de la primera Entre Castells, molt corrible fins al tram final, però avui amb la calma, que queda molt per endavant. A punt d’arribar a l’avituallament hi ha la pujada més contundent, curta, enfangada, amb una roca que ens acarona per la dreta i un torrent que ens murmura a l’esquerre, per deixar-nos en un puja i baixa carregat de dòlmens fins a tocar el camí de les serres. Primer avituallament on ni m’aturo, vaig sobrat d’aigua i ja carregaré a Palau.

Encaro la baixada amb una punteta de gas, però sense passar-me, que el que ens ve després és el tram final de la pujada a la Creu Blanca. A mitja baixada punxades al costat, com si es tractes de flat, caminar una mica, per agafar una mica d’esma i la cosa s’alleuja, això si, no puc apretar tot el que em donen les cames. Arribo al camí de la Creu Blanca, pals i cap amunt. Pujada coneguda, d’anar fent sense atabalar-se, hi ha llocs on es pot córrer, però no paga la pena. Un cop a la Creu, pla mentider fins al Mas Ventós i baixada cap a Palau, on altre vegada noto punxades, avui patiré.

A Palau avituallament a la Font de Dalt, m’hi trobo la Sílvia i la Ivet, la Ivet contentíssima perquè tothom que ha passat li ha anat xocant la ma, m’aturo més del compte però no tinc pressa, que ara ens espera una de bona. Anem caminant fins al Terranostra i ens acomiadem fins d’aquí unes tres horetes a Vilajuïga. Arranco amb ganes, però ràpidament el cos em recorda que he passat uns dies enfebrat i costa un munt pujar, però què hi farem, serrar dents i amunt, que no hi ha excuses. Amb més pena que glòria arribo al Castell, amb una petita estrebada al tram final que no deixa de ser habitual. I de dalt, directe a Sant Pere de Roda a cercar el tercer avituallament. Primera baixada que puc fer sense problemes, això si, és curta i no apreto massa.

Deixem l’avituallament i cap a la Vall de la Santa Creu, una baixada preciosa, corrible amb trams de pedra, però que em torna a tocar fer al ralentí, què hi farem, just abans d’acabar-la foto al cantó de l’Uri. Revolt al mig del poble i gas amunt cap al Coll del Perer. Les pujades sempre son dures, però coneixent-les costa una mica menys, i avui es porten millor que les baixades.

Un cop al Perer, tomba avall cap a Llançà, la començo amb recança, però sembla que aquesta vegada puc apretar una mica més sense problemes, a veure si continuo així fins al final, que encara queda un bon tros. Arribada a l’avituallament, petit descans i altre vegada amunt, cap a Roca Miralles, camí conegut de les 24 hores del Cap de Creus. Un tram que pica amunt, però de tant en tant deixa córrer una mica amb alguns planers i baixadetes, un cop als peus del tallafoc, avall cap a Pujolar a bon ritme tot cercant l’avituallament.

Ja quasi ho tinc, només queda una darrera pujada per torna a Vilajuïga, aquesta vegada per una línia elèctrica, res que no sigui normal i provoqui alguna estrebada traicionera. M’ajunto amb una colla de Tramuntanyes, els aguanto prou bé la pujada i la baixada, però ja al planer la cosa canvia i reapareix el flat dels nassos, què hi farem abaixar ritme i arribar més o menys sobre el temps previst.

Felicitar a la organització per un cap de setmana complert, i donar les gràcies a la família, en especial a les nenes de casa per estar a l’aguait del senglanot de casa.

Propera aturada Pels Camins dels Matxos, 62qm 3.100D+, amb tres pujades de categoria, Bellmunt, Puigsacalm i Cabrera, a veure com surt.

Salut i muntanya!!!!

Curses: Hivernal de Campdevànol 2017

Bon dia,

El passat cap de setmana ens en vàrem anar d’excursió a Campdevànol per participar a la modalitat marató de la Hivernal.

Però primer com hi he arribat...

Ho vaig deixar fa quinze dies amb la participació a la III Marxa Balcó de l’Empordà, l’endemà vaig anar a fer una volteta per Verdera, amb vent, pluja i força desnivell per la distància recorreguda, la setmana següent va ser d’entrenament normal, un parell de sortides per Gavarres, amb més cap que cames, i un diumenge de Verdera curt però molt intens. Per rematar-ho la darrera setmana, només una sortida per estirar les cames un parell de dies abans de la cursa, anant de menys a més.

Sobre la cursa...

El dissabte ho vaig deixar tot a punt per poder-me llevar el més just possible, a les cinc del matí sonava el despertador, posar-se alguna cosa al damunt, horeta i quart de carretera i arribada amb temps de sobres a Campdevànol. Primer passejada per anar a recollir el dorsal, després un cafetonet per despertar-me una mica i, per acabar, vestir-me amb la roba de treball.

Quan faltaven un parell de minuts per dos quarts de vuit em plantava a la zona de sortida, érem uns 150 corredors i corredores a punt per encara la Hivernal. A dos quarts i un minut, l’explicació prèvia va durar un xic més de l’esperat, la música imponent dels trabucs ens indicava que podíem arrancar a córrer, per endavant 42 quilòmetres desconeguts.

Sortida ràpida, com sempre, avui els trams son curts amb avituallaments cada sis o set quilòmetres, ideal per no haver de pensar massa en l’alimentació, això si, sense oblidar-la.

El primer tram uns set quilòmetres amb un guany inferior als 400 metres, aparentment en pujada sostinguda, però res, en aquesta cursa no es regala ni un centímetre de desnivell, per pujar-ne 400 n’has de fer més de 600 acumulats, en un terreny trencacames.

Després d’uns primers centenars de metres urbans, ens endinsem per pistes forestals de les afores, amb cases disseminades i una mica de portlan. Però la cosa dura poc i comencem a encarar puja i baixa de corriols, amb alguna pujadeta que treu l’esma. De sobte passat un revolt, on ja es porten uns sis quilòmetres, a la llunyania es divisa el Pirineu espectacularment emblanquinat, una imatge preciosa. Una miqueta de planer, d’aquell que en diem mentider, tombant a la dreta darrera uns matolls i ens plantem al primer avituallament: Sant Pere d’Aüira. Una mica de menjar, una mica beure, carregar aigua i a seguir. Hi passo per sobre del temps previst, ja em faig a la idea que serà la tònica d’avui.

Segon tram, és més curt que el primer i cal guanyar un desnivell semblant, sobre el paper una mica més dur que l’anterior, així que vist el que porto encara ho serà més. Comença amb una forta pujada, avui trobaré a faltar els bastons. Es va guanyant alçada mica en mica i començo a notar la manca d’entrenament tant amunt, això de pujar com a molt fins a 700 metres s’ha de notar d’alguna manera. Un cop acomplida la primera pujadeta, planer amb un penya-segat pedregós a la dreta i una imatge de boscos a l’esquerra, sensacional. Però dura poc i la cosa torna a picar fins al segon avituallament, al Plà de Faners. I a tornar amb la rutina, beure, menjar i carregar.

Tercer tram, de menys de cinc quilòmetres, com no podria ser d’una altra manera, comença cara amunt. Pujada molt contundent on la neu fa acte de presència. Primer tímidament, però en encarar una petita baixada ja no la deixarem durant uns 5 o 6 quilòmetres. Després de la baixada torna a pujar i petita pèrdua, no per estar mal senyalitzat, si no per seguir el del davant sense mirar res més. Continua la forta pujada, amb un terreny en molt bon estat. En acabat descens preciós sobre neu , aquest tram està en condicions òptimes per córrer, potser millor encara per esquiar, però no és el moment ni tinc coneixement. Al final del descens, a Coma Ermada tercer avituallament. Quatre nanos amb molt bon rotllo i ànims, plantats al mig de la neu amb un foc i tot. M’hi aturo més del compte, glop de ratafia, una mica d’aigua, menjar i beure, tot a punt per seguir cara amunt.

Per endavant quatre quilòmetres fins a l’avituallament següent, comença amb una forta pujada en neu. Comença a apretar el sol i fa calor, no bufa ni un bri d’aire. Un cop a dalt, ens avisen que la baixada és perillosa per presencia de plaques de gel, és menys del que sembla, només cal fixar-se en la tonalitat de blanc d’on trepitges i llestos. Passat el petit tram “complicat”, segueix el descens un parell de quilòmetres fins que la neu s’esvaeix i apareix el primer tram enfangat. Després de molta pujada, les cames van carregades i cal prendre’s la baixada amb calma. Tot i això la forta pendent fa anar més ràpid del compte. Començo a notar microespasmes a les cames, però arriba l’avituallament en un mas, a Maians i em puc prendre uns segons de descans. Menjar, beure i a seguir, que amb mitja Hivernal a la butxaca, només queda descomptar.

El terreny ha canviat, i més que ho farà en acostar-se a Montgrony. Quatre quilòmetres més per endavant amb una bona baixada carregada de fang, sensacional per amanir una mica més les meves cames perillosament atrotinades, ara, anar al ralentí em permet arribar sense problemes al final de la baixada, però al fer la primera passa llarga cara amunt, rampa a la cama esquerra. Toca posar-se a caminar, mentre faig massatge a la zona, estirar una mica i prendre’m un gel, per si serveix d’alguna cosa, tot plegat en un perible d’un parell de minuts. Per sort la cosa no va a més i en pujar una mica el ritme la cama es posa a to. En un tres i no res avituallament al voral de la carretera, altre vegada menjar, beure, carregar i a seguir.

El següent tram és altre vegada d’uns quatre quilòmetres, però es fa etern. La pujada per arribar al castell de Montgrony és tediosa i quan sembla que ja ho tens, de fet el divises a pocs centenars de metres, saps que cal anar encara més amunt per tornar a baixar i allargar-ho una mica. Això si l’accés final és preciós, seguint un camí a ran de paret amb unes vistes a l’infinit. En arribar-hi escales avall per trobar l’avituallament. Carregar, menjar, beure i a seguir avall.

Només queden uns 10 quilòmetre amb un parell d’avituallaments pel camí. El primer tram baixa que baixaràs per un terreny molt sec, per sort m’enganxo darrera d’un noi que em marca un bon ritme, si anés sol segur que m’encantaria més del compte pel cansament. Petit repetjó i a continuar baixant fins a l’avituallament situat a Cal Magnet, aquí amb una mica de pedra que em dificulta el camí per suaus punxades als bessons. Però res que no es passi pensant que la cosa és quasi al sac, i adaptar una mica la cadència de les cames. Vinga doncs, beure i menjar una mica i a continuar.

Continua la sequedat un parell de quilòmetres, fins que ens endinsem al bosc, queda ben poc, però encara hi ha marge per a les sorpreses. Segueixo amb la companyia fins al darrer avituallament al Coll de la Batalla, m’aturo poc, se que si vull seguir amb aquest ritme he d’avançar-me uns metres, però res. El camí fa una lleugera pujada que em provoca una altra petita rampa de nou a la cama esquerra. Per sort queden un parell de quilòmetres i segueixo endavant sense fer-li cas. Acabada la pujada, tram planer i corrible al màxim, a aquestes alçades prefereixo no mirar el ritme que ploraria. Entre els arbres comença a veure’s el polígon de Campdevànol, ja queda poc, només desfer el camí que hem fet en sortint.

Després de quasi sis hores, els pares, la Sílvia i la Ivet m’esperen a la recta d’arribada. Tot i estar-hi més del que m’esperava, acabo molt content.

Per pensar-hi...

Hi ha una cosa que no es pot fer mai quan es prepara una cursa per muntanya, son les famoses previsions de pas, més encara si hom no coneix el terrenys, com es el meu cas, i encara menys sobrevalorant  el possible rendiment. Però vaja al final l’important és arribar i si te n’adones només de començar deixes els temps a una banda i et centres a continuar avançant, això si, sense adormir-se en cap moment.

Sobre la cursa...

Un recorregut preciós, hi ha unes vistes espectaculars, a més dins el recorregut l’entorn era molt variat, bosc, pedra, neu, gel, fang, molt fang, fulles que no et deixen veure on trepitges. En alguns punts em va fer pensar en Zegama, ara que s’acosta el sorteig. Només una pega, no quadrava el quilometratge teòric amb el del meu rellotge, per sort el rellotge sempre en marcava una mica menys.

Sobre el marcatge, a part d’un parell de punts amb poca visibilitat de cintes, on semblava que hi havia un trencant, la resta perfecte. Si em vaig despistar en un punt va ser exclusivament culpa meva.

Sobre els avituallaments, dir que la quantitat era molt generosa, 8 avituallaments per 42 quilòmetres son molts. Però estaven molt ven posats i et permetien fer la cursa sense aigua ni menjar. Pel que fa als voluntaris molt atents en tot moment.

Així doncs felicitacions a la organització!!!!

Per acabar...

Donar les gràcies als de casa per esperar-me a l’arribada, tot i el retard...

Propera aturada...

Trail Entre Castells a Vilajuïga, on, si tot va bé, la Ivet participarà a la seva primera cursa!!!

Salut i muntanya!!!!