Crònica: Marató de l'Ardenya, i una mica més...

Bon dia,

Diuen que després de la calma arriba la tempesta, així que després d’un cap de setmana de relax, toca una setmaneta de no parar.

El dimarts havíem quedat amb els Intrèkkids per fer el darrer test abans de l’Ardenya, érem una bona colla, en Josep, en Pere, en Peio i en Tapi. Varem sortir del Cul del Món i varem enfilar amunt pel camí dels Àngels, d’aquí cap a buscar la pista de puig Estela, i en arribar a la baixada de cala Farriola, ens va creuar un grup de sis o set senglars just davant nostre, varem seguir fins a Sant Miquel, un cop a dalt varem baixar per darrera, agafant el corriol de la font Martina, per seguidament agafar el que porta a la pista de Sant Miquel per baixar de nou cap a la Vall i acabar al punt de sortida. Feia temps que no érem tanta colla i val la pena fer aquest tipus de sortida.

El dimecres al migdia una sortideta ràpida, des de Pont Major cap a Campdorà pel corriol de la Decsa, un cop a dalt trencant a l’esquerre a Torre Bonica per anar a buscar la pista que baixa fins al pont de pedra al començament de la pujada a Sant Miquel, en arribar a l’aparcament de la font del Ferro, a l’esquerre per fer el tram d’enllaç fins al camí dels Àngels, però en comptes de pujar avall cap a la plaça de les Sardanes, per rematar la feina amunt pel corriol al calvari, alguns n’hi diuen Trencapeus, i un cop a dalt, novament avall per anar a buscar la font del Bisbe i una plàcida planejada fins a casa.

Dijous de nou una sorideta al migdia, aquesta vegada cap a la zona de Sant Medir, així vaig variant. Per començar creuo Sarrià per anar a buscar el col·legi Montserrat, un cop a dalt enfilo el corriol que em porta cap a la zona del Timbarro, avui la riera d’en Xuclà baixa plena i toca mullar-se els peus, passo de llarg el trencant i agafo la pujadeta del camí de Can Comas, un cop a dalt vaig a trobar el tallafocs de Sant Medir, aquesta vegada de baixada, per acabar anant a parar de nou al trencant del timbarro, aquí vaig a buscar el camí que ressegueix el camps de l’esquerre de la riera, creu l’autopista per sota fins a la font d’en Xuclà i segueixo pel pla fins a Sarrià i de nou cap a Pont Major pel pont de l'aigua.

I per tancar les sortides entre setmana, divendres al migdia una sortida curta amb molt de gas, pujada a Compdorà per la Decsa, un cop a dalt cap a Torre Bonica, segueixo amunt fins a Muntjuïc i de nou avall pel carrer 8 de juliol de 1809, per si algú li interessa un petit incís amb una mica d’història sobre el nom del carrer: el 8 de juliol de 1809 les tropes napoleòniques, amb uns 2.400 soldats, van fer un atac al castell de Montjuïc, que tot i l’estat ruïnós del castell va ser estoicament rebutjat, un cop a la carretera, avall cap a casa que avui hi ha pressa.

I amb el cap de setmana la darrera cursa de l’any, no la tenia prevista al calendari, de fet aquest estava tancat amb la cursa de Muntanya de la Ratafia, però que quatre companys Intrèkkids hi anessin, dos a la marató i els altres dos a la mitja, feia impossible resistir-s’hi.

El divendres ho vaig preparar tot, la roba per córrer i la maleta per passar el cap de setmana llarg fora de casa. Després d’una nit moguda, el bitxo que ens té tant ben acostumats va tenir mala nit i a les tres de la matinada la rondàvem per casa intentant que s’adormís, el despertador va sonar a un quart menys cinc de vuit, apurant al límit, però feia estona que en sentíem una rondinar una mica, això em va permetre jugar-hi mentre esperava l’arribada d’en Peio. A tres quarts i un parell de minuts, després de fer-lo esperar una mica, enfilàvem cap a Santa Cristina.

 

Esmorzant abans de començar...
Foto: Jordi Llauger

Fent-la petar pel camí, comentant una mica tot plegat, el trajecte no es va fer carregós. Un cop allí, recollir el dorsal, la bossa, saludar aquest, l’altre, el de més enllà, trobar-se en Tapi i en Jordi, fer una mica de broma, decidir els detalls, esmorzar i cap al centre del poble a esperar el tret de sortida. Normalment l’espera per una cursa es fa eterna, la nit la passes mig en blanc amb el formigueig a l’estómac, potser decidir-se a darrera hora i quasi ni tenir temps per veure el que m’esperava, encara que era la tercera participació a la prova, potser prendre’s la prova sense expectatives, encara que l’objectiu era baixar de les cinc hores, potser compartir-la amb en Peio i en Tapi, encara que ens veuríem poc, ves a saber, però avui res de res.

 

Els tres Intrèkkids a punt per la Marató
Foto: Jordi Llauger

A les 9 en punt ens donen la sortida, amb en Peio acabem al darrera de tot del grup multicolor, primers quilòmetres planers, començo poc a poc, però abans d’acabar el primer quilòmetre ja m’he accelerat més del previst, suposo que veure tanta gent fa deixar de banda totes les previsions i et deixes portar pel moment. Primera pujadeta que no impedeix continuar corrent i sis quilòmetres després de la sortida primeres cues, això vol dir que la cosa pica amunt. Un corriol de bon fer amb unes vistes precioses dels Carcaixells a la nostra dreta, un petit tram de pedra humida, una mica més de desnivell, aprofitant arbres per impulsar-nos i després de dos quilòmetres al capdamunt a gaudir de la vista.

 

Primeres rampes...
Foto: Merrell

Després de molt pujar sempre acaba tocant baixar, un corriolet que comença amb molta pendent, però que mica en mica es va suavitzant i fent més corrible, amb algun tram de roca que per sort resta en les millors condicions per evitar problemes majors. En acabat la baixada primer avituallament, beure una mica, menjar una mica, gràcies i a continuar.

Ara arriba un tram desconegut per mi, en les meves participacions anteriors la cursa continuava enfilant-nos per la pista, però aqueta ens endinsem en una riera, la de Sant Baldiri, son uns dos quilòmetres saltant a banda i banda de la riera, en algun punt amb l’aigua fins als genolls, picant una mica amunt, un tram impagable, vaig gaudir de valent. Deixem la riera enrere i continuem enfilant una mica amunt, ara toca una bona estona de pla mentider per pista, amb unes vistes espectaculars del mar a la nostre dreta, en aquests moments un oblida el patiment i es deixa emportar pel paisatge, val a dir que el terreny acompanya. Després d’una bona estona d’aquest anar pujant poc a poc, arriba una pujadeta de debò, només es pot fer una cosa, abaixar una mica el ritme i continuar amunt, poc a poc anem acostant-nos al segon avituallament, on apareix un personatge molt conegut al món de muntanya, en Pere. En aquest punt es desvia la marató i mitja i les ganes d’errar en el camí apareixen com qui no vol la cosa, però avui amb la marató ja faig. Dono les gràcies després de menjar i beure una mica i segueixo per on toca.

Arribant a l'avituallament amb en Jordi...
Foto: Pere Peter Pan

Ara arriba un tram on cal dosificar-se, son uns quatre o cinc quilòmetres de baixada que precedeixen un tallafocs de línia elèctrica. El primer tram és per pista i vaig fent en companyia d’en Jordi, però en arribar al punt on es retroben les curses llargues, on hi ha en Xavi dels Matxacuca, la cosa es posa més pedregosa. Aquí tinc el primer dels inconvenients del matí, quan porto poc més de cinc cents metres al tram, el meu cervell desconnecta de la cursa i em provoca una caiguda tonta, per sort en surto il·lès, bé els dos genolls pelats i la pell aixecada a la mà dreta, però hauria pogut ser molt pitjor, m’aixeco i als cinquanta metres estic a punt de repetir la pífia, ràpidament converso amb mi mateix per intentar retornar a la cursa o acabarem malament, per sort hi torno. Un cop al tallafocs, les sensacions son boníssimes, no agafar-me el tram anterior gas a fons, em permet fer les pujades a molt bon ritme, amb un petit pit stop al millor dels avituallaments, birra, AC/DC i molt bon humor. Continuem amb el puja i baixa i per acabar una grimpadeta que ens porta a un punt amb unes vistes privilegiades.

A continuació ens esperen uns tres quilòmetres de baixada que comencen de la pitjor manera possible, em despisto i perdo el camí, per sort me n’adono ràpidament en girar amunt el cap i veure com els corredors passen uns 50 metres més amunt d’on soc jo, no ha estat res, però un mal gest esquivant branques, tot intentant anar pel dret en comptes de recular, em provoca una carregada de bessó, el mal parit es posa dur com una pedra i em fa abaixar una mica el ritme, però no m’impedeix anar fent la baixada. En aquestes que arribem a la següent pujada, aquesta vegada a Pedralta, el primer tram comença amb forta pendent on pateixo una petita rampa a la zona de l’abductor esquerre, no m’impedeix seguir pujant, però decideixo obrir un gel i amb l’aigua que duc al damunt la faig passar com bonament puc. Sense més problemes arribo a Pedralta on ens indiquen que l’avituallament és a un quilòmetre, anem de baixada, però el quilòmetre es fa etern, no en va n’hi ha quasi tres. El darrer avituallament me l’agafo amb calma, m’acabo el gel amb força aigua, les rampes se’n van, bec encara més i menjo una mica de tot. Gràcies i amunt, darrers 100 metres de desnivell que els faig millor del que m’esperava, això si, amb molta i molta calma, que després encara queda baixar. Aquest tram l’han variat una mica, s’ha obert un corriol que evita una gran volta per pista, molt encertat.

Arribo a dalt i només queda llençar-me avall uns quatre quilòmetres, miro el rellotge i compto que vaig bé per baixar de les cinc hores, així que poso una marxa més, sense arribar a apretar al màxim, que cal arribar, i enfilo intentant gaudir del paisatge. A la que arribo a la zona del camp de golf, la cosa es fa més clara, només queda creuar el riu, ja comptava acabar xop de pues, i la riera del costat del pavelló, on l’efecte del gel s’esvaeix i l’abductor torna a la càrrega, part de culpa és meva per fer una mica el burro. Surto de la riera, saludo els pares d’en Tapi i recta d’arribada aturant el cronòmetre un xic per sota de les cinc hores.

Arribant al pavelló
Foto: Quim Carreras

Ara a esperar l’arribada dels companys tot fent-la petar amb els coneguts de la zona, però primer anar a buscar una cerveseta. En Tapi i en Peio arriben poc desprès i juntament amb en Jordi anem a la dutxa i a fer un mos.

Amb la feina feta...
Foto: Jordi Llauger

Una gran matinal, enhorabona a totes els i les corredores que vareu participar a una gran prova, en especial als companys Intrèkkids que van triomfar de totes totes.

Enhorabona a l’AE Matxacuca, és el tercer any que participo en aquesta prova, sempre un exemple de bona organització.

Felicitar a tots els voluntaris dels avituallaments i de la zona d’arribada, sempre amb un somriure i bones paraules cap als participants.

I la setmana vinent més, amb una excursioneta a la neu i el desenllaç del cims de Girona.

Salut i muntanya!

Viatjant amb les vambes a coll: Almeria i Granada.

Bon dia,

Després de la sortida de diumenge al Montigalà amb en Tapi, tocava viatge de feina, això vol dir carregar els trastos a la maleta i a veure si els horaris podien ser prou raonables per anar a fer alguna volta. Aquesta vegada cap a Almeria, havien de ser un parell de dies, sortint dilluns i tornant dimecres, però ja veureu que la cosa no va acabar d’anar com estava previst.

Un viatge sense problemes, com sempre, començant a pencar només d’arribar, mentre em buscaven un lloc on dormir, al final al centre de la ciutat. En plegant entre el registre a l’hotel i una mica de feina que tenia vaig arribar just per sopar, així que res de córrer.

Dimarts la cosa va anar més o menys igual, però aquesta vegada vaig decidir que encara que fos tard en plegant segur que trobaria algun lloc per fer una mossegada. Em vaig arreglar i una mica de ciutat, volia anar a fer un tomb pels voltants de l’Alcazaba, però no podia perdre temps buscant una ruta, així que cap a la platja, a fer el passeig marítim de punta a punta. Va sortir una bona ruta a bon ritme i arribant a temps per sopar alguna cosa i tot.

Dimecres tenia el vol de tornada al migdia, però com que la feina encara no estava acabada, vaig haver de canviar plans i quedar-me una altre nit a Almeria, la intenció era fer una sortideta més suau que dimarts, però en arribar a l’hotel em va ploure feina, així que res de córrer.

Dijous a mig matí la feina estava quasi enllestida i ja vaig poder mirar com tornar cap a casa, una odissea. Els vols des d’Almeria no sortien fins divendres a la nit, així que em tocaria desplaçar-me a Granada, aquesta vegada en autobus, on podia arribar per agafar el vol del divendres al matí, doncs el del vespre estava ple. Vaig contactar amb en Sergi i em vaig afegir a una sortida nocturna organitzada per la botiga de referència en muntanya de la ciutat, Bicha.

Això és un altre món, queden a la botiga a les nou menys deu per sortir a les nou, la gent va arribant i els participants acaben fent alguna compra que endarrereix la sortida, total que a dos quarts tocats de deu s’arranca. Acostumen a fer dos recorreguts, un d’iniciació més curtet i amb poc desnivell i un altre més complert, avui tocava una ruta per l’Alhambra i la Dehesa del Generalife.

Arranquem, una mica de city trail amb una pujadeta constant fins a l’aparcament de l’Alhambra, s’espera a tothom i ens dividim. Els de l’”advanced” comencem amb una baixada per un carrer empedrat amb cantos que patinen, cap contratemps, acabem la baixada i comencem la primera pujada, curteta però intensa a bon ritme fins a tocar d’una torre elèctrica, allà fem el segon reagrupament. Mentre esperem seguim trotant per no refredar-nos i en Sergi em va comentant el que es pot veure. Un cop junts de nou, una bona planejada per un corriolet molt estret totalment exposat a l’esquerre, cap perill de caure. En acabar el pla, a pujar, un tram llarg de pujada sostinguda que va serpentejant fins al capdamunt de la Dehesa del Generalife. En aquest punt darrer reagrupament i ja a baixar gas a fons cap a la botiga, una mica de pista, una mica de corriol i finalment  asfalt. Una bona sortida.

En acabar la ruta a canviar-se de roba i a practicar una mica les relacions socials a l’estil granadí, això vol dir acostar-se a un bar i a fer tapes i cervesetes, a l’estil del tercer temps del rugbi, altament exportable, l’únic problema és que amb la poca puntualitat d’aquesta gent acabem a quarts de quinze, però un dia és un dia, gràcies Sergi per l’experiència.

D’aquí en endavant descans, després de tants dies lluny de casa, a un el que li ve de gust és fer coses amb família i deixar de banda això d’anar a córrer. Comentar l’èxit de la cursa de Muntanya de les Pedreres, llàstima que no hi vaig poder participar.

La setmana vinent a veure si soc capaç de no passar-me i arribo en les millors condicions a la marató de l’Ardenya on hi haurà una forta presència d’Intrèkkids, l’Oriol i en Pere a la mitja i en Peio, en Tapi i jo a la marató, en Josep s’ho està pensant i la resta, Cesc, Miquel i Txema ho tenen difícil.

Salut i coneixement!

Viatges i repte Montigalà...@esportsnabes @wikiloc

Bon dia,

Setmana amb viatge de feina, un parell de nits a Toledo i una a Tres Cantos, per rematar-ho matinal al Montigalà.

El dilluns ho tenia tot a punt per fer una sortideta nocturna després de passar-me mig dia de tren en trem, però un malestar d'aquells que et fan quedar al llit m'ho va impedir, així que a recuperar-se una mica i pensar en si l'endemà podria.

Dimarts encara no estava del tot recuperat, però després d'un dia intens de treball necessitava estirar una mica les cames, així que vaig fer una sortida curta pels carrers de Toledo, sortint de l'hotel vaig voltar lluny del casc antic per evitar els puja i baixes, però en aquesta ciutat és impossible, així que una mica de puja i baixa i cap a descansar després d'una bona suada.

Dimecres al migdia trasllat de Toledo a Tres Cantos, com que tot va anar rodat vaig arribar a temps per fer una sortida pels turons que hi ha prop de la ciutat camí del Manzanares. És una zona de pistes forestals, una ruta que passa per una via pecuària, altres vegades m'hi havia trobat vaques, vaig fer una baixada, després de creuar la carretera, fins arribar a un rierol i amunt fins al capdamunt d'un turó, on va tocar fer mitja volta i desfer el camí. Al vespre encara tenia corda per passejar una mica pel carril bici camí de Colmenar Viejo, la intenció era anar a un ritme suau, però al final vaig apretar més del comte per fer gana.

I ja a descansar fins diumenge, m'havia compromès a acompanyar en Tapi al Montigalà per revisar el recorregut del repte d'Esports Nabes.

El despertador estava posat a les set i la idea era no despertar a ningú, però el bitxo de casa escapa a tot control i ja estava a punt per oferir el millor dels seus somriures, varem fer un cafè amb la Sílvia i cap al Cul del Món, on havíem quedat.

Vam arribar quasi al mateix temps, però varem haver d'esperar cinc minutets que el rellotge d'en Tapi arreplegues satèl·lits, varem sortir cap a Can Sirvent, passant per la font d'en Fita, i poc després a la dreta per anar a buscar el pont de la variant al costat de la Margarida. Varem seguir amunt en direcció a la carretera dels Àngels, el recorregut no té pèrdua, tot i que hi ha un tram de corriol que no està gens net. Un cop creuada la carretera, toca baixar pel dret per anar retallant la pista, el camí no és gens net i de tant en tant toca recular per trobar per on baixar. Finalment arribem a baix de tot a la font de les Núvies, on aprofito per beure una mica d'aigua. Una mica de pista, el just i necessari i corriol amunt, aquí torno a perdre el camí, han netejat bé una mica a la dreta i a la que et despistes un moment ja estàs llest. Finalment varem anar a parar on tocava i amunt cap a la pista que comunica els Àngels amb Sant Mateu de Montnegre. I a partir d'aquí el desconegut.

Aprofitant la Font de les Núvies
Foto: Tapi Carreras

Comencem una baixada que ràpidament reconec de quan vaig fer el recorregut, La Perla Negra, això si aquell dia de pujada, avui de baixada. En arribar al quilòmetre 11 el track ens indica que passem per una zona totalment emboscada, després d'una estona d'intentar seguir el track, decidim que seguim pel corriolet i fora. En pocs moment veiem que era el que havíem de fer. Seguim amunt i altre vegada el rellotge indica que ens hem despistat, tot i anar per la pista que aparentment toca, així que mitja volta i a buscar un corriol impossible. Després de tornar a perdre una estoneta, decidim seguir amunt i fora. Tornem a encertar, queda poc més d'un quilòmetre de pujada, i finalment arribem al cim de Montigalà.

Els núvols no ens deixen veure gaire, bona excusa per tornar. Fotos de rigor i a tornar. Aconsegueixo convèncer en Tapi per acostar-nos al Balcó de les Bruixes, m'ho agraeix i coincideix que les vistes son millors que les de Montigalà. Per tornar decidim buscar una ruta menys escarpada, el que implica fer una mica més de distància, anem cap a Quart per la carretera que comunica amb Monells, de tant en tant hi ha algun tram on es retalla, però essencialment anem per carretera. Trobem algun tram tallat per fils elèctrics, fins que a dos quilòmetres enganxem un corriol que ens portarà al Celrè i d'aquí al centre de Quart. Per tancar la ruta, carril bici fins a Girona. Deixo en Tapi a la porta de casa i només em queda creuar la ciutat de punta  apunta fins a Pont Major.

La setmana vinent a veure si puc voltar-la una mica per Almeria i dijous arribar a temps per la segona ronda de Cims de Girona, la pujada als Àngels.

Salut i enrampades!