Test de material: Altra Superior 2.0

Bon dia,

Dissabte em varen caure a les mans unes vambes per provar, son les Superior 2.0 de la marca americana Altra, aquí us en faig una breu descripció i el que m'han semblat.

Les Altra Superior 2.0 al cim del Matagalls

Test realitzat en quatre sortides:

Montseny, puja i baixa al Matagalls des del coll de Bordoriol, terreny sec, amb trams amb molta fulla i rocosos, pendents importants.

Gavarres, volta a l’entorn de Sant Miquel amb trams de pista, corriol i asfalt, zones parcialment humides amb branques soltes, poc pedregós.

Farners, recorregut per diferents trialeres de la zona, terreny sorrenc i sec, alguna zona de grimpada fàcil, passos per zona molt humida.

Sant Dalmai, volta al volcà de la Crosa, pista forestal i algun corriol poc tècnic, terrenys sec.

Sobre la vamba, hi ha dues coses a destacar d’aquest model, bé i tots els de la marca Altra:

Per un costat la filosofia “Zero Drop”, això vol dir que no hi ha caiguda entre taló i dits, simplement entre la mitja sola i la sola ens enlairem uns 21 mil·límetres del terra de forma homogènia, per un pes de 247 grams (43EU). Aquest fet implica un període d’adaptació imprescindible si venim de caigudes d’entre 8 i 11 mm, en el meu cas venint de 4 no és tant complicada només vaig notar una mica de carregada de bessons el primer dia.

Per l’altre el “Footshape Toe Box”, la part davantera de la vamba gaudeix d’una amplitud excepcional, que permet als dits desplaçar-se amb llibertat. Això fa que l’inevitable impacte amb pedres l’absorbeix la vamba i no els dits, en disposar d’espai per desplaçar-se lateralment.

Si volteu per internet trobareu força pàgines que us donaran més detalls de les característiques tècniques de la vamba, així com de com realitzar el període d’adaptació, jo intentaré donar-vos una opinió subjectiva.

Pel que fa a la protecció de la part superior davantera del peu, la més exposada a cops, és justeta, a part d’un reforç just a la punta, només comptem amb un termosegellat poc rígid per evitar impactes, d’acord que els dits van lliures i ajuden a minimitzar aquest fet, però passar per terrenys molt rocosos pot ser una tortura.

Tot i que la llengüeta i la seva unió al cos de la vamba està ben pensada per evitar que hi puguin entrar pedres o petites branques, hi trobo a faltar un espai on guardar els cordons, venint de calçat que en porta i tenint en compte els paratges on em fico em permet evitar que puguin embolicar-se amb alguna romeguera i descordar-se o fins i tot provocar alguna caiguda.

Si mirem la sensació i adaptació al terreny, 21 mil·límetres son pocs, però donen per més del que podríem pensar. Evidentment es nota allò que s’està trepitjant som conscients que estem tocant el terra, però a la planta del peu no es noten molèsties als impactes. Pel que fa a l’adaptació es molt flexible i s’adapta bé al terreny, gens dura a la petjada.

M’he trobat que en terrenys poc compactes, aquells molt sorrencs, i en baixada el peu queda com enfonsat i cal fer un sobreesforç per treure’l, la vamba no ens dona un petit impuls per fer el següent pas, com passa amb d’altres amb les que he corregut.

En baixades molt pronunciades, la majoria que he fet, he tingut la sensació que en haver de fer canvis bruscos de direcció, obligant a recolzaments laterals, la vamba no acaba de gaudir d’una gran adherència al terreny i has d’anar corregint la posició del peu per no patinar més del compte i evitar caigudes, mica en mica et vas adaptant i es pot minimitzar el problema.

He pogut fer algunes grimpades, res de l’altre món, per roca i l’adherència és molt bona, fins i tot he tingut aquesta sensació en roca humida, cosa que no sol ser massa habitual. En general el comportament pujant és molt correcte. L’únic inconvenient és que cal adaptar-se a la inexistent caiguda per evitar la carregada de bessons, jo venint de drop quatre, i un estat de forma de final de temporada, ho he aconseguit duent-les un parell de dies sencers, incloent-hi una passejada en família, i una sortida corrent.

On es comporta excepcionalment bé és en trams de poc desnivell i poca dificultat tècnica, si a més a més uses la tècnica per córrer que et recomanen a la caixa, córrer una mica tirat endavant, la sensació és d’anar més ràpid que de costum, ara no se si és realment així o un vol veure-hi tot lo bo.

Pel que fa a la transpiració, tinc la sensació que és una vamba que asseca el peu amb rapidesa, ara no he creuat rieres ni corregut amb pluja, però en passar per zones humides, on l’aigua de les plantes et mulla cames i peus, acabo amb el peu totalment sec en poca estona.

Sobre el desgast, dir que tant la part superior com la sola estan en perfecte estat després de poc més de 40 quilòmetres, no se quants en portava abans, però no l’he portat per camins de roses que diguem.

En resum la veig una vamba per tot tipus de terreny, exceptuant la alta muntanya més dura, tot i que incorpora unes plaques rígides per evitar impactes en zones molt rocoses, per entendre’ns, no me les enduria a Emmona o Carros de Foc però si que hi faria Cap de Creus o Cavalls del Vent, tot i que en curses poc tècniques és on es pot exprimir al màxim les seves característiques com ara la Transgavarres o qualsevol de l’Ardenya.

Tinc la sensació que és valida per curses de fins 60 quilòmetres, tot i que la distància més llarga que he corregut amb elles han estat una mica més de 15 quilòmetres, però per coses més llargues necessitaria alguna de les seves germanetes més esmorteïdes, la Lone Peak, amortiment mitjà amb un pes de 300 grams i 25mm (43EU), o la Olympus, màxim amortiment amb 312 grams i 36mm (43EU). 

Salut i muntanya!!!!!!!!!

Novembre: tancant temporada.

Hola a tothom,

Amb una mica de retard arriba el resum del mes, cada vegada costa més trobar un forat per aquestes coses i sempre prefereixo anar a fer la volta que tancar-me davant l’ordinador. De cares a l’any vinent potser torna a tocar canvis al bloc, bé, ja ho veurem quan arribi. De moment em centraré en el que toca avui.

Com sempre he donat voltes pels territoris clàssics, una mica de Gavarres, sobretot amb Sant Miquel, més proper a Pont Major, com a destinació estrella, entre les sortides un parell tancant les dues primeres curses dels Cims de Girona, a Sant Miquel i Els Àngels, enguany amb més compromís per part de la gent, no s’ha notat tant l’esbandida d’una cursa a l’altre, pot ser perquè el temps ha acompanyat i molt.

Les muntanyes de Farners, preparant una mica la cursa de la ratafia, però sobretot tenir-la al costat de la feina i poder aprofitar al màxim el poc temps del migdia, que enguany repetia recorregut i he constatat que entrenar menys i de forma més desorganitzada afecta al rendiment, quasi deu minuts més que el 2014, però què hi farem a mi el que m’agrada és arreglar-me i sortir a la muntanya, encara que sigui el turó del costat de casa, no em parlin de sèries, pulsacions, tempos i collonades d’aquestes, jo a notar les fulles a les cames i les arrels als peus

 No podia faltar la meva Serra de Verdera, bé més que meva m’ha adoptat, si mai em perdo ja sabeu, entre Sant Onofre, Mas Ventós i Sant Pere de Rodes em trobareu, potser baixant a La Selva de Mar o la Vall de la Santa Creu, i qui pot resistir-se a la seva carena.

El que m’ha faltat és la visita al Montseny, massa coses i massa poc temps, què hi farem.

He continuat amb la bici, encara que menys del que m’agradaria, però han caigut tres excursionetes des de Pont Major a La Pera, a Canet i a Bescanó, sortides curtes de poc més d’una hora per estirar una mica les cames, no pretenc fer grans tirades, però si intentar tenir més continuïtat i sortir mitja dotzena de vegades al mes, encara que la cabra està més per anar a muntanya que a carretera.

La novetat d’aquest mes ha estat el viatge a Oviedo, volia pujar al Naranco, una clàssica de la bicicleta, però no ens varem entendre el rellotge i jo i vaig acabar fent una mica de city trail per la ciutat, a veure si la propera vegada me’n surto, encara que ves a saber quan hi torno.

I això és tot, la temporada de curses està més que tancada, però segur que al desembre no pararé pas quiet, ja toca anar pensant en el 2016, amb dos propostes de circuit a negociar, així que cal continuar fent quilòmetres per mantenir la pota, i si pot ser intentar millorar encara que això dependrà del temps, qui pugues comprar-ne.

Salut i muntanya!!!!!

Curses: 4ª cursa de muntanya de la Ratafia

Bon dia,

Després de les Fires de Sant Narcís arriba la festa de la Ratafia i per quart any la gent del Club Olímpic Farners hi organitza la cursa de muntanya de la Ratafia. Enguany el recorregut era exactament el mateix que 364 dies enrere, i l’havia anat a provar un parell de migdies, constatant que el terreny estava en bones condicions, tot i que algun punt menys corrible que l’any passat, els trams que es van obrir per la tercera edició, malgrat que la organització els ha repassat, s’han anat cobrint de vegetació, la muntanya es viva i quan les rutes no son habituals es van perdent.

A primera hora hi anem amb la Sílvia i la Ivet, els avis vindran més tard. En arribar cares conegudes, saludant per aquí i allà, com que anàvem bé de temps encara varem poder jugar una estoneta al parc infantil abans d’anar al final de tot del grup a esperar que el trabucaire indiqués la sortida.

Per començar pujar a Gatoses, això si donant una mica de volta per tastar diferents corriols i alguna de les trialeres d’aquesta zona, totes amb el seu nom el Bolet, l’Spiderman, el Dragon Khan, Llosa, Negre o Kaste en son algunes, una zona molt seca, quasi sempre cara sol, sempre puja i baixa sense massa temps per descansar, sobretot amb la trialera final.

Després de la primera ratafia a Gatoses cap al Rocà, anem un grup de 5 o 6 a bon ritme, però sense passar-se. L’aproximació és força humida, però en arribar al Rocà, on es necessiten les mans tot i no grimpar, la pedra és ben seca, així que amunt. Baixada cap a Penjacans, aquí em trobo amb en Toni anirem a poca distància el que queda de cursa i acabarem arribant plegats, i amunt cap a Farners per un corriol amb menys aigua de la que m’esperava, els dos dies anteriors anava ben ple.

Després de saludar en Manel, aquest any ha canviat d’avituallament, i fer la segona ratafia amunt fins al Castell, just en sortint desviament, a l’esquerre la curta a la dreta la llarga, així que avall per la dreta entrant de ple a la zona més ombrívola de la cursa. És una baixada important, molt corrible fins a la fondalada on hi discorre una riera, ara venen tres repetjons curts però amb molt de pendent amb una desena de metres de descans entre l’un i l’altre, així que no hi ha temps per recuperar. Es repeteix l’avituallament sorpresa amb aigua i quatre lilaines que es posen d’allò més bé. En acabat un pla mentider poc corrible, pedres mal parides, que em fan veure que el dit del peu encara està tocat, terreny molt erosionat per les pluges i molt matoll, fins ara més o menys quadrava temps de l’any passat, però aquí en perdo un munt, no trobo el ritme i em molesta massa el dit, tot i això arribo al començament de la pujada a Roca Guillera. Ara només queda anar fent amunt sense atabalar-se massa, és un tram relativament curt però amb molta pendent, amb pas per tartera inclosa. Al final ens ajuntem cinc o sis amb pocs metres de distància, a la baixada cap a Sauleda ens anem separant. En arribar-hi em trobo en Carles i l’Ivan amb qui varem estar una bona estona corrent a l’Adventure, avui estan a l’altre banda de la taula.

Després de la tercera ratafia i una cervesa ben fresca de regal, gràcies Carles, toca el tram menys agraït de la cursa, pel meu gust és clar, una bona dosi de pista, això si amb constants pujades i baixes. Surto molt xino-xano tot xerrant amb un altre corredor, segurament massa poc a poc per la pota que em queda, al final el deixo enrere i apujo una mica el ritme, però no massa que amb tanta calma s’ha adormit el motor.

Després de la quarta ratafia ja només queda baixar el Dragon Khan en companyia d’en Toni i un altre noi, tot fent petar la xerrada de Márquez, Valentino, Lorenzo, del Girona i la seva mala temporada, per anar consumint els darrers quilòmetres de cursa sense acabr d'exprimir al màxim el gas que encara ens quedava. De nou al parc ja per encarar la recta d’arribada i creuar l’arc amb la Ivet, vuit minuts més lent que l’any passat.

Per acabar les felicitacions, començaré felicitant a tots els i les que han participat a la cursa, seguiré amb tota la gent del Club Olímpic Farners, després de quatre anys fent bona feina ja espero que arribi el cinquè per engrandir la col·lecció i esperar alguna nova sorpresa al recorregut i per acabar agrair com sempre la presencia a l'arribada dels pares, la Sílvia i la Ivet!

Salut i muntanya!!