Buscant una ruta de moment impossible...

Bon dia,

Després d’una setmana amb més velocitat que distància, tenia ganes de fer una sortida llarga i tranquil·la el cap de setmana. La cosa prometia, el dissabte al matí tot va anar a l’hora i em disposava a fer una sortida de tres horetes per la muntanya de Verdera.

Mentre em canviava, anava dibuixant possibles rutes al meu cap, sortiràs cap aquí, després enllaçaràs amb aquell corriol, estaria bé fer la carena d’oest a est, que fa dies que no la fas, acostar-se al pic aquell a l’altre banda de carretera, però un cop fas la primera passa pots tenir totes les idees que vulguis al cap que et deixes portar per les sensacions i el camí es va dibuixant sense tenir en compte el que hagis pensat, així va ser dissabte.

Sortia a un quart d’onze, si una mica tard, però a la tardor és bona hora. El dia ja s’havia aixecat però l’airet que bufava recordava que l’hivern s’acosta. Primeres passes mirant cap a Sant Onofre, una idea, trenca per la Fontasia, sempre el fas de baixada, perquè no fer-lo de pujada i valorar si s’hi pot anar amb les nenes de casa, pensat i fet. El camí és molt transitable de pujada fins a dalt de tot del darrer Dolmen, no hi passa gaire gent, l’erosió és minsa però comença a abundar les mates altes. Un cop allà un parell de terrasses molt senzilles de despenjar-se i a empalmar amb el camí a l’ermita.

Un cop al camí, toca continuar amunt cap a Sant Onofre. Una idea al cap, avui tens temps, perquè no fer investigacions per trobar un camí al coll de Mosquit, mica en mica la idea anava engrescant-me, em mirava la muntanya des de lluny traçant la millor ruta, ho he provat quatre o cinc cops i no hi ha hagut maneres, potser avui serà el dia.

Arribo a l’ermita, vaig bé de temps, així que en comptes d’anar cap a Mas Ventós, a la dreta i amunt. Ressegueixo una caminet que està fresat fins a un pedreguet, roques grosses amb alguna grimpada, està més embardissat que la darrera vegada que hi vaig passar. Uns metres més amunt al peu del Fitó toca despenjar-se una mica, doncs la única via per on podria passar, una canal que hi ha a la part dreta de la roca se que està molt i molt embardissada.

Aquí comença l’aventura de veritat, em toca saltar un parell de canals per arribar a una zona rocosa que m’hauria de permetre arribar a dalt havent de grimpar una mica. La primera canal és un altre pedreguet, tot i això abans intento passar pel mig d’unes bardisses, però res, he de recular. Aquesta vegada el pedreguet és composa bàsicament de pedretes petites i sorra, només he de baixar uns 25 metres aquest terreny i a esmunyir-me fins un tram novament rocós on torna a tocar grimpar. Entre grimpada i grimpada bardisses, no massa, però mica en mica es va tancant més i més.

Tinc una bona referència en l’estelada que hi ha al capdamunt del coll, així que vaig tirant amunt. Toca intentar saltar la segona canal, per trobar les roques que definitivament em duran a l’objectiu. Miro el rellotge, vaig bé de temps, no em queda massa per arribar a dalt i encara em queden unes dues horetes per tornar a ser a casa. Vaig provant rutes, però cada vegada em desvio més i més de la segona canal, i alhora vaig quedant més envoltat de bardisses i amb menys roques a la vista.

Arriba un moment que no tinc més remei que tirar pel dret, apartant branques, branques i més branques  per poder avançar, i finalment acabo totalment envoltat per branques punxegudes, tinc les mans plenes de talls, d’espines, els braços vermells i esgarrapats, les cames rascades de dalt a baix, amb ferides obertes, però estic a poc més de 200 metres lineals de l’objectiu i a 35 en vertical. Vull continuar, però miro el rellotge, em queda poc més d’una hora i no hi ha collons de saltar la segona canal. Em toca fer mitja volta sobre les meves passes.

Mentre reculo guiat pel gps del rellotge, veig rutes alternatives, en provo alguna però sempre amb el mateix resultat, un mur de punxes al meu davant. He estat una hora i vint minuts tirant amunt i en poc més de mitja hora torno a ser a Sant Onofre, content a mitges, he gaudit com un nen petit, però no ho he aconseguit, això si, hi tornaré i que aquesta vegada ho aconseguiré.

Per estirar una mica les cames, enfilo cap a Mas Ventós i el camí que baixa directe a Palau, tot em cou, mans, braços i cames, em couran tot el diumenge, però m’ho he passat tant bé que alguna penitència havia de complir. Un cop a Palau a revisar el camí de la Roja per si demà hi anem amb les nenes de casa, al final ens surt feina i ho deixem per un altre dia, i finalment cap a casa on m’espera la dutxa i una cervesa abans d’anar a dinar amb els avis del bitxo.

Aquesta setmana toca sortida de feina, un parell de dies a Toledo i uns altres dos a Tres Cantos, prop de Madrid. Com sempre amb la roba a la bossa per anar a estirar les cames i gaudir de la tranquil·litat dels camins, encara que aquesta vegada no hi trobaré massa desnivell.

Salut i aventures!!

Cims de Girona 2014: Sant Miquel. Dies curts nits llargues.

Bon dia,

Aquesta setmana ha estat de sortides curtes de dia i una mica més llargues de nit, això si, el dilluns vaig començar amb descans, després de la ratafia del cap de setmana.

Dimarts al vespre havíem quedat amb els Intrèkkids, però una fina pluja i algun refredat em va fer sortir tot sol, com que hi estic acostumat no em va fer cap mandra, de fet m’encanta sortir a fer la volta sota la pluja, sigui sol o en companyia. Vaig sortir de Pont Major i Decsa amunt, aquesta vegada afegint-hi una mica més de pla per escalfar un cop a dalt a Campdorà, cap a Torre Bonica, d’aquí cap a la variant, però en comptes de creuar pel pont, cap a Sant Daniel per la pista que baixa, provant un caminet que vaig veure obert i que al final no va resultar massa transitable. Un cop a Sant Daniel, direcció Sant Pere de Galligants, però desviant-me en arribar a la font del Ferro, un tall de riera de l’Onofre, petita pujadeta i ja avall planejant de nou cap a casa. Tot plegat a un ritme molt ràpid.

Dimecres la pota estava una mica tocada dels ritmes de la nit, així que sortida curta. Primer cap al pla de Campdorà, un cop aquí amunt cap a l’església i avall per la Decsa, repetint la variant del dia anterior. Feia temps que no em costava tant la pujada del pla a l’església, això si al final va sortir un ritme força maco.

I arribem a dijous al vespre, primera cursa del tercer cims de Girona, Sant Miquel. A quarts de vuit arribava al Cul del Món, no hi havia massa gent, però mica en mica la cosa es va anar omplint, havent d’avisar que la sortida era més amunt, fins al darrer segon, just després de la plaça de les Sardanes. Quan quedaven un parell de minutets, esprint per arribar a la sortida, en teoria havia d’aguantar la cinta, però impossible arribar, així que pujat al turó a mirar com arrencava la cosa, avui 174 participants!!!!!

 

Primer turó superat, baixant cap a la font del Ferro.
Foto: Jordi Araus

Un cop varen sortir tots, va començar la meva feina, amb en Tapi varem anar xino-xano fent-la petar tot desmarcant el turó que porta a la font del Ferro. Quan varem arribar a l’aparcament de la font en Tapi va anar cap a casa i a mi em tocava apretar una mica les dents per no fer massa tard, teniu en compte que el primer ja estava a punt d’arribar a Sant Miquel. La pujada sense massa història, anar-me aturant a treure cintes fins a Can Lliure, destacar que el sistema que van enginyar en Carles i en Josep era fantàstic per desmarcar i poder reutilitzar les cintes reflectants. Al arribar a Can Lliure, em vaig trobar un grup de participants que feien la sortida caminant, així doncs vaig deixar de desmarcar, perquè no hi hagués la possibilitat de perdre’s i vaig seguir amunt fins arribar a lloc.

Una gentada dalt de Sant Miquel
Foto: Oriol Batista

A dalt una gentada de por, amb tothom arribat era l’hora de recollir i desmarcar de baixada el el tram que mancava. La cosa va ser ràpida i abans d’un quart de deu ja érem al Cul del Món a punt per anar cap a casa. El resultat en homes Coma, Cornellà i Rabionet, en dones Miró, Bes i Grosu. A tots enhorabona, ens veiem en 15 dies a la pujada als Àngels.

Per tancar la setmana el divendres una sortida curta fins al salt del Timbarro i tornar, provant una ruta nova entrant per la font del molí d'en Xucla i fent la pujada al Montserrat més suau, surten més quilòmetres però al mateix temps es pot anar més ràpid. No en va acabo el set quilòmetres a un ritme de 4:33. 

Això és tot i ja veuré si el cap de setmana fa bon dia i podem fer alguna excursioneta amb la Sílvia i el bitxo, les ganes hi son, però el temps dirà.

Salut i diversió.

Curses: 3ª cursa de Muntanya de la Ratafia.

Bon dia,

Amb el segon cap de setmana de novembre arriba la festa de la Ratafia a Santa Coloma de Farners, i per tercer any consecutiu el club Olímpic Farners organitza la cursa de Muntanya de la Ratafia, amb dos recorreguts un d’11 i un altre de 25km. Com els altres dos anys em vaig decidir per la volta llarga.

A les set del matí la Ivet ens indicava que el dia havia començat, com que ja ho tenia tot a punt, en menys d’una hora estàvem tots tres camí de Santa Coloma. A l’arribar ja hi començava a haver ambient, saludar organització i acabar de preparar-se per la sortida, amb temps per jugar amb les nenes de casa i oblidar-me d’esmorzar.

A les nou en punt un trabucaire ens indicava que era l’hora d’arrancar, com sempre al darrere de tot, que la cursa és molt llarga, molt de temps per avançar posicions i no cal fondre’s només de sortir, tot i això no em vaig escapar de fer un primer quilòmetre planer en menys de cinc minuts, què hi farem.

El que venia a continuació era interessant, unes primeres rampes per pista i un canvi en el recorregut que ens portava ràpidament a guanyar alçada per un corriolet on, el ritme continuava sent força elevat però suportable tenint en compte que la cosa tot just començava. Petit descans i a continuar enfilant-nos amb pendents molt pronunciades, en encara no tres quilòmetres de cursa ja havíem guanyat uns 250 metres de desnivell, amb un quilòmetre inicial eminentment pla, sort que tenia clar on m’havia posava.

Amb unes vistes magnífiques entràvem en un tram trencacames amb puja i baixa constants d’un parell de quilòmetres fins a plantar-nos al final de la trialera Bolet, i dic final perquè aquestes trialeres estan pensades per baixar-les i avui s’enfilen amunt amunt fins al Turó de Gatoses. Un cop a dalt primer avituallament, com no podia ser d’una altra manera hi faig el primer got de ratafia del dia, m’hi trobo l’Agus i la fem petar un moment, m’hi estic més del compte però com sempre el temps és el de menys, no aspiro a podi.

Baixem de Gatoses per el corriol de sempre, picat, tècnic, preciós, i encarem un petit tram de pista que dura ben poc, corriol a la dreta, saltar un tronc i oops sento un crit que ens hem despistat i ens toca fer mitja volta, el recorregut estava perfectament marcat i el tronc hi era per indicar alguna cosa, per sort només han estat cinquanta metres, li dono les gràcies a qui ens ha advertit i a continuar.

Aquí em trobo amb el segon canvi al recorregut, anem a buscar el Rocà, si erro amb el nom espero m’ho digueu, enfilant roques amunt, per sort la humitat no era present, o les patinades haurien pogut ser considerables. Un cop a la part superior del Rocà vaig patir un petit inconvenient, vaig fer un recolzament en una pedra amb poca tensió i em va provocar una fiblada al turmell, no va ser una regirada, però l’endemà al matí encara hi notava molèsties.

Després del periple pel Rocà baixada vertiginosa primer per corriols i un cop creuada la pista forestal que  porta a Farners per un tram més ample i menys picat, que ens porta a una zona humida preludi de la pujada a l’ermita. Com ja he dit zona força humida on agraeixo anar amb les Xodus 5.0, un grip important. En arribar a l’ermita ens hi trobem l’avituallament, me l’esperava al castell, però no ve d’un pam. Faig la segona ratafia del dia i veig un pack de cerveses que em tempten, però puc resistir i segueixo amunt cap al Castell.

Un cop creuat el castell un petit canvi les curses es separen només començar a baixar, canviant el corriol que ens portarà a la pista que baixa que baixaràs. Un cop a baix un corriol conegut, nou de l’any passat, molt picat i exigent, el ritme és baix però constant, no es pot avançar, és impossible apartar-se i això em permet descansar una mica, però segurament perdre algun minutet. Després d’un bon desnivell, 200 positius, arribem a la pista que porta a la tartera final de Roca Guillera.

Però aquest any han canviat aquest tram, en comptes d’anar a buscar la tartera de dret, agafem una pista mal parida que ens despenja més de 100 metres, fent que la darrera pujada passi a ser d’uns 350 positius en cara no 2km, primer un tram molt picat, un avituallament a mitja pujada que s’agraeix, encara que no hi ha ratafia. Després un tram força corrible per acabar enganxant el tram de cada any. Per començar terra poc compacta i humida amb molta arrel, per continuar la tartera. Finalment i una planejada mal parida i bruta i després pista fins a Sauleda. Tercer avituallament aquesta vegada m’hi trobo en Carles i a part del got de ratafia m’espera una bona cervesa, avui acabaré rodolant. M’hi estic una estona comentant temes de dijous, recordeu primera prova del Cims de Girona, cinc minutets temps just per acabar d’assaborir l’Estrella i gas.

Ara només queda baixar, baixar i baixar, a i un petit repetjó de no res. Arranco a tot drap amb un tall de donut a la boca, segurament vaig més ràpid del compte, però pel que queda. Vaig atrapant gent amb el meu ritme de sonat fins arribar al repetjó. Només d’aturar-me punxadeta a la cuixa, què vols hidratar-se a base de ratafia i ordi te les seves conseqüències, però ignoro les punxades, que això és molt curt i continuo atrapant gent. S’acaba el repetjó i continuo anant a cremar-ho tot. No tinc la més remota idea de quanta estona porto, avui només se el ritme i la distància, m’està anant prou bé, o això em sembla. Després d’una estona de pla mentider, ara puja, ara baixa, però mai acaba de ser planer, arribem al darrer avituallament, on com l’any passat em trobo amb en Manel. L’aturada és més curta, got de ratafia, aquesta vegada quasi ple i a continuar amb un petit repetjó que acaba entravessant-se una mica.

Per acabar el Dragon Khan gas a fons darrera d’un corredor local que em va fent de llebre, com que ja hi som miro el temps que porto en cursa, poc menys de tres horetes. Trobem la pista, la creuem i tornem a entrar al darrer corriol que ens porta a baix a la riera. Queden uns 500 metres, arribo a la font i ja soc al passeig. Baixo una mica el ritme, em trec l’estelada de la ronyonera, per la única cosa que m’ha servit avui, i busco a la Sílvia, avui entrarem caminant amb la Ivet, o això em pensava, doncs al final acabem entrant cinc a l’hora. A l’esquerra en David i el seu nen, no els conec, però és el que m’ha guiat fins aquí baix, a la dreta la Ivet i la Sílvia. Aturem el cronòmetre en 3:02:55.

Molt content per acabar amb un temps que considero prou correcte, got de ratafia, cerveseta i entrepà de botifarra. Saludant aquest i l’altre i corrent a la dutxa que pugem a Palau perquè la Sílvia pugui participar al 9N.

Agraïments i felicitacions:

Com sempre començaré felicitant a tots els i les que han participat a la cursa.

Al guanyador i guanyadora de la llarga, l’Albert Sarsanedas i la sílvia Puigarnau.

Seguiré amb tota la gent del club Olímpic Farners, us heu superat, els canvis al recorregut fantàstics, l’any vinent espero aconseguir la quarta petaca, després de la Rosset, la dels Raiers i la Bosch enguany.

Agrair com sempre la presencia a l'arribada dels pares, la Sílvia i el bitxo!

Fotos:

Turó de Gatoses
Foto: Isabel Bagudanch

Arribant amb la Sílvia i el bitxo.
Foto: Quim Moreta

Arribant a Sauleda.
Foto: Isabel Bagudanch

Demanant un trago a  Sauleda, gràcies Carles.
Foto: Isabel Bagudanch

Pujant per la zona del Rocà.
Foto: Manel Barroso

El nou tram al Rocà. Espaterrant!!!!
Foto: Manel Barroso

Arribant al darrer avituallament, una ratafia, si us plau?
Foto: Manel Barroso

Recta d'arribada
Foto: Miquel Àngel Artús

La setmana vinent intentar descansar una mica i veure com evoluciona el turmell esquerre, però ja us anuncio que al final no tanco encara temporada, el 6 de desembre ens enfrontarem amb en Peio a la marató de l’Ardenya, i potser algun intrèkkid més, mentre en Pere i l’Oriol faran, molt probablement, la mitja.

Salut aiguardent, nous i llimona per a donar gust a la vida, posa-hi herbes i canyella

i remena amb alegria!!