Bon dia,
Després d’una fantàstica
festa, com va ser l’UT Ulldeter, no s’acaba el món, cal continuar avançant per
arribar en condicions a la següent, en aquest cas l’UT Catllaràs.
Després d’aprofitar
el diumenge per estar amb la família, tocava marxar quatre dies de viatge, tres
i mig per ser més exactes. Aquesta vegada la destinació era Almeria, tocava
canviar l’aigua i les pastures verdes del circ d’Ulldeter per la sequedat i grisor
del desert, si un desert que temps enrere va esdevenir el plató de l’spaghetti
western, qui no li sonen noms com Sergio Leone, Ennio Morricone, Clint Eastwood
o Lee Van Cleef, “Per un grapat de dòlars”, “El bo, el dolent i el lleig”, fins
i tot Terence Hill i Bud Spencer amb perles com “Li deien Trinitat”.
Per tal de poder
fer alguna cosa allunyada de carrers i places, vaig connectar-me a wikiloc i a
buscar rutes. En vaig trobar tres, però al final no n’he fet cap, això si, he
seguit trams d’un parell d’elles, però això de llevar-se abans de sortir el sol
no permet grans alegries en les sortides, encara que no em puc queixar.
El dilluns vaig carregar
una ruta circular, una aproximació pels carrers de la ciutat, un parell de quilòmetres,
i a tocar terra. Si no heu estat per aquí, el tipus de terreny és eminentment
rocós, una roca porosa que talla com una mala cosa, pedres de totes mides, amb
arestes punxegudes, terra solta fruit de l’erosió, la vegetació esbarzers,
esbarzers i de tant en tant un arbre perdut de la ma de déu.
La sortida
comença pujant per pista fins a creuar per la part superior duna presa, en
aquesta zona n’he vist tres o quatre que no entenc per a què serveixen si no hi
ha aigua. Un cop a l’altre banda, comença a picar més. El primer quilòmetre
consisteix en tres pujades curtes al 15 per cent, seguides d’una mica de baixada
per descansar, els altres dos, una pujada constant al 15 per cent i anar fent. No
he acabat la pujada, però el GPS em diu
que està fluix, així que en veure el primer corriol que es desvia del camí l’agafo
per fer mitja volta, mai m’ha acabat d’agradar això de passar dues vegades per
allà mateix, així que vaig combinant per on he passat i corriols nous fins, al
final arribo a una baixada totalment de pedra, uns 200 metres al 30 per cent,
sincerament no m’ho esperava. Vaig amb les Mantra velles que ja passen els
1.000 km i penso com es comportaran i he de reconèixer que m’he quedat sorprès
de com s’arrapen a la roca tot i estar pràcticament llises. Ja torno a ser al
començament de la ruta, així que tornada tranquil·la per la City, dutxa a l’hotel
i una bona pizza per sopar.
El dimarts després
d’una llarga jornada, a les sis ja m’esperaven a la porta de l’hotel,
tornem-hi. Per començar la mateixa aproximació, vull intentar fer una mica més
de ruta que el dilluns, això si, variant el recorregut una mica. D’entrada
només de tocar terra vaig a buscar la paret al 30 per cent, confirmat aquestes
Mantra poden amb tot. D’aquí enfilo un corriol que intueixo que em durà a bon
port i així és, ja sóc al mig del recorregut, ara toca avançar amunt que fa
pujada. El recorregut em porta enmig d’un canó entre dues grans moles de pedra,
el vaig seguint amunt amunt, fins que la prudència em diu que sense frontal no
puc seguir. Reculo un parell de quilòmetres fins a trobar un corriol que es
desvia del camí, l’agafo i vaig baixant i baixant i no paro de baixar i sense adonar-me’n
vaig a parar a una presa, però és una altre, per sort ja havia estat corrent
per aquí en un altre viatge i m’ho conec. Així que passo per sota l’autovia i
encaro una pujada curta però exigent, vaig a parar al final d’una ruta de
passeig. Enfilo avall serpentejant per una pista de terra compactada i cap a l’hotel,
avui toca dutxa i japonès.
 |
Logo Indalo
Font: Internet
Explicació: wikipedia |
Per tancar el
periple indàlic, dimecres em carrego el recorregut de la cursa de muntanya d’Almeria.
Per enllaçar amb la ruta, faig el camí de tornada d’ahir fins a creuar l’autovia,
és el més ràpid. Un cop aquí a l’esquerre per encarar la primera pujadeta,
curta però intensa, ara toca baixar per on vaig pujar el primer dia, creuo la
presa i a buscar un altre pas per sota l’autovia. Just abans d’arribar-hi amunt
a la dreta, una pujada pel dret tipus tallafoc, una petita grimpada i ja som a
un corriol, entenent per corriol un tall una mica net de pedra. El corriol va
picant amunt i de tant en tant creuem una pista. En un d’aquests creuament em
despisto i ja deixo el recorregut uns metres a la meva esquerra, penso ara l’enganxaré.
Error!!! M’he fotut per un engorjat i vaig avançant com puc, doncs al final no
hi ha camí i he de pujar pel dret fins anar a parar a una pista. Això és el que
m’espera d’ara en endavant, anar pistejant i tallar les corbes per roquers. Quan
porto més d’una hora, comença a amenaçar de fer-se fosc, així que mitja volta. Quan
començo a intuir que lleparé, decideixo agafar el que em sembla una drecera,
fantàstic, baixa més ràpid cap a l’objectiu, quasi ja he empalmat de nou amb la
ruta i he retallar uns bons quilòmetres, però sorpresa de cop i volta em trobo
al capdamunt d’un penya-segat i no hi ha manera de baixar-lo si no és amb peus
de gat i cordes, i d’això jo no en tinc i tampoc se com fer-ho anar. Total que
la meva gran pensada m’haurà costat un quartet d’hora entre l’anada i la
tornada. Apreto tant com puc, tots els ciclistes que hi havia fa estona que han
desaparegut, els cabirols també campen lluny, si, he vist un grup de quatre
cabirols en aquest desert. Aquesta vegada no erro i evito el canó d’abans,
baixo fins a trobar la paret inicial, encara mi veig per des grimpar, “tallafocs”
avall i creo l’autovia pel túnel dels dos primers dies. Ja sóc a la
civilització i els fanals del carrer m’il·luminen el camí. M’ha anat just, però
crec que m’he ben guanyat el sopar.
Dijous a les
dotze del migdia tornada cap a casa i a gaudir de la petita mentre espero que
arribi la seva mare, així que m’agafo un dia de descans.
Salut i bales!!!
