#emmona14: la meva crònica…

Bon dia,

Sabor agredolç m’ha deixat l’edició 2014 de l’UT Emmona, però abans d’anar a les conclusions, potser que passem per la introducció i el cos.

Ho vaig deixar el divendres al migdia amb un bon dinar en família i una estoneta gaudint de la patufa. Aquesta segona part es va allargar més del compte i em va fer arribar tard a la cita amb la família de l’Anna, qui m’acollia a Sant Joan. Tot i això me’ls vaig trobar quan treien el cap per la fira del corredor, camí de la xerrada informativa, un minutet fent-la petar i ja ens veurem a casa.

Arribo a la xerrada i per qüestions meteorològiques es fa en una sala del casal Jaume Nunó, en comptes del jardí, està a rebentar, des de fora no se sent  res, així que decideixo baixar al bar  a fer una cerveseta. Ja he saludat uns quants coneguts, en Raül, en Marc, en Philippe, en Josep, però a baix em trobo en Carles i la fem petar una bona estona. La cosa s’allarga més del compte i acabo arribant a quarts de deu a casa.

La vetllada fantàstica, tant l’Anna com en Fredi son una parella encantadora i la fem petar una estona, acompanyats d’en Jordi que també s’hi allotjarà. Al final ens allarguem més del recomanable, però quan hi ha bona companyia el primer és el primer, total que acabem anant a descansar quasi a les dotze de la nit. No em costa massa dormir i no em desperto fins a escoltar el despertador de l’Anna a tres quarts de quatre, avui a primera hora estarà entregant dorsals. Amb en Jordi varem quedar de posar el despertador a quarts de cinc, així que em queda marge per fer el mandrós una mitja horeta.

En aixecar-nos en Jordi em comenta que ha passat la nit del lloro acompanyat de vòmits, però tot i això es prepara i esmorza una mica, el resultat és que hi torna, decideix quedar-se, llàstima. Jo enfilo cap a la sortida per aparcar a prop i entregar la bossa de Planoles, però abans vaig a comentar-li a l’Anna lo d’en Jordi. Un cop tot a punt cap a la sortida hi falta gent, aprofito per saludar en Josep, en Carles i algun que altre conegut. La espera dura poc, sona el Hells Bells d’AC/DC, quinze segons del Vertigo dels U2 i a córrer.

Intento sortir a un ritme més pausat que l’any passat, els primers 16 quilòmetres els conec. Primer tres quilòmetres on es pot córrer força, hi ha una petita pujadeta i a continuar corrent fins al primer punt de control/avituallament, més o menys al quilòmetre cinc. D’aquí en endavant arriba la pujada a Puig Estela és molt bonica però s’ha de fer amb la calma. Un cop coronat el Puig, es carena una mica i immediatament arriba una baixada picada sobre gespa humida, les patinades de la gent són constants, però per sort la única que pateixo és al final de tot i només poso el cul a terra sense més conseqüències. Acabada la baixada ens queden per endavant uns 6 quilòmetres molt corribles abans de la pujada final fins a Pardines. Resultat hi arribo en un quartet d’hora més que el 2013. A l’avituallament m’hi trobo l’Anna que m’anima i ens saludem amb en Lluís, ens trobarem unes quantes vegades més pel camí. Aturada ràpida i a seguir.

Ara toca remuntar amunt cap al Coll de Tres Pics. Només de sortir em trobo amb l’Oriol que està fent fotos, m’aturo a fer-la petar un moment i a continuar. Aquest tram és pràcticament idèntic a l’any passat, només ha canviat una mica al final de tot. Pujades d’anar fent sense tornar-se boig i baixades on córrer massa et condiciona la següent pujada, així que calma. Em vaig aturant cada 20 minuts per veure una mica i picar alguna cosa. A l’avituallament torno a trobar-me amb en Lluís que va sempre per davant meu. Finalment arribo al Coll i baixada cap a Coma de Vaca. En aquest punt em trobo amb en Juan Diego, anava amb parella i al final ha tirat ell sol, quin màquina, acabarà la Ultra en poc més de 22 hores, brutal.

Segueixo Coma de Vaca amunt amb la calma, aquí m’avança en Raül que m’ha tingut a tret tot el que portem de matí. Quan arribem al començament  de la pujada final al Coll de la Marrana m’aturo per carregar forces. Sembla que començo bé, però és un miratge. Estic quasi com a les Fonts, el cap empeny, les cames intenten tirar amunt, però hi ha alguna cosa que falla, la gasolina.

La pujada es fa eterna, ja sabia que era bèstia, però m’esperava passar-la millor. Arribo amb penes i treballs al Coll. Allí m’hi trobo tota la colla de Klassmark, saludo en Marc, en Gerard i arriben la Marta i en Lluís. Em ve a saludar l’Ernest, m’ha conegut per dur la mateixa samarreta que en Tapi. Menjo una mica per intentar recuperar energia i a continuar, aquí ja tinc coll avall que a Núria s’acaba l’aventura.

El cap ha començat a fer càlculs, arribaré a Núria, això sempre clar, ara, per sobre de les 10 hores i més cansat del previst. M’aturaré a menjar i acabaré coronant el Puigmal a punt de fer-se fosc i encara em quedarà la meitat de la cursa. Total que les 30 hores no me les treu ningú, a més d’arribar fet una coca. Diumenge no serviré per res i dilluns  viatge de feina a Toledo, tres dies fora de casa. Tinc ganes de gaudir de la família una mica. Així escrit sembla una decisió molt fàcil de prendre, però vaig estar tres o quatre hores sospesant les possibilitats.

Segueixo, surto del Coll i amunt cap a Bastiments, pujada menys dura que l’anterior, però encara no estic recuperat, tot i continuar menjant i bevent. Coronat el Pic, avall cap al coll de Freser. En una de les enèsimes aturades a descansar m’atrapen en Carles i la Gemma, comentari de la Gemma: sempre et veig assegut a una pedra. No em queda altre que riure. Segueixo amb el meu ocellot al damunt fins a coronar el Freser. Sembla que em noto molt millor, fins i tot avanço algú, feia 3 hores que només veia com m’avançaven a mi. Això per estrany que sembli em va donar una empenteta.

Després del Freser cap al Pic de l’Infern i a buscar Noucreus. Amb els ànims renovats se’m posa molt bé el tram que em resta, això si no puc pitjar massa l’accelerador perquè noto que tot i estar força recuperat no vaig fi com esperava, però al ja tenir la decisió presa se que no he de reservar per gaire més de 5 quilòmetres puc apretar una miqueta més del que faria si continués. Segueixo anant a buscar el Niu de l’Àliga i pel camí em trobo en Marc, no el conec, però també em reconeix com a amic d’en Tapi per la samarreta.

Finalment arribo a Núria després de 10 hores i quart, allí m’esperaven per donar-me ànims els pares, la Xènia, la Sílvia i el bitxo adormit. Només d’arribar els dic el que he decidit, no hi ha oposició. Aprofito per animar en Carles i la Gemma, acabaran en unes 27 hores, molt i molt bé, em creu amb en Lluís, nou horetes i  amb la Marta i l’altre Lluís, menys de 9:30, fantàstic!!!

Menjo molt poc, no entra res i cap al cremallera fins a Ribes per agafar l’autobús a Sant Joan. La família m’anirà a buscar la bossa a Planoles. La baixada és entretinguda fent-la petar amb l’Olga i la Maddi.

Només queden felicitacions per la organització i tots els voluntaris que fan de l’Emmona una gran cursa. I algunes coses a tenir en compte per l’any vinent, una és que caldria buscar un lloc més gran per la xerrada informativa, crec que cal millorar el punt d’avituallament al Coll de la Marrana, molta gent arribava sense aigua i no podia omplir els bidons, el TraceMyWay va anar bé a mitges, en un recorregut amb tantes zones sense cobertura no acaba de ser massa útil per a fer seguiment, pel que fa a la resta és qüestió de gustos.

Donar les gràcies a l’Anna, en Fredi i la Bruna per l’acollida, va ser una experiència fantàstica. Espero que l’any vinent es repeteixi el Viu l’Emmona i puguin tractar a altres corredors tant bé com em varen tractar a mi.

Felicitar a tots els corredors i corredores, acabéssiu o no la cursa. Tots hem guanyat alguna cosa, encara que a vegades només sigui experiència per un altre sarau i ara no ho acabem de veure clar.

Per acabar donar les gràcies als companys i amics que em vàreu donar suport, així com agrair molt especialment el suport de la gent de casa, sempre hi sou i això és impagable.

Ara a pensar en la següent, cap a Ulldeter per acumular quilòmetres i desnivell a les cames, aquesta cosa més que acompanya els bolquers, i intentar arribar  en plenes condicions a la CCC, però amb el cap ja pensant en l’Emmona 2015.

Salut gas i amunt!!!