@ZegamaAizkorri: Compte enrere

 Bon dia amics i amigues,

Ahir a les set del vespre es va fer el sorteig per obtenir un dels 225 dorsals per poder participar a la dotzena edició de “ZEGAMA-AIZKORRI MENDI MARATOIA”. Al bombo més de 3.000 noms, concretament 3.012 persones il·lusionades per poder participar en una de les competicions per muntanya més exigents del continent europeu.

El meu nom era un dels que hi havia al bombo, per segona vegada, i aquesta vegada la sort m’ha acompanyat. Així doncs, si no hi ha cap contratemps, el 26 de maig a les 9 del matí em trobareu a la plaça major de Zegama a punt per encarar el que us comento aquí baix.

Comentar que el 30 de març de l’any passat, vaig fer un viatge de feina a Gipuzkoa i de tornada vaig visitar el poble de Zegama, potser em va donar sort, però el que vaig poder comprovar in situ, és la bellesa de les muntanyes que envolten el poble.

Segons l'organització, això és Zegama:

Recorregut de mitja muntanya pel massís d’Aratz i la Serra d’Aizkorri que inclou quatre dels cims més alts del País Basc [Aratz - Aizkorri - Aketegi y Aitxuri]. Des del poble de Zegama [296 m.] s’assoleix l’alt de Otzaurte [652 m.] per efectuar, a partir del citat port de muntanya, un recorregut que transita por camins i senders de muntanya de gran bellesa natural, on es combinen zones d’arbredes, principalment fagedes, zones escarpades de roca viva i pastures d’altura. Tècnic i d’una elevada dificultat.

Sortida: Zegama [Gipuzkoa]  26 de maig de 2013 a las 9 del matí

Distancia: 42,195 quilòmetres, Desnivell acumulat 5.472 metros, Alçada màxima: 1.551 [Aitxuri]

Arribada: Temps límit de 8 hores

Perfil:

Per acabar, un vídeo de l’edició de l’any passat, on es pot copsar la duresa de la prova.

Apa doncs salut i amunt!!!

Bastiments sobre neu...

Bon dia a totes i tots,

Setmana a mig gas. Per una cosa o una altre els migdies els he tingut ben empantanegats, menys el de dijous, això m’ha fet reduir el ritme, ja m’ha anat bé per recuperar una mica, que el començament de 2013 ha estat intens.

Dilluns sortida sprint nocturna, volia pujar a Sant Miquel, però al final m’he decidit per explorar una ruta fins a Montjuïc, 10km 249D+, la pujada pràcticament tota per terra, la baixada asfalt i escales.

Dimarts, una altre sortida sprint, aquesta vegada cap al Carrilet, pujada per darrere fins al GEiEG, d’aquí a la Creu de Palau i baixada fins a Mas Gri, 12km 156D+. 

Dimecres decideixo descansar, tant d’asfalt no em va bé, l’endemà al migdia una sortida molt interessant amb en Tapi. Fem una ruta d’exploració, anada pel camí de les Dones, tornada pel Polvorí, 13km 389D+, una sortida amb molt bona companyia i ruta força interessant.

El divendres toca sortida nocturna amb la Sílvia pel Carrilet, després d’uns mesos d’aturada per exàmens, reprenem aquest tipus de sortida, això si, suaument, 4,3Km 61D+.

Dissabte em llevo ben d’hora per intentar arribar a Vallter sense trobar-me massa gent. Així que a les 7 del matí ja estic en dansa cap a Setcases. 

A mesura que m’acosto a lloc, veig que la quantitat de neu no te res a veure amb la de la setmana anterior. El bon temps de la setmana ha anat esborrant el rastre a cotes baixes, no així en alçada, on sembla que estarà prou arreglat.

Aparco a les corbes on s’agafa el camí del refugi, i a quarts de nou ja començo a enfilar. Només d’agafar el camí ja em puc calçar les raquetes, fins arribar al refugi d’Ull de Ter la neu és abundant.

Arribada al refugi

Sense ni aturar-me segueixo cap al Coll de la Marrana, hi ha força gent, esquiadors de muntanya, raquetaires i caminadors, aquests darrers majoritàriament amb grampons. 

Camí del Coll, Bastiments al fons

Al peu del Coll de la Marrana em trobo amb aquesta sorpresa, si tinc algun problema i he de fer nit per aquí, ja se on la puc passar...jejejeje...

Iglú mig derruït, mai se sap si pot ser d'utilitat

La pujada és força més dura que a l’estiu, d’una banda tiro pel dret, sense fer ziga-zagues, el que incrementa el percentatge de desnivell, i al final de tot la neu és molt tova i em fa patinar més de dues vegades, tot i això arribo a dalt del Coll de la Marrana, on el vent ha fet de les seves amb la neu, toca treure raquetes.

Coll de la Marrana ben pelat

Veient el panorama de neu, tinc dues opcions, enfilar el camí cap a Núria i arribar fins a la zona dels llacs o pujar a Bastiments. Em decanto per Bastiments, i penso que un cop a dalt tornar a valorar per on tirar.

Per fer la pujada hi ha dues vies, seguir les traces dels esquiadors o la dels caminaires, la primera és més llarga però amb desnivell més raonable, la segona tira recte amunt amb percentatges molt alts, senglar de mena, escullo el major percentatge de desnivell. La dificultat augmenta a mesura que vaig prenent alçada i el desnivell és més pronunciat, així que em veig obligat a posar-me fins i tot de quatre grapes i anar clavant les mans a la neu a mode de piolet, una eina que no estaria malament de tenir per més endavant. Al final assoleixo l’objectiu i arribo a la creu de Bastiments.

Arribant a la Creu de Bastiments

Continuo fins al pic, apreciant unes vistes espectaculars.

En vistes que seria inevitable prescindir de les raquetes tan si tirava cap al Pic de la Dona, com cap al Freser, decideixo desfer camí i baixar més o menys per on he pujat. La baixada és molt més ràpida. Fins al Coll no tinc massa problemes, tot i el desnivell, soc capaç de posar el cul a terra quan vaig més ràpid del compte i corro perill d’acabar rodolant.

Per baixar del Coll agafo una via diferent que la que he fet servir per pujar, amb molt més desnivell, això fa que no sigui capaç de controlar la frenada a la baixada i acabo rodolant avall uns 150 o 200 metres. En començar el descens ja hi comptava, així que havia revisat el terreny que no hi hagués pedres on colpejar-me, no vaig córrer cap perill.

Després de poc menys de dues hores i mitja tornava a ser al cotxe a punt per baixar a Girona, m’ho he passat de conya, segur que repeteixo amb això de les raquetes.

El diumenge sessió doble, primer una pujadeta a la Torre Alfons XII amb la Sílvia, xino-xano i de postres una sortida en bicicleta pel carrilet fins a Cassà.

Això és tot per ara, la setmana vinent ja sabré si m’ha tocat el sorteig de Zegama, el fan divendres 22 a les 7 del vespre i espero haver-me pogut estrenar amb les raquetes a Núria sense patir en excés.

Salut i neu!!!

Material: Asics Gel Trabuco 14

Actualitzat a dilluns 15 d'abril de 2013

Dos mesos després d'escriure aquest post, les Trabuco han arribat als 1.000 quilòmetres, ha estat  amb la sortida d'avui 13 quilòmetres per les Gavarres.

Evidentment els queda molt poc per a la jubilació total i absoluta, però a hores d'ara encara em serveixen per fer sortides amb no massa exigència en l'adherència i de poc quilometratge.

Fins als 15 quilòmetres, els vaig fer amb ella el dissabte, no tinc cap mena de problema, però, amb la poca capacitat d'esmorteiment que els deu quedar, prefereixo no fer bestieses amb llarga i ultra distància.

Publicació original del dijous 14 de febrer de 2013

Bon dia a totes i tots,

Avui us vull parlar d’una vamba clàssica de les curses a la muntanya, les Gel Trabuco de la casa Asics.

El que vaig pensar en veure-les per la web, a principis de març de 2012, és que unes vambes de 60 euros comprades per internet algun problema havien de tenir, quan a la botiga no les trobes per menys de 120. Tot i això vaig tirar-me a la piscina i les vaig comprar, no m’arribarien fins a finals de mes, val a dir que sentir infinitat de comentaris bons al voltant d’elles ajudava.

El primer que em va agradar va ser les seves dimensions, una vamba ampla, tinc un problema crònic per fregament a la zona tarso-metatarsiana exterior i les Trabuco m’han permès córrer sense cap mena de fricció i així poder entrenar tot i que altres models, com ara les S-lab, em destrossen els peus i em fan veure les estrelles.

El seu taquejat s’ha adaptat perfectament a les Gavarres i la serra de Verdera, els meus patis d’esbarjo predilectes, la placa que protegeix dels impactes de les pedres funciona fantàsticament bé. Tot i el desgast continuo molt content amb les sensacions amb elles.

Pel que fa a la part superior, la seva resistència és espartana, aigua, fang, sorra de platja, pedres, branques, arrels, el seu pas per la rentadora en més de 15 ocasions, és un tema que algun dia hauré d’investigar a fons si fotre les vambes a la rentadora és la millor manera de netejar-les, etc, no han estat capaços de malmetre-la.

La única pega son els cordons que venien de sèrie, més llargs que un dia sense pa, però per mandra continuen com el primer dia, això si la bosseta de la llengua és fantàstica per guardar-los.

He de reconèixer que mai li he fet una prova d’esforç extrem, però s’han comportat a les mil meravelles en maratons de muntanya.

En resum una vamba tot terreny amb una vida útil impressionant, porto quasi 1000 quilòmetres amb elles i continuen sent les que em donen millors sensacions.

El que em fot és que el seu pas a la “plataforma” Fuji les ha canviat de dalt a baix.

Si algú sap d’algun lloc on tinguin un 42 a bon preu, m’ho digui!!!!

Apa, salut i muntanya.